Ahir quan escrivia temps de repressió, encara no sabia si empresonarien tots els que s’havien de presentar al suprem, però sincerament, com molts de vosaltres m’ho temia, en tenia tota una intuïció… però el que crec que no és pas només una simple intuïció personal, és la fugida endavant de l’estat espanyol.

Ens adonem que el proper encausat o empresonat pot ser qualsevol de nosaltres? I no només per ser republicà i voler la independència del nostre País, sinó simplement per ser demòcrata i voler viure en llibertat, estem vivint ja fa temps una veritable cacera de bruixes i ja sabem que a aquesta mena de caceres no els hi cal tenir cap prova, ja que si convé, es fabriquen les proves i les evidències, només ens cal observar la deriva judicial d’ençà del vint de setembre.

Estem veient l’evidència de la invenció de proves per part de guàrdia civil i la invenció de delictes per part dels més alts tribunals de l’estat espanyol, tal com feien els antics inquisidors, ara no s’atreveixen pas a cremar les bruixes ni anomenar-les així, però se’ns fa molt evident que és una continuïtat d’aquella mentalitat tancada i retrògrada que tants crims va cometre en nom de Déu i aquests moderns inquisidors ho volen fer en nom de la unitat de la seva indivisible pàtria.

Davant d’aquest estat de coses no ens queda cap més remei que lluitar, lluitar pels nostres drets i la nostra dignitat, sempre tenint en compte que la llibertat no es demana ni es pidola sinó que es pren.

La lluita serà llarga però no hi ha dubta que vencerem i sóc tan contundent perquè parlant amb la gent un se n’adona que el pòsit de l’1 d’octubre no s’ha pas escolat, ans al contrari s’ha anat fent més i més potent.

Manel Mayor                                   24 de març de 2018    

Estem vivint un autèntic caos, una repressió bestial i una criminalització del republicanisme, per molt que ens vulguin fer creure que no hi ha presos polítics sinó polítics presos, el cert és que estant tancats a la presó tota una sèrie de republicans per motius estrictament polítics i no seran els últims.

Tot aquest sidral, aquesta repressió emparada amb el poder està generant reaccions ben oposades, al cantó republicà sembla talment que l’hagin estabornit, mentre que al sector monàrquic o unionista li ha pujat l’ego fins a òrbites insospitades, arrosseguen una prepotència i un menyspreu fora de tota mida, que a mi, segurament perquè ja tinc una edat, em fa pensar sovint amb temps i actituds pretèrits.

La prepotència que està demostrant l’estat, està destinada principalment a generar si no terror si por, crec i això no és una reflexió científica sinó que és una impressió personal, que l’estat se sent feble i ha de demostrar precisament el contrari i precisament això el fa molt perillós.

D’altra banda l’estat d’estaborniment col·lectiu del republicanisme, em té amoïnat, no perquè cregui que ha renunciat a lluitar, sinó perquè el despertar d’aquesta letargia en comptes de ser pacífic com ha estat fins ara tot el moviment, es torni especialment violent, cosa que em fa tot l’efecte que és el que busquen els autors del cop d’estat, altrament dit article 155 i és precisament l’error en el qual no hem de caure.

Manel Mayor                                    23 de març de 2018

Torno amb el tema de no marejar més la perdiu i anar per feina, deixant-nos de fer elucubracions i evidentment de fer el que sigui viable sense perdre de vista l’objectiu i fer la feina, que tinguem-ho clar, l’hem de fer nosaltres.

Molts i jo també, s’han queixat amargament de com ens ha ignorat Europa i com s’ha alineat descaradament amb l’estat espanyol, ep!! M’estic referint als estats, els mitjans de comunicació i els ciutadans informats n’han fet un tractament ben diferent, divers però diferent.

Jo diria que en l’efervescència del moment no vàrem tocar prou de peus a terra, que vam pecar d’ingenus, vaja.

Algú ha pensat seriosament encara que només sigui per un moment, que els catalans siguem diferents de la resta del món, perquè ens tractin d’altra manera a com tracten als altres?

Com tracta Europa el problema dels immigrants? Mirant cap a un altre cantó i mirant de foragitar-los de la manera que sigui, això no importa, mentre se’n puguin desfer rai…

Quants anys porta la guerra de Síria? Amb centenars de milers de morts civils i altres centenars de milers fugint de la guerra i la misèria i que ha fet Europa i el món? Deixar que el criminal Baixar al-Àssad continuï assassinant el seu propi poble, amb l’ajut de Rússia.

I que ha fet la civilitzada Europa amb aquests centenars de milers que fugen de l’horror? Doncs tancar-los a Turquia perquè els vagin eliminant a poc a poc, a canvi d’una forta despesa econòmica i de mirar cap a un altre cantó, quan el dictador turc cometi atrocitats vàries dins el seu territori i fora, com per exemple l’intent continuat de genocidi del poble Kurd.

Algú pot pensar seriosament que a la majoria dels estats europeus els amoïna gaire la manca de democràcia a l’estat espanyol? Doncs no, ni la manca de democràcia ni la desaparició de la nostra nació com a tal.

