Tot i que m’agrada i molt escriure, em limito a fer-ho en prosa i escric de tot allò que se’m acudeix, si, és cert, preferentment de temes polítics, en canvi de fer poesia, no crec pas que me’n sortís, tot i que m’agrada i molts de cops m’emociona.

El cas és, que vaig anar a una presentació d’un llibre, de la Montserrat Abelló, que es feia a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, crec que deu fer un parell d’anys aproximadament, ara no recordo la data i em fa certa mandra buscar-ho, perquè considero que no és pas rellevant. De fet, vaig assistir-hi més que res, per la meva relació d’amistat amb el seu fill Miquel, deguda a la nostra militància política.

Vaig arribar d’hora i vaig tenir prou temps, perquè en Miquel em presentés la seva mare, la primera impressió ja va ser bona, la mateixa amabilitat del seu fill, però és clar, llavors va seure a la taula per fer la presentació… I de debò, em va impressionar, aquella senyora gran, d’aparença fràgil, es transformava al entrar en contacte amb la poesia, desprenia una força interior i una jovialitat impressionants, de debò, la seva poesia em va agradar i em va emocionar, tan pel que deia, com per com ho deia.

Malgrat que sé que la seva edat era molt avançada, quan se’n va una persona d’aquesta categoria, sempre trobes que és massa d’hora. Tal com em va sortir de dins, al assabentar-me del seu traspàs, acabaré aquest escrit: Montserrat, estic trist per haver-te d’acomiadar, però alhora estic content, d’haver tingut la sort d’haver-te conegut.

Manel Mayor                                                                                14 de Setembre de 2014

Encara amb l’emoció a flor de pell i amb les imatges viscudes, enganxades a la retina, veig i sento amb incredulitat, els comentaris d’aquells que no volen acceptar la realitat. Jo, puc explicar i certificar de primera mà, l’emocionant aplegament d’una enorme gentada, amb un mateix objectiu i gairebé amb un sol crit unànime: independència, independència , independència… I amb molta menys intensitat, però també amb tota la seva contundència: volem votar, volem votar, volem votar… Tot això sense un bri de crispació, serens, alegres i pacífics, però combatius alhora, no demanant, sinó exigint exercir els nostres drets, doncs els ciutadans lliures, no han de demanar permís, per exercir els seus drets.

Deia al començar, que em sobtaven i em costaven de creure, certs comentaris, i és cert, el que ja ahir em sorprendre més, va ser el voler equiparar una multitud, d’un milió–vuit-centes-mil persones, amb una altra de tres mil-cinc-centes persones, molt legítima evidentment, però d’una força social, difícilment comparable.

Però el que crec que és més inversemblant, és que es tinguin les penques, de titllar a tota aquesta enorme munió de gent, entre les que jo també m’hi trobava, de nazis i d’autoritaris. Ningú i quan dic ningú, és absolutament ningú, que tingui dos dits de front, una mica de vergonya i encara que només sigui un xic, un bri de criteri, no pot ser capaç de fer semblant judici de valors, sinó que per fer-les, s’ha de ser molt mala persona i tenir molta mala llet. Tot això dit de manera elegant, perquè si ho hagués de dir de manera grollera…

Hi ha certa premsa, que és molt aficionada a fer aquests judicis de valors i aleshores jo em pregunto, a qui van adreçades aquestes barbaritats? De debò creuen que la gent del meu país se’ls pot creure? O és que la ràbia acumulada els hi xucla la raó? No serà que son ells, els que son fills i nets de la intolerància?

El temps tard o d’hora, sempre posa a tothom al seu lloc, per tant no li donaré mes voltes i em quedaré amb la satisfacció personal d’haver-hi participat i amb la col·lectiva, d’haver fet història un altre cop, gràcies a l’enorme participació de la Nació catalana. Ja hi som un xic més a prop, ara no és moment de defallir, ens espera el nou de Novembre.

