Quan hom agafa el bon costum d’escriure, que en el meu cas s’està convertint a més a més, en gairebé una necessitat, s’acaba per encomanar de la tendència de recuperar, mots que en determinats cercles gairebé han desaparegut i en canvi en d’altres, continuen ben vius, en el nostre cas, com que no som un país normal, sinó un país sotmès i la nostra llengua ha estat atacada de mala manera, hi ha fins i tot mots locals i comarcals, que no gaudeixen del vist i plau dels nostres diccionaris.

Fent aquestes reflexions, no voldria pas que els nostres acadèmics, m’agafessin de cap d’esquila, doncs la finalitat d’aquest escrit, no és pas de cap manera criticar a uns estudiosos, que tant fan per la nostra llengua, sinó que és principalment una manera agradable i desenfadada de recuperar mots diversos.

Se’m van acudint mots diversos i miraré de posar-los sobre el paper, de la manera més elegant de que en sigui capaç. Quan arribes a una certa edat i més si has fet treballs físics i esport, et trobes que els ossos se’t van desgastant, artrosi en diuen, jo també en tinc principalment als genolls, junolls, que en diem al meu poble, situat ja a l’extrem sud del Baix Empordà, bé a la meva ciutat no sigui que algú s’emprenyi, a la major part de la comarca en canvi, en diuen juneis.

Com que soc d’una població marinera, també us en faré cinc, de com anomenem aquell animaló, que els llibres en diuen eriçó de mar, doncs ni eriçó, ni garoina, ni garota, uriç en diem, bé pels que no sou d’aquesta banda del País i teniu la deferència de llegir-me, probablement ho trobareu la mar d’estrany, però si decidiu venir a visitar-nos i de passada aneu a dinar o sopar a algun restaurant especialitzat en peix, no us estranyeu si de guarnició us posen estafanòries, doncs no és pas quelcom estrany ni estrafolari, és allò que de ben segur vosaltres anomeneu pastanagues.

Avui de fet, no tenia pas gaires ganes d’escriure, sobre afers importants, però en canvi, si de gaudir del plaer d’escriure i de la mania de recuperar mots, fet que crec que val molt la pena, perquè una manera de mantenir viva la llengua, és mantenir els seus mots i evitar que es perdin. Espero que aquest escrit us sigui agradós, a tots aquells que tingueu la deferència llegir-me.

Manel Mayor                                                                03 de Setembre de 2014

Aquest Setembre, comença el curs polític tal com el varem acabar, amb les rucades d’en Santi Vila i les baixades de cavall de la Vicepresidenta Ortega, tot això amanit amb les poca-soltades d’en Miquel Iceta i les indefinicions amb aires de setciències d’en Joan Herrera. No és pas l’escenari més desitjat, però tampoc és per posar-nos pedres al fetge, no en va tampoc ha canviat gaire i ens n’hem anat en sortint.

M’agradaria, això si, que tots aquests amants de les indefinicions, de marejar la perdiu o de fer la puta i la ramoneta, que d’una vegada per totes, tinguessin el valor i el coratge, de dir les coses pel seu nom i deixar d’enganyar i confondre a la gent. Que son autonomistes? Que ho diguin d’una punyetera vegada i sense subterfugis que hi valguin, que de veritat volen la independència del nostre País? Que ho diguin d’una vegada per totes i sense embuts, que ja està bé home!!

En aquests moments que han de ser claus i definitius per al futur de Catalunya, ens cal estar units i no tenir quintacolumnistes a les nostres files, ens hi juguem el ser o no ser del nostre País i ara com mai haurem d’ajuntar tot el nostre seny, el nostre coratge i la nostra audàcia, tot això ens caldrà, per posar en el seu moment, la legalitat catalana, per damunt de la injustícia espanyola, protagonitzada principalment pel govern del PP i el tribunal constitucional, acompanyats no ho oblidem, pel PSOE i la resta de l’unionisme.

El primer moviment clau que farem aquest mes que acabem d’encetar, serà la V, que no us en càpiga cap dubte, que serà observat i comentat pel món sencer i en el que no s’hi val a badar, no podem tenir excessos de confiança, perquè és una manera de mostrar la nostra força al món i el que és encara més important, de manera pacífica.

A partir d’aquí, vindrà l’aprovació de la Llei Catalana de Consultes i enfilarem la recta final cap a la consulta del nou de Novembre i ja per acabar, un avís per a navegants, si el Poble català ha arribat fins aquí, no és pas per fer marxa enrere, sinó per convertir la V de l’Onze de Setembre en la V de victòria.

