Ara que al Parlament de Catalunya s’ha mogut fitxa, tot el moviment unionista, va de bòlit a voler empresonar tot allò que es mogui fora de la fotografia constitucional.

Ara ja hi ha molt poques coses que m’agafin de sorpresa, però recordo que quan era molt jove, divuit, dinou anys, estava convençut que pel simple fet de ser d’esquerres, hom era republicà i estava a favor de l’autodeterminació dels pobles… amb els anys me n’he adonat, que això no és pas cert a tot arreu i paradoxalment ens volen fer creure que les lleis estan per damunt de la democràcia.

Que això, que aquest pensament emani de la dreta més radical, aquella per la qual, la llibertat és un dany col·lateral, seria més o menys previsible, però que això surti de l’esquerra i de l’autoanomenada nova esquerra, és certament frustrant, perquè a més a més ho fan de manera ambigua i gens clara.

Jo, que sóc independentista convençut i no pas de fa quatre dies, per no anar a dades concretes, dir que els meus fills és el que han sentit sempre a casa i ja tinc nétes adolescents o sigui que ha plogut força. Bé, ja me n’anava d’osques, el que volia dir, és que per molt que em vulguin convèncer de què els catalans som una raça inferior i que hem de demanar permís per tot, no em convenceran pas i evidentment no és pas gens absurd voler sortir d’un estat que l’únic objectiu que té envers nosaltres, és assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble.

Feia temps que no parlava d’aquest tema, però he cregut, després de rumiar-m’hi una mica, que el moment s’ho valia.

Manel Mayor                                                        29 de juliol de 2016

No sabem segur si és resident del nostre municipi o és que ha vingut a fer turisme, el cas és que sembla que la vida li va prou bé, té lloc per dormir, llocs variats per menjar i pel que sembla, no deu tenir gaires enemics, vista la tranquil·litat amb què es comporta.

El que sembla clar, és que el pobre animaló encara no s’ha assabentat que la vaga s’ha desconvocat, de fet per a ell o ella, representa la clausura d’alguns llocs de bufet lliure abundant, però segons algunes opinions, tampoc és tan clara la diferència entre que treballin o facin vaga els responsables de la recollida d’escombraries.

Esperem que les previsions d’alguns pessimistes no siguin encertades i que l’augment massiu d’aquests turistes no sigui un fet real.

Amb aquesta dosi d’ironia ganxona, acabo el meu comentari desitjant que passeu una bona Festa Major!!!

Manel Mayor                                            28 de juliol de 2016

Estem a punt de patir una vaga de recollida d’escombraries i com que la neteja viària també depèn de la mateixa empresa… segons sembla, la porqueria crida la porqueria, perquè és tan fàcil i tan impune, deixar les escombraries en mig del carrer, com llençar merda al damunt de les persones de manera indiscriminada.

Fem una mica de memòria històrica, l’actual contracte d’escombraries, es va signar l’any 2008 en temps de quadripartit (TXSF-ERC- PSC-ICV), el regidor responsable de la recollida i la neteja viària era de TXSF i sí, el varen signar aquestes formacions, que si per si algú no se n’adona, tornen a ser al govern excepte ICV.

Per si encara volem recordar més dades, les discrepàncies en aquell govern, les va originar precisament la manera com es netejava i es recollien les deixalles al nostre municipi i encara una mica més, de resultes d’això o amb això com a excusa, TXSF va sortir del govern i tot seguit va muntar una moció de censura a l’alcalde d’aleshores, amb la col·laboració necessària i imprescindible de CIU i amb el necessari suport del senyor Pere Luque.

He fet tota aquesta exposició de dades, perquè quan es fa memòria, cal fer-la del tot, no s’hi val a dir-ne només el que ens interessa, ah!! Una que no em puc deixar al tinter, a l’actual govern, aquest criticat contracte li deu semblar prou bé, ja que en el seu moment va decidir prorrogar-lo.

Manel Mayor                                                              26 de juliol de 2016

Portem ja més d’un mes, amb la conya d’aquest butlletí informatiu que s’ha tret de la màniga aquest el nostre govern municipal, una publicació que no ens surt de franc precisament, una despesa llargament criticada, ja que considerem que seria de molt bon estalviar.

De fet, en ple segle XXI, en l’era de la comunicació total, no ens cal retrocedir a mitjans de segle XX, simplement per explicar les excel·lències del govern i la seva vida i miracles, sí, ja ho sé bé prou que se’ns ha venut que l’oposició també hi té el seu espai, una estratègia per tenir-nos callats i per si no fos prou, contents i enganyats.

No, no, no estic pas criticant per criticar, resulta que la magnànima cessió d’espai a l’oposició a les planes d’aquest butlletí, es redueix a mil caràcters amb espais inclosos, que ve a resultar un xic més de set tuits, evidentment això inclou títol i signatura, com ho intitularia un dibuixant de còmics: sense paraules.

