Aquest darrer dijous del mes de Setembre, es va celebrar el ple ordinari de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, en el qual el Grup Municipal d’ERC va demanar la compareixença del Regidor Cárdenas, per l’afer de les càmeres de vigilància del Casal Tueda. Durant la dita compareixença de l’esmenta’t Regidor, que dit sigui de passada es va limitar a llegir tot un seguit d’informes i no és va dignar ni tan sols esmentar els fets dels quals se l’acusava. D’altra banda el senyor Alcalde, es va permetre el luxe de faltar a la veritat i amb la fatxenderia que el caracteritza, va dir a un senyor del públic que el va retopar dient-li que allò era mentida, que segurament ell no era allà en aquell moment i li va senyalar que ja tindria temps de parlar en el torn corresponent al públic. La frase que va esverar al senyor del públic, és que hi havia gent enfilada damunt d’una taula. Jo aleshores em pregunto: vol insinuar que ell ha tingut accés a unes imatges i que alguns dels presents no ens en vàrem assabentar dels fets? Si és així, els fets encara son molt més greus. Miraré de fer una mica de cronologia dels fets, perquè tothom qui tingui l’ocasió de llegir aquestes línies, entengui bé el que va passar.

Tot comença el dia nou de Juny en la celebració d’una festa d’aniversari  concretament durant el sopar, en que al visionar les imatges de les càmeres en qüestió, veu que les criatures presents a la festa es mouen i no veu als adults, això segurament el posa nerviós i decideix trucar per demanar explicacions, segueix visionant el que passa a la dita festa, inclús quan uns quants homes es disfressen de dona per fer una paròdia i ell continua trucant…

Jo no soc pas jurista ni res que s’hi assembli, però només llegint les normatives de protecció de dades i  protecció de la intimitat, un se’n adona que aquests fets poden ser constitutius de delicte.

Durant el transcurs del ple del mes de Juny, el regidor d’ERC va demanar explicacions de les esmentades càmeres, durant el torn de precs i preguntes, la resposta del senyor Alcalde va ser: estan en fase de legalització (o sigui que admet que no estan legalitzades). Al ple del mes de Juliol el Grup Municipal d’ERC informa que no el satisfan les explicacions de l’equip de Govern i que demanarà la compareixença del Regidor en qüestió, prèviament a tot això i en una maniobra de distracció espectacular, l’esmenta’t Regidor fa venir al ple un gran nombre de membres del Casal d’avis  tots ells enganyats amb la patranya que el Regidor d’ERC els hi volia prendre el ball dominical. Lligat amb tot això s’ha intentat tant per part del Regidor Cárdenas com per part del senyor Alcalde, confondre a tothom intentant implicar-hi el Casal per no parlar dels fets que en realitat van succeir. Finalment en el ple del present mes de Setembre, es va demanar la compareixença i els fets van anar succeint tal com s’ha descrit al principi d’aquest escrit i van acabar demanat perdó l’Alcalde i atropelladament el Regidor Cárdenas, finalment admeten els fets. De totes maneres no s’han retractat ni l’un ni l’altre de les calúmnies i falses acusacions que han anat vessant durant tot aquest temps.

I ja per acabar unes conclusions: a mi personalment com a persona implicada en l’afer, doncs era present a la festa i vaig veure envaïda la meva intimitat i la dels meus, em sap molt de greu i estic decebut de la passivitat dels membres de l’equip de Govern, no així de l’oposició que ha fet costat al Grup Municipal d’ERC  Crec també que la meva ciutat no es mereix, que un Regidor que cometi aquests fets no tingui la dignitat de dimitir, així com tampoc s’ho mereix el consistori, doncs crec que un Ajuntament democràtic ha de tenir més respecte cap a la gent que representa.

Ja per acabar, tot i que crec que els fets haurien de tenir efectes penals, ja n’hauria tingut prou amb la seva dimissió, la qual cosa hagués estat una decisió democràtica.

