Quan aquest govern municipal va prendre possessió dels seus càrrecs, se’ns va prometre transparència i àmplia comunicació.

Vostès ja em perdonaran, però em fa l’efecte que això de la transparència no ho tenen pas massa clar i pel que fa a la comunicació… doncs sincerament, anem pel mateix camí.

A veure, suposo que quan anaven com a mínim a l’institut, varen sentir a parlar de l’existència d’objectes i materials transparents i d’altres que eren translúcids i uns tercers que eren opacs.

Voldria creure que s’han fet un embolic, ja que fa força temps que varen deixar els estudis i és clar, hi ha coses que amb el temps no és que s’oblidin, però hi ha una certa tendència a la confusió.

Ja que sembla que no ho tenen massa clar, els hi refrescaré la memòria: els materials transparents són aquells que deixen passar la llum i que a través d’ells es poden veure els objectes que hi ha a l’altre cantó, els translúcids són aquells que tot i deixar passar la llum, no deixen veure el que hi ha a l’altre costat i per últim els opacs, són aquells que no deixen passar la llum i evidentment tampoc es veu res a través d’ells.

Ja que els hi he refrescat la memòria, se n’adonaran que vostès de transparents res de res, en el millor dels casos translúcids i en la major part del temps, completament opacs.

Pel que fa a la comunicació, només un apunt per no allargar-me, és estar en contacte, en el seu cas amb el poble.

No voldria pas que s’ofenguessin, ja que he preferit fer una crítica amb clau d’humor i amb la meva ironia ganxona.

Manel Mayor                                                            12 d’agost de 2016

Amb tot el meu respecte per a tothom, ja en començo a estar fart de la cançoneta de la divisió de societat catalana i d’aquests gurus, que igual que fan els mals metges, volen guarir la malaltia ignorant el seu origen.

La malaltia en qüestió, arrenca en el moment de subjugació del poble català, un poble que passats els efectes de la criminal repressió, a la que fou sotmès torna a prendre consciència de poble i que per molt que ho ha intentat, no ha aconseguit mai un diàleg d’igual a igual, perquè l’opressor s’ha negat sistemàticament a admetre que som una nació.

No, no cal que m’ho digueu, ja sé i és fet a consciència, que aquesta anàlisi és molt esquemàtica, però suficient, pel que vull expressar.

Tornant a l’origen d’aquest escrit, passo a dona el meu punt de vista d’aquesta discussió que s’està fent eterna. Aquells gurus que pel que sembla estan en possessió de la veritat absoluta, ens acusen als que volem la plena sobirania del nostre poble, en el meu cas la independència, de dividir i de fracturar la societat catalana, renoi!! Pel que sembla, per no fracturar la societat catalana, hauríem de ser submisos i oblidar-nos per sempre més de la nostra sobirania, aquella a la qual com a poble, en tenim tot el dret.

En tot cas, la divisió, que no pas la fractura, s’ha d’anotar en el deure dels dos bàndols, mot dit sense cap ànim pejoratiu. De fet, una divisió no té per què esdevenir conflictiva, sempre i quan es construeixin uns ponts de diàleg i ens dotem de les eines adients per fer-ho. De fet ja ho estem per motius ideològics, religiosos, socials…

Manel Mayor                                                                10 d’agost de 2016

Indignat, sí, estic molt indignat davant l’insult, el menyspreu i la manca de respecte envers els fills i néts de les víctimes del franquisme, víctimes a les quals no se’ls hi ha reparat l’honor, amb el vistiplau d’algunes vaques sagrades progres, a les quals si en tinguessin, els hi hauria de caure la cara de vergonya.

Ara, aquests que pretenen ser el paradigma de la llibertat i de la justícia social, tenen la barra d’exposar al Born, precisament a Born, una estàtua del dictador, un dels més grans criminals de la història, en un acte de clara provocació.

I no, no me’l vulguin comparar amb cap acte que s’hagi fet arreu del món, perquè a tot arreu i per parlar només dels seus contemporanis, se’ls ha acusat de tots els crims comesos i s’ha reparat la memòria de les víctimes, cosa que amb aquest criminal que volen o ja han exposat, no s’ha fet.

Si tinguessin un xic de dignitat, en comptes d’exposar un criminal al qual encara li exalten les virtuts cada 18 de juliol, haurien fet unes mostres de les víctimes i s’haurien esforçat a contribuir a una memòria històrica que encara està per fer, en canvi, el que ha fet és llançar terra al damunt, oblidem-ho tot que d’això ja en fa molts anys.

Segurament us estranyarà la fotografia que encapçala aquest escrit, però heu d’entendre que no hi posaré una fotografia del criminal en qüestió, ja que iria en contra dels meus principis i els d’aquest escrit.

