M’esparvera la facilitat amb que es manipula la història del meu país, i el que em treu veritablement de polleguera, és veure que ho fan també alguns catalans, si més no de naixença, no sé si també de sentiment.

La cosa bé a tomb a resulta de l’escrit d’un tal Jordi Llovet, en el qual deixa a parir arquitectes, consistori de Barcelona, Òmnium Cultural…i es permet el luxe de dir, que la Barcelona de 1714 va lluitar contra una mena d’exèrcit espanyol, reforçat per alguns francesos. Quan de tots és sabut que l’exèrcit borbònic, estava format pels exèrcits castellà i francès, i segurament reforçat per botiflers, i no van lluitar per posar un rei a Madrid, sinó que van lluitar perquè el borbó, no es carregués la nació catalana, com evidentment va succeir després de caure derrotats.

No conec a fons tot aquest afer del Born, sinó les notícies del mitjans de comunicació, tampoc soc arqueòleg, per tant m’abstindré d’opinar sobre la importància d’aquests jaciments arqueològics, però el que si em molesta, és que s’intenti tergiversar la història i a més a més es titlli l’independentisme d’invent, tot i que se li veu el llautó, no em ve de gust aprofundir-hi.

Com que segurament no tenen gaires més arguments, els partidaris de l’unionisme espanyol i l’estat espanyol, malden per tergiversar la nostra història, per desmentir que estem sotmesos al seu estat a resultes de la pèrdua d’una guerra, s’inventen multitud d’històries paral·leles, per fer-nos creure que sempre hem estat units, que això d’Espanya és anterior a la dominació Romana i altres animalades d’aquest mateix calibre.

Sempre han jugat amb l’ambigüitat de l’expressió Hispania, referida a la Península Ibèrica, mot geogràfic per excel·lència, fent-nos creure o si més no intentar-ho, que es tractava d’una unitat política.

Com sempre sol passar en un estat d’esclavatge, hi ha elements que es senten més còmodes al costat de l’amo que al costat dels seus i per tant solen ser els elements més perillosos.

Manel Mayor                                                           21 de Setembre de 2013

Avui em faig una pregunta que no és retòrica: “ Som imbècils els catalans? ”, i ve motivada per la lectura d’un article del País, titulat: “soberanías ”. Segons l’autor, tot i que a la Via Catalana s’hi va reivindicar la independència de Catalunya, en realitat no es volia dir pas exactament això. Segons ell els catalanets en tenen prou amb un pacte fiscal, amb una mica de sobirania política… però res d’allò que tenen els estats de debò, exercit propi, fronteres amb qui calgui, potestat per crear una moneda pròpia…

Segons aquest senyor, tenir exercit pels catalans ens un luxe “demodé “, en canvi pels espanyols és del tot necessari, i fins i tot i esmercen uns pressupostos que podríem anomenar “Galàctics “. Mantenir conflictes fronterers amb Gibraltar, és lo més normal del mon, ah es clar! Ells son Espanya!! I nosaltres som els pobres catalanets.

Tots sabem que en aquest mon del segle vint-i-un, està regit per pactes i per dir-ho d’alguna manera, per tractats de cooperació entre estats independents, en els quals tothom cedeix part de la seva sobirania, per al bé comú.

Ara bé, l’autor d’aquest article, fa veure que no sap, que per cedir part de la teva sobirania, primer l’has de tenir, i reconeguda pel mon, i en canvi ens convida a participar en sopars de duro.

Ara el que ens cal, – i això de manera col·lectiva – és deixar de ser imbècils, ser catalans i anar cap a la independència, sense manies i amb convicció, que més aviat que tard l’aconseguirem. I aleshores quan siguem lliures… ja negociarem amb qui calgui.

Manel Mayor                                                               18 de Setembre de 2013      

Avui ja fa tres anys que no puc gaudir de la teva presència, però en canvi continues sempre present, multitud de coses, encara que siguin petites coses del meu entorn, em porten la teva imatge al meu costat, el teu record no s’esborra gens ni mica en el meu pensament, ni en el de l’Àngela, la meva companya de tota una vida.

Ja han passat tres llargs anys, i se’m fa difícil per no dir impossible, assimilar que ja no ens premiaràs amb aquells somriures i aquelles rialles que tenies sempre a punt, que tot allò ja només serà possible des del record.

