Aquest vespre he assistit a l’acte de “Sumate”, que s’ha celebrat al Centre Cívic Vilartagues de Sant Feliu de Guíxols, no hi havia massa gent, però bé, no ha estat malament.

L’acte ha estat presentat pel president de l’associació, l’Eduardo Reyes, juntament amb en Coque García, tots dos han estat bé i han fet una exposició mol entenedora i senzilla, que ha agradat al públic assistent.

A l’Eduardo, jo personalment l’he trobat un paio senzill i proper, que té una virtut que a mi m’agrada molt, i és que fa la impressió de sinceritat. Tot i que discrepo d’algunes apreciacions seves sobre la política, doncs crec que cal diferenciar, entre militància política i fer política, perquè fer política… ell en fa contínuament i a més a més molt bé.

És molt important, fer política al marge dels partits polítics, perquè així i només així, tindrem a l’abast fer un estat nou entre tots, tal com defensa l’Eduardo i l’associació que ell tant bé representa. En quan a n’en Coque, no n’he parlat, perquè és el que no m’havia de sorprendre, doncs estic acostumat a llegir comentaris polítics i socials d’ell, i la veritat, no m’ ha sorprès i ho ha fet molt bé.

Tot ha estat bé, menys uns comentaris d’un meu conciutadà, els quals m’han incomodat, perquè m’he sentit insultat i perquè han menystingut a l’associació i als seus membres. El subjecte en qüestió, ha tingut la barra de dir que “Súmate” era un submarí d’ERC i que l’ANC era la marca blanca de CIU. Aquests comentaris, o bé son fruit d’una ignorància política total, o cosa més greu encara, son fets amb molta mala llet… Probablement la suma de totes dues coses alhora.

Crec de totes maneres, que malgrat tot ha anat bé i que el missatge de l’Eduardo, en Coque i de tots els companys de l’associació, aniran fent forat, doncs no en va som un país divers, un país que té una història antiga, però que també en té una altra de més moderna, que hem anat i anem forjant entre tots, que no és altra que la història de la Catalunya de tots, dels que ja hi érem i dels que han vingut d’arreu i dels que vindran.

Manel Mayor                                                            6 de Febrer de 2014

Avui tinc un dia un pèl estrany, els dies de vent em canvien l’humor, fins i tot a vegades es converteix en mal humor, en mala lluna… Però malgrat que em canvien l’estat d’ànim, no em paralitzen l’activitat. Avui és un dia d’aquests, no és que tingui mala lluna, però si estic en un estat de certa malenconia.

Em venen al cap, records de persones estimades que ja no son entre nosaltres, amb les que vaig compartir moltes coses, que varem fer moltes activitats plegats, però també ens en van quedar moltes de pendents, coses que ja no podrem fer, projectes inacabats…

Amb aquests pensaments al cap, mirant el mar des de dalt d’un penya-segat, tinc l’estranya sensació de ser immensament petit i insignificant, enfront de la immensitat de la natura, em fa sentir com un petit granet de sorra d’un immens desert; és una sensació estranya, però no pas antipàtica, jo m’hi sento prou bé, no sé… Tal vegada son estats d’ànim, que serveixen per a no tenir temptacions de pedanteria. Si és així ja em va bé, doncs no en va, sempre m’he considerat i he intentat ser una persona senzilla.

Ostres! Tinc la sensació d’haver escrit molt i d’haver explicat poc, segurament que tot és degut a l’estat d’ànim, però si més no m’ha servit per esbravar-me i quedar un xic més tranquil i relaxat.

Manel Mayor                                                             6 de Febrer de 2014

No sé pas ben bé com, però m’ha vingut a la memòria una conversa de fa temps, amb gent jove, en la que parlàvem de lluita social i política. Després de força estona de conversa, em van etzibar que jo ho veia molt clar, perquè ja tinc una edat i no m’he de fer un futur. Vaig pensar que tenien una part de raó, però que no la tenien pas del tot. És cert que no tinc pa cap mena de por, principalment perquè ara ja m’he d’ocupar dels fills, doncs ja son grans i viuen la seva vida.

