No vull ser massa cruel, però és que no me’n puc estar de dir-hi la meva. N’hi ha que com que els hi és molt difícil baixar del burro, en comptes de admetre errors propis i perdre clientela, els hi és molt més senzill tirar de demagògia i navegar en terra de ningú, criticant en comptes de donar solucions creïbles i raonables; la seva darrera perla, suposo que deu ser per semblar més d’esquerres, és dir que ERC està fent comèdia amb els pressupostos.

Per altra banda, el segons molts guru del socialisme a Catalunya, el senyor Miquel Iceta, ara es despenja, segons em sembla entendre, que l’opció independentista a més de ser demagògica és màgica. Evidentment en discrepo totalment, i fins i tot li diré, que no és que no sigui màgica ni demagògica, sinó que és de sentit comú, encara que aquest darrer sigui el menys comú dels sentits.

El que no té cap sentit, és la seva eterna cantarella de federalisme; federar-se amb qui? Amb els seus socis del PSOE, que son els primers a no creure-hi? Senyors meus, a Espanya ningú ha cregut mai en el federalisme, i fer-nos creure, o si més no intentar-ho que això és possible, a mi si que em sembla demagògic en grau superlatiu.

Mirin per si no ho havien notat, aquest el meu país i suposo que també el seu, fa tres cents anys que està sotmès al regne de Castella, desprès reconvertit en regne d’Espanya, i des de llavors hem intentat multitud de vegades, negociar-hi uns cops i revelant-se uns altres, i el resultat ha estat que quan hi hem negociat, mai han complert i quan ens hem revelat, ens han enviat els seus exercits i ens han tornat a sotmetre, cosa que vol dir encara que soni molt bèstia, que des de llavors estem pagant el tribut dels vençuts, per tant em sembla el més natural del mon, que ens en vulguem desempallegar.

Els convido a que el proper cop no m’ho expliquin amb paraules, m’ho poden explicar amb números. Els hi explicaré, els que creuen que la independència és una ximpleria, que calculin el que ens costa donar tots els serveis que dona la Generalitat i que calculin els impostos que paguem, ah, hi poden incloure les despeses d’altres serveis que hauríem de donar, si fóssim un estat independent. I també poden fer els números dels calés que ens torna l’estat, un cop ha recaptat els nostres impostos, i m’ho facin quadrar.

Si m’aconsegueixen convèncer, els hi estaré eternament agraït.

Manel Mayor                                                                8 d’Abril de 2013

La senyora Chacón té la virtut de treure’m de polleguera cada dos per tres, ara es despenja amb la bestiesa, de que s’ofèn per les declaracions de l’Oriol Junqueras:per fi Escòcia ja té data per la llibertat, i a sobre es permet el luxe, de llençar dubtes sobre com van passar la dictadura la família d’en Junqueras i es posa medalles de màrtir.

Miri senyora, la guerra també la vam patir els d’aquest meu País, igual o pitjor que a la seva Andalusia natal, i de morts, tancats a la presó i a camps de concentració, n’hi va haver infinitat de compatriotes i d’aquests algun familiar que altre i això sense comptar els exiliats per sempre més.

El que si hem patit el meu poble i jo, és un terrible genocidi cultural. Ens van negar l’existència d’aquest el nostre País, ens van voler fer creure que no teníem història, ens volien matar la nostra llengua, tot això amb el vist i plau de gent com vostè, que semblen odiar la terra que els va acollir i se les donen de progressistes. Sortosament la majoria dels que van venir, no son com vostè, si més no en aquestes meves contrades. Només una mostra, la meva dona, la meva companya de tota una vida, va venir de la llunyana Extremadura i miri quina cosa més estranya, desitja la independència amb tanta o més força que jo mateix.

Miri senyora, com van viure la dictadura la família del senyor Junqueras, a mi no em treu pas la son, però el que si m’ofèn i de debò, és la seva actitud rabiosa en contra de la llibertat de la meva terra i a més mentint descaradament, manipulant impunement. Vostè sap perfectament que la independència de Catalunya no fractura res, al contrari, uneix, i té la possibilitat d’oferir un mon millor als seus habitants, cosa que estan subjugats a l’Estat Espanyol no és pas possible. I si és incapaç de veure això, doncs llavors hauré de creure, que la seva ignorància és més gran del que jo em creia.