Manel Mayor                                                                 06 d’agost de 2016

Aquest cop no vaig anar al ple, sí, ja sé que és estrany, però havia tingut un dia complicat i vaig anar a dormir molt tard, amb aquest panorama vaig creure que no seria de gaire profit anar-hi.

Però es veu que no tothom va fer aquesta reflexió, ja que escoltant el ple per ràdio Sant Feliu l’endemà del ple, em vaig adonar que n’hi havia alguns que havien perdut la nit.

Amb total cortesia i bones maneres, li vull fer saber al nostre alcalde, que quan es demana una compareixença, no és pas per votar-la, sinó perquè el regidor al qual se cita doni les explicacions pertinents.

Pel que he pogut escoltar, la regidora en qüestió no va badar boca, de ben segur per ordres superiors, suposo que ja ho irem sabent.

Pel que fa al portaveu del govern, el senyor Vilà, també devia haver perdut la nit, perquè a banda de pixar fora de test més d’un cop, va fer una exhibició de manca de memòria greu, ell, el gran defensor del porta a porta, segurament sortir de nit i estar en la cresta de l’onada, genera aquestes amnèsies.

Manel Mayor                                                  04 d’agost de 2016

Ara que al Parlament de Catalunya s’ha mogut fitxa, tot el moviment unionista, va de bòlit a voler empresonar tot allò que es mogui fora de la fotografia constitucional.

Ara ja hi ha molt poques coses que m’agafin de sorpresa, però recordo que quan era molt jove, divuit, dinou anys, estava convençut que pel simple fet de ser d’esquerres, hom era republicà i estava a favor de l’autodeterminació dels pobles… amb els anys me n’he adonat, que això no és pas cert a tot arreu i paradoxalment ens volen fer creure que les lleis estan per damunt de la democràcia.

Que això, que aquest pensament emani de la dreta més radical, aquella per la qual, la llibertat és un dany col·lateral, seria més o menys previsible, però que això surti de l’esquerra i de l’autoanomenada nova esquerra, és certament frustrant, perquè a més a més ho fan de manera ambigua i gens clara.

Jo, que sóc independentista convençut i no pas de fa quatre dies, per no anar a dades concretes, dir que els meus fills és el que han sentit sempre a casa i ja tinc nétes adolescents o sigui que ha plogut força. Bé, ja me n’anava d’osques, el que volia dir, és que per molt que em vulguin convèncer de què els catalans som una raça inferior i que hem de demanar permís per tot, no em convenceran pas i evidentment no és pas gens absurd voler sortir d’un estat que l’únic objectiu que té envers nosaltres, és assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble.

Feia temps que no parlava d’aquest tema, però he cregut, després de rumiar-m’hi una mica, que el moment s’ho valia.

Manel Mayor                                                        29 de juliol de 2016

No sabem segur si és resident del nostre municipi o és que ha vingut a fer turisme, el cas és que sembla que la vida li va prou bé, té lloc per dormir, llocs variats per menjar i pel que sembla, no deu tenir gaires enemics, vista la tranquil·litat amb què es comporta.

El que sembla clar, és que el pobre animaló encara no s’ha assabentat que la vaga s’ha desconvocat, de fet per a ell o ella, representa la clausura d’alguns llocs de bufet lliure abundant, però segons algunes opinions, tampoc és tan clara la diferència entre que treballin o facin vaga els responsables de la recollida d’escombraries.

Esperem que les previsions d’alguns pessimistes no siguin encertades i que l’augment massiu d’aquests turistes no sigui un fet real.

Amb aquesta dosi d’ironia ganxona, acabo el meu comentari desitjant que passeu una bona Festa Major!!!

Manel Mayor                                            28 de juliol de 2016

Estem a punt de patir una vaga de recollida d’escombraries i com que la neteja viària també depèn de la mateixa empresa… segons sembla, la porqueria crida la porqueria, perquè és tan fàcil i tan impune, deixar les escombraries en mig del carrer, com llençar merda al damunt de les persones de manera indiscriminada.

Fem una mica de memòria històrica, l’actual contracte d’escombraries, es va signar l’any 2008 en temps de quadripartit (TXSF-ERC- PSC-ICV), el regidor responsable de la recollida i la neteja viària era de TXSF i sí, el varen signar aquestes formacions, que si per si algú no se n’adona, tornen a ser al govern excepte ICV.

Per si encara volem recordar més dades, les discrepàncies en aquell govern, les va originar precisament la manera com es netejava i es recollien les deixalles al nostre municipi i encara una mica més, de resultes d’això o amb això com a excusa, TXSF va sortir del govern i tot seguit va muntar una moció de censura a l’alcalde d’aleshores, amb la col·laboració necessària i imprescindible de CIU i amb el necessari suport del senyor Pere Luque.