Manel Mayor                                                      29 de Setembre de 2012        

Quan surtin a la llum aquestes línies,  ja farà dos anys que ens vas deixar i encara no me’n sé a venir, tot i que penso amb tu sovint, quan s’acosta la Diada ja estic més inquiet de lo que és normal, i de fet té la seva explicació, doncs per aquestes dates passàvem més temps junts, preparant els actes de l’onze de Setembre. Aquests dos darrers anys ho he hagut de fer sense tu i tot i que això em fa estar molt ocupat, no deixo de tenir-te present en el meu pensament.

Aquesta Diada ha estat certament molt especial i molt emotiva, en la que he vist sovint la teva imatge amable i lluitadora alhora, i una frase teva m’ha martellejat el cervell, una frase que tu deies molt sovint: a finals del segle dinou l’Uruguai va assolir la seva independència, ara és l’hora de Catalunya. Veient la magnitud de la manifestació de Barcelona i l’emoció de la gent,estimada Claudia ara si que crec que estem en un camí sense retorn, ja anem a la cerca de la nostra llibertat.

Tot recordant aquella data fatídica en que ens vas deixar, les llàgrimes flueixen dels meus ulls i em bloquegen els pensaments, tot veient només les múltiples imatges dels moments que vàrem passar plegats, moments meravellosos, fins i tot en les nostres disputes, que sempre ens resultaven enriquidores, els moments fantàstics amb la colla de la platja, moments de rialles i de converses variades, en les quals no solia faltar el cava. Enyoro aquells moments i m’entristeixo perquè ja no tornaran, només em queda el record. Tot i que sé que la felicitat és efímera i que hauria d’estar content d’haver pogut fruir d’aquests moments, la tristesa m’embarga i no ho puc evitar…

Jo ho trec cap enfora, l’Àngela ho guarda per dins, però tots dos et trobem molt a faltar, perquè t’hem estimat molt i et continuem estimant.

Manel Mayor.                                                                18 de Setembre de 2012.

Encara sota l’efecte d’un optimisme desfermat, fruit de l’embriac d’eufòria de la històrica jornada d’ahir, en la qual m’agradaria destacar l’enorme joia col·lectiva que vàrem sentir, vull plasmar la meva admiració per una persona que va estar durant tota la manifestació ben a prop meu, la Dolors, una dona de vuitanta cinc anys, que va mostrar en tot moment una enorme fortalesa i sobretot una alegria immensa de poder ser-hi. Dit tot això, em proposo analitzar les conseqüències que se’n derivaran.

Em sembla que el govern de la Generalitat no tindrà més remei, que convocar eleccions anticipades, doncs no crec que s’atreveixi a convocar un referèndum sense aquest pas previ. Dit això m’atreviria a pronosticar, que comencem a enfilar el principi d’un camí sense retorn, no exempt de dificultats i paranys de tota mena. Tots plegats haurem de ser valents i constants, optimistes però no eufòrics, preparats per aguantar atacs de tota mena i d’arreu, solidaris amb els que triem perquè ens representin, però sense dona’ls-hi un xec en blanc, empenyent-los quan calgui, doncs aquesta és la missió de la societat civil i dels militants de base dels partits.

Tant mateix quedo perplex en veure les reaccions d’alguns, les del PP i companyia ja no m’estranyen gens ni mica, les del PSC no és que em sorprenguin, però em cal fer un esforç considerable, per acceptar que alguns puguin ser tant curts de vista, o tal vegada els hi hauria de dir pocavergonyes, per enganyar o intentar-ho a la gent que representen.