De fet tota la meva vida he fet activitat política, amagant-me més o menys, evidentment no pas de criatura, però si des de l’adolescència. No eren pas grans activitats, però suficients per conscienciar altres companys. Per fer la revolució, no cal ser un Gandhi ni un Mandela, moltes vegades, la suma de petites accions son suficients i obren el camí per fer-ne de noves. Durant el franquisme, declarar-te contrari al règim, ja tenia els seus riscos, si a això li afegim fer una ferma defensa del català i declarar-se no espanyol sinó català, el risc anava en augment. Més tard ja en l’anomenada transició, a casa vàrem ser dels primers a facturar i fer tota la correspondència en català, cosa que em va costar moltes discussions, però he de dir, que no vaig perdre cap client castellanoparlant, també em vaig decidir a comprar l’Avui des dels primers moments -únic diari en català en aquells moments-, cosa que et valia estar etiquetat. Tot un munt de petites accions com aquestes i moltes d’altres, servien per anar convencent més gent, encara que per arribar-hi per primer cop, et calia ser molt subtil.

Tot i que en l’actualitat, soc militant i ostento un càrrec orgànic d’ERC, no em considero un polític, jo em definiria més aviat, com un home del poble que fa política. Fer política, crec que és una tasca important i necessària, doncs el món, encara que només sigui el nostre petit món, no pot restar immòbil ni inamovible i la manera de fer-lo moure, de canviar-lo, és fent política. És cert que no tinc gens de por, que la poca que pogués tenir s’ha esvaït, però és que fa trenta anys, tampoc en tenia… en realitat fa trenta anys, el que no tenia era massa temps.

Ja per acabar, voldria fer una mica d’apologia de la política, activitat que malauradament molta gent, massa, confon amb el ser militant. Els moviments socials, també son activitat política, però no depenen dels partits polítics. Per posar un exemple pràctic, em referiré a l’ANC, organització popular àmpliament transversal, que compta amb gent que no milita enlloc i d’altres que son militants de diferents partits. Algú creu de debò que l’ANC no fa política? I tant que en fa i ben útil que és. Els que sobren son els vividors de la política, els corruptes, els prevaricadors… ens cal fer neteja i ara en tenim l’oportunitat, ara tenim a les nostres mans, construir un País, un Estat de cap i de nou, tenim l’ocasió de fer nosaltres mateixos, és a dir des de la base un Estat nou de trinca, modern i sense vicis adquirits.

Manel Mayor                                                          2 de Febrer de 2014

Sembla ser que darrerament, la demagògia és l’assignatura més estudiada, entre aquells que es diuen demòcrates, però en canvi no volen deixar-nos exercir la democràcia, fan gala d’una gran verborrea buida de continguts, però que fa un gran efecte, és com us ho diria…com uns focs artificials, que un cop han esclatat, ja no en queda res, bé en tot cas en queda la porqueria… un gran espectacle, molt efectista, però gens efectiu.

Sovint en converses públiques i privades, envoltat de molta o de poca gent, he manifestat que cap de nosaltres no és ni serà en cap moment objectiu, i és bo que sigui així, és bo per la senzilla raó, que la veritat absoluta no existeix, existeixen això si, les veritats de cadascú, que contribueixen a enriquir-nos a tots plegats. Juntament amb les veritats, hi ha allò que anomenem fets, per exemple un got és un got i no una ampolla, és un fet irrefutable, que no admet cap mena de discussió, és pot dir que tots dos son recipients, i és ben cert, però cadascun d’ells, és un recipient diferent i no fan exactament la mateixa funció, encara que l’un i l’altre es complementen.

Lligat amb lo exposat al paràgraf anterior, és d’una evidència meridiana, que tots nosaltres som éssers humans, no és pas evident ni segur en canvi, que tots siguem eficients, simpàtics o amb mala baba, això seria clarament subjectiu.

Arribats a aquest punt, ve el moment d’analitzar alguna de les perles, que deixen anar contínuament, resulta que quan ens queixem de les quantitats, que els diferents governs de Madrid destinen al finançament de la Generalitat, ho fem per qüestions d’identitat o també d’ideologia. Només cal fer servir una calculadora i el sentit comú o criteri, digueu-li com vulgueu, per veure que aquestes afirmacions no s’aguanten per enlloc, de fet és molt evident, que si nosaltres gestionéssim els nostres diners, les coses ens anirien molt més bé.

