JA HI TORNEM A SER

Ja he sortit del taller de reparacions, m’han fet una rehabilitació de canonades per aprofitar tot el seu cabal i evidentment una posada a punt de la bomba, de fet m’han deixat seminou.

És clar que encara en tinc per un temps per estar en plena forma, però deu ni do com estic ja.

De fet, els amics i coneguts em diuen que no deixo res per verd i a la vegada que tinc set vides com els gats, que sí que porto uns quants anys d’ensurts, però un cop dins l’enrenou s’alineen els astres de tal manera, que me’n surto de tot, mireu si és així, que em varen donar l’alta just quan començava el judici polític contra el govern que va muntar el referèndum.

El cas és que torno a estar a punt per fer de torracollons actiu, en peu de guerra contra el que jo consideri que són injustícies.

Només hi ha un però, les fotografies durant un parell de mesos serà escasses, ja que no em deixen aixecar pesos i per tant necessitaré ajuda per portar la motxilla i no fer sessions massa llargues.

Manel Mayor                                                 14 de febrer de 2019

CONTINUAR FENT CAMÍ

Tot i la incertesa que et pot generar anar al taller de reparacions, em toca aquest dimecres, estic tranquil i relaxat, com sempre que tinc un ensurt i aquests darrers anys no he deixat res per verd.

Ja sé que algú pensarà que és una manera frívola d’encarar la vida i l’esdevenidor, però jo crec que per tirar endavant quan venen maldades, si no tires de filosofia i bon humor, tens mala peça al teler.

Sempre he estat optimista per naturalesa i ara no penso pas canviar d’actitud, actitud que no variaré ni aguantant les barrabassades que ens dediquen des de la justícia espanyola, a tot porc li arriba el seu Sant Martí, tot i que trobo a faltar més embranzida per part del nostre jovent, embranzida que jo, vell i fotut ja no tinc, però no llenço pas la tovallola i confio que els hi surti quan menys s’ho esperin els altres.

Ja veieu que no estic per perdre pistonada i tiro endavant amb tot, de fet aquest escrit era per dir-vos que estaré uns dies sense activitat a les xarxes, però no me n’he pogut estar de deixar anar unes pinzellades d’opinió política, com estava dient estaré inactiu fins que m’hagin adobat i el cor funcioni amb condicions, un cop aconseguit tornaré amb forces renovades.

Manel Mayor                                     03 de febrer de 2019

TAL COM RAJA

Encara que sé que molta gent es molestarà, aquest torracollons de mena no pot deixar d’expressar la seva opinió tal com raja.

Tot això ve a tomb de les darreres notícies en què el govern espanyol ha engegat una campanya per deixar ben clar al món, que Espanya és un estat democràtic i fins i tot ha encarregat un vídeo per deixar-ho ben clar.

Què voleu que us digui, jo sóc del parer que quan algú no ha estat infidel, no té pas cap necessitat d’esbombar-ho arreu, ni té cap necessitat de dir pel dret i pel revés que hom és bona persona, ni tampoc dir que no ha robat mai…

Evidentment quan hom està convençut de què és demòcrata, tampoc li calen tants escarafalls. La meva experiència m’ha ensenyat que gairebé sempre és certa, la dita aquella que diu: diguem de que presumeixes i et diré les teves mancances.

Us en donaré uns quants exemples: l’Espanya de Franco es va treure del barret la democràcia orgànica, que els que vàrem viure aquells temps sabem el pa que s’hi donava, el règim totalitari de l’Alemanya de l’est, es feia dir: República Democràtica Alemanya, mentre que la que sí que ho era s’anomenava República Federal Alemanya, la república Democràtica del Congo, que no va celebrar eleccions lliures fins al juliol del 2006…

Total, que si has de cantar les teves excel·lències per ser creïble, tens mala peça al teler.

Manel Mayor                                         31 de gener de 2019

QUIN PAÍS!!

Algú sense que li caigui la cara vergonya em pot dir que confiï en l’aplicació de la justícia per part dels jutges espanyols?

A veure els nois d’Altsasu condemnats per terrorisme d’acord amb unes proves que no es creu ni la guàrdia civil, en presó incondicional, els delinqüents de la manada condemnats per un delicte inferior al que han comès i en llibertat provisional, el pare del nadó apallissat brutalment (va morir fa tres dies), acusat de ser-ne l’autor, en llibertat provisional i podria seguir, els rapers, els Jordis…

I no en tenen prou amb això, que una política corrupta, pel que sembla implicada en la guerra bruta que executava el comissari Villarejo, essent ella vicepresidenta del govern espanyol, recupera plaça a l’advocacia de l’estat, ni més ni menys que al tribunal suprem.

