Ara que estem a les acaballes del mes d’agost, tothom està carregant bateries, en vistes a la Diada d’enguany, que tots esperem que torni a ser sonada i que la capital del País, Barcelona, sigui un aparador, al qual estiguin fixades les mirades del món sencer i que ens serveixi a tots plegats, per encarar el camí de la data màgica, el nou de novembre, el dia que el poble sencer, haurem de decidir el futur de Catalunya.

S’acosta l’hora de la veritat, tenim a tocar, els moments en que s’hauran de prendre grans i petites decisions, però totes elles extraordinàriament importants. S’acosten dies d’incerteses, de dubtes, de fortes amenaces, en els quals ens haurem de donar suport mutu, de forma col·lectiva, haurem d’estar més units que mai i això ens farà més forts.

Intentaran amb tots els mitjans de que disposin, d’escampar tota mena de rumors falsos per fer-nos dubtar, acusacions cuinades pels serveis d’espionatge, com tal de crear-nos angoixes i incerteses i d’espantar-nos tant com puguin, fins i tot posar-nos al davant una mena de mur de la por, però nosaltres hem de tenir ben present, que a l’altra banda del mur, hi ha la llibertat… I aquest incentiu ha de ser motiu suficient per foragitar totes les pors, tots els dubtes, totes les angoixes i totes les incerteses.

Malgrat que surtin setciències que ens vulguin fer creure, que tenen una mena de bola de vidre, amb la qual veuen i endevinen el nostre esdevenidor… I renoi, quina punyetera casualitat, segons tots aquests aprenents d’endevinaire, sempre ens pinten bastos, és curiós eh. Però malgrat tot això, res ni ningú ens aturarà, perquè si d’una cosa estem segurs, és que la llibertat és a l’altra banda de la por.

Manel Mayor                                                              27 d’Agost de 2014

En el meu article d’abans d’ahir, ja me’n feia ressò, de l’existència d’aquesta mena de periodistes i fins i tot vaig apuntar que el tema que avui m’ocupa, es mereixia un article apart.

Tergiversar i manipular les informacions, tal com es fa en relació amb els Trabucaires de Cardedeu, per citar només el cas que avui poso sobre la taula, ens fa evident la categoria personal de certes persones, que els fa indignes d’exercir la professió del periodisme.

Difamar als Trabucaires de Cardedeu, com ha fet sense cap mena d’escrúpols, el diari La Razón, ja ens demostra de quina mena de gent estem parlant, d’entrada, no tenen ni la més mínima idea de que estan parlant, ni tan sols de que fan exactament les Colles de Trabucaires, ni que es tracta d’una molt antiga tradició i son tant pocavergonyes, ells i aquests del PP, que volen convertir unes matines tradicionals, amb els dispars de salves, en un assetjament, realment s’ha de ser molt mala persona.

Per tota aquesta colla de neofeixistes, sembla que tot val, que per aconseguir uns objectius, tots els mitjans son vàlids, però per a bé o per a mal, el temps posa a tothom al seu lloc. Jo com que no soc ni un cagadubtes ni un titella, no qualificaré pas de desmesurada l’actitud del PP, sinó de completament fora de lloc i de clara provocació, cosa que d’altra banda, és el seu” modus operandi” habitual, estan convençuts de que estan per sobre del bé i del mal i actuen en conseqüència amb una gran prepotència i fatxenderia.

Farien bé aquests aprenents d’informador, en comptes de tergiversar i manipular, d’adquirir coneixements previs d’allò del que volen informar, així de passada farien un molt bon favor a aquells que els llegeixen i deixarien de fer aquests enormes ridículs, però segurament, els interessa més estar a bones amb aquests que tenen el poder, desinformar als seus lectors encara que quedin com a miserables rucs.

Manel Mayor                                                                        26 d’Agost de 2014

Hi ha diverses maneres, d’exercir una professió tant digne com el periodisme; amb total independència, seguint només el propi criteri, en base només a una ideologia política i d’obediència de partit, al servei de grups de poder, seguint estrictament les directrius que marquen aquests grups, al servei de governs, sense importar els hi mentir i tergiversar i fins i tot deformar la realitat de forma ben barroera, fent-se indignes de representar aquesta professió tant meritòria i necessària.