Aquests personatges també fan de profeta, i ens auguren tota mena de calamitats i malaurances, si al final aconseguim ser independents. Diuen que serem pobres, com aquells malaurats països africans que no aixequen cap, que ens expulsaran de tot arreu. N’hi ha d’altres que ens etziben: que us penseu, que lligareu gossos amb llonganisses? La meva resposta és molt senzilla, de fet aquest procés no l’hem fet mai, sortir del sotmetiment cap a la llibertat, ja és tot un repte, que què passarà? No ho sabem pas del cert, però n’hi ha unes quantes de coses que si sabem del cert: continuar com estem ara mateix, ens dur a ser pobres, com a mínim trenta anys més, o sigui que jo, ja no veuria pas la llum, en canvi essent independents, podem estar segurs, que no tindrem AVES, sense passatgers, autovies sense cotxes ni camions, aeroports sense avions… només això, ja em genera esperança.

Podria continuar amb això de la demagògia, però crec que m’allargaria massa i es faria massa feixuc de llegir i com que crec que amb un parell o tres d’exemples n’hi ha prou… ho deixaré aquí.

Manel Mayor                                                                   1 de Febrer de 2014 

Tot i que ni soc violent, ni crec en cap mena de violència, trobo molt exagerades, les postures que sento tot sovint, referents a l’agressivitat natural de les criatures, sembla, o a mi em fa l’efecte, que hi ha pares i mares, que voldrien tenir els seus fills i les seves filles, tancats dins una bombolla, per així protegir-los de tots els mals. En canvi, sembla que trobin d’allò més normal, que la seva mainada falti al respecte als adults, que menystinguin l’autoritat de mestres i educadors, fins i tot que no tinguin cap mena de consideració vers als seus pares, entre moltes altres consideracions, que contribueixen a crear petits monstres, o abonen el terreny, perquè això sigui possible.

No, no soc ni mestre ni educador, però durant molts anys, he tractat mainada de diferents edats i malgrat existir ja aquesta problemàtica, que sembla que es va fent més gran dia a dia, jo no l’he patida pas, i intentaré argumentar-ho amb les meves vivències. La meva autoritat, que no pas autoritarisme, me la vaig haver de guanyar i un cop conquerida, no me la vaig pas deixar arrabassar i com que feia evident que no me la volia deixar prendre, ningú me la va discutir seriosament. Tots aquests arguments van fer possible, que el comportament de tota aquesta mainada, fos molt proper a l’excel·lència, de la qual cosa, encara ara me’n sento molt orgullós, més per ells que no pas per mi mateix.

Tornant al principi d’aquest escrit, l’agressivitat infantil, rebobinaré fins a la meva pròpia infantesa, que ja és rebobinar, i bé, recordo que els nois solucionàvem els conflictes a bufetades, i si les coses no passaven d’aquí, els grans suposo que miraven cap un altre cantó, en cas d’haver-ho vist, i els protagonistes al cap d’un moment, ja ni se’n recordaven. Si la gresca pujava de to, llavors els protagonistes rebíem un bon clatellot –no confondre amb una pallissa- i si la cosa havia estat exagerada, a més a més rebíem un bon càstig. Per acabar aquest rebobinat, he de dir que jo, no vaig tornar mai a casa meva plorant, perquè havia rebut, a menys que l’accident, fos causa de petita hemorràgia difícil d’aturar i evidentment, ni jo ni cap dels meus companys, va anar a queixar-se al mestre, de que algú l’havia pegat.

Ja per acabar, només dir que no cal exagerar amb l’agressivitat de la mainada, tampoc incentivar-la, sinó més aviat intentar canalitzar-la i ensenyar a dominar-la, però sense esporuguir, ni protegir en excés. Amb el benentès, que els conflictes s’han de solucionar amb el diàleg, cosa que si l’educació és l’adequada, a partir de l’adolescència, tothom en va prenent consciència.

Manel Mayor                                                                30 de Gener de 2014    

Retrobant una meva expressió de dies enrere en aquest mateix mitjà, en aquest bloc, deia que el nostre Sant Feliu se’ns està morint a poc a poc, i bé hi haurem de fer alguna cosa, haurem de fer quelcom per evitar-ho.