I ja per acabar, retopar a alguns mitjans internacionals. La manifestació d’ahir no demanava res a Espanya, ni tant sols l’amenaçava que ens donés més  diners, la gentada d’ahir exigíem al nostre govern de la Generalitat, que fes el pas o passos cap el procés de secessió, per poder ser el proper estat d’Europa, tot així dit ras i curt. He deixat en darrer lloc els mitjans de comunicació espanyols, que s’han esforçat a minimitzar la manifestació i les seves conseqüències, la meva opinió és que és fruit d’una estratègia molt ben muntada, mirant d’esbravar tota l’efervescència que s’ha anat acumulant aquests darrers mesos, de fet els darrers tres anys, que perquè? Molt fàcil, sempre els hi ha sortit bé. Ara al nostre poble li toca treballar a fons, perquè això no torni a succeir, bé al poble i als polítics.

Manel Mayor                                                                               12 de Setembre de 2012

Fa qüestió d’un mes i mig aproximadament, vaig comentar en un escrit publicat al meu bloc, que era hora de que el nostre govern, el govern de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant, tingués coratge o convoqués eleccions, de moment no ha fet ni una cosa ni l’altre, però en canvi si ha tingut, bé han tingut tots plegats, una idea brillant: han demanat cinc mil milions d’euros del fons de l’Estat, un estat que ens en deu pel cap baix tres vegades més, i evidentment no seran pas de franc aquests diners, sinó que si son certes les informacions que he llegit aquest matí, acabaran de destruir el poc que ens queda.

Ho vull dir amb paraules educades, però és que per denunciar aquest disbarat… no em surt res més que això: s’ha de ser molt ximple, per demanar allò que et deuen pagant interessos i cedint la poca capacitat de decisió que et queda i s’ha de ser molt covard, per no atrevir-te a planta cara.

Tot i que sé que això no arribarà als seus destinataris de debò, amb bé molt de gust fer aquesta denúncia i aquesta exigència: Molt Honorable Senyor President de la Generalitat i Honorables membres del Govern, si no tenen el coratge de plantar cara a aquells que ens oprimeixen i que ens volen fer desaparèixer com a poble, i no es veuen capaços de guiar el nostre poble cap a la llibertat, tinguin al menys la decència de fer un pas al costat, per així deixar que els que si se’n veuen amb cor, puguin portar al nostre País cap a tornar a ser un estat sobirà, que ens permeti per fi gaudir de la República Catalana.

Sé que encara que es dignessin a llegir aquestes ratlles, i que a sobre em fessin cas al veure la manifestació de la Diada que s’endevina històrica, el dia dotze de Setembre no seríem pas independents, però si que podríem posar la primera pedra per encetar el camí, un camí ferm cap a la llibertat.

Per acabar voldria dir, que si algú dels que pugin llegir aquestes línies, no comparteix ni entén la meva visió, només li vull dir una cosa: els que com jo volem la independència del nostre país, no es perquè ens sentim superiors a ningú ni perquè menyspreem a cap poble, simplement volem deixar de ser ciutadans de tercera classe i ser per fi ciutadans normals, amb tots els drets i obligacions de qualsevol estat democràtic, cosa que amb les condicions actuals no ens és pas possible.

Manel Mayor                                                           31 d’Agost de 2012

S’acosta la Diada i com de costum es produeixen dins meu sentiments diferents, o contradictoris, i m’explicaré: per una banda emoció, en record d’aquells que han lluitat per les llibertats del nostre poble i ja no hi son, i per l’altre, esperit de lluita reivindicant la nostra existència com a poble i la recuperació de la llibertat total.

Nosaltres els catalans, malauradament no hem sabut triar mai bé els nostres aliats, i a resultes principalment d’això, hem perdut les darreres guerres i les batalles polítiques d’alçada, en conseqüència hem estat un poble maltractat i humiliat -de fet encara ho som- i hem estat a punt de desaparèixer, però els nostres opressors no se’n han acabat de sortir.