D’aquest darrer grup, n’hi ha una bona mostra tant a nivell nacional català, com a nivell estatal, una mena de gent capaços de tergiversar i deformar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, sense ni tan sols posar-se vermells i en canvi es tornen absolutament muts, quan han de jutjar periodísticament, el comportament del TC, a les antípodes del comportament jurídic adient, doncs s’han convertit en un tribunal de clara obediència, al poder polític que els ha nomenat. Les portades dels diaris d’avui, en son una clara mostra. Sense passar per alt, la fastigosa manipulació que fan diversos mitjans, dels Trabucaires de Cardedeu, que de fet dóna tema per un altre escrit.

Fa més de trenta anys, al principi d’això que anomenen La Transició, en un viatge professional que vaig fer a Madrid, en una de les moltes converses informals que varem tenir, un vell empresari gironí, promotor d’aquest viatge, ja va advertir d’aquest comportament, que de fet en els mitjans existents de l’època anterior, no deixava de ser el que havien tingut durant la dictadura i en els nous se’ls hi detectava una perillosa ambigüitat, actituds que contrastaven clarament amb les d’abans de la guerra, quan tothom sabia quina mena de diari llegia, tal com en aquells moments encara passava a qualsevol de l’Europa democràtica.

Malauradament, la situació encara ha empitjorat i molts d’aquests periòdics, s’han convertit en mers aparells de propaganda de tots aquets poders fàctics, amb la terrible conseqüència, que qui consumeix aquests mitjans, està llegint allò que s’anomena informació porqueria.

Manel Mayor                                                                            24 d’agost de 2014          

La distància entre la vida i la mort, és molt curta, cosa que se’ns fa ben evident, en els casos que ens afecten més de prop. El passar d’un cantó a l’altre, molt de cops és fruit de la casualitat, d’un cúmul de circumstàncies… I fins i tot en alguns casos de la voluntat expressa del finat.

En la nostra cultura de l’estimació, la mort d’un esser estimat, se’ns fa molt feixuga i ens comporta una enorme tristor, fins i tot ens produeix un enorme desconcert i desorientació, en el cas que aquesta hagi estat una mort sobtada.

Crec que és evident, que l’amor és la nostra grandesa i alhora la nostra feblesa, és tant gran la nostra capacitat d’estimar, que sovint oblidem, que la vida té un principi i un final i que aquest és la mort.

Quan hom arriba a una certa edat, ja ha vist, que en aquell camí que va començar l’aventura de la vida, l’han anat abandonant amics de la infantesa, de la joventut i de l’edat adulta, coneguts de tot temps i familiars diversos. Per tots hi ha hagut disgust i tristesa, per uns més que per altres, com d’altra banda no deixa de ser normal, a alguns se’ls recorda contínuament, a d’altres només de tant en tant, però tots deixen un pòsit que t’ajuda a ser un xic millor.

Si, ja ho sé, es fa ben evident que estic nostàlgic i que m’envolta una certa tristor, no en va, aquesta setmana ha estat força cruel. Primer, aquest diumenge, moria sense solta ni volta, un meu nebot de tan sols trenta-set anys, una mort amb traïdoria, d’aquelles que et deixen completament descol·locat i per acabar-ho d’adobar, dimarts un veí de la infantes, un veí dels d’abans, amb qui es compartien els jocs, les bretolades…  Aquest si de malaltia sabuda, però també et deixa tocat.

Però malgrat tot això, quan has recorregut una bona part del trajecte de la vida, li has perdut tota la por que li havies tingut a la mort, doncs te’n adones del tot, que només és el final del camí.

Manel Mayor                                                      21 d’Agost de 2014

Segons sembla, els darrers bons resultats d’ERC, n’hi ha alguns que encara no els han paït, sobretot els de les darreres eleccions Europees i això els du a esmerçar tots els seus esforços, a intentar demonitzar aquest partit.

No parem de sentir i de llegir, que l’origen de tots els mals de Catalunya, rauen en les malvestats d’ERC. Tan li fa que el discurs vagi a càrrec del PP, com de C’s, com del PSOE, com de totes aquestes associacions, que sorgeixen al seu voltant i que s’emplenen la boca de democràcia, tot i que la seva estimació per aquestes essències, és més aviat dubtosa.

Al President de la Generalitat, al qual també li tenen el dit a l’ull i probablement tot el puny, només fan que exigir-li, que abandoni la companyia d’ERC i li prometen que si ho fa, tot irà millor per Catalunya, que aquests independentistes l’estan portant pel mal camí… El que no volen entendre, és que a diferència d’ells, que els hi costa pair el que succeeix a Catalunya, la postura política del President Mas, no és pas fruit d’un mal de ventre, ni de que algun dirigent malvat d’ERC l’hagi enverinat, el President Mas, està seguint el mandat del seu Poble.