Em reconforto escrivint, com si estigués parlant amb tu, la majoria de cops creu-me, t’arribo a veure al meu costat, gairebé arribo a sentir la teva veu… però son petits instants de felicitat fugissera, i llavors me’n adono que només ha estat una il·lusió. Al escriure, faig com una mena de monòlegs, talment com si t’ho estigués explicant, parlo de tot, de la mateixa manera que ho fèiem habitualment i em fa sentir bé.

Avui he pres una decisió, a partir d’ara, totes aquestes converses que tinc amb tu, aquestes converses virtuals, passaran a formar part de la meva intimitat, com ha passat sempre amb la major part, crec que ja no és convenient ni necessari, que surti a la llum pública.

Estimada Claudia, com sempre acabo amb els ulls amarats de llàgrimes, però això no és pas dolent, em fa sentir millor, però no em treu l’amargura. Com t’he dit més d’un cop, enyoro les teves virtuts i els teus defectes, la teva bondat i el teu geni.

Manel Mayor                                                                  18 de Setembre de 2013

Quan estem només a dos dies de la Diada, voldria fer sentir la meva veu, i a la vegada llençar una pregunta: com és que la senyora Joana Ortega, que fins fa quatre dies com aquell que diu, afirmava que no iria a la Via Catalana, i ara de cop i volta diu que hi anirà, que tot i admetre que és un esdeveniment per la independència, a veure com s’ho fa anar? Diu que s’hi sentiran més crits, o dit d’una altra manera, que no només s’hi cridarà independència.

Ja hi tornem a ser igual que l’any passat, i jo que hi vaig ser, no vaig sentir res més que crits de independència i volem ser un nou estat d’Europa. Probablement hi ha polítics i opinadors, bé opinants, que prenen medicació que conté substàncies que en les aglomeracions, es converteixen en al·lucinògenes.

Sornegueries a part, farien bé d’explicar, que els hi dona dret, o que creuen que els hi dona, per apropiar-se d’esdeveniments que ni han convocat, ni tampoc hi creuen, però que s’hi apunten a corre-cuita, quan veuen que la societat els hi empeny.

També voldria aprofitar l’ocasió, per contestar a la poca pressa del senyor Santi Vila, per arribar a l’objectiu final, o sigui a la independència.

Miri senyor, vostè té el sou assegurat i la butxaca plena, per aguantar tres anys més, aquesta malaurada i maleïda situació en la que ens trobem, a vostè segurament no l’afecten les retallades en sanitat, en ajut social, en ensenyament… vostè no té problemes per arribar a final de mes, i no el preocupen els àpats de l’endemà, perquè sap que no tindrà cap problema per triar. Doncs malauradament al nostre País, n’hi ha molts que no poden dir el mateix, i cada dia que passa, son més els que no saben que menjaran a l’endemà i fins i tot n’hi ha molts, que ni tan sols saben si podran menjar.

Cregui’m que sé molt bé de que parlo, tot això li dic amb ple coneixement de causa. No sé si tota aquesta situació el preocupa gaire, a mi si, molt, vostè sembla no tenir pressa, però jo si, molta i em molesta en gran manera, que tot i estan a la seixantena, se’m vulgui titllar d’adolescent. La meva pressa no és de no rumiar, és de veure que el meu poble pateix en gran manera i és hora de que s’alliberi d’una vegada per totes.

Manel Mayor                                                9 de Setembre de 2013

Com cada any preparem el dia de l’onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, que al contrari del que voldrien els unionistes, no és un dia de festa, sinó de reivindicació Nacional de les nostres llibertats, aquelles que ens van estar preses per les armes i que nosaltres volem recuperar per la via política, per la via pacífica.

Cada dia de l’any rebutgem, i per la Diada amb més intensitat, l’intent de genocidi cultural i lingüístic, que hem vingut patint al llarg dels segles, per part del regne de Castella, esdevingut actualment regne d’Espanya. Genocidi que també ha estat físic, en diferents moments de la nostra història.

Després de tres segles de patiment i pràcticament al caire de la desaparició com a poble, per primer cop albirem la llum de la llibertat, veiem una escletxa per la qual sortir d’aquest esclavatge, ens adonem que podem ser un poble lliure i sobirà, i tot això… n’hem de ser conscients, només depèn de nosaltres, no ens ho posaran fàcil, però és possible i tant que és possible.

