Al Ple d’aquest mes d’octubre, el punt estrella, si més no perquè va ser el més debatut, sense cap mena de dubte va ser el referent a l’aparcament de la Corxera, encara que de moment només estigui en marxa l’estudi de viabilitat.

Avui però, deixaré la meva opinió sobre el tema per a un proper escrit i em centraré en el tarannà d’aquest equip de govern, una manera de ser i de fer, que va des de la desqualificació, al menyspreu i a la prepotència i vorejant gairebé l’insult.

Voldria fer esment de les pujades de to del senyor Muñoz, que demostren que quan no té prou arguments per rebatre les afirmacions de l’adversari polític, passa a aixecar la veu i a menysprear l’oponent.

El portaveu del govern municipal, el senyor Vilà, encara és més punyent, sense anar més lluny, en la seva rèplica als arguments esgrimits per l’oposició, va ignorar completament els arguments del senyor Albó, malgrat que aquest hagués fet un gran desplegament de dades i per descomptat d’arguments ben fonamentats i simplement va replicar a la senyora Ligero.

Del regidor d’urbanisme, tothom coneix el seu tarannà i la seva poca tolerància envers els que li porten la contrària, segurament per això mateix, no replica els temes que ell mateix ha exposat i li passen la responsabilitat al portaveu del govern.

Per si no n’hi hagués prou, varen demostrar abastament la seva incapacitat per a la transparència i la seva ignorància del significat de la participació ciutadana, ja que deixen entreveure que per ells, l’esmentada participació s’ha de limitar a votar cada quatre anys.

Tot plegat com ja deuen suposar, fa els plens molt difícils de pair, donat que pel que sembla no li donen la importància que es mereix, ni al ple com a òrgan màxim de poder municipal, ni a la resta de regidors que formen part del consistori, que no ho oblidem, representen igualment als ciutadans de Sant Feliu de Guíxols, malgrat que no formin part del govern.

Manel Mayor                                                 30 d’octubre de 2016

El vistiplau dels partits unionistes envers la manipulació del TC, que nega la sobirania del Parlament de Catalunya, deu ser conseqüència de creure que aquest parlament és de fireta i de resultes d’això els seus parlamentaris també ho són. Si fossin conseqüents i tinguessin un mínim de dignitat, haurien de dimitir, ja que cobrar el que cobren per ser parlamentaris de fireta…

Ara que estem en plena cacera de bruixes, Carme Forcadell, Artur Mas, Francesc Homs… aquest cap de setmana per obra i gràcia del PSOE, serà investit Mariano Rajoy i com a conseqüència d’aquest fet, podríem assistir al desmembrament del PSOE o el que vindria a ser pràcticament el mateix, la ruptura de la federació PSC-PSOE al cap de quaranta anys i una possible crisi amb les federacions basques i valencianes.

Tot plegat per una fixació crònica, producte d’un nacionalisme encarcarat, retrògrad i sectari, que professen tant el PP, com una part molt important del PSOE. Nacionalisme que els ha empès a menystenir l’estabilitat del partit i un canvi al govern espanyol, a la possibilitat d’un referèndum a Catalunya com a concessió a un pacte d’investidura, tot plegat molt lamentable.

La fugida endavant del PP, secundada pel PSOE per activa uns cops i per passiva d’altres, comença amb la llarga manipulació de l’Estatut, primer al Congrés Espanyol per part del PSOE i després al TC per part del PP, aquesta darrera, un cop aprovat el migrat Estatut que en va quedar, tant pel Congrés com pel Senat i ratificat en referèndum a Catalunya.

Del 2010 ençà que no parem, des del moment que els jutges del TC porten la política pel que fa a Catalunya, menyspreant el que decideixen els parlamentaris, que de fet són els únics representants del poble, ja que aquest els ha elegit, que hem entrat en una cursa frenètica, en la qual se’ns volen canviar les regles sobre la marxa i se’ns volen imposar unes lleis que es manipulen a la carta…

Manel Mayor                                                     25 d’octubre de 2016

És ben bé que Barcelona en aquests darrers temps, s’està convertint en focus de polèmiques variades, que si apartaments turístics, que sí el monument d’en Colom, que si l’estàtua del dictador…

Però de totes aquestes polèmiques, em centraré en les estàtues del dictador i de la victòria, la feixista és clar, tot això al Born, que sincerament serveix per empastifar el centre de cultura i memòria històrica.

Ens surten els senyors del govern municipal, que això a altres llocs també s’ha fet i és cert, però se n’obliden d’unes dades molt importants i jo diria que fonamentals. A Alemanya, els nazis han estat jutjats com a criminals de guerra i moralment se’ls hi ha llevat tota dignitat i només aleshores, s’han fet exposicions semblants.