Manel Mayor                                                          23 de Març de 2013

He deixat passar uns dies perquè els meus pensaments fessin pòsit i perquè alguna ploma amb més prestigi que la meva, hi digués la seva opinió. Em refereixo a les manifestacions de la senyora Camats, que dies enrere manifestava, que ERC tenen molta pressa per accelerar el procés cap a l’estat propi, per ella simplement el dret a decidir, no se sap exactament que.

Declaracions d’aquesta mena i més si venen d’una formació d’esquerres, o més ben dit d’una representant d’aquesta dita formació, fa mal, fa mal perquè don a entendre, que no viu al mateix mon que els seus compatriotes.

Senyora Camats, en aquest nostre País hi ha molta gent que pateix, ni ha molts que ja passen gana, ni ha d’altres que es queden sense casa i ni ha que ho  pateixen tot, això, i vol que no tinguem pressa, vostè és d’aquest mon? O és que com que té un sou assegurat, tot això no l’amoïna?

I ja que hi estem posats, voldria dir-n’hi un altra de  cosa, des de que ha començat aquesta legislatura, només s’emplenen la boca amb no volem pressupostos amb retallades, bé les retallades no ens agraden a nosaltres tampoc, però li voldria fer un suggeriment i perdoni la meva gosadia, perquè no agafen vostè i els seus companys i van a la televisió i a la ràdio i amb números, no amb paraules, i ens expliquen com és fa això, que consti que m’agradaria i molt que ens ho pogués explicar i que a més tingués raó.

Manel Mayor                                                   20 de Març de 2013       

No vull esmerçar-hi massa temps ni tampoc massa espai, perquè tampoc s’ho mereixen, però som-hi, intentaré explicar la meva opinió.

Aquests darrers dies el PSC s’ha esforçat a manifestar repetidament, que estarà en contra d’un referèndum il·legal i renoi a la primera oportunitat de votar perquè pugui ser-ho legal, van i voten en contra; bé, la primera reflexió que hom fa es la següent: aquests no volen que ens puguem expressar lliurement i democràticament i encara un altre de reflexió: de veritat han entès el que vol dir democràcia?

Per una banda diuen que els volem forçar, a que es manifestin a dir si o no a la independència (Chacón dixit), quan en realitat el que volen és impedir, que els altres ens hi manifestem.

El seu problema real, és que ni entenen ni volen entendre, que el nostre país, que Catalunya és una nació i que com a tal té tot el dret a decidir el seu present i el seu futur, en altres paraules el seu destí.

Manel Mayor                                                        10 d’Octubre de 2012 

Aquest darrer dijous del mes de Setembre, es va celebrar el ple ordinari de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, en el qual el Grup Municipal d’ERC va demanar la compareixença del Regidor Cárdenas, per l’afer de les càmeres de vigilància del Casal Tueda. Durant la dita compareixença de l’esmenta’t Regidor, que dit sigui de passada es va limitar a llegir tot un seguit d’informes i no és va dignar ni tan sols esmentar els fets dels quals se l’acusava. D’altra banda el senyor Alcalde, es va permetre el luxe de faltar a la veritat i amb la fatxenderia que el caracteritza, va dir a un senyor del públic que el va retopar dient-li que allò era mentida, que segurament ell no era allà en aquell moment i li va senyalar que ja tindria temps de parlar en el torn corresponent al públic. La frase que va esverar al senyor del públic, és que hi havia gent enfilada damunt d’una taula. Jo aleshores em pregunto: vol insinuar que ell ha tingut accés a unes imatges i que alguns dels presents no ens en vàrem assabentar dels fets? Si és així, els fets encara son molt més greus. Miraré de fer una mica de cronologia dels fets, perquè tothom qui tingui l’ocasió de llegir aquestes línies, entengui bé el que va passar.

Tot comença el dia nou de Juny en la celebració d’una festa d’aniversari  concretament durant el sopar, en que al visionar les imatges de les càmeres en qüestió, veu que les criatures presents a la festa es mouen i no veu als adults, això segurament el posa nerviós i decideix trucar per demanar explicacions, segueix visionant el que passa a la dita festa, inclús quan uns quants homes es disfressen de dona per fer una paròdia i ell continua trucant…

Jo no soc pas jurista ni res que s’hi assembli, però només llegint les normatives de protecció de dades i  protecció de la intimitat, un se’n adona que aquests fets poden ser constitutius de delicte.