Avís per a navegants: si no ens hi posem nosaltres, ningú més ho farà.

Manel Mayor                              20 de març de 2018

Avui torno a parlar de les obres de Rius i Calvet, el darrer cop que en vaig fer esment va ser de resultes de l’imminent començament de les obres, unes obres que sense entrebancs ja ens havien de costar  com a mínim tres milions d’euros, ara que s’han trobat unes per a ells sorpreses, que per la gent que trepitgem carrer cada dia no ho són pas, vés a saber fins a on s’enfilarà la factura final d’aquest projecte.

Ara resulta que o bé els creadors o bé els receptors d’aquest súper projecte, no comptaven que els arbres de sobre la vorera, que són de mida considerable, haguessin arrelat tan fort, penetrat al mur, abraçant les canalitzacions, i arribat fins als fonaments de les cases… home, tenint una riera a sota mateix, l’estrany, el verdaderament rar, hagués estat no trobar unes arrels veritablement potents.

Era d’esperar trobar-se aquest sidral, que obligarà, no ho oblidem pas, a reforçar no tan sols el mur de contenció que dóna a la platja, sinó a revisar amb minuciositat els fonaments de les cases de l’altre costat de carrer.

Quan jo era jovenet… i creieu-me, ha passat molt de temps, un home gran em solia dir: nano, el paper ho aguanta tot, ara, tal vegada hauríem de dir que a sobre una pantalla tot és possible o el que és més o menys el mateix, la veritat virtual és una cosa i la real n’és una altra, que evidentment sol ser força diferent.

En fi, coses de les presses i dels projectes fets a la babalà.

Manel Mayor                            15 de març de 2018 

Perdoneu-me la franquesa, però jo diria que alguns polítics estan perdent el món de vista, alguns polítics republicans i perdoneu-me la llicència, ja que crec que és més adequat republicà que independentista, però anem al que anàvem, crec que en aquests moments enfrontar-se de cara a algú més fort i més nombrós sense cobrir-se la rereguarda és un error monumental.

Hi ha quelcom que encara és molt pitjor i és la sensació que té molta gent, que ens prenen el pèl, que si més no per alguns és més important el seu ego particular i el de partit que el país i el seu destí.

Vull creure que no és així, que la majoria dels polítics republicans volen el millor per Catalunya, però jo els hi vull demanar que facin un esforç, un gran esforç si cal, però que desbloquegin aquesta situació en benefici de tots.

Facin-ho si més no, per respecte a tots aquells que es varen jugar la pell l’1 d’octubre i de tota aquella gent gran, molts d’ells impedits, cosa que no els hi va poder manllevar aquella il·lusió que entre tots vàrem ajudar a generar.

Facin el favor també de no desmoralitzar als joves, aquells que tanta empenta varen demostrar abans i després de l’1 d’octubre.

Ara no és moment de barallar-nos entre nosaltres, és moment de fer un front comú per plantar batalla als enemics de la democràcia, fer-nos forts, eixamplar la base i collons!! Votar la investidura del president que calgui i formar govern d’una punyetera vegada.

Manel Mayor                                             05 de març de 2018

Avui teòricament havien de començar les obres de Rius i Calvet, de fet amb aquest temps m’ha fet mandra anar a tafanejar, però no me n’ha fet pas d’opinar d’aquest projecte que malauradament es convertirà en realitat.

No és pas el primer cop que en parlo i sempre he dit que és un disbarat i ara afirmo que a part que és un disbarat que no soluciona res, és extremadament car.

Ningú em negarà, que per reconduir la desembocadura de la riera no calia l’enorme dispendi de formigó que s’hi esmerçarà, total per fer-hi unes grades a les quals no els hi sé veure cap utilitat a part d’algun accident i això sí, de ser la tribuna dels reprimits a veure si veuen alguna mamella a l’aire estant còmodament asseguts.

El que no solucionen o en tot cas no ens ho fan saber, és el coll d’ampolla fins a arribar al Passeig President Irla, per tant, per més que m’hi esforço no hi sé veure cap utilitat a aquest enorme dispendi.

Crec humilment, que la manera adequada d’afrontar les problemàtiques d’aquesta zona, seria fer un pla general del passeig, que hauria d’afrontar també l’expropiació d’aquestes cases (fent les negociacions que calgui amb els propietaris) per poder fer quelcom amb cara i ulls, sense oblidar-nos de can Rius (l’antiga discoteca Cliper o Palm Beach més recentment), juntament amb els antics banys i refer el camí de ronda fins a Port Salvi.

Ja sé que és un pla molt ambiciós i de llarg recorregut, el problema que té és que és no sabríem a qui penjar les medalles i ens generaria un problema greu d’egos.

Manel Mayor                                            12 de febrer de 2018          

Fa molts de dies que no escric res, de fet l’objectiu era desintoxicar-me si més no una mica de tantes animalades com anem sentint dia sí dia també, malauradament no ho he aconseguit.

Fa molt de temps, probablement al principi de tot aquest procés, no n’estic ben segur però diria que sí, vaig escriure que estàvem en guerra amb l’estat espanyol. Al cap d’uns dies vaig pensar, coi, probablement t’has passat una mica de frenada, però no em vaig retractar.