Manel Mayor                                                                12 de Setembre de 2014

Quan surtin aquestes línies a la llum, ja ho tindré tot preparat o gairebé, per reivindicar la llibertat i la sobirania plena del meu País, bé, això ja ho faig cada dia, però cada onze de setembre, de manera molt especial, aquest any al matí com sempre, farem els actes de partit amb la secció local i a la tarda participaré en la concentració de la “V” a Barcelona, que jo i molts com jo, volem que es converteixi en la V de Victòria.

Cada any, quan escric sobre les reivindicacions de la Diada, tinc la sensació de ser repetitiu, però de fet, és lògic i natural, perquè malgrat que la consciència nacional, s’hagi estès de manera aclaparadora i que la consciència sobiranista i perquè no dir-ho les ànsies de independència i llibertat, han esdevingut majoritàries, les reivindicacions continuen sent les mateixes.

No, malgrat que les manifestacions multitudinàries, les fem amb aire pacífic i festiu, la Diada no és cap dia de festa, és una jornada de lluita i reivindicacions, per molt que certes formacions polítiques ho hagin volgut tergiversar, els catalans mai hem celebrat haver perdut una guerra, ni tampoc hem festejat les terribles, cruels i criminals repressions, que varen patir els nostres avantpassats i evidentment tampoc celebrem pas, l’estar sota el jou del país veí.

Ho diré amb ben poques paraules, reivindiquem allò que ens varen prendre amb la força de les armes i  ho volem recuperar amb la força de la raó. Espero i desitjo aquest any si, que aquesta Diada sigui la darrera, en que reivindiquem les llibertats del nostre Poble i que si més no l’any que bé, si no som un estat plenament independent, estiguem això si, construint la nostra esperada República Catalana.

Volia publicar aquest escrit, la vigília de la Diada, però veient i preveient, que estaré francament molt ocupat, he decidit avançar-me i publicar-ho avui.

Manel Mayor                                                            09 de Setembre de 2014

Amb la fatxenderia i la prepotència que la caracteritza, la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, afirma que l’executiu espanyol garanteix, que no hi haurà referèndum independentista. Està bé el nom, però nosaltres el que volem fer i farem, és una consulta als ciutadans del nostre País, perquè manifestin quina és la seva voluntat, quedar-nos a la misèria o anar cap a la llibertat.

Per cert, és ben curiós que ella i els seus, s’omplin la boca de democràcia, diguem de que et vantes i et diré que et manca i en canvi volen impedir si o si, la seva màxima expressió, que és el vot. La seva prepotència i autoritarisme és tant gran, que els hi impedeix veure la realitat. Sinó seria impensable, que tingués les penques d’afirmar, que aquest procés és una imposició política, s’ha de ser molt ruc o molt mala persona o les dues coses alhora, per confondre un moviment ciutadà i pacífic amb una imposició política.

Bé, havent begut de les fons polítiques, que brollaven al si de la seva família, no resulten pas estranys del tot aquests estirabots, és el que té aparentar el que no s’és, que per poc que t’ajupis, ensenyes el cul.

Sé que no entenen ni volen entendre, el fet de que volem ser catalans i volem sentir-nos catalans i que n’estem molt orgullosos de ser-ho, és que ens sentim part d’aquest País i de cap més i ho volem continuar fent, tampoc volen entendre, que estimem la nostra llengua, el català i que a més  a més el volem parlar sempre i el volem emprar per a tots els afers de la nostra vida, és que és la nostra.

Sé n’estic segur, que per unes mentalitats tant uniformadores com les seves, que volen imposar la seva manera de ser i de pensar i de parlar a tothom, els hi deu resultar complicat d’assimilar, però és que han tingut molts anys per entendre-ho, vostès i els seus avantpassats, han tingut tres-cents anys i en tot aquest llarg temps, ni tant sols hi han dedicat un moment a pensar-ho. No, no és que pensem que som millors que els espanyols, simplement som diferents i ho volem continuar sent, de fet molts es senten catalans i espanyols, però no pas per això son més propers a vostès, ells també son diferents.

