El meu estat d’ànim, no diré que sigui de desmoralització, però sí d’un cert desencís, en veure que l’aplicació del 155, que és un veritable cop d’estat, per molt que alguns i en aquests alguns hi ha certs mitjans de comunicació, vulguin fer veure que estem en una situació normal i aquesta mena de relativa normalitat, és la que em genera aquest estat d’ànim.

La situació de Catalunya en aquests moments, de normal no és que no en tingui gaire, és que no en té res de res, de normal.

A veure, tenim mig govern a la presó, l’altra meitat a l’exili, la mesa del parlament en llibertat condicional sota fiança, tenim la Generalitat intervinguda, els funcionaris en contínua vigilància, estem en un veritable estat de setge, ja que l’ocupació policial és molt evident i de la qual ja n’hem patit les conseqüències i amb l’amenaça contínua que si no fem bondat, tornarem a rebre.

Vist tot això, els opressors o dit d’una altra manera, els que han posat en marxa, directament o indirectament el cop d’estat, encara tenen la barra i el cinisme de dir que gràcies a “aquestes mesures” hem tornat a la normalitat i no només això, sinó que tenen la pocavergonya d’amenaçar d’il·legalitzar els partits independentistes, erigint-se en jutges i part, una altra mostra del seu cinisme desmesurat.

Sense passar per alt les amenaces a dirigents de la CUP, un partit que malgrat que no ha format part d’aquest govern cessat, però legítim, si que l’hi ha donat el seu suport.

Manel Mayor                                       23 de novembre de 2017

Ara, hem passat de la repressió física a una altra repressió més subtil, la psíquica, que és tant o més fotuda que l’altra.

Des de l’estat i els seus mitjans afins, ens estan bombardejant amb mentides, mitges veritats, postveritats… això però, no us penseu pas que és nou, per no anar més enrere, que hi podria anar, em quedaré en el franquisme, que de la mentida, la intoxicació i la manipulació, en varen fer una manera d’actuar habitual.

Segurament per iniciativa pròpia i en part influïts pels seus aliats, els nazis, que en això es van convertir en veritables mestres, de la mà del seu ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va aconseguir criminalitzar els jueus i fer-los el boc expiatori de tots els mals d’Alemanya.

Segurament, us deu sonar una mica aquesta manera d’actuar i de convèncer a la gent crèdula i no gaire informada, tot i que ara els caps de turc no som jueus, sinó que som independentistes i ens titllen de nazis, quines paradoxes eh? Precisament ells que beuen d’aquestes fonts i provenen d’allà on provenen.

Haurem d’estar molt atents i no caure en els seus paranys, que d’ara endavant seran molts i molt variats, tampoc ens ha d’estranyar tant, el comportament d’Europa, ja que si repassem un xic la història dels anys trenta, fins que no els hi va tocar a ells, tots miraven cap a un altre cantó, si fa no fa com ha anat passant amb nosaltres.

Manel Mayor                                      17 de novembre de 2017

Ara mateix, estem en una guerra de desinformació i mentides interessades, que sovint degeneren en prepotència i desqualificació.

N’hi ha que estan molt interessats a generar dubtes  sobre si es va proclamar o no, la república, a mi em sembla molt evident que sí, es va fer la declaració política de la independència en forma de república, però no es va implementar la llei de transitorietat, per tant, entenc que té validesa política però no pas jurídica.

Per tant, considero que en aquests moments estem en un impàs, generat pel cop d’estat del govern espanyol mitjançant la seva aplicació il·legal i il·legítima del 155.

Aquest dissabte a la manifestació de Barcelona en favor de la llibertat i la democràcia, moltíssima gent, a la vegada que reivindicava i exigia l’alliberament dels presos polítics, estava defensant la república.