Gairebé vam arribar a perdre la nostra consciència de Nació, i hem hagut de fer una veritable travessia del desert, certament molt feixuga i difícil, i tot just ara comencem a albirar el camí, un camí sense retorn que ens ha de dur cap a la llibertat definitiva, a ser per fi el proper Estat d’Europa. Però la nostra particular travessia del desert, encara no ha acabat, no queda pas gaire, però hem de fer el pas definitiu i enfilar el camí, que tampoc no serà pas gens fàcil i en el que trobarem tota mena d’entrebancs, però hi hem de posar coratge i haurem de lluitar contra l’enemic exterior i contra el més perillós, el de dins, l’altrament anomenat cinquena columna.

Tinc la intuïció que aquesta Diada serà històrica,que marcarà un abans i un després, i tinc l’esperança que sigui el darrer cop, que haguem de reivindicar la nostra existència i la nostra llibertat, i que puguem per fi celebrar la proclamació de la nova República Catalana.

Manel Mayor.                                                             13 d’Agost de 2012.

Que em vulguin donar lliçons, certament em molesta, principalment perquè de tots ells mai no n’he après res de res, en canvi de tots aquells que han intentat transmetre’m coneixements, sempre n’ha quedat un pòsit, fossin joves o vells i n’hagi compartit els seus punts de vista i ideologies, o no. Normalment aquests citats en primer lloc, es pensen que son posseïdors de la veritat absoluta i aquesta sortosament no existeix, existeixen si les veritats de cadascú de nosaltres i evidentment al ser aquesta veritat múltiple, és sempre relativa.

Bé fet el preàmbul del paràgraf anterior, passo als fets, o dit en termes futbolístics, desprès de remenar la pilota al mig camp passo al atac. Darrerament aquests independentistes de nou encunyament, es permeten donar lliçons arreu, desqualifiquen al primer que es troben al davant i sobretot llencen tota la merda que poden, al damunt de tots aquells que tot i lluitar per la independència de ja fa molts anys, no son del seu grup

Jo de lliçons no en dono pas, en tot cas el que si que puc fer, és donar algun consell de bona fe. Els hi recomanaria que els discursos i les entrevistes els escoltessin al complert, en quan als articles que els lleguessin en la seva totalitat i no es limitin als seus titulars, les crítiques que en resulten solen ser més coherents.

Aquesta va adreçada als puristes de tota mena: el nostre estimat país no és el mateix de fa cinquanta anys, ni molt menys el de fa seixanta anys, aquest país ha canviat i tal vegada no al gust de tothom, però és el que tenim i ja no farà marxa enrere, que què vull dir amb això? Doncs que no subestimem el mestissatge i molt menys encara el menyspreem. En aquest el nostre país es donen moltes paradoxes, hi ha gent que ni tan sols parla la nostra llengua – el català – i en canvi son acèrrims independentistes i n’hi ha d’altres que tot i parlar normalment el català i tenir cognoms molt nostrats, no en volen ni sentir a parlar, ans al contrari volen fer una Espanya gran. En quan als gustos i passions esportives, hi ha independentistes que son del Madrid i de “la roja”, n’hi ha d’altres que son del Barça i de “la roja”, d’altres que només son del Barça… i tot això sense que tinguin res a veure ni els seus orígens ni els seus cognoms.

A pesar de tots aquests puristes, els que volem esdevenir el proper Estat d’Europa, som legió i a més molt diversos.

Apa ja he dit el que tenia ganes de dir i m’he quedat descansat.

Manel Mayor.                                                                     16 d’Agost de 2012. 

Tot i que sé de ben segur que aquestes ratlles no arribaran a qui estan adreçades,em venia molt de gust esplaiar-me i dir-hi la meva, com de ben segur molts altres també pensen el mateix, i més desprès de les darreres manifestacions de la  vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, la senyora Joana Ortega.

