Puta dictadura!! Quina herència més fastigosa ens has llegat, ignorància política i incultura, totes dues elevades a la màxima potència i el més fotut del cas, és que n’hi ha una gran part dels que la varen viure, veient com reaccionen, jo diria que no la van patir, que ens voldrien fer creure que tot allò no va pas passar, però el fet és que sí que va passar.

Sí, ja sé que habitualment no m’expresso amb aquestes formes, però avui tinc ganes de deixar fluir els meus pensaments i escriure’ls tal com ragen.

Aquesta colla de criminals i els seus col·laboradors, varen assassinar la nostra gent, ens varen intentar robar la nostra història i la nostra cultura i va intentar fer-nos desaparèixer com a poble, però per sort, som molt tossuts i malgrat la por col·lectiva, els hi vam saber impedir.

La mort del dictador, ens obria una petita finestra d’esperança, que ben aviat ens vàrem adonar que s’anava tancant. El pacte de la transició, es va convertir en el pacte de la renúncia, de la renúncia a fer justícia amb els criminals franquistes i la de mantenir l’ideari republicà i convertir-se tot d’una en monàrquics, quins collons!! Si senyor, i els franquistes, en demòcrates de tota la vida i la Constitució espanyola?

La Constitució espanyola, mal els hi pesi a alguns, es pot dir que va ser redactada pels franquistes, sí, els que s’havien convertit d’avui per demà, en demòcrates de tota la vida i no ho oblidem, pels militars. Els nous polítics hi varen posar algun adornament que altre i para de comptar.

Amb tot, no vull dir que es pogués fer gaire més, sense risc de conflicte armat, però quan ja han passat a la ratlla dels quaranta anys, ja comença a ser hora d’admetre la realitat i no vanagloriar-se més, del que és més una vergonya, que no pas una fita històrica i ho deixo aquí, que ja m’he esbravat prou.

Manel Mayor                                                     26 de gener de 2016

Aquest personatge té el cervell tan reduït i el seu nivell intel·lectual és tan minso, que no pot arribar a entendre que Catalunya és una nació i que Espanya és un ens nascut o promogut a través de la nació castellana, que des dels seus orígens s’ha dedicat a assimilar altres cultures, altres pobles… però noi, resulta que amb Catalunya no se n’acaba de sortir; per si no us n’havíeu adonat, m’estic referint a aquest personatge diguem-ne peculiar que és el diputat Garcia Albiol.

Per enèsima vegada torna a fer el ridícul i ni tan sols queda vermell, quan per rebatre la tesis de que una nació és un territori, en el que els seus habitants tenen la mateixa llengua i la mateixa cultura, no se li acudeix res més que dir, que si això fos veritat, a Espanya hi hauria 200.000 nacions, hi ha 200.000 llengües a Espanya? Hi ha 200.000 cultures? En tot cas la seva és gairebé inexistent.

Dins del seu galimaties mental, ha d’entendre que confondre maneres de parlar la mateixa llengua, amb llengües diferents, quan són variants de la mateixa… no diu gaire a favor seu, però és clar, tal vegada hauria de fer un esforç massa considerable per entendre-ho.

Pel seu coneixement, a l’estat espanyol no hi ha tantes llengües, hi ha el català, el castellà, el gallec, l’eusquera, el bable i la parla aragonesa i els seus dialectes. És ben evident que tant el català com el castellà, tenen diferents variants, depenent del lloc a on es parlin. I tot això no m’ho invento pas jo, sinó que ho diuen els lingüistes, que són els que hi entenen i no pas vostè.

Manel Mayor                                                  25 de gener de 2016

Renoi! La promesa de referèndum a Catalunya, de Podemos, ha durat ben bé de Nadal a sant Esteve, com aquell que diu, de fet, pels que ens ho hem mirat amb aire marcadament escèptic, no ha estat cap sorpresa, la sorpresa era que hi hagués tanta gent de bona fe, que caigués altre cop en el mateix parany.

Sí, ja sé que cada cop que deixo anar la meva opinió, sobre el líder de Podemos o de la de Barcelona en comú, genero polèmica, però és que els fets, fins ara m’estan donant la raó, si més no, aquesta és la meva opinió.

De Pablo Iglesias, he de dir que em reafirmo en la meva opinió, que és un arribista, un producte de plató de televisió i un líder amb peus de fang, que menteix tant o més que els qui ataca, sí home, aquells de la “CASTA”, doncs resulta que aquest senyor, aquell que vaig gosar anomenar, el noi de cua, té exactament els mateixos tics, que aquests polítics que menteixen descaradament i a consciència, només per intentar guanyar eleccions.