Aquestes eleccions il·legítimes i il·legals convocades pel govern espanyol, les hem de convertir en un plebiscit, anem en llista única o en llistes separades, el que cal és fer un front comú com més ampli millor, que ens permeti guanyar per una majoria ben definida i a poder ser amb majoria de vots, que és quan ho convertiríem en un veritable plebiscit.

Manel Mayor                                      12 de novembre de 2017

Des de la proclamació de la República i la posterior aplicació del 155, que estic mantenint un debat íntim i personal, entre el seny i la rauxa.

La meva part positiva o sigui optimista (que els que em coneixeu, sabeu que ho soc i molt), em du cap a la rauxa,  que és allò de dir que tants collons implementem la república i que surti el sol per allà on vulgui, ja que si no ens movem, ningú ens reconeixerà i la unió europea continuarà mirant cap a un altre cantó.

Però aleshores surt la meva part, no diré que negativa ni pessimista, sinó la part més racional de mi mateix i tendeixo a anar cap al seny, però no pas un seny poruc i acovardit, no, no, de cap manera, el meu seny tendeix a raonar que hi ha moltes coses que no sé, que ni hi ha d’altres que sembla que es mig veuen i d’altres que només s’intueixen i aquí és a on dono confiança al nostre legítim govern. I encara faig una altra reflexió, si fan veure que no saben que passa a Turquia, no ens ha d’estranyar tant, que amb l’estat espanyol, de moment facin el mateix.

Ara, per fi, s’ha dit clarament allò que molts ja sobreenteníem, que aquest procés serà llarg, se’ns ha dit també que veurem moviments que de moment no entendrem… però que hi ha quelcom que es mou, n’estic convençut.

D’altra banda hi ha aquestes eleccions il·legítimes, que ens han muntat de pressa i  corrents, a veure si ens agafaven amb el pas canviat i podien agafar el control del govern amb una victòria dels partits unionistes.

Això de fet em treu força la son, perquè de fet és donar legitimitat a una convocatòria fraudulenta d’eleccions, ja que només està facultat per fer-ho el nostre president.

Manel Mayor                                     06 de novembre de 2017

M’he passat aquests darrers dies fent tuits i retuits i escrivint frases curtes, per mirar d’amagar la meva indignació i recuperar la calma, però malgrat tots els meus esforços, no ho acabo d’aconseguir.

Empresonar tot un govern, bé, tot el que han pogut, ja que el President i la resta de consellers, (n’hauríem de dir Ministres, no?)  són a Bèlgica, per poder tenir veu al món, no és cosa gaire del segle vint-i-u, per molt que s’hi esforcin a fer-ho veure, jutges corruptes i fiscals reprovats al servei del poder, juntament amb els defensors de l’article 155.

Que facin mofa i befa d’uns càrrecs electes quan van cap a la presó és indecent, però ho fa gentussa amb poca educació i poc cervell, que ho facin els dirigents corruptes i indecents del PP i també els de C’S, m’afecta poc, que ho faci el PSOE tampoc m’afecta massa, però em dol per la vergonya que deuen passar alguns dels seus militants, però la postura del PSC, a part de que dol, és la que trobo més vergonyant, per hipòcrita i cínica alhora. No es pot estar aferrissadament en contra del 151 i a la vegada donar-li suport.

No podem acceptar l’estat de setge a què estem sotmesos, no podem acceptar tampoc que vulguin fer callar als carrers, perquè si els carrers callen voldrà dir que ells hauran guanyat i això no ho podem permetre, ja que llavors la dictadura serà total.

Ara toca lluitar perquè la nostra encara dèbil república, vagi agafant cos, hem de tenir molta paciència i el cap molt fred, els moviments hi són, encara que no els veiem nítids o simplement no els veiem, però sí que els intuïm.

Tal com diu el nostre President, el camí segurament serà llarg i probablement feixuc, però serà, no perdem l’esperança ni l’esperit de lluita.