Quin bé de déu d’estat noi!! Ja ho veieu, es pot violar, gairebé matar, estafar, fer accions dignes de la màfia i no passa res o gairebé, ara, no se t’acudeixi criticar la casa reial, ni l’església, ni discutir la sagrada unitat d’Espanya…

Manuel Mayor                          24 de gener de 2019

EL DRET A QUEIXAR-SE

Com que de fet no tinc pràcticament res més que fer, navegava pel Facebook i veig unes fotografies de la zona de la plaça Alabric al·lucinants, si la vista no m’enganya, l’asfalt és al mateix nivell que la vorera i al nostre magnífic ajuntament no se l’hi ha acudit res més, què col·locar unes andròmines espectaculars suposadament per impedir què s’hi aparquin els cotxes, andròmines extremadament perilloses tant per vehicles com per a vianants.

No sé si és perquè estic entre quatre parets dins l’hospital i estic més sensible i més irritable, però hi ha comentaris i actituds que em treuen de polleguera.

És què us queixeu de tot, diuen alguns il·luminats, evidentment, queixar-nos és un dels nostres drets com a ciutadans. Senyors meus, la democràcia no és pas només votar cada quatre anys, la democràcia és exercir el nostre dret a la protesta, la crítica, la controvèrsia i expressar el nostre parer encara que molesti, amb educació és clar, però sense treva.

I sobretot tenim el dret a la informació, cosa que el nostre govern municipal s’ho passa per l’arc de triomf.

Manel Mayor                                12 de gener de 2019

 

 

 

CARTA ALS TRES REIS DE L’ORIENT (AMB RETARD)

Aquest any que no havia demanat res als Reis Mags de l’Orient, ves per on  ells han fet les coses pel seu compte i m’han fet un regal enverinat, però regal al cap i a la fi, m’han regalat per a mi tot solet un infart, petitet que jo tampoc sóc gaire gros, bé, d’ample deunidó però en total tampoc tinc gaire envergadura.

Ironies ganxones a part, ha estat un ensurt però ara estic bé, ingressat a l’hospital, ple de cables per controlar-me però tranquil i relaxat.

De fet no els hi havia demanat encara res perquè ha estat una setmana d’imprevistos, però de fet miraré de demanar algunes coses encara que sigui a misses dites, al cap i a la fi ells són màgics i encara que sigui fora de data i havent-me fet aquest regal sorpresa segur que alguna cosa hi faran.

Manel Mayor                     07 de gener de 2019

NO ELS HI CAU LA CARA DE VERGONYA?

Per algú que s’ho miri des de fora resulta si més no inversemblant, què mentre celebren amb eufòria desmesurada la retirada del nom d’Antoni Vidal dels rètols de la Rambla, del qual ens han dit pel dret i pel revés que era un esclavista criminal, sense voler-se adonar que estan traient de context uns fets, volent-los jutjar amb la mentalitat d’avui.

No mouen un dit, ni tan sols una pestanya, per esborrar el nom d’en Miquel Mateu, un franquista destacat, falangista i primer alcalde franquista de Barcelona, sí, el que dóna nom als anomenats popularment pisos de la Caixa, tenen por d’ofendre els Casado i companyia o és que els crims del segle vint ja els hi estan bé? Ja saben que l’Ajuntament de Barcelona li ha retirat la medalla d’or de primer alcalde franquista?

Ah, per si no ho saben, malgrat que l’esclavisme es prohibís al territori peninsular espanyol l’any 1837, no va ser fins al 1873 quan es prohibeix a Cuba.

També vull deixar constància, que ni tinc cap mena de simpatia per l’esclavisme ni miro de treure’l del seu context històric, sinó que me’l miro amb perspectiva històrica.

El franquisme en canvi com que m’ha tocat de ple a mi  i a la meva família me’l miro amb fàstic, amb aquella repulsió que no et pots treure de sobre encara que t’hi esforcis.