Deixeu-me que faci gala del meu optimisme endèmic, per desitjar que la Diada d’aquest any, sigui la darrera com a poble sotmès i que si més no, que estiguem tant sols a una passa de proclamar la independència del nostre poble, que d’una vegada per totes aquesta aposta col·lectiva ja no tingui marxa enrere.

Manel Mayor                                                           19 d’Agost de 2013                              

No sé si és perquè em faig gran, o és que m’he tornat més susceptible a l’ordre i al desordre, però estic veient i notant una disbauxa i un menyspreu tant gran a tota mena de normativa, que la veritat, fa esfereir.

Quan vaig tenir la sort, que els pares em compressin la primera bicicleta, lo primer que va fer el pare, a part de ensenyar-me a menar-la, va ser ensenyar-me a respectar les normes bàsiques de circulació. Vés sempre per la dreta em deia, no vagis contra direcció, respecta les senyals. I us puc assegurar que els cotxes, els automòbils, eren ben contats, el de can Sibils, el taxi de can Bosch i no gaires més, després en molt poc temps, la cosa va anar molt en augment.

Faig tota aquesta explicació, per situar a qui tingui la paciència de llegir-me. Avui en dia és ben habitual, caminar tranquil·lament per la vorera i de cop i volta et passa gairebé fregant, un dropo a tota velocitat, i ni se t’acudeixi cridar-li l’atenció…També és habitual anar per un carrer amb les voreres estretes, i baixes al mig del carrer, caminant de cara al possible vehicle que pugui circular per aquella via, de cop i volta per l’esquena un altre ciclista mal educat, et passa fregant i a sobre té la pocavergonya de recriminar-te que hagis baixat de la vorera. Tot això sense parlar, de la zona carrer del Mall, Placeta Sant Joan, Carrer de l’Hospital, perquè allà a part de bicicletes, hi ha ciclomotors, motos i algun cotxe conduint en direcció contrària amb total impunitat, a part dels que baixen del carrer de l’Hospital a una velocitat desmesurada, tenint en compte que aquella zona és de vianants i els vehicles hi han de circular a 10 Km/h. I tot això en la més completa impunitat, doncs ningú els hi crida l’atenció.

Tota aquesta quantitat d’individus que he anomenat, em refereixo a adults eh! No parlo pas de nens i adolescents! Que mireu, si també ho fan, és perquè tenen en qui emmirallar-se: tota aquesta colla de dropos mal educats, que incompleixen totes les normes de civisme.

I a tot això que han de fer els vianants? Anar amb casc? Amb armadura de les de l’Edat Mitjana? Perquè bé hauran de procurar per la seva integritat física, no creuen?

Totes aquestes preguntes van adreçades, a qui correspongui de fer complir les normatives vigents. Ah… evidentment m’estic referint a la meva ciutat, al meu estimat Sant Feliu de Guíxols.

Manel Mayor                                                               3 de Setembre de 2013

Des de la meva humilitat de polític de secció local, quedo meravellat de la volguda ignorància d’alguns “opinadors”  o pròpiament dits opinants, en referència als pressupostos i les polítiques econòmiques de la Generalitat. Em costa de creure que sigui ignorància, més aviat tinc tendència a creure – i perdoneu l’expressió – que és mala llet.

En quan a pressupostos us puc remetre a una blocada de no fa gaires dies: http://manelmayor.blog.cat/2013/06/07/pressupostos/ i referent a les polítiques econòmiques contraposades al camí cap a la independència, mereixen un capítol a part.

Primer de tot, sembla com si no s’adonessin, de la gravetat en que es troba aquest nostre país. A veure, si la nostra desastrosa situació econòmica i financera, es deu, apart de la crisi econòmica mundial, a estar condemnats al caprici continuat dels diferents governs de Madrid, com se’ls hi acudeix contraposar secessió i creació de llocs de treball? Ens prenen per imbècils? Senyors meus, si ja es preveuen uns ingressos tan minsos, que ni tan sols ens permetran cobrir les nostres necessitats bàsiques, i que per intentar mantenir el màxim de serveis, s’haurà de pressionar el govern perquè creï impostos nous, com carai volen que es facin polítiques de creació de nous llocs de treball?