Manel Mayor                                    04 de novembre de 2017

He plorat d’alegria, alliberant una tensió llargament acumulada, el naixement de la República Catalana bé que s’ho mereix, he començat a escriure, encara amb llàgrimes als ulls, he plorat també, tot recordant aquells que ja no hi són i que no han pogut gaudir-ne, ni ho han pogut compartir amb tots nosaltres, tot i que han estat molt presents als nostres cors i als nostres pensaments.

He començat a escriure amb un estat d’exaltació que no era pas l’idoni per fer-ho amb mesura i emprar les expressions adients, per tant he deixat passar el temps pertinent per tornar-m’hi a posar.

Tot i que ja ho puc analitzar amb més serenitat, encara no em puc sostreure del tot, d’aquell estat d’excitació amb el qual vaig rebre el naixement de la nostra república, una república molt tendre encara, però que entre tots haurem d’anar enfortint, per anar-la conduint encara que sigui a poc a poc, cap al reconeixement internacional.

Ara mateix, em fotria a desbarrar de mala manera contra els impulsors del 155, pel cinisme i la barra que tenen, però em conformaré a citar en Ramon Cotarelo, que els hi va dir ben clar: no poden convocar eleccions en un país estranger.

Suposo que ja m’aniré tranquil·litzant i seré capaç d’escriure amb més fluïdesa, però de moment ho deixaré aquí.

Manel Mayor                            28 d’octubre de 2017

Dia dos de la república Catalana!!

Fart de sentir a tots aquests que clamen per la fractura de la societat, que s’ha trencat la tranquil·litat a les famílies… els hi dic clar i català que són uns cínics i uns immorals, a part de desinformats.

Els genocides que van guanyar la guerra el 1939, aquests sí que van fracturar la societat, varen desfer famílies i a la vegada que assassinaven sense fre, intentaven destruir un poble sencer i tota la seva història i tota la seva cultura i ara tota aquesta colla que ho volen tornar a intentar, em volen parlar de fractura?

Per si algú de bona fe encara no se n’ha adonat, allò que alguns han anomenat transició, fou el trànsit del franquisme cap a la legalitat, sí, aquesta paraula que tant els hi agrada, amb el vistiplau del PSOE i de la dreta nacionalista, que es va conformar amb quatre concessions, que amb el pas del temps, s’han adonat que havia estat un miratge.

Bé, ja n’hi ha prou d’història, totes aquestes històries per no dormir, són la coartada per implantar un cop d’estat, que ja és prou greu que l’avali la monarquia, encara que no és nou, però el més greu de tot, és que ho avali un partit que es diu d’esquerres, que en realitat no és més que un partit nacionalista espanyol més, pels quals és més important ser, una, grande i libre, que reconèixer les diferents nacions peninsulars.

L’excusa de tot aquests moviments cap a la intervenció de la Generalitat de Catalunya, és el referèndum de l’1 d’octubre, però la realitat és molt diferent, l’enorme desplegament de policia espanyola, no era per impedir el referèndum, era per generar por, pànic… i tenir una força de xoc per impedir per la força, la declaració d’independència de Catalunya i la proclamació de la República Catalana.

Ara però, tenen un problema amb el qual no comptaven, el poble català no s’ha acollonit, no s’ha espantat i tots plegats lluitarem fins on calgui, per esdevenir un estat independent.

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!!!

Manel Mayor                                           22 d’octubre de 2017

Et retem homenatge President, a tu que et varen assassinar per ser president de Catalunya, a tu que et recordem amb orgull per la teva valentia i serenitat, a tu que has estat tots aquests anys, símbol de llibertat.

Ara que estem olorant la llibertat, que tenim a l’abast la construcció d’una nova república catalana, ara, la teva figura se’ns fa encara més gran, amb el teu gest i el teu coratge ens vas marcar el camí.

Aquest feixisme que et va afusellar i que encara és viu i ens vol fer desaparèixer com a poble, ens vol acovardir amb les seves amenaces, però no se’n sortiran.