A l’estat espanyol a l’Espanya de la transició i la suposada democràcia borbònica, no s’ha jutjat a ningú pels crims comesos durant la dictadura, i no només això, sinó que als que queden, l’estat els està protegint perquè no puguin ser jutjats per la magistrada argentina a instàncies dels defensors de la memòria històrica i no només això, sinó que ni tan sols han tingut la dignitat d’anul·lar els judicis sumaríssims, que embruten la memòria d’innombrables lluitadors per les llibertats, coneguts i anònims, entre ells el president assassinat

Només amb aquestes modestes dades, els hi hauria de caure la cara de vergonya als promotors de la citada exposició, ja que els assassinats pels criminals de la dictadura, com a mínim es mereixen un respecte.

Vist el que hem vist, ja no sabem si aquesta gent és molt ignorant, cosa que dubto o que probablement provenen del cantó fosc.

Manel Mayor                                                   18 d’octubre de 2016

Em fa l’efecte o si més no en tinc la sensació, que durant molt de temps he escrit i he opinat sobre el camí que ens ha de dur cap a la independència, de manera molt apassionada i ja se sap, la passió sempre pot estar mancada de raó.

Que perquè dic això? Doncs perquè crec que he deixat d’analitzar alguns aspectes, que a primera vista poden quedar mig amagats o tal vegada havia d’haver estat més subtil, perquè ben mirat, tot està farcit de subtileses.

Tenim en general la tendència d’obviar allò que no ens perjudica a primer cop de vista, però amb la calma de la reflexió, tots els matisos surten a la llum. No, no estic en estat filosòfic, sinó que crec que aquest pròleg era estrictament necessari, per deixar clar el meu punt de vista, en quelcom tan important com l’esdevenidor del nostre País.

Tot el que ha quedat reflectit en els paràgrafs anteriors, era  estrictament necessari per fer totalment entenedor, el que vull expressar a continuació. Estem en aquests moments, en una confrontació total entre govern de l’Estat i govern de Catalunya, fruit de l’absència total de diàleg entre les dues parts i l’anàlisi radica en com s’ha arribat a aquest atzucac.

Fem un salt en el temps i situem-nos quaranta anys enrere, de fet tampoc tot és tant i tan diferent, ja hi ha els nacionalistes catalans que volen la independència sí o sí, al preu que sigui, encara que s’hagi de fer servir la violència (la lluita armada), hi ha també els nacionalistes de dretes, als quals només els interessa la llengua i poca cosa més, els podríem anomenar nacionalistes autonomistes, en contraposició a les forces d’esquerres, centrades aquestes sí, en una certa autonomia política i encara n’hi ha uns altres, d’esquerres també, però que van més enllà, són els partidaris de la Confederació Ibèrica i com a mal menor, d’una Federació de Nacions Espanyoles, molts d’aquests ho consideren un primer pas cap a la independència total.

Però que hi tenim a l’altra banda? Ni més ni menys que un nacionalisme radical, arrebossat amb tota l’herència del franquisme, que evidentment domina tot el poder i té tota l’experiència per poder exercir el joc brut i la mentida per norma. De fet, els que ens varen encolomar la sacrosanta constitució, gairebé a punta de pistola, perquè de fet era o això o traiem l’exèrcit al carrer, tot plegat molt democràtic. Perquè quedi clar del tot, quan faig esment del nacionalisme, no em refereixo només a la dreta hereva del franquisme, sinó a tota la dreta i a l’esquerra que també ha governat.

Deixeu-me que faci l’esment encara que sigui només de passada, que un poble oprimit durant molt de temps, té tendència a generar una mena de complex d’inferioritat, molt difícil de treure’s de sobre, de fet només s’aconsegueix a base d’autoestima juntament amb el pas del temps. Res a veure amb el victimisme, que és una arma per amagar les incapacitats pròpies.

El resultat és el que tots sabem, els partidaris de la confederació hem esdevingut independentistes, de fet alguns ja optàvem per aquesta opció fa molts anys, fins i tot abans de la paròdia de cop d’estat, però hem comès un error, hem deixat que els nacionalistes de banda i banda, es fessin els amos de la situació i hem aconseguit que els d’aquesta banda es passessin per alt molts dels passos i els de l’altra s’anessin radicalitzant més en la seva postura de negació total i prepotència institucionalitzada.

Un error molt greu ha estat el no reconèixer que Catalunya és una nació i a partir d’aquí negociar i per part d’aquesta banda, no saber arribar als indecisos ni als que mai s’havien arribat a plantejar aquesta situació.

I ho deixaré aquí, que m’he allargat molt més de l’habitual.

Manel Mayor                                                16 d’octubre de 2016

Avui fa setanta anys de l’afusellament del President Lluís Companys o si voleu del seu cruel assassinat, amb la seva execució, el règim feixista del general Franco assassinava un símbol, un símbol de lluita en favor de la classe obrera, de republicanisme… en una paraula de la llibertat. No era pas nacionalista, malgrat que alguns el vulguin arrossegar cap aquests posicionaments, que no van ser mai els seus.