És freqüent sentir en converses, ja siguin de passeig, de bar, en abrandades tertúlies, o adreçant-se als mitjans de comunicació, que el nostre “modus vivendi “,  que la principal aportació a l’economia municipal, directa o indirectament, és el turisme. I aleshores cal preguntar-se: fem alguna cosa per conservar-lo? Fem quelcom per incrementar-lo? Fins i tot, tenim accions previstes, perquè sigui de qualitat? La resposta és clarament no, o si més no, no pas prou, ni de manera clara i eficient.

Per ser o esdevenir un centre turístic de rellevància, tal com en el passat va ser un fet evident, ens calen moltes coses, tenim moltes mancances. Ens cal un augment clar de places hoteleres, d’un cert nivell i no em refereixo pas a hotels de quatre o cinc estrelles, que segurament només que n’hi hagués un d’aquestes característiques, ja en faríem a prou, ens calen hotels de tres estrelles moderns, perquè les places hoteleres d’aquesta categoria, son de quantitat molt limitada.

Ens urgeix de manera el més immediata possible, potenciar el petit comerç, el comerç de proximitat, ens hem de reinventar, cal fer horaris més lògics i racionals, fins i tot, pensar si han de ser completament diferents a l’estiu i a l’hivern.

Cal repensar com ha de ser l’oci  a Sant Feliu, quines ofertes s’han de fer en aquest apartat, amb el ple convenciment, que quan parlem d’oci, no només estem parlant de discoteques. S’hauria de diferenciar, igual que passa amb els horaris comercials, l’oci d’estiu i l’oci d’Hivern, per a mainada, per a joves, per a no tant joves i fins i tot pels més grans.

És necessari també, ordenar les terrasses i carrers de vianants, perquè actualment és una veritable disbauxa, salvant les distàncies i amb tot el respecte, és digne de Kuala-Lumpur.

Evidentment, també cal potenciar els nostres bens culturals, que no son pas pocs, i els nostres paisatges i els nostres paratges naturals, que son d’una bellesa única…

Tampoc podem oblidar, ni deixar de banda, la poca indústria que ens queda, doncs crec que hauríem de fer tot el possible, per conservar-la. Seria una forma intel·ligent, de tenir dues fonts de riquesa, que no es contradiuen ni es fan nosa.

Bé, de manera força esquemàtica, he expressat les meves opinions, sobre la problemàtica de la nostra ciutat, i crec que de manera clara i diàfana, he exposat la meva preocupació, pels mals que fa temps que afecten a la meva població i que si no hi posem remei, amb el pas del temps, s’acabarà convertint en una ciutat dormitori.

Manel Mayor                                               30 de Gener de 2014

Amb com passen les coses, fins i tot, com es succeeixen els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres pensaments… més o menys ideològics, es fa ben evident, que no som pas un país normal, ni de bon tros.

Es fa ben evident, que una part dels partits polítics, que ha donat suport a la pregunta de la consulta o referèndum o com es vulgui anomenar, no son en absolut partidaris de la independència de Catalunya. Això és quelcom conegut per tothom, que per això el President es va haver d’empescar la doble pregunta, per poder assolir una majoria que fregava els dos terços. N’hi ha que ja l’han anomenada la pregunta trampa, pel fet que sembla factible, que divideixi els vots indecisos. Segons la meva opinió , la veritable trampa no està en la pregunta, sinó en el tacticisme d’aquests partits, que estan a favor del dret a decidir, diuen, però en realitat la seva voluntat està dirigida, cap a quedar tal com estem en aquests moments, o sigui sotmesos a Espanya, però amb aquesta tàctica, s’estalvien de donar explicacions.

Me’n he estat de parlar de federalisme, i ho he fet expressament, perquè és una via que jo personalment no contemplo i molt menys en aquest racó de món, en el qual aquesta modalitat de relació política, està completament desnaturalitzada.

Aquest procés complex en el que estem immersos tots plegats, ja hi ha qui se’l vol fer seu sense haver-hi participat, i ho intentaré explicar de manera entenedora. Jo, com tothom qui em coneix sap i els que no em coneixen, però tenen la paciència d’entrar en el meu bloc i llegir els meus escrits, saben que soc militant d’ERC i que a més a més en soc el president de la secció local de Sant Feliu de Guíxols. Dit això vull deixar ben entès, que des del meu partit ja fa molts anys que hi treballem per ser lliures, no obstant això, el gruix d’aquest procés meravellós, per ampli i transversal, va néixer i ha crescut al marge dels partits, però que multituds de militants d’alguns partits, hi hem participat activament.