Manel Mayor                                                                     01 de Setembre de 2014

Sentim sovint i ara que s’acosten moments decisius encara més, quan es tracta de posicionar-se, en associacions i altres col·lectivitats, aquestes expressions: oh, és que hi ha diverses sensibilitats, és que podem ferir algunes sensibilitats, renoi, quina hipocresia i quina pocavergonya, és que la meva sensibilitat no compte? O és que som una raça inferior?  Fins i tot, encara que sembli una exageració, sentim força sovint aquesta d’expressió: en català, vols dir, no es molestaran? I nosaltres què, no comptem? Ja n’hi ha prou de punyetes i ximpleries, home!!

Ara fins i tot, sembla que per què una associació vulgui ser demòcrata, s’ha de convocar una assemblea, estem malament del cap? A veure, algú amb dos dits de front, creu que perquè el poble voti, abans se’l ha de consultar,  a veure si això fereix la seva sensibilitat? Seria surrealista no? Doncs convocar una assemblea, per veure si els membres d’una associació, estan d’acord  a exercir la democràcia, que de fet la seva essència és manifestar la seva opinió, ho considero igual de surrealista.

De fet, em produeix certa recança, haver de repetir contínuament el mateix, però és que no em deixen cap més sortida. A veure, les coses s’han d’explicar bé i segurament no ens n’acabem de sortir, per tant miraré de ser ben planer. Els que com jo, volem i desitgem la independència del nostre País, lògicament votarem si,si, però no pensem pressionar ni amenaçar, ni enganyar ningú, per fer-li canviar el sentit del vot, altre cosa és, que amb arguments l’intentem convèncer de la bondat de les nostres propostes, perquè tothom és ben lliure de fer el que cregui més convenient, votar si, no, o no votar, però el que no és lícit i a més és antidemocràtic, és voler impedir que votem.

També ni ha d’altres que son encara més sibil·lins, i només malden perquè no es parli de la consulta, amb excuses de que sembla que no hi hagi res més, quan hi ha coses tant o més importants… Jo ara els hi faré un símil, que probablement era més corrent a la meva joventut, però el faré igualment. Abans quan una parella decidia conviure, viure junts, el més corrent era casar-se, ara la cosa és una mica diferent, però el fons no deixa de ser el mateix. Quan una parella decideix compartir la vida, fins que no arriba el moment de la veritat, d’allò que parlen més, és d’aquesta realitat que se’ls hi acosta, que els hi representa de fet, un canvi molt important a les seves vides i a més a més hi estan molt il·lusionats, evidentment també parlen de totes les altres coses, però aquesta representa un fet cabdal ales seves vides.

Això és exactament el que ens passa, a tots aquells que tenim  aquells que tenim la il·lusió i l’esperança de ser lliures, i també parlem d’altres coses i ens preocupa tot allò que no va bé i el dia a dia, però també tenim aquesta il·lusió, perquè és i ha de ser mol i molt important a les nostres vides.

Manel Mayor                                                                  30 d’Agost de 2014

Malgrat que porto molt de temps parlant-ne abastament, no me’n puc estar de tornar-ho a fer, a risc de fer-me pesat i de ser reiteratiu. La Consulta del 9N, la farem si o si i a més a més serà legal, estarà emparada per la legalitat catalana.

No puc deixar passar l’oportunitat, de rebatre unes afirmacions que em semblen equivocades i fora de lloc, si, suposo que ja se’m entén abans de dir-ho, em refereixo a les desafortunades afirmacions del senyor Santi Vila.

L’esmentat Conseller, amb tots els meus respectes, torna a pixar fora de test, en les seves referències al TC. A veure com pot ser l’àrbitre d’un conflicte, qui n’és jutge i part, aquests jutges, nomenats a dit pels dos principals partits espanyols, evidentment formen part del conflicte i no estan qualificats per fer d’àrbitre del mateix. Ja només faltava que avui, la portaveu del PP, si, aquella que sempre vol donar lliçons de tot a tothom, ara té la barra de jutjar una llei, que encara no s’ha debatut al Parlament i que per tant no s’ha aprovat, però ella que es creu, que està per sobre del bé i del mal, ja afirma que quan el PP presenti recurs, ja quedarà invalidada, gran lliçó de democràcia…  Però bé, ja els coneixem i sabem com son i com pensen.