Durant el transcurs del ple del mes de Juny, el regidor d’ERC va demanar explicacions de les esmentades càmeres, durant el torn de precs i preguntes, la resposta del senyor Alcalde va ser: estan en fase de legalització (o sigui que admet que no estan legalitzades). Al ple del mes de Juliol el Grup Municipal d’ERC informa que no el satisfan les explicacions de l’equip de Govern i que demanarà la compareixença del Regidor en qüestió, prèviament a tot això i en una maniobra de distracció espectacular, l’esmenta’t Regidor fa venir al ple un gran nombre de membres del Casal d’avis  tots ells enganyats amb la patranya que el Regidor d’ERC els hi volia prendre el ball dominical. Lligat amb tot això s’ha intentat tant per part del Regidor Cárdenas com per part del senyor Alcalde, confondre a tothom intentant implicar-hi el Casal per no parlar dels fets que en realitat van succeir. Finalment en el ple del present mes de Setembre, es va demanar la compareixença i els fets van anar succeint tal com s’ha descrit al principi d’aquest escrit i van acabar demanat perdó l’Alcalde i atropelladament el Regidor Cárdenas, finalment admeten els fets. De totes maneres no s’han retractat ni l’un ni l’altre de les calúmnies i falses acusacions que han anat vessant durant tot aquest temps.

I ja per acabar unes conclusions: a mi personalment com a persona implicada en l’afer, doncs era present a la festa i vaig veure envaïda la meva intimitat i la dels meus, em sap molt de greu i estic decebut de la passivitat dels membres de l’equip de Govern, no així de l’oposició que ha fet costat al Grup Municipal d’ERC  Crec també que la meva ciutat no es mereix, que un Regidor que cometi aquests fets no tingui la dignitat de dimitir, així com tampoc s’ho mereix el consistori, doncs crec que un Ajuntament democràtic ha de tenir més respecte cap a la gent que representa.

Ja per acabar, tot i que crec que els fets haurien de tenir efectes penals, ja n’hauria tingut prou amb la seva dimissió, la qual cosa hagués estat una decisió democràtica.

Manel Mayor                                                      29 de Setembre de 2012        

Quan surtin a la llum aquestes línies,  ja farà dos anys que ens vas deixar i encara no me’n sé a venir, tot i que penso amb tu sovint, quan s’acosta la Diada ja estic més inquiet de lo que és normal, i de fet té la seva explicació, doncs per aquestes dates passàvem més temps junts, preparant els actes de l’onze de Setembre. Aquests dos darrers anys ho he hagut de fer sense tu i tot i que això em fa estar molt ocupat, no deixo de tenir-te present en el meu pensament.

Aquesta Diada ha estat certament molt especial i molt emotiva, en la que he vist sovint la teva imatge amable i lluitadora alhora, i una frase teva m’ha martellejat el cervell, una frase que tu deies molt sovint: a finals del segle dinou l’Uruguai va assolir la seva independència, ara és l’hora de Catalunya. Veient la magnitud de la manifestació de Barcelona i l’emoció de la gent,estimada Claudia ara si que crec que estem en un camí sense retorn, ja anem a la cerca de la nostra llibertat.

Tot recordant aquella data fatídica en que ens vas deixar, les llàgrimes flueixen dels meus ulls i em bloquegen els pensaments, tot veient només les múltiples imatges dels moments que vàrem passar plegats, moments meravellosos, fins i tot en les nostres disputes, que sempre ens resultaven enriquidores, els moments fantàstics amb la colla de la platja, moments de rialles i de converses variades, en les quals no solia faltar el cava. Enyoro aquells moments i m’entristeixo perquè ja no tornaran, només em queda el record. Tot i que sé que la felicitat és efímera i que hauria d’estar content d’haver pogut fruir d’aquests moments, la tristesa m’embarga i no ho puc evitar…

Jo ho trec cap enfora, l’Àngela ho guarda per dins, però tots dos et trobem molt a faltar, perquè t’hem estimat molt i et continuem estimant.

Manel Mayor.                                                                18 de Setembre de 2012.

Encara sota l’efecte d’un optimisme desfermat, fruit de l’embriac d’eufòria de la històrica jornada d’ahir, en la qual m’agradaria destacar l’enorme joia col·lectiva que vàrem sentir, vull plasmar la meva admiració per una persona que va estar durant tota la manifestació ben a prop meu, la Dolors, una dona de vuitanta cinc anys, que va mostrar en tot moment una enorme fortalesa i sobretot una alegria immensa de poder ser-hi. Dit tot això, em proposo analitzar les conseqüències que se’n derivaran.