Per tot lo exposat, no crec que sigui ètic ni moral, voler-se apropiar d’un moviment que ha canalitzat de forma molt adequada l’ANC, i que ha arrossegat a aquells, que tant sols mesos abans de l’onze de Setembre de 2013, no se’ls hi havia acudit de treballar per la independència de Catalunya.

Manel Mayor                                                      20 de Gener de 2014

Els que som fills de Sant Feliu i ja tenim una certa edat, tenim una estimació especial pel nostre passeig, un passeig admirat i envejat per la gent dels voltants, de les poblacions veïnes, vull dir… és un espai privilegiat, ni arran de mar, però tampoc massa lluny, amb una bona amplitud per passejar, per badar i fer la xerrada, amb companys, amics i coneguts, lloc ben assolellat… i amb bones ombres, gràcies als seus majestuosos plàtans.

Com he deixat dit al paràgraf anterior, els que som de Sant Feliu de tota la vida i els que ens hem criat per aquesta part de la nostra població, ens estimem molt aquest el nostre passeig, segurament que fins i tot una mica més que els altres, i em refereixo tant al Passeig del Mar com al Passeig dels Guíxols… però anem per parts, em referiré primer al Passeig del Mar, ja que és el més llarg i el més majestuós.

De marrec, aquest indret formava part dels meus camps de joc i fins i tot el fèiem servir de camp de futbol, això els dies feiners, els diumenges…el nostre passeig es vestia de gala, per acollir grans i petits, joves i vells, i fins i tot rics i pobres, que envaïen aquest espai, per passejar uns, aprendre a anar en bicicleta els més menuts, per ballar sardanes quan s’esqueia uns altres, fer petar la xerrada uns quants més i tots…a  lluir les robes de diumenge…ah, me’n descuidava, també hi havia el ritual d’anar a fer el vermut… al Casino dels nois, al Casino dels senyors, a l’sport, a can Peric i tot això sense moure’s del passeig i els seus voltants, només per parlar del moviment dels matins.

Havent dinat, tarda de cinema i a la mitja part, a passejar pel Passeig del Mar, ja ens tens mainada, adolescents i jovenalla, gaudint d’aquest espai incomparable, fins al moment de tornar a entrar cap al Catalunya – el “Novedades” li van fer posar els franquistes, però per nosaltres va ser sempre el Catalunya- i en acabar, altre cop a fer quatre volts, cap a veure els resultats del futbol i cap a sopar.

El Passeig dels Guíxols era el complement, principalment a l’estiu i els diumenges als matins. El més bonic d’aquest tall de passeig, eren els seus parterres, sempre amb flors, donant la sensació d’estar al mig d’un jardí, això i que era i és el passeig del Casino dels nois. Per la Festa Major, al costat d’aquest jardinet, assegut a la terrassa del casino, escoltava el concert de festa major.

Ara aquest passeig, fa mitja basarda de trist que és, durant la major part de l’any, els parterres fan llàstima, els seus arbres gairebé morts o assassinats i els seu espai envaït barroerament per les terrasses, sense ordre ni concert.

En quan a l’altre passeig, el del mar, amb la mania persecutòria de podar-los desmesuradament i tal vegada de manera inadequada i a destemps, els seus majestuosos plàtans, han acabat malalts i no fan ni molt menys el goig que feien. Les terrasses també l’han envaït sense ordre ni concert, cosa que li fa mancar la seva bellesa, per acabar-ho d’adobar, ja fa anys que se’n va mutilar tota una gaia, per encabir-hi cotxes, i per si amb tot això no n’hi havia prou, ara els diumenges, l’han envaït del tot les parades del mercat.

Aquesta és la meva visió de la realitat que m’envolta, i crec sincerament que hauríem de fer quelcom per evitar, que el nostre estimat passeig se’ns acabi morint i de retruc la nostra ciutat, que com he escrit en d’altres ocasions, ens l’estant matant a poc a poc.