A veure senyors de CIU,el govern del PP a Madrid ja ha dit del dret i del revés, que de pacte fiscal res de res, i molt menys encara en clau concert econòmic, m’agradaria saber quina part del no, no han entès. I ja posats a parlar-ne, els hi diria que deixin d’enganyar d’una punyetera vegada al poble de Catalunya, ara si però no,ara no però en realitat volem dir si, deixin ja de marejar la perdiu i diguin ja d’un cop si faran el pas cap a la independència o no, si no se’n veuen capaços, convoquin eleccions anticipades en clau plebiscit i el poble parlarà.

Ens hi estem jugant la nostra existència com a poble, ara no és moment de fer càlculs electorals, és el moment de pensar només en el nostre país, és moment de fer el pas definitiu cap a la llibertat total. Hem de pensar que van maldades, que com més temps estem en dependència d’Espanya, més ens anirem enfonsant en la misèria.

Tot això però no ha de ser obstacle, per anar construint la hisenda pròpia, i no ens ha de fer por que a Madrid això no els hi plagui, a nosaltres si i ho hem de menester com el pa que mengem, ha de ser el primer pas per dependre de nosaltres mateixos.

Fem que aquest 11 de Setembre sigui l’avantsala de la nostra llibertat, que serveixi per empènyer els dubitatius, a fer el pas definitiu cap a encetar el camí que ens ha de dur a constituir la República Catalana.

Manel Mayor                                                             15 d’Agost de 2012

Aquest escrit que mostro a continuació, em va sortir del més profund de la meva ànima, la Claudia havia mort just el matí anterior, en aquell moment eren les dotze i vint i cinc minuts de la matinada, un quart i deu d’una per esser fidels a la nostra manera de dir les hores. Estava molt trasbalsat, amb una ràbia terrible, per no poder canviar la desgràcia de perdre una persona molt estimada. No era un moment i una circumstància idònia per escriure, però segurament era una excusa per treure enfora un dolor molt profund i molt intens.

En aquells moments ho vaig publicar al facebook i des de llavors, des d’aquell malaurat 18 de Setembre, més ben dit des de la matinada del 19 de Setembre de 2010,no havia tornat a veure la llum, i ara he decidit que és el moment.      

Escric aquestes línies,sense poder aguantar les llàgrimes, en aquests moments, encara no me’n puc fer a la idea que no et veuré més, una persona tant plena de vida, tant vital, tant entranyable, no es just i ens costarà acceptar-ho, a mi i a tota aquesta munió d’amics, que vas arribar a fer. Aquest escrit tal vegada serà una mica dispers, però ho estic fent tal com em surt del cor, aquest que tinc tremendament adolorit , vull escriure molt i bé, però em surt un plor que no puc aturar ,em diuen que has mort i no m’ho puc creure ,no seràs físicament amb nosaltres, però tots els teus amics, et portarem sempre més dins del cor. Encara em sembla veure el teu somriure davant meu, donant- em suport, anima’t avi: em deies carinyosament, per això estimada amiga Claudia crec que tu, la teva imatge, el teu somriure, la teva força… tot, estarà per sempre més entre nosaltres, i com deies tu: un “besote” i fins  sempre.

Manel Mayor                                                          12 d’Agost de 2012

Avui, aquest escrit el començo un pel diferent del que en mi es habitual. No tinc gaire clar,quin serà el tema central, tot hi que acabaré barrejant l’actualitat i els sentiments.

Tinc molt clar, que la meva modesta trajectòria política, està directament lligada a la profunda amistat que ens va unir, i aprofito el fil, per fer una reflexió sobre la química que hi ha en una amistat, perquè estic convençut que hi té molt a veure. En principi majoritàriament,la gent creu que la química existeix en l’enamorament, en les relacions de parella. Doncs jo crec que en l’amistat també existeix, aquest “feeling”  natural que sorgeix gairebé a l’instant de conèixer una persona, i això es química. Si no com s’explica aquest sentiment gairebé automàtic, en el moment de conèixer una persona? i tot i que s’assembla a l’enamorament, en aquests casos tal li fa el sexe de l’altre, sé que probablement hi ha gent que ho trobarà estrany, però jo ho he comprovat en mi mateix.