Durant aquests tres-cents anys, certament, ja ho sé, hem estat com una pedra a la sabata, han intentat assimilar-nos amb argúcies variades, amb violència despietada, amb enganys continuats, amb prohibicions múltiples… S’han trobat que som un poble tossut i obstinat i sobretot allò que per vostès és tant i tant emprenyador, quan sembla que estem vençuts, ens tornem a aixecar i ara que hem arribat allà on som en aquests moments, ni ho somiïn, no farem ni un pas enrere, volem treure’ns del damunt aquest jou que ens oprimeix i esdevenir un poble lliure.

De fet, no sabia pas com titular aquest article, però parlant de qui parlo, faré un joc de paraules amb l’eslògan que van dur a Badalona, el joc de paraules no és pas meu, va córrer pel Twitter i jo l’he adaptat, de gent legal, en va sortir gens legal i jo ho he convertit en gens legals.

Manel Mayor                                                                  07 de setembre de 2014

Hi ha expressions de les emprades pels radicals unionistes, que em sonen rares, postisses i fins i tot hipòcrites. El procés independentista, trenca la convivència i fracturarà la societat catalana, molesta i margina a una part de catalans, és que nosaltres ens sentim catalans i espanyols, és que volen impedir als nostres fills que aprenguin el castellà…

Intentaré rebatre aquestes afirmacions, que a part d’hipòcrites, falsegen totalment la realitat; començarem per la primera: el procés independentista, trenca la convivència i fracturarà la societat catalana. A veure, un procés que segons tots els sondejos seriosos, aplega la majoria de ciutadans de Catalunya i que a més no vol obligar a res a cap dels seus ciutadans, com pot trencar la convivència i a més a més fracturar la societat? No fotem, home, no fotem!!

Anem per la segona: molesta i margina a una part dels catalans, que pot ser que molesti a una minoria? Pot ser possible, però és clar, és el joc legítim de les majories i les minories, ara bé, que margini, és completament fals i tendenciós.

Aquesta pla: és que nosaltres ens sentim catalans i espanyols. I quin problema hi ha? Aquest sentiment, el tenen una part molt important dels independentistes.

I anem per la darrera: és que volen impedir que els nostres fills aprenguin el castellà: completament fals, doncs el nostre sistema d’ensenyament garanteix el coneixement de totes dues llengües, contràriament al que fan els senyors del PP, al País Valencià i a ses Illes, a on estan marginant completament el català i a més a més, el volen convertir en una llengua aliena a la parlada pels seus ciutadans. Això només és la punta de l’iceberg, i estan decidits a continuar la seva ofensiva, per destruir el català a Catalunya mateix

I ja que estem en el tema, no troben que censurar Victus als Països Baixos, si que crispa als ciutadans catalans? No creuen també, que la contínua obsessió que tenen, per negar l’existència de Catalunya com a nació, fa emprenyar i de valent els catalans? Deu ser la única coartada que tenen per impedir, que els catalans decidim el nostre futur.

Però no creguin que els catalans abandonarem la lluita, no hem pas arribat fins aquí, per deixar-nos esclafar, hi hem arribat per guanyar i perquè estem convençuts que les nostres armes, son més poderoses que les seves. No, no estic pas parlant d’armes de foc, estic parlant de la tossuda lluita pacífica i de la legitimitat democràtica, si, ja sé que tenen molta força bèl·lica, però nosaltres tenim la força de la raó i no ho dubtin, aquesta ens donarà la victòria.

Manel Mayor                                                                  06 de setembre de 2014

Ja hi tornem a ser pel tros, altre cop a voler donar-nos lliçons de democràcia, qui no en té ni la més remota idea, un que es permet el luxe de tractar-nos com a ciutadans de segona o de tercera categoria i que totes aquestes rucades i poca-soltades, les digui el més alt dirigent d’un partit, que s’autoanomena d’esquerres, la cosa ja té delicte.