Aquest mateix personatge, ha passat de voler enfrontar els catalans amb arrels andaluses i extremenyes amb els altres catalans, a les eleccions al Parlament de Catalunya, a prometre un referèndum, per guanyar vots a eleccions del Congrés espanyol i ja veiem que a l’hora de la veritat, “DONDE DIJE DIGO, DIGO DIEGO”, de fet, ja hi estem prou acostumats, les promeses que vénen de la “VILLA I CORTE” sempre són falses promeses, perquè quatre ingenus els hi donin suport i un cop aconseguits els seus objectius, se’n desdiuen de tot.

Ara és el torn dels seus socis catalans, si més no, haurien d’explicar perquè prometen allò que saben o haurien de saber, que no seria possible, el referèndum i el grup propi.

Manel Mayor                                        23 de gener de 2016

Quan hom pretén fer canvis profunds, capgirar-ho tot, construir de cap i de nou, és molt evident que haurà de prendre riscos i no és lícit titllar a qui pretén assumir-los, de somiatruites d’irresponsable d’il·luminats… sí que seria del tot acceptable, dir d’aquests que volen ser responsables de dur a terme fets d’aquestes magnituds, que probablement són massa audaços, que volen imprimir massa velocitat a tot aquest procés, que fins i tot seria prou assenyat preveure alguna pausa… tot això es podria discutir i debatre, però el que crec que no és admissible, és voler que entrem en un bucle, del que seria impossible del tot, sortir-ne, ja que els seus defensors el que pretenen, és no assumir cap risc.

És ser cínic, molt cínic, voler donar lliçons contínuament i menysprear els altres, quan un mateix no és capaç de mullar-se el cul, que dic mullar-se el cul, fins i tot són capaços de dutxar-se i no mullar-se, quina colla de cínics i poca-soltes.

Els ingenus, la gent de gran bona fe, pensava o més aviat temia, que la gent de més cap a la dreta, quan el procés es comencés a complicar, saltaria del carro i abandonaria la idea del procés de construcció de la República Catalana, els de la puta i la Ramoneta, ja ho van fer tan bon punt se’ls va començar a pressionar, fet d’altra banda ben previsible, però curiosament, la majoria d’aquest partit va resultar que no era partidari de l’ambigüitat i es van escindir per poder donar suport al procés.

Però ha resultat, que els que no s’acaben de decidir si pugen al carro o descavalquen d’una vegada per totes, són tots aquests que ens volen donar lliçons de manera continuada, tant de dignitat, com de pulcritud política, com d’ètica… però noi a l’hora de mullar-se, fan com els hippies, que es rentaven molt de tant en tant.

Com haureu comprovat, no poso nom de partits, que cadascú els hi posi al seu gust.

Manel Mayor                                                             20 de gener de 2016

Ja ho sé, sóc torracollons de mena, però quan hi ha quelcom que no em sembla bé, ho deixo anar; ara li ha tocat el rebre a l’escut de la meva ciutat, sí, l’escut de Sant Feliu de Guíxols, reinventat l’any 1983.

Fa molt que en volia parlar, però un dia per naps i l’altre per cols, no m’hi acabava de posar, el cas és que hi ha dues coses que no m’acaben de quadrar, en primer lloc el canvi de color, de blau a vermell, de les ones de l’esquerra, simbolitzen la ciutat de Girona, diuen, que re punyetes té a veure amb el meu Sant Feliu, a part de ser la capital d’un estament artificial (la província), construït i dissenyat dins un despatx a més d’un miler de kilòmetres de distància?

En segon lloc la corona, qui redimonis va ser l’il·luminat que va tenir la gran idea de fer un escut monàrquic?

Ara però, com que tenim el govern més independentista de la història i per tant m’imagino que també republicà, alguna cosa hi deu tenir a dir o més ben dit a fer.

Si estàveu tranquils, ja us he fet la punyeta, algú hi havia de buscar la polèmica i aquest he estat jo, com diu aquell que tots sabeu: algú ho havia de dir!!

Manel Mayor                                                 19 de gener de 2016

Si no hi ha res estrany, aquesta mateixa tarda tindrem President, amb aquestes paraules, tancava el meu escrit d’ahir, i evidentment ja tenim Molt Honorable, a manca de la investidura, que si no hi ha res de nou, es farà demà.

No m’he pas posat a escriure per remarcar aquest fet, sinó que ho faig, per expressar la meva modesta opinió sobre el debat d’investidura.