A qualsevol estat democràtic del món occidental, el millor àrbitre, el més imparcial, per dirimir un conflicte, son les urnes, que mostren clarament, la voluntat del Poble, que ha de ser inexcusablement qui disposi de la darrera paraula i l’ens institucional que li ha de donar cobertura, és evidentment el Parlament i en el nostre cas, el de Catalunya, però és clar, per alguns és molt complicat d’entendre.

Si, ja sé que alguns ja voldrien parlar de plans A,B,C i fins i tot del pla D, però de moment, tots els rocs a la faixa de que disposem, no son pas per fer-los públics, ni per donar peixet als adversaris.

Manel Mayor                                                                    29 d’Agost de 2014

Ara que estem a les acaballes del mes d’agost, tothom està carregant bateries, en vistes a la Diada d’enguany, que tots esperem que torni a ser sonada i que la capital del País, Barcelona, sigui un aparador, al qual estiguin fixades les mirades del món sencer i que ens serveixi a tots plegats, per encarar el camí de la data màgica, el nou de novembre, el dia que el poble sencer, haurem de decidir el futur de Catalunya.

S’acosta l’hora de la veritat, tenim a tocar, els moments en que s’hauran de prendre grans i petites decisions, però totes elles extraordinàriament importants. S’acosten dies d’incerteses, de dubtes, de fortes amenaces, en els quals ens haurem de donar suport mutu, de forma col·lectiva, haurem d’estar més units que mai i això ens farà més forts.

Intentaran amb tots els mitjans de que disposin, d’escampar tota mena de rumors falsos per fer-nos dubtar, acusacions cuinades pels serveis d’espionatge, com tal de crear-nos angoixes i incerteses i d’espantar-nos tant com puguin, fins i tot posar-nos al davant una mena de mur de la por, però nosaltres hem de tenir ben present, que a l’altra banda del mur, hi ha la llibertat… I aquest incentiu ha de ser motiu suficient per foragitar totes les pors, tots els dubtes, totes les angoixes i totes les incerteses.

Malgrat que surtin setciències que ens vulguin fer creure, que tenen una mena de bola de vidre, amb la qual veuen i endevinen el nostre esdevenidor… I renoi, quina punyetera casualitat, segons tots aquests aprenents d’endevinaire, sempre ens pinten bastos, és curiós eh. Però malgrat tot això, res ni ningú ens aturarà, perquè si d’una cosa estem segurs, és que la llibertat és a l’altra banda de la por.

Manel Mayor                                                              27 d’Agost de 2014

En el meu article d’abans d’ahir, ja me’n feia ressò, de l’existència d’aquesta mena de periodistes i fins i tot vaig apuntar que el tema que avui m’ocupa, es mereixia un article apart.

Tergiversar i manipular les informacions, tal com es fa en relació amb els Trabucaires de Cardedeu, per citar només el cas que avui poso sobre la taula, ens fa evident la categoria personal de certes persones, que els fa indignes d’exercir la professió del periodisme.

Difamar als Trabucaires de Cardedeu, com ha fet sense cap mena d’escrúpols, el diari La Razón, ja ens demostra de quina mena de gent estem parlant, d’entrada, no tenen ni la més mínima idea de que estan parlant, ni tan sols de que fan exactament les Colles de Trabucaires, ni que es tracta d’una molt antiga tradició i son tant pocavergonyes, ells i aquests del PP, que volen convertir unes matines tradicionals, amb els dispars de salves, en un assetjament, realment s’ha de ser molt mala persona.

Per tota aquesta colla de neofeixistes, sembla que tot val, que per aconseguir uns objectius, tots els mitjans son vàlids, però per a bé o per a mal, el temps posa a tothom al seu lloc. Jo com que no soc ni un cagadubtes ni un titella, no qualificaré pas de desmesurada l’actitud del PP, sinó de completament fora de lloc i de clara provocació, cosa que d’altra banda, és el seu” modus operandi” habitual, estan convençuts de que estan per sobre del bé i del mal i actuen en conseqüència amb una gran prepotència i fatxenderia.

Farien bé aquests aprenents d’informador, en comptes de tergiversar i manipular, d’adquirir coneixements previs d’allò del que volen informar, així de passada farien un molt bon favor a aquells que els llegeixen i deixarien de fer aquests enormes ridículs, però segurament, els interessa més estar a bones amb aquests que tenen el poder, desinformar als seus lectors encara que quedin com a miserables rucs.

