No voldria passar pas per pedant, que no ho soc, ni tampoc per cregut, que no ho soc de cap de les maneres, ni tampoc em crec posseïdor de cap veritat absoluta, tant sols de la meva.

Tot això ve a tomb, d’aquelles declaracions de Raimon, en les que deia que no és independentista, perquè no ho veu clar. En primer lloc he de manifestar, que de cap de les maneres vull imposar el meu punt de vista, solament que des de la meva lògica, que és tant respectable com qualsevol altre, m’han sorprès enormement les paraules i reflexions de l’admirat Raimon, de fet he quedat astorat per la seva contundència.

No voldria pas imposar-li el meu criteri, res més lluny de la meva intenció, simplement vull fer unes reflexions, en primer lloc, reiterar la meva admiració per Raimon i lloar la seva tasca cultural de primer ordre, que ha dut a terme durant tants anys i que sembla que no té pas la intenció d’abandonar-la, també expressar des de la meva modesta opinió, que la millor manera de preservar la nostra llengua i la nostra cultura, és esdevenint un estat lliure i sobirà, d’altre forma anomenat independent, com les nacions normals, vaja.

Sé, n’estic completament segur, que s’aixecaran veus que em replicaran, que malgrat que no ho som l’hem preservat prou bé, llavors la meva resposta és clara i contundent: però a quin preu? Amb quanta precarietat? Ens han calgut talents extraordinaris, lideratges i activistes audaços,  per preservar-la de manera gairebé heroica.

Fent memòria en el temps, em trobo que a mi, a tota la meva generació, fins a arribar pràcticament als meus fills, se’ns va privar completament de l’ensenyament de la nostra llengua i la nostra cultura, cosa que l’estat que ens té sotmesos, ho està intentant novament, per això mateix m’han deixat astorat aquestes paraules, dites per aquell que mitjançant les seves cançons varem conèixer l’Ausiàs March, en Joan Roís de Corella entre d’altres.

Sortosament, els meus fills no ho han hagut de patir com jo, i el meu desig és que no ens torni a passar mai més. Malgrat que políticament estiguem tant allunyats, continuaré mantenint la meva admiració per en Raimon cantant i en Raimon poeta.

Ja per acabar, voldria deixar clar, que vull ser independent, no solament per l’assumpte cultural i lingüístic, però si que son molt importants per a mi i de fet és el que m’ha fet escriure aquestes línies.

Manel Mayor                                                                  12 de Juny de 2014

Segurament, com que d’anys ja en tinc uns quants, veig les coses en general i la política en particular, des d’una òptica diferent a la dels més joves, jo ja les he vist de tots colors i per tant la meva perspectiva és diferent, així com la meva capacitat de creure’m, als polítics de l’altiplà en particular i a les classes dominants en general.

De ben segur, que alguns dels que teniu la paciència de llegir els meus escrits, us preguntareu, que coi vull dir, que a què em refereixo, doncs ni mes ni menys, que al discurs esquerrà, que sembla que qui el pronuncia en és amic, que ens comprèn, que fins i tot és republicà com nosaltres… Però això dura, fins que ens hagut de menester o ja ens han vençut.

Hi ha persones i grups de persones tossuts, però res i em refereixo a absolutament res, no és tant tossut com la història, que es va repetint cíclicament, encara que no ho faci de manera exacte, però ho fa de forma molt semblant.

Per no anar massa lluny, podríem començar pels temps de la República, que havia de ser Catalana i va acabar essent la Segona República Espanyola. Quan es va proclamar aquesta, ens estimaven fins l’infinit, eren els nostres germans… Quan varen aconseguir els seus objectius, de sobte varem passar a ser egoistes, provincians, separatistes estúpids, gent en la que no es podia confiar… Fins i tot l’Azaña i en Negrín, varen arribar a dir, ja durant la guerra civil, que era preferible que Franco guanyés la guerra, que haver-se d’entendre amb els catalans.

Al final de la dictadura, tres quarts del mateix, i quan els hi va semblar que catalans i bascos, tenien masses ambicions, van i munten el 23 de Febrer i ja més recentment, la màxima autoritat del PSOE, ens diu acatarem l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya… I tots sabem com va acabar, i no en van tenir prou, que els demòcrates de tota la vida, els hereus d’en Franco, per si algú ho ha oblidat, ens l’acaben de mutilar, via Tribunal constitucional.