Malgrat que els partits independentistes, bé, a mi m’agrada més dir, els partits que volen la independència de Catalunya, no son pas aliens a aquest procés tant il·lusionant i engrescador, el cert és que és el poble qui l’està empenyent i això senyors no hi ha qui ho aturi. Per molts sopars de duro i moltes històries per no dormir, que ens vulguin vendre.

En quan a l’objecte del principi de l’escrit, l’ERC, només manifestar, que és un partit d’esquerres, que busca el millor per la seva gent i evidentment per poder dur-ho a terme, ens cal ser independents, perquè només llavors disposarem de totes les eines d’un Estat.

Manel Mayor                                                                          19 d’Agost de 2014

Tot i que sembla que es torna a posar de moda, l’expressió xarnego, de sempre m’ha estat molt antipàtica, és un mot aquest, que sembla procedent de la Catalunya Nord i de Gascunya i que s’emprava de manera despectiva, vers els forasters no adaptats, que és amb el sentit que jo sempre l’he vist utilitzar, bé, de vegades entre amics l’utilitzem per fer broma.

El cas és que jo personalment, trobo del tot inadequat el mot, per referir-se a mestissatges, tant ètnics com culturals i com que m’és tant incòmode la paraula, em limito a emprar-la exclusivament per fer broma amb amics, perquè així n’eliminem la part despectiva del mot.

Tot això ve lligat, als comentaris despectius que rebem, els que tenim cognoms no originaris d’aquest el nostre País, de Catalunya, i no pas dels que si li tenen, que també n’hi ha que ho fan, sinó d’aquells que com nosaltres, també tenen arrels foranes, però… I aquí ve la part lletja, no poden suportar que ens sentim catalans de soca-rel. No saben, no poden o no volen entendre, que aquesta és una nació de diversitats, no és una nació ètnica, sinó multi ètnica i aquesta és una de les nostres grans fortaleses.

Jo em sento pertanyent a una sola cultura, la meva, la d’aquest País, malgrat hagin intentat encolomar-me’n una altra, que no he sentit mai com a meva, amb això no vull pas dir que bandegi, ni que menystingui les altres cultures, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, m’agrada explorar altres cultures i n’aprecio els seus valors i les seves virtuts, malgrat no les senti com a pròpies. Ètnicament en canvi, em sento mestís i no pas de dues sinó de més, això jo no ho considero pas una mancança, sinó que per mi és una virtut i al igual que al meu País, em fa més fort. Catalunya ha estat de sempre, terra de pas i d’acollida i aquest ha estat un dels motius que ha nat emmotllant aquesta terra i els seus habitants.

No em serveix la rèplica de l’explotació, perquè els causants no eren pas els catalans, sinó uns catalans que explotaven forasters i indígenes. Aquestes llegendes que tant els hi agrada explotar a alguns, que presenten els catalans com a rics i els nouvinguts com a  víctimes és demagògia pura. Per posar un exemple recent, en aquesta època d’esplendor falsa de la construcció, no han estat els catalans qui n’han tret profit, sinó que ho han fet alguns catalans i d’altres que mitjançant aquests alguns, s’han enriquit des de la llunyania, en canvi els catalans en la seva immensa majoria, no n’hem pas tret cap profit i en canvi hem acollit de més bona o més mala gana, unes immenses onades d’immigració d’arreu.

Tornant al principi, crec que és un error de grans magnituds, fer reviure aquest mot, que té tendència a generar malfiances i recels. Sé que el temps i les circumstàncies m’han fet tornar molt malfiat i tots aquests moviments aparentment molt inofensius, em fan molta mala espina, doncs els hi veig la clara i malèvola intenció de fracturar la nostra societat i l’objectiu de crear i eternitzar guetos, trobo molt més adequat el mot mestís.

Manel Mayor                                                            18 d’Agost de 2014

Les paraules diuen el que diuen i no van més enllà, però tenen el seu veritable significat, dins el seu context, fora d’ell poden canviar el significat i el sentit que se’ls hi ha volgut donar. Dic tot això, perquè hi ha qui és molt aficionat a treure les paraules de context i fins i tot a tergiversar-les.