Ara però, sentint els incendiaris de l’extrema dreta, llegeixis C’S, dient que els independentistes som l’enemic i els jutges a les ordres del PP empresonant i encausant polítics i activistes afins al moviment pro república catalana, inventant-se delictes i accions, és possible que encara hagués estat suau, que m’hagués quedat curt, vaja.

Tenen la barra també, de fer exactament com els franquistes, culpar l’enemic dels delictes propis, aquells ens deien que els defensors de la república eren els que havien engegat una revolució, obviant que eren els feixistes els que havien fet executat cop d’estat i engegat una guerra que malauradament varen guanyar i aquests són tan cínics que acusen el govern legítim de Catalunya de colpistes, quan tots sabem que són ells qui han muntat un cop d’estat amb el refotut 155.

Per si no n’hi havia prou amb tot aquest merder, ara ens surten els activistes de sofà i comencen a buscar traïdors a sota les pedres.

Gran valentia la d’aquests que s’ho miren tot des del sofà o com a molt darrere les cortines, sempre a redós de qualsevol plantofada, siguem seriosos i no ens equivoquem d’enemic, deixem-nos de purismes i idioteses i no insultem a qui vol eixamplar les bases republicanes.

Manel Mayor                          03 de febrer de 2018

Dimarts passat, vaig tornar a veure les impactants imatges de l’1 d’octubre en el reportatge que va emetre TV3 i la veritat, vaig tornar a sentir les mateixes emocions que el mateix dia a mesura que les anava rebent, la mateixa ràbia per la repressió salvatge i el mateix sentiment d’orgull de pertànyer a aquest poble, a aquesta societat que es va espolsar de sobre totes les pors i va deixar sortir tota la seva dignitat.

Evidentment hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre, aquella jornada històrica, una gran part, jo diria que una part molt important del nostre país, es va declarar República, integrant d’una nova república, va repudiar públicament la Monarquia Borbònica i aquí hi havia de tot una mica, des dels independentistes recalcitrants, fins als que solament aspiren a viure en democràcia i llibertat, tal com vàrem poder comprovar el mateix dia i al cap de dos dies.

M’he agafat uns quants dies abans d’escriure per mirar de ser més fred, ja que ahir dissabte només en vaig veure la segona part, una part també molt emocionant, en que els testimonis corroboren la determinació i la valentia de molts d’ells, en veure totes aquestes imatges i sentir aquests testimonis, en Roger, la Magdalena, l’Enric… la sensació què et queda és de què has de continuar lluitant perquè tots els seus esforços i la seva determinació no hagin estat en va.

Manel Mayor                                      14 de gener de 2018

Ahir llegia les opinions d’un jurista de prestigi, ep, ni català ni independentista, em refereixo al catedràtic de dret constitucional a la universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, que opinava que l’auto judicial del suprem contra el senyor Junqueras no s’aguanta per enlloc i que a sobre tenen la barra i la indecència  de considerar-lo el culpable de la violència de la policia i la guàrdia civil del passat 1 d’octubre.

Aleshores arribo a la conclusió que els poders fàctics de l’estat i tota la caterva que els hi fa costat, tenen ben present que l’única força que posseeixen és la de la violència i l’exercici dels poders de l’estat, aquí no hi ha ni democràcia, ni raó, ni arguments de cap mena.

Estan incomplint les seves pròpies legalitats sabent que gaudeixen de la màxima impunitat, ja que tenen les màximes autoritats judicials al seu servei.

Evidentment tal com opina el senyor Pérez Royo, també crec que això no pot acabar bé de cap de les maneres.

Manel Mayor                                   08 de gener de 2018

Demà tornarà a ser una jornada màgica, si més no pels infants que ja estan comptant les hores que falten per veure arribar els Reis de l’Orient, uns reis que fins i tot els republicans de mena ens mirem amb simpatia, ja que aquests en comptes de viure a costelles del poble, són portadors d’il·lusió i d’esperança, només cal veure les carones i els ullets dels més menuts…

Jo que ja fa molt de temps que vaig deixar de ser un nen, però que encara conservo una espurna d’il·lusió i que m’esforço per no deixar marxar aquelles miques de nen que conservo dins meu, de nen entremaliat i innocent alhora, vull ser una mica agosarat i aprofitant que són màgics, els hi vull demanar uns desitjos, que encara que no els hi porti la carta a la mà tinguin a bé concedir-me.

En primer lloc els hi vull demanar coratge per a mi i el meu país, que ens insuflin força per lluitar per la nostra llibertat com a ciutadans individuals i com a poble i una bona dosi de fermesa pels nostres dirigents els quals hem escollit lliurement malgrat les dificultats i les traves que ens han imposat.

Estimats Reis de l’Orient, ja veieu que no us demano pas gaire i a la vegada molt i si, ja sé que ens hem de fer mereixedors de la vostra gràcia, però estic convençut que us heu adonat que ens hi hem esforçat molt i que ho pensem continuar fent i espero que això serà suficient per fer decantar la balança.

Manel Mayor                                            04 de gener de 2018