I ja per acabar, unes quantes afirmacions, que segurament els hi faran molta gràcia, perquè com que no els falta de res, tampoc hi ha gaires coses que els preocupin.

Encara que els hi costi d’entendre, tenim pressa, molta pressa, perquè el nostre país se’ns està desfent a les mans, perquè hi ha molta gent que pateix, ni ha que ja no tenen res i la cosa apunta a anar molt pitjor, per tot això entre moltes altres qüestions, ens és extremadament urgent, avançar cap a l’estat propi, per poder gestionar tots els nostres recursos, per poder fer nosaltres les nostres lleis, que ens permetin avançar i sobretot ser nosaltres mateixos.

De debò creuen que no és lògic que tinguem pressa? Que tinguem molta pressa?

Manel Mayor                                                                                   12 de Juny de 2013

Ara si que veritablement ho tenim a prop, ho tenim tan a prop i tot va tan i tan ràpid, que fins i tot hi moments que ens agafa un cert vertigen, i a mi en particular em manté el cervell plenament ocupat. No tan però, com per no tenir-te en el meu pensament, però si el suficient, com per no estar fresc per mantenir aquestes converses fictícies, si, aquestes que malauradament no poden tornar a ser reals. Certament enyoro aquelles inacabables converses que tan ens van enriquir a tots dos.

Veus, avui certament em sembla una conversa completament real, sembla talment que et tingui al meu costat, perquè avui com en les nostres converses habituals, estic deixant volar el meu pensament i la meva imaginació i he perdut el fil de la conversa tal hi com l’havia començat, una cosa que per cert em passava sovint, segurament perquè les nostres converses abastaven un ampli ventall de possibilitats.

Tornant però al principi d’aquesta conversa, allò pel que amb tanta il·lusió i tanta esperança vam lluitar, i jo no ho deixat de fer, ans al contrari, lluito amb totes les meves forces i intento que el teu record me les renovi, com et deia, ara si que ho tenim més a prop que mai, allò que quan ens vàrem conèixer, era un somni, una quimera o més exactament una utopia de moment políticament inabastable, que amb el començament d’aquest procés, amb les il·lusionants consultes, ens vam adonar que allò era possible, que quelcom s’estava movent… ara ho tenim com aquell que diu a tocar.

El dia que et vàrem acomiadar, quan tot just feia una setmana del teu traspàs, et vaig fer una promesa, et vaig prometre que intentaria no defraudar-te, que procuraria que et sentissis orgullosa de mi, que lluitaria per dedicar-te la victòria, però que si malgrat tot defallia, tu continuaries amb mi, perquè et continuaria duent dins el meu cor per sempre més.

De moment estimada amiga Clàudia, m’hi estic esforçant al màxim i si les meves forces i la meva salut – que no està pas per tirar coets- aguanten, estic segur que podré complir la meva promesa al complert, tot i que la darrera part de la dita promesa, la vinc complint des del primer dia. Tal com és norma en aquestes converses, de cop i volta m’embarga una enorme tristor i se’m omplen els ulls de llàgrimes, segurament deu ser que me’n adono que només et puc tenir al cor i present al meu pensament, així que noia, és hora de finir aquesta conversa.

Manel Mayor                                                       09 de Juny de 2013

Abans d’exposar la meva idea, de com s’hauria d’utilitzar el carrer de l’Hospital de Sant Feliu de Guíxols, voldria fer una reflexió referent a les llambordes. Les esmentades llambordes no van pas ser concebudes, – al contrari de com pensen i diuen alguns – pel trànsit de persones, sinó que estaven ideades per circular-hi carros i carretes, sense importar massa el seu pes.

Com passa amb els vehicles a motor, com més pes tenen, més grosses son les rodes, tenen més diàmetre i la base és més àmplia, per tan crec que és força entenedor que el diàmetre de les rodes i el pes dels vehicles per si sols, afecten de manera molt relativa la superfície que les suporta. En canvi allò que afecta realment i de forma molt negativa les dites llambordes, és la tracció i la velocitat dels vehicles a motor, que és infinitament superior a la dels carros i carretes. Per tan crec que és evident, que la major part dels desperfectes causats a les llambordes, son per la incorrecta manera de conduir-hi i per l’excés de vehicles que hi circulen.