Manel Mayor                                                                        26 d’Agost de 2014

Hi ha diverses maneres, d’exercir una professió tant digne com el periodisme; amb total independència, seguint només el propi criteri, en base només a una ideologia política i d’obediència de partit, al servei de grups de poder, seguint estrictament les directrius que marquen aquests grups, al servei de governs, sense importar els hi mentir i tergiversar i fins i tot deformar la realitat de forma ben barroera, fent-se indignes de representar aquesta professió tant meritòria i necessària.

D’aquest darrer grup, n’hi ha una bona mostra tant a nivell nacional català, com a nivell estatal, una mena de gent capaços de tergiversar i deformar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, sense ni tan sols posar-se vermells i en canvi es tornen absolutament muts, quan han de jutjar periodísticament, el comportament del TC, a les antípodes del comportament jurídic adient, doncs s’han convertit en un tribunal de clara obediència, al poder polític que els ha nomenat. Les portades dels diaris d’avui, en son una clara mostra. Sense passar per alt, la fastigosa manipulació que fan diversos mitjans, dels Trabucaires de Cardedeu, que de fet dóna tema per un altre escrit.

Fa més de trenta anys, al principi d’això que anomenen La Transició, en un viatge professional que vaig fer a Madrid, en una de les moltes converses informals que varem tenir, un vell empresari gironí, promotor d’aquest viatge, ja va advertir d’aquest comportament, que de fet en els mitjans existents de l’època anterior, no deixava de ser el que havien tingut durant la dictadura i en els nous se’ls hi detectava una perillosa ambigüitat, actituds que contrastaven clarament amb les d’abans de la guerra, quan tothom sabia quina mena de diari llegia, tal com en aquells moments encara passava a qualsevol de l’Europa democràtica.

Malauradament, la situació encara ha empitjorat i molts d’aquests periòdics, s’han convertit en mers aparells de propaganda de tots aquets poders fàctics, amb la terrible conseqüència, que qui consumeix aquests mitjans, està llegint allò que s’anomena informació porqueria.

Manel Mayor                                                                            24 d’agost de 2014          

La distància entre la vida i la mort, és molt curta, cosa que se’ns fa ben evident, en els casos que ens afecten més de prop. El passar d’un cantó a l’altre, molt de cops és fruit de la casualitat, d’un cúmul de circumstàncies… I fins i tot en alguns casos de la voluntat expressa del finat.

En la nostra cultura de l’estimació, la mort d’un esser estimat, se’ns fa molt feixuga i ens comporta una enorme tristor, fins i tot ens produeix un enorme desconcert i desorientació, en el cas que aquesta hagi estat una mort sobtada.

Crec que és evident, que l’amor és la nostra grandesa i alhora la nostra feblesa, és tant gran la nostra capacitat d’estimar, que sovint oblidem, que la vida té un principi i un final i que aquest és la mort.

Quan hom arriba a una certa edat, ja ha vist, que en aquell camí que va començar l’aventura de la vida, l’han anat abandonant amics de la infantesa, de la joventut i de l’edat adulta, coneguts de tot temps i familiars diversos. Per tots hi ha hagut disgust i tristesa, per uns més que per altres, com d’altra banda no deixa de ser normal, a alguns se’ls recorda contínuament, a d’altres només de tant en tant, però tots deixen un pòsit que t’ajuda a ser un xic millor.

Si, ja ho sé, es fa ben evident que estic nostàlgic i que m’envolta una certa tristor, no en va, aquesta setmana ha estat força cruel. Primer, aquest diumenge, moria sense solta ni volta, un meu nebot de tan sols trenta-set anys, una mort amb traïdoria, d’aquelles que et deixen completament descol·locat i per acabar-ho d’adobar, dimarts un veí de la infantes, un veí dels d’abans, amb qui es compartien els jocs, les bretolades…  Aquest si de malaltia sabuda, però també et deixa tocat.

Però malgrat tot això, quan has recorregut una bona part del trajecte de la vida, li has perdut tota la por que li havies tingut a la mort, doncs te’n adones del tot, que només és el final del camí.

Manel Mayor                                                      21 d’Agost de 2014

Segons sembla, els darrers bons resultats d’ERC, n’hi ha alguns que encara no els han paït, sobretot els de les darreres eleccions Europees i això els du a esmerçar tots els seus esforços, a intentar demonitzar aquest partit.

No parem de sentir i de llegir, que l’origen de tots els mals de Catalunya, rauen en les malvestats d’ERC. Tan li fa que el discurs vagi a càrrec del PP, com de C’s, com del PSOE, com de totes aquestes associacions, que sorgeixen al seu voltant i que s’emplenen la boca de democràcia, tot i que la seva estimació per aquestes essències, és més aviat dubtosa.