Manel Mayor                                          25 de novembre de 2018

REACCIONS REACCIONÀRIES

Em sembla del tot fastigós, poca solta, indecent i manipulador, comparar l’acció d’Arran consistent en empastifar una propietat privada amb pintura, amb els fets criminals dels nazis a la nit dels miralls trencats i al mateix temps mirar cap a un altre cantó quan els brètols són bandes neofeixistes que destrossen vidrieres a Catalunya ràdio, insulten i agredeixen a la gent pel carrer, però mentre vagin cridant viva Espanya…

Ja sabem que pels ultradretans de C’S, Catalunya ràdio i TV3 són els esperits malignes que s’han d’eliminar i que aprofiten qualsevol excusa per atiar l’odi i fer-se les víctimes, habilitat per la qual s’estan constituint en uns autèntics mestres.

Però que aquestes manifestacions les facin jutges en actiu, és una prova manifesta de la manca d’imparcialitat de bona part de la judicatura espanyola.

Tothom que vol saber-ho sap que aquesta guerra bruta fa molt que va començar i que després de l’èxit al País Basc, ara l’estan implantant a Catalunya i, ja que els hi agraden tant les comparacions, els nazis que eren els agressors també es feien les víctimes i en culpaven de tot als jueus i els tancaven a la presó.

Només un apunt, no veuen una gran semblança entre els independentistes i els jueus, vistos per la intolerància ultradretana?

Manel Mayor                                  15 de novembre de 2018

CAUSA GENERAL CONTRA L’INDEPENDENTISME

Aquest ultra judici al món independentista que ja ha fet públiques les acusacions de la fiscalia de l’estat i de l’extrema dreta (vox), no és més que una causa general a l’estil de la que va perpetrar el franquisme i que talment com aquella ja té les sentències escrites.

De fet una de les acusacions es basa a donar com a fet real, allò que haurien d’haver fet o sigui defensar les institucions i les resolucions parlamentàries contra la violència de l’estat, que aquesta mateixa acusació dóna com a evident, fets que com tothom sap, mai no es varen arribar a produir.

Crec que aquest judici servirà per fer obrir els ulls a tots aquells que tenen una bona fe increïble i que malgrat tot segueixen confiant en la justícia i que d’una vegada per totes ens centrem en l’origen de tot plegat, que no és més que el procés i la declaració d’independència i anem treballant per implementar-la en opinió d’alguns i en fer-ne una declaració real i efectiva segons l’opinió d’altres.

També servirà per fer aterrar al món real de la justícia espanyola, a tots aquells que confien a poder treure de la presó els nostres presos polítics i adonar-se que això només serà possible amb la república o sigui que se’ns gira feina perquè el seu sacrifici no hagi estat en va.

Tot l’expressat en els paràgrafs anteriors no eximeix dels errors i les mancances dels nostres dirigents en tot aquest procés, que espero i desitjo que no s’hagi acabat aquí.

Manel Mayor                                     05 de novembre de 2018

LA FILOSOFIA CRUYFF I CATALUNYA

Molt sovint veiem i sentim que es fa la comparança entre Catalunya i el Barça, bé, més exactament entre els catalans i els culers.

Ja sé que les primeres reaccions, en llegir el paràgraf anterior poden ser: és clar com que és un refotut culer… però no, no van per aquí els trets, sinó en assenyalar els defectes diguem-ne congènits de la comparança, essent-ne un dels principals el victimisme dels uns i els altres.

Tot això ve a tomb d’un comentari fet per un amic a les xarxes socials, en el que expressava el seu desig que tinguéssim una visió estratègica de lluita nacional amb marcat caràcter cruyffista, és a dir que anéssim d’una punyetera vegada de cara a barraca i ens deixéssim de tàctiques defensives, ja que de tots és sabut que la millor defensa és un bon atac.

Sé que als que no són amants del futbol aquestes semblances els hi poden arribar a semblar estúpides, però volen dir ni més ni menys, que ens dediquem menys a plorar pels nostres presos polítics i somicar per la nostra manca de poder polític real i lluitem més per la consecució de la nostra república.

Em voldria equivocar perquè no els hi desitjo pas cap mal, però estic convençut que els nostres presos polítics no sortiran de la presó fins que no siguem lliures com a poble.

Tornat a la comparança futbolera, en Cruyff  va demostrar a tots els culers i futbolers en general, que ningú lluitarà per tu, sinó que ho has de fer tu mateix, que portant una filosofia guanyadora endavant sense por ni complexos, tot és possible i els hi va treure de sobre, la xacra del victimisme i va demostrar que qui vol pot.

Ara ens cal tenir el coratge de tirar endavant estratègies guanyadores i recuperar el nostre orgull.

Manel Mayor                                    25 d’octubre de 2018