Deixaré pel final a C’S i PP, que al cap i a la fi, tampoc han sorprès a ningú i a mi tampoc. Voldria remarcar la manera de fer del senyor Miquel Iceta en aquest debat, que malgrat les discrepàncies profundes en alguns temes, d’altra banda molt evidents, em va agradar el seu to i les seves maneres o les seves formes i el seu to, per ser més precís, cosa que demostra que en política com en altres facetes de la vida, la bona educació no està renyida amb la discrepància.

M’agradaria destacar també, la molt bona impressió que em va causar el discurs d’Anna Gabriel, no em va sorprendre, perquè algú i no en diré el nom, que està en el grup parlamentari de Junts pel Sí, ja me n’havia fet cinc cèntims de la seva capacitat oratòria i haig d’admetre que ho va fer molt acuradament, perquè el discurs de la diputada de la CUP, va ser estètic, coherent, respectuós i amb una molt bona execució.

El to del senyor Franco Rabell, en canvi, no em va agradar gens, el vaig trobar crispat, volent donar lliçons i amb un cert aire de menyspreu; segurament està molt emprenyat per l’acord final, que ha fotut enlaire les seves previsions electorals. Em sap greu haver-ho de dir, perquè al cap i a la fi es tracta d’un grup parlamentari d’esquerres i com sap tothom, jo sóc d’esquerres des de sempre. Voldria humilment fer-li un apunt, aprengui a diferenciar l’activisme polític del fer de polític.

El senyor Garcia Albiol, com deia al principi, no va sorprendre a ningú, va fer com en ell és habitual, de la desqualificació una norma, del menyspreu un estil i del ridícul oratori una manera de fer, tot això amanit amb unes amenaces fatxendes de caràcter autoritari, que a mi em van recordar èpoques passades.

La senyora Arrimadas, que ha demostrat que té la mateixa grapa fent de parlamentària, que jo jugant a tenis, ha farcit el seu discurs per anomenar-lo d’alguna manera, d’improperis i de desqualificacions, presentant-se com a la salvadora del món, tant és així i perdoneu-me l’atreviment, que la vaig qualificar la “Capitán Trueno”, per allò del “Santiago i cierra España”, en fi, ara que sembla que allò de ser víctimes del franquisme la seva família, ja no és tant clar, segons corre per la xarxa, li recomanaria menys prepotència i més cultura.

Manel Mayor                                                  11 de gener de 2016

Després de tirar-se tres mesos ben bons jugant a pòquer i amb unes catxes increïbles, per fi a última hora, ja en temps de descompte, emprant termes futbolístics, s’han decidit a negociar i renoi com han negociat! Ho han fotut tan bé que han descol·locat a tothom, principalment a tots aquells que ja es fregaven les mans.

El meu estat d’ànim després d’haver-ho paït, encara que només sigui una mica, és força complex, estic content perquè s’ha desbloquejat aquest procés de negociacions, però també emprenyat amb tots aquests que ho han fet durar tant i de fet, també una mica sorprès, perquè ja no hi comptava.

La nostra alegria, la dels que volem la independència, contrasta i de quina manera, amb tots aquells que ja donaven per mort el procés i que es fregaven les mans amb una eufòria desmesurada i ja veien a l’horitzó més immediat, unes eleccions que segons ells els permetrien donar-hi la volta.

De cop i volta doncs, l’alegria se’ls hi ha tornat ràbia i clamen per unes eleccions, que curiosament han demonitzat durant tota la legislatura passada, viure per veure… el que fa, el no saber perdre.

La meva alegria però, no és pas eufòria, ja que sóc conscient que aquesta etapa serà especialment dura, però com que no sóc pas profeta, a diferència d’alguns, no puc pas predir si a la llarga es tiraran els plats pel cap, que espero que no; el cas és que qui no compleixi amb el mandat democràtic dels electors, del Poble, al cap i a la fi, haurà de respondre’n.

El fet és que ja tenim acord i si no hi ha res estrany, aquesta mateixa tarda tindrem President.

Manel Mayor                                                  10 de gener de 2016

Benvolguts Reis de l’Orient, com que sempre m’han dit que a més a més de venir de l’orient éreu mags, us voldria demanar que hi poséssiu de la vostra part, perquè el nostre camí cap a la llibertat fos menys feixuc, sí, ja sé que tothom us demana moltes coses, però heu de comprendre que això no us ho demano pas per mi sol, voldria que entenguéssiu que us faig aquesta demanda, perquè confio en els vostres poders.

Sé i en sóc conscient, que és ser molt agosarat, però avui m’atreveixo a formular-vos tres desitjos: el primer, concretant el que obria aquesta carta, és que feu que el camí cap a la nostra independència, no ens el barrem nosaltres mateixos, el segon i no pas menys important, és que ens feu a tots plegats més conscients, de la importància d’implantar una major justícia social que ens permeti eradicar la pobresa, el darrer, és més personal però també es pot fer extensible a altres persones, aquest no és altre que poder gaudir d’un xic més de salut que aquest any que hem deixat recentment.