Al President de la Generalitat, al qual també li tenen el dit a l’ull i probablement tot el puny, només fan que exigir-li, que abandoni la companyia d’ERC i li prometen que si ho fa, tot irà millor per Catalunya, que aquests independentistes l’estan portant pel mal camí… El que no volen entendre, és que a diferència d’ells, que els hi costa pair el que succeeix a Catalunya, la postura política del President Mas, no és pas fruit d’un mal de ventre, ni de que algun dirigent malvat d’ERC l’hagi enverinat, el President Mas, està seguint el mandat del seu Poble.

Malgrat que els partits independentistes, bé, a mi m’agrada més dir, els partits que volen la independència de Catalunya, no son pas aliens a aquest procés tant il·lusionant i engrescador, el cert és que és el poble qui l’està empenyent i això senyors no hi ha qui ho aturi. Per molts sopars de duro i moltes històries per no dormir, que ens vulguin vendre.

En quan a l’objecte del principi de l’escrit, l’ERC, només manifestar, que és un partit d’esquerres, que busca el millor per la seva gent i evidentment per poder dur-ho a terme, ens cal ser independents, perquè només llavors disposarem de totes les eines d’un Estat.

Manel Mayor                                                                          19 d’Agost de 2014

Tot i que sembla que es torna a posar de moda, l’expressió xarnego, de sempre m’ha estat molt antipàtica, és un mot aquest, que sembla procedent de la Catalunya Nord i de Gascunya i que s’emprava de manera despectiva, vers els forasters no adaptats, que és amb el sentit que jo sempre l’he vist utilitzar, bé, de vegades entre amics l’utilitzem per fer broma.

El cas és que jo personalment, trobo del tot inadequat el mot, per referir-se a mestissatges, tant ètnics com culturals i com que m’és tant incòmode la paraula, em limito a emprar-la exclusivament per fer broma amb amics, perquè així n’eliminem la part despectiva del mot.

Tot això ve lligat, als comentaris despectius que rebem, els que tenim cognoms no originaris d’aquest el nostre País, de Catalunya, i no pas dels que si li tenen, que també n’hi ha que ho fan, sinó d’aquells que com nosaltres, també tenen arrels foranes, però… I aquí ve la part lletja, no poden suportar que ens sentim catalans de soca-rel. No saben, no poden o no volen entendre, que aquesta és una nació de diversitats, no és una nació ètnica, sinó multi ètnica i aquesta és una de les nostres grans fortaleses.

Jo em sento pertanyent a una sola cultura, la meva, la d’aquest País, malgrat hagin intentat encolomar-me’n una altra, que no he sentit mai com a meva, amb això no vull pas dir que bandegi, ni que menystingui les altres cultures, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, m’agrada explorar altres cultures i n’aprecio els seus valors i les seves virtuts, malgrat no les senti com a pròpies. Ètnicament en canvi, em sento mestís i no pas de dues sinó de més, això jo no ho considero pas una mancança, sinó que per mi és una virtut i al igual que al meu País, em fa més fort. Catalunya ha estat de sempre, terra de pas i d’acollida i aquest ha estat un dels motius que ha nat emmotllant aquesta terra i els seus habitants.

No em serveix la rèplica de l’explotació, perquè els causants no eren pas els catalans, sinó uns catalans que explotaven forasters i indígenes. Aquestes llegendes que tant els hi agrada explotar a alguns, que presenten els catalans com a rics i els nouvinguts com a  víctimes és demagògia pura. Per posar un exemple recent, en aquesta època d’esplendor falsa de la construcció, no han estat els catalans qui n’han tret profit, sinó que ho han fet alguns catalans i d’altres que mitjançant aquests alguns, s’han enriquit des de la llunyania, en canvi els catalans en la seva immensa majoria, no n’hem pas tret cap profit i en canvi hem acollit de més bona o més mala gana, unes immenses onades d’immigració d’arreu.

Tornant al principi, crec que és un error de grans magnituds, fer reviure aquest mot, que té tendència a generar malfiances i recels. Sé que el temps i les circumstàncies m’han fet tornar molt malfiat i tots aquests moviments aparentment molt inofensius, em fan molta mala espina, doncs els hi veig la clara i malèvola intenció de fracturar la nostra societat i l’objectiu de crear i eternitzar guetos, trobo molt més adequat el mot mestís.

Manel Mayor                                                            18 d’Agost de 2014