Vistos tots aquests precedents, algú dona crèdit a tots aquests cants de sirena, provinents de l’altiplà i rodalies?

Tota aquesta extensa reflexió, és produïda pel neguit que em crea, l’enorme candidesa de molts dels meus conciutadans i que el rebuig  que ens mereix la Monarquia, no ens ha de fer entrar en el debat, Monarquia o República Espanyola, que ja s’ho faran, sinó que la nostra preocupació s’ha de centrar, en la creació de la nova República Catalana, un cop això si, sigui referendat pel poble de Catalunya.

Voldria deixar clar, perquè ningú en faci lectures esbiaixades, que tot això ho vaig començar a escriure, el dijous d’aquesta setmana que estem acabant i que ho he reprès avui, quan he disposat del temps adient per fer-ho.

Manel Mayor                                                                  7 de Juny de 2014

Normalment, com que soc de caràcter apassionat, espero a que els fets reposin i facin el pòsit corresponent, com tal d’analitzar de la manera més objectiva possible, dins de la evident subjectivitat personal, si, em refereixo als resultats de les darreres eleccions.

Em sobta, que gent que s’autoanomenen analistes polítics i determinats polítics professionals, facin anàlisis de forma tant frívola, com és extrapolar a la babalà els resultats electorals de les darreres Europees. Si molt no m’equivoco, malgrat que a alguns els hi costi superar la ressaca de la contesa electoral, l’equilibri de forces al Parlament de Catalunya, continua essent el mateix, d’abans del dia vint-i-cinc, per tant cal preguntar-se, a que venen aquestes frivolitats i aquestes coaccions?

Crec, sense ànim de generar polèmica, que aquestes manifestacions tenen com a objectiu, minar la credibilitat que s’ha guanyat a pols l’ERC. Des de la meva humil posició, els hi voldria fer avinent una veritat incontestable, fa més feina ERC estant a l’oposició i sent-ne la primera força política, que estant a govern, amb la diferència abismal de cinquanta a vint-i-un, en que el més normal, és quedar diluït i tenir escàs poder de decisió. Probablement la direcció d’ERC, també ho va creure així i d’aquí la línia que ha seguit fins al moment.

Totes aquestes reflexions, tenen com a objectiu fer ben avinent, que les lectures que s’han de fer, d’aquestes darreres eleccions, per una part constatar de manera evident, que ERC genera cada cop més confiança, però que aquests resultats son d’unes eleccions Europees i molt important, no oblidéssim pas que junt amb ERC, s’hi presentava també NEC.

Per acabar, dir que aquets espectaculars resultats, ens donen com a rèdit, dos diputats al Parlament Europeu i al Parlament Català tot resta igual.

Manel Mayor                                                             31 de Maig de 2014      

Encara sense haver-me sobreposat, a l’alegria i l’eufòria d’una victòria esclatant, els meus ulls s’omplen de llàgrimes, no pas de tristor, sinó d’enyor i d’alegria alhora, d’enyorança d’aquells que ja no hi son i que tant n’haguessin gaudit, d’alegria, perquè ja he pogut complir part d’aquella promesa espontània, que li vaig fer a l’enyorada Claudia, encara que els nostres companys i jo mateix, només hem aportat una petita part d’una gran victòria, em fa una enorme il·lusió, poder-te dedicar una victòria, malgrat no sigui la definitiva, que espero que no es dilati massa en el temps.

Estimada amiga, avui no me’n puc estar, de tenir aquest record emocionat i a més a més fer-lo públic, sé, n’estic completament segur, que la teva alegria hagués estat esclatant i tal vegada desmesurada, a més a més ens hauries encomanat aquest estat d’ànim tant arrauxat, que tots els que t’estimàvem i encara t’estimem, tant trobem a faltar.

Sé que puc semblar contradictori, soc conscient que molta gent que em coneix, no entendrà o no acabarà d’entendre, que un descregut, com li agrada descriure’m la meva estimada sogra, (ella és molt creient, i me l’estimo molt) pot tenir aquestes converses virtuals, amb algú que ja no és aquí.

Suposo que deu ser una necessitat vital, o que no em vull creure, que no quedi res de tu. No és fàcil d’entendre, però l’explicació no és pas complicada, malgrat no creure en divinitats, religions ni res que si assembli, tot i que em mereixen el màxim respecte, aquells que hi creuen o hi volen creure, tinc la necessitat de mantenir un vincle de connexió, perquè crec que tot allò que vas fer, no va ser en va.