Donant-vos les gràcies per endavant i sabent que fareu tot el possible, m’acomiado de vosaltres fins a l’any que ve. Ah, un desig extra, que pugui conservar el bon humor, sí ja sé que sempre espero a última hora, però és que amb això de les cartes sempre he estat un xic tarambana, confio que no m’ho tingueu en compte, ja que de petit era molt pitjor, fins i tot havia arribat a perdre la carta i sempre us ho vau agafar amb filosofia.

Manel Mayor                                                          05 de gener de 2016

Més que cabrejat, estic decebut, però de cap manera sorprès, perquè al cap i a la fi era el desenllaç que m’esperava i em temia, fins i tot plagiant les seves expressions, diria que estic serenament emprenyat.

Per altra banda, sí que estic molt emprenyat, perquè ens han pres el pèl a tots plegats, han estat marejant la perdiu durant tres mesos, per tornar al punt de partida, que ja sabien de bell antuvi que no hi havia res ni ningú que els fes baixar del burro, perquè és molt més fort el seu odi cap a Artur Mas que la seva capacitat de raonament, d’això senyors, a casa meva se’n diu ser poca-solta i mentider.

A sobre, com sempre, ens donen lliçons de democràcia i d’esquerranisme des del faristol, una amb una prepotència insultant, l’altra amb una alegria, no sabem si natural o provocada, els altres amb l’altivesa d’una minoria que se sap imprescindible… sí, són aquests mateixos que es declaren anticapitalistes, mentre es passegen dalt de vehicles d’altíssim preu, van amb les butxaques plenes a vessar i tenen sous estratosfèrics, si els comparem amb la majoria de la població, de fet, venen fum, perquè que sapiguem els pobres mortals, encara no han presentat un sistema alternatiu al capitalisme, no fos cas…

Els de l’altra banda, sí, els de Junts pel Sí, també han quedat ben descansats, perquè sabien millor que ningú, que aquesta negociació no podia arribar a bon port, perquè això de negociació en tenia ben poc, en canvi, era un cúmul de despropòsits i d’exigències desmesurades, que sabien del cert que no tenien sortida possible.

El cas és que entre els uns i els altres han decebut a tot un país, els uns per acció (la CUP) i els altres per omissió (Junts pel Sí), el fet és que s’han passat tres mesos, pensant que els oponents al final baixarien del burro i els fets ens han demostrat que no ha estat així i al final com sempre, el poble haurà estat l’ase dels cops.

Ja per acabar, espero i desitjo de tot cor, que el poble no es desmobilitzi i torni a ser capaç d’agafar els dirigents per allà on més mal fa i tirem endavant d’una vegada, perquè dóna tota la sensació que una part d’ells ni es veuen capaços de continuar el procés, ni de tornar enrere.

Manel Mayor                                                      04 de gener de 2016

Aprofitant que encara són festes de Nadal i que tenim els Reis de l’Orient a tocar, la meva memòria m’ha dut molts i molts anys enrere, ni més ni menys, que el dia que els Tres Reis de l’Orient em van portar la bicicleta, ho recordo com si només haguessin passat tres o quatre dies pel cap baix, em veig a mi mateix amb uns ulls oberts de bat abat, sense acabar-me de creure el que estava veient, els Reis m’acabaven de portar aquella bicicleta tan desitjada, ouaaah!!

Vaig aprendre a anar en bicicleta, en aquest el nostre Passeig del Mar, aquest fantàstic indret del nostre Sant Feliu, abans lliure d’andròmines i trastos per a poder-ne gaudir els diumenges en família, durant els quals dúiem a terme unes passejades inacabables, abans que arribés el premi d’anar a fer el vermut, amb el benentès que la mainada que teníem bicicleta, anàvem per lliure, encara que només fos una mica, ja que ens controlaven que no féssim alguna animalada massa grossa, anàvem per lliure, deia i ens alliberàvem d’haver d’aguantar les pesades converses dels adults…

Sí, ja me n’adono que em faig gran, però si pareu prou atenció, veureu que els meus records, tenen tendència a fer esment de tot allò que era bonic i que jo ho recordo amb satisfacció. També n’hi ha d’altres de tristos i grisos, però que avui no em ve de gust recordar, ara que tot just acabem d’estrenar l’any, trobo que el més adient és recordar les coses maques i tot allò de positiu que ens pot oferir l’esdevenidor.

Manel Mayor                                                  02 de gener de 2016