Els seus posicionaments, igual que fa quaranta anys, molts dels que avui volem la independència de Catalunya, eren confederals i fins i tot si a l’altre costat s’hi hagués trobat diàleg, federalistes, però dels de debò, no dels de pa sucat amb oli, sinó dels que reconeixen com a primer pas par obrir diàleg, que Catalunya és una nació, no la millor del món, sinó simplement la nostra.

Amb aquest escrit ni amb cap dels meus, no pretenc pas de cap de les maneres fer història, que per això ja tenim els historiadors, que bé o malament ja ens la conten. Jo, per tant, em limito a exposar uns punts de vista que estaran encertats o no, però són els meus.

Fet aquest aclariment, voldria fer notar que actualment, que estem vivint uns temps convulsos d’enfrontament frontal amb l’estat espanyol, dóna la sensació que ens trobem amb uns fets semblants o paral·lels fins i tot, als succeïts l’octubre del trenta-quatre, salvant les distàncies i l’evolució dels temps, avui com llavors, el nostre President, el Govern i el Parlament, hauran de prendre una decisió, que espero i esperem tots que sigui valenta, però sobretot que sigui encertada.

Manel Mayor                                                15 d’octubre de 2016

Tot i que tenia molts temes que em voltaven pel cap, no he tingut o no he trobat el moment de posar-m’hi fins a la matinada, de fet he estat molt atrafegat tota la tarda i vespre, al matí normalment no escric, ja que difícilment sóc per casa.

El cas és, que ja a l’hora de dinar, he decidit aïllar-me de tota la porqueria del judici contra els corruptes del PP i fins i tot de la lamentable crisi del PSOE. Tot dinant, escolto les notícies i m’entristeix assabentar-me de la mort de Dario Fo, tinc també un sentiment de resignació, ja que tenia noranta anys i a la vegada una satisfacció per l’empremta que ha deixat la seva lluita per les llibertats individuals i col·lectives.

També escolto amb gran sorpresa no exempta de satisfacció, la designació de Bob Dylan com a guanyador del premi Nobel de literatura per les lletres de les seves cançons.

Per acabar-ho d’adobar, just abans de dinar arriba a les meves mans un reportatge dels Beatles, per ser més exactes, del seu darrer concert, aquell que varen muntar dalt del terrat. Des de sempre he estat un apassionat de la música dels Beatles i tot i que l’única cosa que m’interessava d’ells, era la seva música, he de reconèixer que varen influir en la nostra manera de veure i afrontar la vida, ells es van rebel·lar contra totes les normes restrictives de l’època i varen arrossegar el jovent del món, de fet aquesta grandesa els va destruir, m’atreviria a dir que varen ser els primers a sucumbir als efectes de la fama.

No varen ser però els únics però, que varen contribuir a canviar un món molt ancorat en el passat, principalment el nostre, que era un univers de prohibicions i amenaces, a conseqüència de la punyetera dictadura, ho varen fer ells i altres del món de la música, que feren tot un còctel amb l’esclat del turisme. Dels altres músics i dels altres fets que van contribuir a canviar el món al nostre voltant, en parlaré en un proper escrit, ja que m’estendria massa i seria més feixuc de llegir.

Manel Mayor                                                 14 d’octubre de 2016

Fa molts de dies, que no dic la meva des d’aquesta meva tribuna de lliure expressió que és aquest bloc i no ho faig probablement per diferents motius: saturació de notícies i activitat política, feinada per la implicació en un nou projecte social…

El cas és que encara estic rumiant de què parlar, de fet estic en un estat pseudofilosòfic, en què analitzo el comportament social en grup i els resultats no són gaire encoratjadors, l’egoisme i l’egocentrisme en són les notes més preponderants.

De fet, durant els darrers quaranta anys, hem anat fent passos enrere pel que fa a compromís i implicació de grup i amb això em refereixo tant a activitats esportives com a socials de tota mena.

Suposo que la meva generació, alguna o moltes coses, haurà fet molt malament, suposo que una de les més importants, ha estat caure en el parany del consumisme convulsiu, que com que ens crea tantes necessitats, que en realitat són supèrflues, no deixen prou temps ni espai, per pensar en tot allò que és veritablement important.

Bé, eren uns pensaments, que convertits en paraules em cremaven a la boca i tant si com no les havia de treure cap enfora, sí, ja sé que la societat i els individus s’han tornat en una gran part així, però jo em resisteixo a canviar i conservo el compromís i la implicació per sobre de l’egoisme i l’egocentrisme, segurament perquè essent així em fa sentir feliç.

Manel Mayor                                 05 d’octubre de 2016