L’unionisme continua sense arguments i a manca d’aquests, utilitza la desqualificació, l’insult, l’amenaça i el menyspreu més matusser. Acusen als independentistes, de manera reiterada i continuada, de tenir i generar odi envers Espanya.

Començaré a rebatre els seus diem-ne arguments? Els hi personalitzaré uns fets que ens son molt comuns, entre gran quantitat de catalans, que volem la independència del nostre País i em permetran que utilitzi lleugerament la ironia. Mirin odio tant Espanya, que em vaig casar amb una espanyola, una noieta extremenya, que va venir a viure a la meva població, allà on vaig néixer, d’això en fa quatre dies com aquell que diu, gairebé quaranta anys ja, doncs ella aquesta dona que ha compartit la seva vida amb mi, estima la seva terra d’origen com és natural i a la terra que la va acollir, naturalment la té com a seva i lluita per ella. Odio tant Espanya, que estimava enormement a un dels meus avis vingut de la llunyana Andalusia, que com és ben normal, estimava aquella terra que el va veure néixer, però també estimava aquesta com a pròpia i la defensava a capa i espasa, d’ell també vaig  aprendre a estimar la meva terra.

Crec que he deixat ben clar, que al meu cor no hi té cabuda aquest odi que se’m suposa. En quan al menyspreu, aquest té resposta ràpida i contundent, aquest sentiment és germà de la fatxenderia i cosí germà de la ignorància. En quan a l’amenaça, sàpiguen i tinguin ben clar que el meu poble, la por que li podia quedar,  l’ha arraconada completament i si algú flaqueja pel camí, ja li donarem suport, per foragitar les seves temences. L’insult és l’argument de qui no en té i amb pocs mots està explicat i la desqualificació, podríem dir que és germana de la tergiversació i la manipulació.

Per acabar, encara que sé que no servirà de gaire, per qui ho vulgui saber, aquests que volem la independència de Catalunya, no volem maltractar a ningú, no volem fer els hi, el que ens varen fer a nosaltres, volem un estat de ciutadans, no de súbdits i aquí hi té cabuda tothom, no tenim ni volem generar odi, volem treure’ns el jou que ens té captius.

Manel Mayor                                                         12 d’Agost de 2014

Cada cop que passo per aquest indret i miro cap a mar, m’emprenyo de veure que amb una mica de bona voluntat, hi ha coses que es poden fer millor, fins que coincidint que duia la màquina de retratar, n’he volgut deixar constància.

Com que he viscut molts anys, en aquests barris d’arran de mar, conec molt bé la zona i l’he vist evolucionar al llarg dels anys i per tant no deixen de sobtar-me certes decisions, malgrat hagin estat estudiades i dirigides per tècnics competents en la matèria. Em consta que abans d’haver cobert aquesta darrera part de la riera del Monestir, s’han calculat els cabals almenys dels darrers deu anys, però la pregunta que es fa el meu sentit comú, és la següent: algú va pensar que les rieres s’embruten? Que s’emplenen de matolls, porqueries varies i d’animals vius o morts… I la conseqüència lògica, és que si l’aigua no pot anar endavant, torna enrere, causant totes les malvestats que poden produir unes inundacions.

L’esmentada riera, la gent de la meva edat i les generacions que ens varen precedir, quan érem infants l’havíem recorregut de dalt a baix, havíem recorregut fins i tot, el tram que va des de l’antiga travessia de la riera, a sota de l’avinguda Juli Garreta, aquesta tramada es feia evidentment de genollons. Explico tot això, per fer avinent que amb el tram que va de l’hotel Gesòria a la sortida antiga, que nosaltres anomenàvem la boca del gegant, obert a banda i banda, amb una alçada molt superior a la d’un home, es podia netejar amb certa facilitat, es pot fer ara? O dient que és competència de la Generalitat, ja ho tenim solucionat.

Per acabar-ho d’adobar, tal com mostra la fotografia i les que veureu si cliqueu sobre d’ella, sembla ser que volem fer, com ho diria…Una granja de mosquits tigre? Un parc natural d’insectes varis? Crec que és sabut per tothom, que les aigües estancades, son l’hàbitat perfecte per les larves d’insecte, tal com estan les pendents, no cal ser un expert en física, per determinar que aquestes aigües quedaran estancades, de fet ja ho son.

Manel Mayor                                                               12 d’Agost de 2014

Més que una crítica, aquest meu escrit d’avui, pretén ser un plany i un crit, demanant ajut a qui pertoqui, doncs és un fet que em preocupa i em neguiteja.