Sento la necessitat, de mantenir viva la flama de la nostra amistat, que era molt més que una amistat comuna, doncs per nosaltres, eres una més de la família i quan dic nosaltres, saps que em refereixo a l’Àngela i els meus fills.

Estimada Claudia, penso continuar complint la promesa, de dur-te dins el meu cor i tenir-te present al meu pensament, fins que jo mateix deixi aquest món, que d’altre banda espero que encara sigui llunyà, doncs tinc moltes coses a fer i també espero poder complir la promesa, de dedicar-te la victòria definitiva, que ja la tenim més a prop… I ho hauré de deixar aquí, doncs les llàgrimes no em deixen veure el que escric.

Manel Mayor                                                                   26 de Maig de 2014

Aquest matí, ha aparegut mutilat el pi de les tres branques, tot un símbol dels Països Catalans. Uns desaprensius, han tallat una de les branques d’aquest arbre simbòlic, un nou insult, una nova provocació… Una nova demostració de força, que de fet els deixa ben retratats, la prepotència ja ho té això…Ens han mutilat un arbre, però no ho podran fer amb el símbol, perquè el símbol el portem dins nostre, el fet de mutilar un arbre, no comport la mutilació dels Països Catalans, que mal els hi pesi, continuen i continuaran ben vius.

Portem tres-cents anys de vexacions continuades, de menyspreu continu, de cruels imposicions… Però encara som aquí, hem sabut lluitar, amb les armes de que hem disposat, hem tingut la paciència necessària, per arribar fins aquí, per tant, cap insult, cap menyspreu, cap provocació, ens mourà del camí que hem emprès.

Ara ens cal coratge i també paciència, seny i rauxa, tot en la seva justa mesura, però ens cal sobre tot, determinació i tenir ben present que si volem podem, tot o gairebé tot és a les nostres mans.

Manel Mayor                                                                          13 de Maig de 2014

Sovint quan s’informa des de la llunyania, es té tendència a caure en la inexactitud, i el cas que esmentaré a continuació, no se’n ha pas escapat.

Ahir, si no m’equivoco de dia, estava escoltant notícies, crec que a TV3, i s’informava d’uns fets ocorreguts a Sant Feliu de Guíxols, en la notícia, s’esmentava a part dels fets que havien generat la notícia, la història d’un grup de pisos, anomenats El Sot dels Canyers, dels quals es deia, que s’havien construït per a la immigració, cosa completament incerta i inexacte, la qual em proposo a explicar i aclarir una mica.

Aquests pisos es van construir, si molt no m’equivoco, a començaments dels anys setanta del segle passat, eren pisos senzills, per a gent senzilla i treballadora, eren, dit en altres paraules, pisos de protecció oficial, que era tal com s’anomenaven aquests habitatges a l’època.

Aquests blocs de pisos, els varen ocupar gent treballadora de Sant Feliu de Guíxols, a renda fixa, fins que arribessin a ser de la seva propietat, anys després els varen obligar o a coaccionar per que els compressin… Però aquesta ja és una altra història.

En l’actualitat, si que estan ocupats majoritàriament per immigrants, malauradament les circumstàncies, l’han portat a convertir-se en un gueto d’àrabs i negres… I els guetos, és evident que no son desitjables, fora molt millor que totes aquestes persones, estiguessin barrejades amb la població autòctona, però aquesta també és una altra història. El cas és que he volgut puntualitzar una informació del tot inexacte.

Manel Mayor                                                         10 de Maig de 2014

Malgrat que normalment procuro ignorar-los, hi ha moments en els quals ja no puc més i he respondre per força. Si, m’estic referint a aquesta colla d’impresentables, pocavergonyes, mal educats  i mentiders del PP.

Tot i que estic convençut que és públic i notori, ho argumentaré: em sembla del tot evident, que una gran part de la cúpula, del partit abans esmentat, pateix una mancança cultural, realment alarmant. Les matemàtiques, sabem que no son pas el seu fort, ens en ha donat proves fefaents, la senyora Alícia, avui el seu cap, també ens ha demostrat que aquesta assignatura, tampoc és el seu fort, doncs si ell creu que dos terços del Parlament no són majoria… Que s’ho faci mirar. La cultura lingüística, també la porten força malament, tots sabem la d’animalades que han arribat a fer i a dir, al País Valencià i més recientment a ses Illes, negant la unitat de la llengua i inventant-se’n una de nova i impedint o intentar impedir el seu ensenyament, a escoles, instituts i universitats.