Em sembla que el govern de la Generalitat no tindrà més remei, que convocar eleccions anticipades, doncs no crec que s’atreveixi a convocar un referèndum sense aquest pas previ. Dit això m’atreviria a pronosticar, que comencem a enfilar el principi d’un camí sense retorn, no exempt de dificultats i paranys de tota mena. Tots plegats haurem de ser valents i constants, optimistes però no eufòrics, preparats per aguantar atacs de tota mena i d’arreu, solidaris amb els que triem perquè ens representin, però sense dona’ls-hi un xec en blanc, empenyent-los quan calgui, doncs aquesta és la missió de la societat civil i dels militants de base dels partits.

Tant mateix quedo perplex en veure les reaccions d’alguns, les del PP i companyia ja no m’estranyen gens ni mica, les del PSC no és que em sorprenguin, però em cal fer un esforç considerable, per acceptar que alguns puguin ser tant curts de vista, o tal vegada els hi hauria de dir pocavergonyes, per enganyar o intentar-ho a la gent que representen.

I ja per acabar, retopar a alguns mitjans internacionals. La manifestació d’ahir no demanava res a Espanya, ni tant sols l’amenaçava que ens donés més  diners, la gentada d’ahir exigíem al nostre govern de la Generalitat, que fes el pas o passos cap el procés de secessió, per poder ser el proper estat d’Europa, tot així dit ras i curt. He deixat en darrer lloc els mitjans de comunicació espanyols, que s’han esforçat a minimitzar la manifestació i les seves conseqüències, la meva opinió és que és fruit d’una estratègia molt ben muntada, mirant d’esbravar tota l’efervescència que s’ha anat acumulant aquests darrers mesos, de fet els darrers tres anys, que perquè? Molt fàcil, sempre els hi ha sortit bé. Ara al nostre poble li toca treballar a fons, perquè això no torni a succeir, bé al poble i als polítics.

Manel Mayor                                                                               12 de Setembre de 2012

Fa qüestió d’un mes i mig aproximadament, vaig comentar en un escrit publicat al meu bloc, que era hora de que el nostre govern, el govern de Catalunya amb el President de la Generalitat al capdavant, tingués coratge o convoqués eleccions, de moment no ha fet ni una cosa ni l’altre, però en canvi si ha tingut, bé han tingut tots plegats, una idea brillant: han demanat cinc mil milions d’euros del fons de l’Estat, un estat que ens en deu pel cap baix tres vegades més, i evidentment no seran pas de franc aquests diners, sinó que si son certes les informacions que he llegit aquest matí, acabaran de destruir el poc que ens queda.

Ho vull dir amb paraules educades, però és que per denunciar aquest disbarat… no em surt res més que això: s’ha de ser molt ximple, per demanar allò que et deuen pagant interessos i cedint la poca capacitat de decisió que et queda i s’ha de ser molt covard, per no atrevir-te a planta cara.

Tot i que sé que això no arribarà als seus destinataris de debò, amb bé molt de gust fer aquesta denúncia i aquesta exigència: Molt Honorable Senyor President de la Generalitat i Honorables membres del Govern, si no tenen el coratge de plantar cara a aquells que ens oprimeixen i que ens volen fer desaparèixer com a poble, i no es veuen capaços de guiar el nostre poble cap a la llibertat, tinguin al menys la decència de fer un pas al costat, per així deixar que els que si se’n veuen amb cor, puguin portar al nostre País cap a tornar a ser un estat sobirà, que ens permeti per fi gaudir de la República Catalana.

Sé que encara que es dignessin a llegir aquestes ratlles, i que a sobre em fessin cas al veure la manifestació de la Diada que s’endevina històrica, el dia dotze de Setembre no seríem pas independents, però si que podríem posar la primera pedra per encetar el camí, un camí ferm cap a la llibertat.

Per acabar voldria dir, que si algú dels que pugin llegir aquestes línies, no comparteix ni entén la meva visió, només li vull dir una cosa: els que com jo volem la independència del nostre país, no es perquè ens sentim superiors a ningú ni perquè menyspreem a cap poble, simplement volem deixar de ser ciutadans de tercera classe i ser per fi ciutadans normals, amb tots els drets i obligacions de qualsevol estat democràtic, cosa que amb les condicions actuals no ens és pas possible.