Tota aquesta reflexió del paràgraf anterior, és una explicació de com jo veig el sorgiment de la nostra amistat, encara que el “feeling” també prové de la similitud amb que vèiem el món, i que ens assemblàvem molt, tot i que jo crec que tu tenies un talent que jo mai no tindré. A part d’això ens complementàvem molt bé, i considero que la teva amistat va marcar la meva vida, bé la meva i la de l’Àngela, tots tres formàvem un equip molt peculiar.

De fet durant tota la meva vida, he fet política d’una manera o d’una altre, amb més o menys intensitat, però tu em vas introduir a la política de partit, i em vas ensenyar les interioritats d’aquests afers, i plegats varem començar a imaginar un projecte diferent de partit a nivell local, en el qual per mi, tu eres la peça central, tot i que encara no estava ben definit, dins els nostres caps ja es començava a dibuixar.

Així estaven les coses, quan la maleïda desgràcia ens va visitar i se’t va endur, jo estimada amiga, encara no ho he superat i dubto que ho superi mai, crec que la promesa que et vaig fer m’ajuda, perquè portar-te dins el meu cor i tenir-te sovint en el meu pensament, m’ajuda a ser més fort. Crec que aquest sentiment, va ser el que em va portar a acceptar presentar-me per ser president, cosa que anteriorment no s’ha m’havia acudit. Tot i que el dibuix dins el meu cap es diferent,doncs tu ja no ets físicament entre nosaltres, espero poder plasmar en realitat aquells els nostres somnis, imagino que me’n sortiré, per voluntat i il·lusió no quedarà.

La meva presidència fins el moment no ha estat fàcil, i suposo que d’aquí en endavant tampoc ho serà, però això no serà important si s’aconsegueixen els objectius, que és fer realitat els nostres somnis, encara que fos només en part.

Ara la primera fita que ens hem marcat,és el canvi de local, aquell que varem ocupar amb tantíssima il·lusió, perquè tu en vas ser l’artífex, i perquè porta el teu nom,evidentment el proper també el portarà el teu nom.

Aquesta mena de diàleg fictici amb tu, m’ajuda molt a escriure i a fer un xic menys cruel la teva absència. Aquesta exposició d’idees i sentiments, avui la deixaré aquí, tot i que continuaré, de manera més o menys regular, tal com he vingut fent fins ara.

Manel Mayor.                                                                         21 de Maig de 2012.           

Em costa entendre com és possible que els militants i simpatitzants socialistes, escoltin impàvids les barbaritats que diu el senyor Pere Navarro. A veure, ara a part de continuar amb la ximpleria de voler federar-se amb Espanya, quan allà ningú en vol sentir a parlar, doncs resulta que es vol federar amb Europa. A veure com, com un apèndix d’Espanya? Au va, home va, torni al mon real senyor Navarro.
Ara que hi ha una cosa que clama al cel. A veure, ens diu que el sistema de finançament basc, no és bo perquè és un sistema antic, bé que sigui antic no vol pas dir necessariament que no sigui bo, i llavors ens diu que el sistema alemany si que ho és de bo. A veure senyor Navarro, és que m’he perdut, segons tinc entès, en el sistema alemany recapta el Land, gestiona els diners i llavors dona a l’Estat, el percentatge que hi ha acordat. Suposo que per vostè és bo perquè té el nom de federal, no? Perquè en les línies mestres, si més no, s’assemblen força.
A veure si ens entenem, sembla que si hi ha un xoc de trens, els únics que prendrem mal serem nosaltres, i per evitar això, vostès que son tan previsors s’apleguen a tots els desitjos d’Espanya, i llavors diuen que ha estat un error imperdonable, i a la propera sant tornem-hi que no ha estat res.

Manel Mayor.                                                             21 de Juliol de 2012.