Manel Mayor                                                      13 de Gener de 2014

El topònim aquest de la Costa Brava, em va ser molt antipàtic durant la meva adolescència i primera joventut, segurament perquè el franquisme en va fer un us i un abús exagerat, i diria que fins i tot desnaturalitzat, se’l venia com si fos certament un topònim, que anomenava una demarcació administrativa del nostre país, com si només abastés, Sant Feliu , Platja d’Aro i Palamós, quan tots sabem, que va de Blanes fins al Cap de Creus. Tot això en detriment de la comarca real, que és el Baix Empordà.

Eren temps en que la barroeria era molt freqüent i semblava talment que l’únic que de debò importava eren els diners, i segurament va ser així, si més no, en uns quants, que es van enriquir d’allò més, sense importa’ls-hi la degradació, sortosament només parcial, d’aquests amplis paratges, que son d’una bellesa excepcional.

Amb el temps me l’he anat fent meu, tot i que li podria donar la raó, o si més no en part a l’insigne escriptor Joaquim Ruyra, i m’explicaré. De ben segur, que quan Ferran Agulló va tenir la inspiració d’atorgar-li aquest nom, que certament ha fet fortuna, el mar, el nostre ben estimat Mar Mediterrani, devia estar ben mogut i les seves aigües trencaven contra el penya-segat amb la força d’un brau.

D’altra banda quan hom sent anomenar costa brava i no coneix pas l’indret, l’hi és molt fàcil d’imaginar, un paisatge completament diferent del que és en realitat, uns penya-segats feréstecs i mancats de vegetació i un mar grisós i agitat, trencant amb força desmesurada contra el roquissar, que sí, és veritat, en temps de fortes llevantades, a l’hivern i a la tardor, és un paisatge que es pot donar, però habitualment i principalment els mesos de primavera i estiu, gaudim d’una mar plana i ben encalmada, i amb una lluminositat esplendorosa. Si a tot això hi afegim que els nostres penya-segats, estan farcits de vegetació i al capdavall dels mateixos hi ha unes cales magnífiques, no podem trobar gens estrany, que a Joaquim Ruyra li agradés anomenar-la: Costa Serena, nom que segons ell, li feia més justícia.

Com he dit més amunt, malauradament part d’aquests paratges, els ha malmès la mesquinesa i l’ambició desmesurada i sortosament la part que se’n conserva, és gràcies a la seva complicada orografia.

Manel Mayor                                               11 de Gener de 2014

Ara si que arriba el seu final, ja som al darrer dia d’aquest any que alguns han anomenat de transició, perquè el 2014, que ja estem gairebé acaronant, segons sembla, serà un any de molta feina i decisiu per al nostre futur.

Aquest any que avui acomiadem, quedarà marcat per sempre, com l’any que l’unionisme es va quedar sense arguments, o si més no l’únic argument que fan servir tots, és el que més evidencia la seva falsedat i la seva manca total de rigor, el seu màxim argument, consisteix a negar la nostra existència com a Nació.

Al senyor Fernández, president d’Astúries, li diria que es deixi de ximpleries de maquillatges i que estudiï un xic d’història, que l’adquirir cultura no fa cap mal, en canvi opinar i donar lliçons d’allò que es desconeix i es manipula, només condueix a fer el més espantós dels ridículs.

Del senyor Monago, que n’he de dir, que ja no s’hagi dit, que queda molt més bé callat? D’aquest personatge, el que em fa més ràbia és que porta el mateix cognom que la meva dona, encara que afortunadament no tenen res a veure. Sortosament, el meu sogre que en pau reposi, no l’ha arribat a patir, ell que era un comunista convençut i que havia lluitat a la guerra contra aquests elements… de ben segur que s’hagués enrabiat molt, cada cop que l’hagués sentit anomenar, i més encara essent extremeny també…el personatge en qüestió però, no s’ho val en absolut.

Anem a lo que importa de debò, preparem-nos per a rebre aquest 2014, en el que hem dipositat tantes esperances i no els hi donem tant de protagonisme, a tots aquests personatges de fireta i anem fem via cap a la nostra llibertat.

Adéu 2013 i benvingut 2014!!!!

Manel Mayor                                                            31 de Desembre de 2013