Que si m’ha agafat de sorpresa? No, gens ni mica, perquè segons la meva humil opinió, calia ser molt ingenu, per creure en gentileses de qui no és gentil, ni en actituds magnànimes de qui no ho és pas, ans el contrari, és justament el resultat que calia esperar de qui ha fet de la fatxenderia i la prepotència, la seva bandera.

Manel Mayor                                                 24 de juliol de 2016

El fet d’anar caminant per la vida, ens forneix de sorpreses contínues, algunes de prou agradables, d’altres que no tant i fins i tot alguna que altra de força poca-solta; de ben segur que deu ser una de les gràcies d’anar viatjant pel nostre món, a voltes només pel que envolta el nostre univers particular.

Com deia un savi antic, només arribarem a assolir els nostres objectius, si som capaços de ser prou perseverants i no abandonem al primer entrebanc, cada cop que caiguem, hem de ser prou valents per tornar-nos a aixecar, només així arribarem a ser prou forts i capaços.

Sí, ja ho sé bé prou, n’hi ha que fan tot el possible per fer drecera i passen per damunt de tot allò (i de tothom) que els hi fa nosa, però és molt evident que aquest no és el camí, l’honestedat és el millor camí per molt que ens porti a fer marrada, encara que no sigui el més habitual.

Ostres!! Me n’estic anat pel cantó filosòfic, deu ser aquest coi de calor enganxosa i això que em passo el dia fugint del sol, això darrer ho aclareixo, no fos cas que penséssiu que he patit una insolació descomunal i he perdut els trucs, encara que sigui de forma temporal i estic desbarrant sense solta ni volta.

Manel Mayor                                                           21 de juliol de 2016

Avui, he encetat el dia amb el meu agraïment etern, envers aquells que varen lluitar pel manteniment de les llibertats, legítimament conquerides a les urnes, aquells que varen esclafar el cop d’estat a Catalunya, però que no varen poder aturar la criminal guerra, en la qual els feixistes, amb el suport econòmic de les altes burgesies catalanes i espanyoles, varen submergir Catalunya i Espanya.

Vagi el meu agraïment també, per a tots aquells que varen arriscar llurs vides en defensa de les llibertats de tots, joves d’aquí i d’arreu del món, uns pocs varen sobreviure per a suportar les penalitats que havien d’esdevenir, però uns molts hi van deixar la vida als camps de batalla en defensa d’aquells ideals.

Vagi també la meva repulsa i condemna total, vers aquells que es van erigir en els únics posseïdors de la veritat, que varen portar la mort i la misèria al poble, com tal de conquerir el poder absolut, amb el suport incondicional de l’església catòlica, no ho oblidéssim pas, ah i encara és hora que n’hagin demanat perdó.

Una guerra criminal i fastigosa, en la qual per primera vegada a la història, es van dedicar a bombardejar pobles i ciutats, l’exèrcit feixista i els seus aliats, ho subratllo, no fos cas que generés algun malentès. Aquests foren els precursors del terrorisme, ara que aquest mot torna a ser actualitat, si algú en té algun dubte, que ho pregunti a tota aquesta gent que encara queda viva d’aquella massacre, aquests homes i dones que aleshores eren criatures i varen haver de viure el terror generat pels bombardejos per mar i aire.

Sí, avui fa vuitanta anys d’aquell cop d’estat miserable, que els feixistes encara celebren, avui fa vuitanta anys que els defensors de les llibertats els varen esclafar, encara que malauradament no poguessin evitar la guerra.

I acabo tal com he començat, amb el meu agraïment etern a tots aquells que varen arriscar la vida per a tots nosaltres.

Manel Mayor                                           18 de juliol de 2016

Fa dies que ho volia fer, però sempre m’anava dient: ja ho faran home, de fet han dit que ja ho estaven fent això de desbrossar el sotabosc, però es veu que per aquesta zona, no hi passen ni els regidors, ni els tècnics de l’àrea corresponent o tal vegada a aquests darrers no se’ls hi fa gaire cas o gens.

Sí, estic parlant de la zona aquesta que mostren les fotografies, a tocar per cert dels pisos i cases Sants Boada, que en cas d’incendi, ho tenen ben bé a tocar. Ja em varen fer patir prou per a la revetlla de Sant Joan, perquè una guspira de qualsevol petard hagués estat suficient per calar-hi foc; sense anar més lluny, a un altre indret de matolls s’hi va calar foc per la revetlla, o sigui que no estic fent alarmisme.

Ja que no hi ha cap veí que jo sàpiga, que hagi fotut el crit al cel, ho faig jo amb proves gràfiques, sí, perquè no hi hagi dubtes de la veracitat de la meva denúncia com a ciutadà ganxó.

Se’m podrà dir que només poso llum sobre les coses que no es fan bé o que jo crec que no s’hi fan prou, evidentment, el que fan bé o suposadament bé, ja ho esbombaran pla bé, des del nostre Excel·lentíssim Ajuntament, els membres de l’equip de govern. Veurem si no ens diran que no li pertoca a l’ajuntament de fer-ho, perquè aquest indret és de propietat privada, excusa que no em serveix, ja que la seva obligació en cas que fos així, seria fer-li un requeriment al seu propietari, perquè deixi aquest indret com li correspon.