Que voleu que us digui, però no m’agrada i m’entristeix que en els mitjans públics, es vagi empobrint la meva llengua, em sap greu sentir pel dret i pel revés, gratis i que no s’empri ni un sol cop, una expressió tant nostrada, com de franc, sempre i sense excepció s’ha de dir alguna cosa, en comptes de quelcom? Arraconar del tot una expressió amb tant de matís com cobejada, per una simple esperada, és per desesperar-se…

Si, tal vegada estimo tant la meva llengua, perquè me l’han volgut prendre, perquè me l’han amagat, perquè fins i tot me l’han prohibit, malgrat que ara no vulguin que sigui dit, encara que és ben cert. Jo, malgrat que ho pugui semblar, no vaig poder estudiar la meva llengua a l’escola, ni a l’institut, als dos llocs hi vaig haver d’estudiar en castellà. Però malgrat tot això i a desgrat dels impositors, la meva vida l’he fet sempre en català, penso i somnio en català, simplement perquè és la meva llengua, que no considero ni millor ni pitjor que qualsevol altra.

La finalitat que tenia la imposició de la llengua castellana, no era pas que aprenguéssim més d’una llengua, era simplement la substitució de l’una per l’altra, però certament els hi va sortir el tret per la culata i a diferència d’ells, dominem totes dues llengües. Els que no varem poder gaudir del dret aprendre en la nostra llengua, ens ha estat força complicat i ho hem anat superant amb esforç i bona voluntat.

Ja per tancar aquest escrit, un prec o una demanda, anomena-ho com vulgueu, no estalvieu en els nostres mitjans àudio visuals, en correctors lingüístics, que ens fan molta falta i ens calen també en l’assessorament del doblatge, no empobrim la nostra llengua, que és una mostra viva de la nostra cultura. Un  petit incís, al món publicitari, li calen de manera urgent i necessària.

Segurament trobareu que la fotografia que encapçala aquest escrit, no té res a veure amb el text i tindreu tota la raó, no he trobat cap imatge que s’hi digués, però de fet una imatge de natura, també és cultura.

Manel Mayor                                                             12 d’Agost de 2014

Tot i que temps enrere ja en vaig parlar, pel que veig i llegeixo, sembla que n’hi ha que no ho entenen o s’entesten a tergiversar, el significat d’aquest mot tant nostrat, si, em refereixo al seny. Els catalans som titllats sovint, de poc donats a les lluites i a les confrontacions, que les defugim, vaja i llavors surt a col·lació el seny, definit com a sinònim de covardia.

Bé anem a pams, d’entrada el seny, defineix una actitud d’intel·ligència, que indica que s’ha de lluitar amb les armes que ens son més propícies i en el moment o moments més adients, res a veure amb la covardia. En quan a aquesta suposada covardia innata dels catalans, només unes mostres de coherència, si el Poble català hagués estat un poble covard, faria anys i panys que hauríem desaparegut i amb nosaltres la nostra cultura, la nostra història i la nostra llengua, perquè la nostra por, ens hauria fet aplegar als desitjos, que de sempre ha tingut Castella per fer-nos desaparèixer, però als fets em remeto i res més lluny de la realitat.

Per acabar de fer-nos equilibrats, al tantes vegades anomenat seny i afegim la rauxa, si, aquella que tant han temut els castellans i per acabar-ho d’adobar, som molt tossuts, col·lectivament vull dir, tot i que individualment n’hi ha que també ho som i molt.

Fa tres-cents anys, amb la derrota militar que varem patir i la subsegüent i criminal repressió que va patir la nostra terra i el no menys cruel Decret de Nova Planta, pensaven que era qüestió de temps fer-nos desaparèixer, que amb la duresa i la cruesa que érem tractats, no ens quedaria cap més remei que acotar el cap. Bé, a la vista està que no ha estat pas així.

Durant aquests tres-cents anys, no hem deixat de lluitar, i quan ens hem rebel·lat, hem triat la lluita equivocada i sense exèrcit, el seu sempre ens ha acabat derrotant, els temps però, han canviat i n’hem après i molt, ara continuarem lluitant sense treva i fent servir les armes que millor ens van, les de la democràcia i de la raó, aquelles de les que els nostres contrincants n’estan tant mancats, ara fem servir el seny per triar les armes i el moment i la rauxa per liderar el poble cap a la llibertat.

Manel Mayor                                                                     09 d’Agost de 2014