Per si no ho sap, que sembla que no, ja li ho explicaré jo; la nació catalana, és una nació mil·lenària i ho ressalto, per fer-ho més evident, amb molta més antiguitat que la seva suposada nació espanyola i dic suposada, perquè una nació és una altra cosa. Vostès tenen tendència  a confondre nació i estat, jo diria que de manera premeditada, perquè així els hi convé per confondre a la gent, s’han entossudit a fabricar una nació a partir d’un estat, si, ja sé que em dirà que no son pas els únics i és cert, doncs aquesta és una tendència d’ideologia imperialista. En realitat però, una nació es construeix amb el pas del segles i en canvi un estat no, un estat es pot construir, es un dir, en un moment com, aquell qui diu, o sigui en poc temps, amb la base d’una nació o més d’una.

Abans d’entrar en matèria, dir-li que parteix d’un altre error greu, als catalans senyor meu, ningú dels que volem la independència, els obliga a triar cap identitat, no hauria d’oblidar en canvi, que vostès si que fa tres segles que ens estan obligant, sense aconseguir-ho és clar, a que canviem la nostra identitat catalana, per l’espanyola.

Posats ja en matèria, dir-li que en democràcia, les lleis no son pas allò més important i a més si aquestes lleis atempten contra la llibertat i els principis bàsics de la democràcia, el que cal és canviar aquestes lleis absurdes i mal fetes, perquè al cap i a la fi, aquesta és una de les missions dels parlaments, vostès en canvi, ens presenten les lleis com a inamovibles, com dictades per un esser superior, bé, com si diguéssim, talment com en una vulgar dictadura.

Voldria fer-li esment també, que tota nació té el dret a decidir el seu futur, tal com està reconegut internacionalment, però vostès s’entesten a no voler reconèixer que Catalunya és una nació, perquè així se’ls hi aguanta la seva coartada i per acabar recordar-li, que el Parlament de Catalunya, va fer de manera solemne, amb el suport d’una amplia majoria, jo diria que de dos terços o gairebé, ja l’any passat la DECLARACIÓ DE SOBIRANIA DEL POBLE DE CATALUNYA, amb les conseqüències polítiques que comporta.

Manel Mayor                                                                   03 de Setembre de 2014

Quan hom agafa el bon costum d’escriure, que en el meu cas s’està convertint a més a més, en gairebé una necessitat, s’acaba per encomanar de la tendència de recuperar, mots que en determinats cercles gairebé han desaparegut i en canvi en d’altres, continuen ben vius, en el nostre cas, com que no som un país normal, sinó un país sotmès i la nostra llengua ha estat atacada de mala manera, hi ha fins i tot mots locals i comarcals, que no gaudeixen del vist i plau dels nostres diccionaris.

Fent aquestes reflexions, no voldria pas que els nostres acadèmics, m’agafessin de cap d’esquila, doncs la finalitat d’aquest escrit, no és pas de cap manera criticar a uns estudiosos, que tant fan per la nostra llengua, sinó que és principalment una manera agradable i desenfadada de recuperar mots diversos.

Se’m van acudint mots diversos i miraré de posar-los sobre el paper, de la manera més elegant de que en sigui capaç. Quan arribes a una certa edat i més si has fet treballs físics i esport, et trobes que els ossos se’t van desgastant, artrosi en diuen, jo també en tinc principalment als genolls, junolls, que en diem al meu poble, situat ja a l’extrem sud del Baix Empordà, bé a la meva ciutat no sigui que algú s’emprenyi, a la major part de la comarca en canvi, en diuen juneis.

Com que soc d’una població marinera, també us en faré cinc, de com anomenem aquell animaló, que els llibres en diuen eriçó de mar, doncs ni eriçó, ni garoina, ni garota, uriç en diem, bé pels que no sou d’aquesta banda del País i teniu la deferència de llegir-me, probablement ho trobareu la mar d’estrany, però si decidiu venir a visitar-nos i de passada aneu a dinar o sopar a algun restaurant especialitzat en peix, no us estranyeu si de guarnició us posen estafanòries, doncs no és pas quelcom estrany ni estrafolari, és allò que de ben segur vosaltres anomeneu pastanagues.