En quan a la història, la seva ignorància ja és surrealista, bé, la seva ignorància i la seva dèria per manipular-la, ara ja no en tenen prou, de dir-nos per activa i per passiva, que Catalunya no és una Nació, sinó que ens surten dient, que els Països Catalans no existeixen, ni han existit mai, gran despesa intel·lectual la seva.

I no en tenen prou amb això, sinó que agafen el més llest de la classe, el ministre Margallo, i fan que s’inventi un informe de la ONU, en el que diu que l’esmenta’t organisme, no reconeixerà mai una Catalunya independent, au va home va…

Malgrat la guerra bruta dels seus serveis secrets, de la creuada dels profetes de la por, de les múltiples mentides, que hem d’aguantar dia si, dia també, de la multitud d’insults de tota mena, només pel fet de voler exercir de catans i lluitar de manera pacífica per la nostre llibertat, continuarem endavant, preguntarem quin País volen els nostres conciutadans i no els càpiga cap dubte, guanyarem i assolirem d’una vegada per totes, la nostra tant desitjada llibertat.

Manel Mayor                                                         7 de Maig de 2014

Quan hom no té problemes de prepotència, ni d’arrogància i en canvi, és capaç de tenir certa humilitat, tot sovint no se’n adona, de l’estimació que genera al seu voltant i molt menys encara, que sigui capaç de despertar admiració, per coses que un considera senzilles i a la vegada la mar de normals.

Algun cop m’han arribat a dir, que tinc certa tendència a infravalorar-me, no sé si és veritat, si és veritat del tot o si només son impressions. En tot cas, jo no li dono gaire importància, perquè en realitat no m’importa pas gaire, doncs en aquesta vida, jo tinc altres prioritats.

També és ben cert, que sentir o adonar-te, que hi ha gent que t’estima, és un bon motiu de satisfacció, de totes maneres, mai, però mai, he fet res per generar admiració, ni tampoc enveja. Tot ho he fet, perquè ho bé ho havia de fer o perquè m’ho havia proposat… I aquí és a on intervé una de les meves màximes, tot allò que faig o em proposo fer, ho haig de fer al màxim de bé que en sigui capaç.

Tot això ve a tom, al comprovar amb satisfacció, que malgrat el pas dels anys, allò que hom va fer amb tota la il·lusió del món, ha deixat petjada, fins i tot amb aquelles petites coses o aquelles afirmacions i frases senzilles, pronunciades en moments puntuals, amb un objectiu concret.

El cas és que ja fa uns quants anys, la darrera temporada en que vaig fer d’entrenador de futbol i ja en fa uns quants, l’equip portava una mala ratxa i els jugadors es queixaven de la mala sort que teníem, aleshores em va venir al cap la frase idònia, crec que puc recordar, gairebé de manera textual, el que els hi vaig etzibar: “mireu, hi havia un extraordinari esportista, que solia dir el següent: quan més m’entreno, més sort tinc”, és una frase ben curta i ben senzilla, que va fer l’efecte que m’havia proposat.

Quan s’obté una satisfacció com aquesta, et sents feliç, no importa qui és l’autor de la frase o d’una frase semblant, allò que importa de debò, és que la decisió de dir-la, la vaig prendre en el moment adequat, però encara més important que això, és que alguns dels que formaven part d’aquell equip, d’aquell grup humà que tantes satisfaccions em va donar, encara recorden la frase i la seva filosofia la continuen tenint en compte.

Manel Mayor                                                                       27 d’Abril de 2014

Ara que és Setmana Santa, recordo temps llunyans, temps en que ens volien entaforar, dins del nostre encara petit cervell, tot de creences alienes a molts de nosaltres, tan si com no, eren temps en que aquests dies esdevenien trists, sense vida, només sentíem parlar de processons i viacrucis, i au vinga a resar…

Ja a la meva adolescència, el divendres sant, ens en anàvem a passar la tarda a bosc, nois i noies, per fugir de tot aquest ambient. Quan arribàvem al poble, després de gambar i fer el boig tota la tarda, abans d’anar cadascú cap casa seva i normalment ja fosquejant, recordo la nostra habilitat per esmunyir-nos, pels carrers propers, tot just intuíem o entreveiem la proximitat del viacrucis, no fos que ens fessin participar-hi.