Bé,  circular a peu pel carrer de l’hospital, és força distret, per dir-ho de forma elegant i distesa, perquè tot hi estar senyalitzat amb un rètol de dimensions considerables, no es respecta el límit de velocitat establert ni de bon tros, el dit límit és de 10 Km/h, i es circula habitualment fins i tot per sobre dels 40 Km/h. amb el consegüent perill per als vianants, que a sobre son observats per alguns conductors, com si fossin delinqüents. La cosa s’agreuja en arribar al final d’aquesta via, just a on entronca amb el carrer del Mall i la placeta de Sant Joan, allà el perill augmenta, doncs als vehicles que venen del carrer de l’Hospital, s’hi ajunten els que a velocitats desmesurades, venen en direcció prohibida procedents de la carretera de Girona, indistintament automòbils, motos i ciclomotors.

Tot allò exposat al paràgraf anterior, té l’agreujant que no hi ha ningú per impedir-ho, almenys no hi veig cap policia que ho controli, això que jo hi passo a diari. La meva intenció no és pas culpabilitzar la policia d’aquests fets, sinó apuntar que segurament la liberalització de la circulació de vehicles per una zona amb preferència de vianants, no és la més adequada. Segurament amb una circulació amb estrictes restriccions, ho faria tot més fàcil.

Manel Mayor                                                        02 de Juny de 2013

Sempre he cregut, que els polítics s’han de posar al servei del poble i no el poble al servei dels polítics, dit d’una altra manera, els partits han d’estar per servir al poble, no als seus polítics. (Encara que malauradament, no sempre és així).

La reflexió que faig al paràgraf anterior, ve provocada si més no en part, per la contínua manipulació i demagògia dels partits unionistes, als quals sembla que s’hi uneix definitivament el PSC, si més no a l’Hospitalet de Llobregat.

Ara la meva pregunta és la següent: vostès no saben a on van els nostres impostos? Vostès no saben la quantitat  de calés que se’n van i els que tornen? Saben que el 99% dels calés que han de servir per bastir els pressupostos del nostre país, els decideixen a Madrid? Si no ho saben, el que han de fer és plegar immediatament, per incompetents i si ho saben, estan enganyant descaradament als nostres compatriotes.

Amb aquest finançament tan extraordinari, vostès creuen que el nostre país se’n pot en sortir? No veuen que ens en anem a la més absoluta de les misèries? A vostès ja els hi va bé? La resposta a totes aquestes preguntes, suposo que deu ser, que mentre suposi sumar vots i restar-n’hi als adversaris, tan li fot enganyar al poble. Es veu que és molt més fàcil intentar enganyar, als ciutadans que van venir de fora i que tenen forts lligams emocionals i familiars amb Espanya, venent la infàmia que la independència generarà fractura social, tot i saber que és mentida, que explicar que ningú els vol nacionalitzar, que si volen ser i es volen sentir espanyols i prou, estan en el seu dret i que la llibertat els hi proporcionarà una vida de més qualitat. Amb tot això no vull dir, com diuen alguns de vostès i dels altres, que la independència hagi de ser màgica, ni que per si sola solucioni tots els problemes, però que estarem millor que ara, és ben segur.

Ara em centraré a analitzar el pas previ a la independència, el fet de demanar al meu poble, al nostre país, que vol fer? Si vol fer el pas cap a la nostra llibertat, o no? Això tan senzill que és demanar al poble que és sobirà, que expressi la seva voluntat a les urnes, que és la màxima expressió de democràcia, això vostès els unionistes ens ho volen negar, ens ho volen prohibir en nom de la llei… i jo em pregunto: la llei està per sobre de la democràcia? No, no i no! La democràcia fa les lleis i no elles a la democràcia.

Les lleis poden ser justes o injustes, poden ser abusives, fins i tot poden ser inhumanes; en nom de les lleis, s’han comés els més cruels i criminals genocidis, en canvi la democràcia, la llibertat és sinònim de dignitat, dignitat si, allò que no te preu, allò que no ens poden prendre, allò tan difícil d’entendre per aquests aprenents de demòcrata, que ens volen prendre la llibertat.

Manel Mayor                                                                   29 de Maig de 2013