He fet tota aquesta exposició de dades, perquè quan es fa memòria, cal fer-la del tot, no s’hi val a dir-ne només el que ens interessa, ah!! Una que no em puc deixar al tinter, a l’actual govern, aquest criticat contracte li deu semblar prou bé, ja que en el seu moment va decidir prorrogar-lo.

Manel Mayor                                                              26 de juliol de 2016

Portem ja més d’un mes, amb la conya d’aquest butlletí informatiu que s’ha tret de la màniga aquest el nostre govern municipal, una publicació que no ens surt de franc precisament, una despesa llargament criticada, ja que considerem que seria de molt bon estalviar.

De fet, en ple segle XXI, en l’era de la comunicació total, no ens cal retrocedir a mitjans de segle XX, simplement per explicar les excel·lències del govern i la seva vida i miracles, sí, ja ho sé bé prou que se’ns ha venut que l’oposició també hi té el seu espai, una estratègia per tenir-nos callats i per si no fos prou, contents i enganyats.

No, no, no estic pas criticant per criticar, resulta que la magnànima cessió d’espai a l’oposició a les planes d’aquest butlletí, es redueix a mil caràcters amb espais inclosos, que ve a resultar un xic més de set tuits, evidentment això inclou títol i signatura, com ho intitularia un dibuixant de còmics: sense paraules.

Que si m’ha agafat de sorpresa? No, gens ni mica, perquè segons la meva humil opinió, calia ser molt ingenu, per creure en gentileses de qui no és gentil, ni en actituds magnànimes de qui no ho és pas, ans el contrari, és justament el resultat que calia esperar de qui ha fet de la fatxenderia i la prepotència, la seva bandera.

Manel Mayor                                                 24 de juliol de 2016

El fet d’anar caminant per la vida, ens forneix de sorpreses contínues, algunes de prou agradables, d’altres que no tant i fins i tot alguna que altra de força poca-solta; de ben segur que deu ser una de les gràcies d’anar viatjant pel nostre món, a voltes només pel que envolta el nostre univers particular.

Com deia un savi antic, només arribarem a assolir els nostres objectius, si som capaços de ser prou perseverants i no abandonem al primer entrebanc, cada cop que caiguem, hem de ser prou valents per tornar-nos a aixecar, només així arribarem a ser prou forts i capaços.

Sí, ja ho sé bé prou, n’hi ha que fan tot el possible per fer drecera i passen per damunt de tot allò (i de tothom) que els hi fa nosa, però és molt evident que aquest no és el camí, l’honestedat és el millor camí per molt que ens porti a fer marrada, encara que no sigui el més habitual.

Ostres!! Me n’estic anat pel cantó filosòfic, deu ser aquest coi de calor enganxosa i això que em passo el dia fugint del sol, això darrer ho aclareixo, no fos cas que penséssiu que he patit una insolació descomunal i he perdut els trucs, encara que sigui de forma temporal i estic desbarrant sense solta ni volta.

Manel Mayor                                                           21 de juliol de 2016

Avui, he encetat el dia amb el meu agraïment etern, envers aquells que varen lluitar pel manteniment de les llibertats, legítimament conquerides a les urnes, aquells que varen esclafar el cop d’estat a Catalunya, però que no varen poder aturar la criminal guerra, en la qual els feixistes, amb el suport econòmic de les altes burgesies catalanes i espanyoles, varen submergir Catalunya i Espanya.

Vagi el meu agraïment també, per a tots aquells que varen arriscar llurs vides en defensa de les llibertats de tots, joves d’aquí i d’arreu del món, uns pocs varen sobreviure per a suportar les penalitats que havien d’esdevenir, però uns molts hi van deixar la vida als camps de batalla en defensa d’aquells ideals.

Vagi també la meva repulsa i condemna total, vers aquells que es van erigir en els únics posseïdors de la veritat, que varen portar la mort i la misèria al poble, com tal de conquerir el poder absolut, amb el suport incondicional de l’església catòlica, no ho oblidéssim pas, ah i encara és hora que n’hagin demanat perdó.

Una guerra criminal i fastigosa, en la qual per primera vegada a la història, es van dedicar a bombardejar pobles i ciutats, l’exèrcit feixista i els seus aliats, ho subratllo, no fos cas que generés algun malentès. Aquests foren els precursors del terrorisme, ara que aquest mot torna a ser actualitat, si algú en té algun dubte, que ho pregunti a tota aquesta gent que encara queda viva d’aquella massacre, aquests homes i dones que aleshores eren criatures i varen haver de viure el terror generat pels bombardejos per mar i aire.

Sí, avui fa vuitanta anys d’aquell cop d’estat miserable, que els feixistes encara celebren, avui fa vuitanta anys que els defensors de les llibertats els varen esclafar, encara que malauradament no poguessin evitar la guerra.

I acabo tal com he començat, amb el meu agraïment etern a tots aquells que varen arriscar la vida per a tots nosaltres.

Manel Mayor                                           18 de juliol de 2016