Catalans!! Honorem el nostre President ara que la llibertat ens és propera, fem que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Manel Mayor                                  15 d’octubre de 2017

Quina casualitat home, ara que el poble que volien emmudir per tots els mitjans al seu abast ha parlat, van i li exigeixen diàleg i tornar enrere, ens han pres per babaus?

Aquells que deien que sense violència tot era possible, els mateixos que ens voldrien esclafar amb l’exèrcit, han de ser els destinataris del nostre diàleg? El diàleg només és possible d’igual a igual i això com tots sabem passa per ser primer de tot, independents.

Una negociació com cal, no és possible, si d’una part hi ha el senyor i de l’altra el súbdit, ja que deixa de ser negociació per convertir-se en concessió i d’això en tenim sobrada experiència aquests darrers quaranta anys.

Pel que sembla i és una intuïció pròpia, ara surt el cinisme en massa, sí, tots aquells que es varen carregar l’Assemblea de Catalunya i els que feien veure que ens feien concessions, quan en realitat ens donaven petites engrunes, que ens tornaven a arrabassar quan havien aconseguit els seus objectius, ara ens volen tornar a entabanar perquè tirem enrere, quan democràticament sense un bri de violència hem aconseguit la victòria.

Aquest poble té memòria i no vol oblidar ni perdonar les infàmies, no oblidarem la persecució continuada, ni el cinisme d’alguns que han fet veure que no passava res o el que és pitjor, abonant la violència física i psíquica, que ja ens havien avisat, diuen, quina barra!!

Durant aquests quaranta anys ens han refregat per tots els morros, que en democràcia la majoria guanya la minoria i hòstia, quan som uns altres els que tenim la majoria, això ja no serveix, com deia més amunt, pocavergonya i cinisme.

Només exigeixo als nostres polítics, que no traeixin el resultat de les urnes i que compleixin la llei del referèndum, un cop fet tot això, ja hi haurà temps per la negociació.

Manel Mayor                                     07 d’octubre de 2017

Tot i que miro d’analitzar fredament les brutals agressions de diumenge, dutes a terme per uns energúmens disfressats de policia, de manera criminal, no ho acabo d’aconseguir. Crec que no ho oblidaré mai més i evidentment no ho perdonaré.

La meva emprenyada monumental, no fa més que augmentar veient com el PP fa veure que no ha passat res, però en realitat està felicitant efusivament la brutalitat exercida per policia i guàrdia civil, fins i tot creuen que s’han quedat curts. Altres que també m’han tret de polleguera, són el PSC i el PSOE, per les seves tèbies reaccions, però el que m’ha fet acabar d’emprenyar és el catalanòfob d’en Guerra atiant l’odi i demanant que treguin l’exèrcit al carrer i que jo sàpiga, ningú l’ha cridat a capítol, serà que només és la punta de l’iceberg?

Ja per acabar-ho d’adobar, el Borbó va fer un discurs incendiari que semblava redactat a la seu del PP. Tampoc ens hauria d’estranyar tant, ja que els Borbons no s’han distingit mai per la seva intel·ligència, més aviat per la seva crueltat i la seva incompetència.

Tots els moviments semblen indicar que els poders fàctics volen concloure aquella feina mai acabada de fer-nos desaparèixer com a poble, però encara continuen sense entendre res de res, això no va de cognoms ni d’ètnies ni tan sols de races, aquest poble és en una gran part, mestís i això que als poders de l’altiplà els hi sembla una feblesa, és la nostra major força i la nostra gran virtut. El nostre petit país és actualment una amalgama de cultures i de llengües, que lluny d’afeblir-nos ens fa més i més forts.

Evidentment ni ens volem rendir, ni acceptem que ens insultin, com estan fent a bastament, ni ens volem deixar prendre la dignitat, allò que si volem, és aconseguir la llibertat i expulsar el feixisme.

Manel Mayor                                     05 d’octubre de 2017