Avui de fet, no tenia pas gaires ganes d’escriure, sobre afers importants, però en canvi, si de gaudir del plaer d’escriure i de la mania de recuperar mots, fet que crec que val molt la pena, perquè una manera de mantenir viva la llengua, és mantenir els seus mots i evitar que es perdin. Espero que aquest escrit us sigui agradós, a tots aquells que tingueu la deferència llegir-me.

Manel Mayor                                                                03 de Setembre de 2014

Aquest Setembre, comença el curs polític tal com el varem acabar, amb les rucades d’en Santi Vila i les baixades de cavall de la Vicepresidenta Ortega, tot això amanit amb les poca-soltades d’en Miquel Iceta i les indefinicions amb aires de setciències d’en Joan Herrera. No és pas l’escenari més desitjat, però tampoc és per posar-nos pedres al fetge, no en va tampoc ha canviat gaire i ens n’hem anat en sortint.

M’agradaria, això si, que tots aquests amants de les indefinicions, de marejar la perdiu o de fer la puta i la ramoneta, que d’una vegada per totes, tinguessin el valor i el coratge, de dir les coses pel seu nom i deixar d’enganyar i confondre a la gent. Que son autonomistes? Que ho diguin d’una punyetera vegada i sense subterfugis que hi valguin, que de veritat volen la independència del nostre País? Que ho diguin d’una vegada per totes i sense embuts, que ja està bé home!!

En aquests moments que han de ser claus i definitius per al futur de Catalunya, ens cal estar units i no tenir quintacolumnistes a les nostres files, ens hi juguem el ser o no ser del nostre País i ara com mai haurem d’ajuntar tot el nostre seny, el nostre coratge i la nostra audàcia, tot això ens caldrà, per posar en el seu moment, la legalitat catalana, per damunt de la injustícia espanyola, protagonitzada principalment pel govern del PP i el tribunal constitucional, acompanyats no ho oblidem, pel PSOE i la resta de l’unionisme.

El primer moviment clau que farem aquest mes que acabem d’encetar, serà la V, que no us en càpiga cap dubte, que serà observat i comentat pel món sencer i en el que no s’hi val a badar, no podem tenir excessos de confiança, perquè és una manera de mostrar la nostra força al món i el que és encara més important, de manera pacífica.

A partir d’aquí, vindrà l’aprovació de la Llei Catalana de Consultes i enfilarem la recta final cap a la consulta del nou de Novembre i ja per acabar, un avís per a navegants, si el Poble català ha arribat fins aquí, no és pas per fer marxa enrere, sinó per convertir la V de l’Onze de Setembre en la V de victòria.

Manel Mayor                                                                     01 de Setembre de 2014

Sentim sovint i ara que s’acosten moments decisius encara més, quan es tracta de posicionar-se, en associacions i altres col·lectivitats, aquestes expressions: oh, és que hi ha diverses sensibilitats, és que podem ferir algunes sensibilitats, renoi, quina hipocresia i quina pocavergonya, és que la meva sensibilitat no compte? O és que som una raça inferior?  Fins i tot, encara que sembli una exageració, sentim força sovint aquesta d’expressió: en català, vols dir, no es molestaran? I nosaltres què, no comptem? Ja n’hi ha prou de punyetes i ximpleries, home!!

Ara fins i tot, sembla que per què una associació vulgui ser demòcrata, s’ha de convocar una assemblea, estem malament del cap? A veure, algú amb dos dits de front, creu que perquè el poble voti, abans se’l ha de consultar,  a veure si això fereix la seva sensibilitat? Seria surrealista no? Doncs convocar una assemblea, per veure si els membres d’una associació, estan d’acord  a exercir la democràcia, que de fet la seva essència és manifestar la seva opinió, ho considero igual de surrealista.