Eren temps que tot era prohibit, en que segons el clero, els seus seguidors i els que manaven, tot era pecat, però ja deixo entreveure o veure del tot, que quan tot és prohibit, sempre hi ha una escletxa per esmunyir-se i fer el que a un li dóna la gana.

Soc conscient que a la gent jove, això els hi pot semblar mentida, força inversemblant, però és el que hi havia, fins i tot per escoltar música, era complicat aquests dies. Si engegaves la ràdio, processons a tort i a dret, a menys que busquessis alguna emissora estrangera, francesa per exemple o engeguessis si el tenies, el tocadiscos,  llavors el problema el tenies a casa mateix, abaixa el volum, déu me’n guard que algú ho senti, que vindrà la guàrdia civil…

Deu ser segurament aquest temps que fa, que m’ha fet venir aquesta mena de nostàlgia, o segurament que la meva perspectiva de la vida, es va fent cada cop més amplia i em fa prou gràcia contemplar els temps llunyans, encara que fossin tristois i poca-soltes.

Manel Mayor                                                     20 d’Abril de 2014

Aquest escrit ha estat publicat, al butlletí que edita la secció local d’ERC de Sant Feliu de Guíxols, tot i així m’ha semblat adient, publicar-ho també al meu bloc, per mirar d’arribar a més gent i ampliar-ne un xic el contingut, doncs aquí hi tinc l’espai que em sembli necessari, mentre que al butlletí hi estic més limitat. 

Cada dia que passa se’ns fa més evident, que el nostre camí cap a la llibertat no té aturador, segons sembla, així ho diuen les enquestes, cada cop, la majoria dels que volem la independència, es va eixamplant constantment. Per acabar de fer el pas però, ens cal demostrar-ho… I la millor manera de fer-ho, és donar la veu al poble, fer que amb el seu vot, el poble pugui exercir la democràcia, perquè votar és l’essència de la democràcia, votar és agafar la responsabilitat de decidir, en la mesura que ens correspon a cadascun de nosaltres.

En aquests moments, el més important de tot, és convèncer com a més gent millor, que si ens sentim ciutadans lliures i no súbdits, hem d’exercir el nostre dret a votar, tenim el dret a decidir el futur del nostre País. A la vegada, també, hem d’explicar a amics, coneguts i saludats, de la importància que té votar en un sentit o un altre.

El voler que Catalunya sigui independent, té a veure amb el sentiment de sentir-se català, és evident, però es pot voler igualment, si hom se sent català i espanyol, i fins i tot es pot voler sentint-se únicament espanyol… No, no he perdut l’enteniment, es tracta de mirar l’esdevenidor i triar, si ens quedem, és del tot segur, que estem abocats a la pobresa per una bona colla d’anys, i si decidim marxar, tenim l’oportunitat de que les coses ens vagin molt millor… I encara hi ha una cosa pitjor que ser pobres, és ser-ho espiritualment, i aquest és el nostre destí si ens quedem, correm el risc evident, de desaparèixer com a poble, cosa que hem sabut evitar al llarg de tres llargs segles.

Com deia, hem evitat desaparèixer com a poble, perquè som tossuts i orgullosos de ser catalans, malgrat les persecucions i les repressions.

Malgrat que la nostra cohesió com a poble, no te res a veure amb la puresa ètnica, doncs no en va, hem estat des dels orígens, un lloc de pas i d’acollida, la qual no sempre ha estat fàcil, però malgrat tots els entrebancs, hem aconseguit ser un sol poble al llarg de tots aquests segles.

Segurament el seny català, te a veure amb aquesta capacitat de resistència, per no ser assimilats, doncs el seny contràriament, a com el volen presentar els nostres veïns, no té res a veure amb la covardia, sinó amb la nostre capacitat de subsistència, que és l’avantsala de la rauxa, que tampoc té res a veure amb la bogeria, sinó amb la determinació de tirar endavant i la capacitat de lideratge.

Per tot això, és moment de no fer ni un pas enrere, hem de ser conscients, que és el moment idoni, per fer el pas endavant i decidir el nostre futur de la manera més democràtica que hi ha, votant, malgrat que l’estat que ens té sotmesos, ho vulgui evitar, és moment d’exercir la democràcia i conquerir la llibertat.

Manel Mayor                                                             17 d’Abril de 2014