Manel Mayor                                                           17 de juliol de 2016

Ja em perdonareu, però sense cap mena d’ànim d’ofendre a ningú, veient i escoltant les manifestacions del president François Hollande i les del primer ministre Manel Valls, he tornat a veure Ángel Acebes, el que era ministre de l’interior, quan els terribles atemptats de l’onze de març del 2004, amb la mateixa prepotència i la mateixa contundència, sense tenir cap mena de prova, ni tan sols cap evidència que pugui corroborar les seves contundents afirmacions.

Crec que davant de fets tan greus s’ha de ser molt més prudent, condemnant això sí, amb tota la contundència aquest atemptat repugnant i terrorista, terrorista sí, perquè malgrat que fos perpetrat per una sola persona i suposant que no tingués cap còmplice, seria igualment un acte terrorista, perquè la seva finalitat era causar morts, de fet ha causat una gran i brutal matança i a més crear terror, pànic…

Considero que el fiscal general francès, ha estat molt més encertat, no s’ha estat de condemnar l’atemptat, l’ha considerat un atac terrorista, però se n’ha estat pla bé de posar-li cap mena d’etiqueta, a part de la de terrorista, de moment el que se’n sap és que era un delinqüent comú, a part d’això…

Crec que els polítics que tenen aquestes grans responsabilitats, haurien de ser més cauts, més prudents i mirar de no caure en la fatxenderia. Bé, això no deixa de ser una humil opinió, que d’altra banda no tindrà cap pes en l’opinió mundial.

Manel Mayor                                                    16 de juliol de 2016

Crec o més ben dit, estic completament segur, que si vingués de qualsevol país, encara que no fos extraordinàriament llunyà, quedaria esmaperdut del tot, en veure les prioritats de la justícia espanyola i el funcionament del ministeri de l’interior entre altres coses, no pas menys importants.

No sé si és que tinc un sentit de l’equanimitat molt exagerat o com deia en Raimon, jo no sóc d’eixe món. Em sembla senzillament escandalós, que la justícia espanyola prioritzi qui ha estat l’autor d’unes gravacions il·legals i en canvi es passi per l’arc de triomf, uns actes delictius que queden suficientment en evidència, per mitjà de les esmentades gravacions i no se cessi al ministre en qüestió i a sobre se li permeti presentar-se a unes eleccions, a les llistes del partit del govern en funcions.

El funcionament d’aquest ministeri, també per anomenar-ho d’alguna manera, és prou especial, diguem-ne diferent, ja em direu si no, com s’explica que se n’assabenti primer la premsa (bé una part de la premsa), que els implicats d’una suposada xarxa de corrupció, que els anaven a fer un escorcoll, tant és així, que aquests mitjans ja donaven la notícia abans que es produís.

No, no vull fer com alguns que intenten exculpar als presumptes autors dels fets, del que em queixo és de les formes, que són del tot inadequades i sovint amb moltes errades… però és clar, el mal ja està fet i queden empastifats els que es demostrarà que eren culpables i els qui no ho eren pas, en fi, aquestes són les nefastes maneres d’aquest règim postfranquista que ens toca patir.

Però bé, si vingués d’un país llunyà, quedaria espaordit, però havent viscut la dictadura i la seva continuació, ja no m’estranya gairebé res.

Manel Mayor                                                           07 de juliol de 2016

Quan veus que ja has escolat una bona part de la teva vida, sovint treus les cabòries a passejar i si és estiu, procures deixar-les a la fresca. Avui, sense anar més lluny, m’ha donat per pensar renoi!! Estar sol, deu ser ben bé una putada o almenys a mi bé m’ho sembla, agradant-me com m’agrada fer-la petar, amb gent del meu gust, és clar, amics, coneguts, la dona, els fills…

Encara que pugui semblar un contrasentit, a estones, també m’agrada gaudir de la solitud, sense fresses ni interferències de cap mena, cosa força complicada en el món que vivim, de fet, només està a l’abast dels que ja no som al remolí de l’estrès diari.

Sí, la solitud momentània és imprescindible, almenys per mi, per gaudir del plaer d’escriure i pensar, malgrat que a vegades els pensaments no són gents importants, ni tenen cap rellevància. Aquesta solitud en silenci, amanida amb un ritme de vida tranquil, també m’ha permès recuperar l’hàbit de la lectura, hàbit que havia tingut força deixat de banda, tot el temps que estat xuclat pel ritme estressant del món laboral en el qual m’he mogut durant molts anys.

Sí, ja ho sé, més d’un deu haver pensat, renoi! Els rics  o els molt rics, no hi són pas al remolí de l’estrès diari, evidentment que no, però d’aquests normalment no en parlo, a menys que els hi vulgui tocar el voraviu, jo només em referia  a la gent corrent…

Manel Mayor                                                        07 de juliol de 2016