De fet, em produeix certa recança, haver de repetir contínuament el mateix, però és que no em deixen cap més sortida. A veure, les coses s’han d’explicar bé i segurament no ens n’acabem de sortir, per tant miraré de ser ben planer. Els que com jo, volem i desitgem la independència del nostre País, lògicament votarem si,si, però no pensem pressionar ni amenaçar, ni enganyar ningú, per fer-li canviar el sentit del vot, altre cosa és, que amb arguments l’intentem convèncer de la bondat de les nostres propostes, perquè tothom és ben lliure de fer el que cregui més convenient, votar si, no, o no votar, però el que no és lícit i a més és antidemocràtic, és voler impedir que votem.

També ni ha d’altres que son encara més sibil·lins, i només malden perquè no es parli de la consulta, amb excuses de que sembla que no hi hagi res més, quan hi ha coses tant o més importants… Jo ara els hi faré un símil, que probablement era més corrent a la meva joventut, però el faré igualment. Abans quan una parella decidia conviure, viure junts, el més corrent era casar-se, ara la cosa és una mica diferent, però el fons no deixa de ser el mateix. Quan una parella decideix compartir la vida, fins que no arriba el moment de la veritat, d’allò que parlen més, és d’aquesta realitat que se’ls hi acosta, que els hi representa de fet, un canvi molt important a les seves vides i a més a més hi estan molt il·lusionats, evidentment també parlen de totes les altres coses, però aquesta representa un fet cabdal ales seves vides.

Això és exactament el que ens passa, a tots aquells que tenim  aquells que tenim la il·lusió i l’esperança de ser lliures, i també parlem d’altres coses i ens preocupa tot allò que no va bé i el dia a dia, però també tenim aquesta il·lusió, perquè és i ha de ser mol i molt important a les nostres vides.

Manel Mayor                                                                  30 d’Agost de 2014

Malgrat que porto molt de temps parlant-ne abastament, no me’n puc estar de tornar-ho a fer, a risc de fer-me pesat i de ser reiteratiu. La Consulta del 9N, la farem si o si i a més a més serà legal, estarà emparada per la legalitat catalana.

No puc deixar passar l’oportunitat, de rebatre unes afirmacions que em semblen equivocades i fora de lloc, si, suposo que ja se’m entén abans de dir-ho, em refereixo a les desafortunades afirmacions del senyor Santi Vila.

L’esmentat Conseller, amb tots els meus respectes, torna a pixar fora de test, en les seves referències al TC. A veure com pot ser l’àrbitre d’un conflicte, qui n’és jutge i part, aquests jutges, nomenats a dit pels dos principals partits espanyols, evidentment formen part del conflicte i no estan qualificats per fer d’àrbitre del mateix. Ja només faltava que avui, la portaveu del PP, si, aquella que sempre vol donar lliçons de tot a tothom, ara té la barra de jutjar una llei, que encara no s’ha debatut al Parlament i que per tant no s’ha aprovat, però ella que es creu, que està per sobre del bé i del mal, ja afirma que quan el PP presenti recurs, ja quedarà invalidada, gran lliçó de democràcia…  Però bé, ja els coneixem i sabem com son i com pensen.

A qualsevol estat democràtic del món occidental, el millor àrbitre, el més imparcial, per dirimir un conflicte, son les urnes, que mostren clarament, la voluntat del Poble, que ha de ser inexcusablement qui disposi de la darrera paraula i l’ens institucional que li ha de donar cobertura, és evidentment el Parlament i en el nostre cas, el de Catalunya, però és clar, per alguns és molt complicat d’entendre.

Si, ja sé que alguns ja voldrien parlar de plans A,B,C i fins i tot del pla D, però de moment, tots els rocs a la faixa de que disposem, no son pas per fer-los públics, ni per donar peixet als adversaris.

Manel Mayor                                                                    29 d’Agost de 2014