Manel Mayor                                                           31 d’Agost de 2012

S’acosta la Diada i com de costum es produeixen dins meu sentiments diferents, o contradictoris, i m’explicaré: per una banda emoció, en record d’aquells que han lluitat per les llibertats del nostre poble i ja no hi son, i per l’altre, esperit de lluita reivindicant la nostra existència com a poble i la recuperació de la llibertat total.

Nosaltres els catalans, malauradament no hem sabut triar mai bé els nostres aliats, i a resultes principalment d’això, hem perdut les darreres guerres i les batalles polítiques d’alçada, en conseqüència hem estat un poble maltractat i humiliat -de fet encara ho som- i hem estat a punt de desaparèixer, però els nostres opressors no se’n han acabat de sortir.

Gairebé vam arribar a perdre la nostra consciència de Nació, i hem hagut de fer una veritable travessia del desert, certament molt feixuga i difícil, i tot just ara comencem a albirar el camí, un camí sense retorn que ens ha de dur cap a la llibertat definitiva, a ser per fi el proper Estat d’Europa. Però la nostra particular travessia del desert, encara no ha acabat, no queda pas gaire, però hem de fer el pas definitiu i enfilar el camí, que tampoc no serà pas gens fàcil i en el que trobarem tota mena d’entrebancs, però hi hem de posar coratge i haurem de lluitar contra l’enemic exterior i contra el més perillós, el de dins, l’altrament anomenat cinquena columna.

Tinc la intuïció que aquesta Diada serà històrica,que marcarà un abans i un després, i tinc l’esperança que sigui el darrer cop, que haguem de reivindicar la nostra existència i la nostra llibertat, i que puguem per fi celebrar la proclamació de la nova República Catalana.

Manel Mayor.                                                             13 d’Agost de 2012.

Que em vulguin donar lliçons, certament em molesta, principalment perquè de tots ells mai no n’he après res de res, en canvi de tots aquells que han intentat transmetre’m coneixements, sempre n’ha quedat un pòsit, fossin joves o vells i n’hagi compartit els seus punts de vista i ideologies, o no. Normalment aquests citats en primer lloc, es pensen que son posseïdors de la veritat absoluta i aquesta sortosament no existeix, existeixen si les veritats de cadascú de nosaltres i evidentment al ser aquesta veritat múltiple, és sempre relativa.

Bé fet el preàmbul del paràgraf anterior, passo als fets, o dit en termes futbolístics, desprès de remenar la pilota al mig camp passo al atac. Darrerament aquests independentistes de nou encunyament, es permeten donar lliçons arreu, desqualifiquen al primer que es troben al davant i sobretot llencen tota la merda que poden, al damunt de tots aquells que tot i lluitar per la independència de ja fa molts anys, no son del seu grup

Jo de lliçons no en dono pas, en tot cas el que si que puc fer, és donar algun consell de bona fe. Els hi recomanaria que els discursos i les entrevistes els escoltessin al complert, en quan als articles que els lleguessin en la seva totalitat i no es limitin als seus titulars, les crítiques que en resulten solen ser més coherents.

Aquesta va adreçada als puristes de tota mena: el nostre estimat país no és el mateix de fa cinquanta anys, ni molt menys el de fa seixanta anys, aquest país ha canviat i tal vegada no al gust de tothom, però és el que tenim i ja no farà marxa enrere, que què vull dir amb això? Doncs que no subestimem el mestissatge i molt menys encara el menyspreem. En aquest el nostre país es donen moltes paradoxes, hi ha gent que ni tan sols parla la nostra llengua – el català – i en canvi son acèrrims independentistes i n’hi ha d’altres que tot i parlar normalment el català i tenir cognoms molt nostrats, no en volen ni sentir a parlar, ans al contrari volen fer una Espanya gran. En quan als gustos i passions esportives, hi ha independentistes que son del Madrid i de “la roja”, n’hi ha d’altres que son del Barça i de “la roja”, d’altres que només son del Barça… i tot això sense que tinguin res a veure ni els seus orígens ni els seus cognoms.

A pesar de tots aquests puristes, els que volem esdevenir el proper Estat d’Europa, som legió i a més molt diversos.

Apa ja he dit el que tenia ganes de dir i m’he quedat descansat.

Manel Mayor.                                                                     16 d’Agost de 2012.