Tot llegint un llibre de poemes, cosa que no faig gaire sovint i que hauria de fer-ho molt més, m’ha portat gairebé sense adonar-me’n a pensar en la vida i la mort.

Ara que ja he superat amb escreix l’equador de la meva existència, analitzo el tema sense cap mena d’angúnia ni temença.

Me n’han passat de tots colors, però crec que tant les alegries com les tristeses, han contribuït a fer-me més fort i han anat omplint el bagatge del meu viatge per la vida, no el noto pas com un equipatge pesat i feixuc, tot i que ja comença a tenir un volum considerable, però és que tinc la sensació que malgrat la meva activitat, no l’arribo a omplir del tot, vaja, que es deu anar eixamplant.

Fent càbales sobre la vida i la mort, hom se n’adona que la mort no és pas res més que una conseqüència de la vida, és el final d’un viatge, un viatge en el qual et trobes de tot i que has de saber aprofitar, traient-ne tot el que té de bo, assaborint-ne totes les alegries com si haguessin de ser les darreres i minimitzant les tristeses, tal com fem amb els nostres éssers estimats, dels quals enaltim les virtuts i minimitzem els defectes.

Una cosa que amb els anys vas aprenent, és que la felicitat és fugissera i escassa i que per tant n’has d’assaborir tot el seu contingut fins a la darrera gota.

Que ningú es preocupi, que ni estic deprimit ni tinc pas gens de ganes de morir-me, però tampoc em fa gens de por.

Aquest ha estat un exercici mental fruit de la lectura d’uns poemes, activitat que requereix una bona dosis de disciplina, la d’escriure’ls és clar, una disciplina adobada amb molta creativitat, virtuts que crec sincerament que en vaig un xic escàs.

Manel Mayor                                           26 de maig 2017

Veient que bé fred de debò segons diuen als telenotícies, em ve a la memòria que a començament d’estiu en un ple municipal, es va preguntar al govern quines mesures hi havia previstes en cas d’onada de calor i la resposta va ser surrealista: tothom sap el que ha de fer.

La gent més o menys jove sí, la gent gran amb un bon estatus econòmic que els hi permet tenir algú que els ajudi, normalment molt més joves també, però la pregunta anava en direcció cap a les persones grans que viuen soles i a més tenen poc estatus econòmic o directament són pobres i en prou feines en tenen per menjar, anava també cap als indigents, que en tenim encara que sigui més còmode mirar cap a un altre cantó.

Ara quan entri l’onada de fred siberià, també hi ha la mateixa previsió de protocol per a les persones més desvalgudes? Perquè a més de l’esmentat en el paràgraf anterior, que ja és prou colpidor, s’hi afegeixen altres col·lectius, els que pateixen a més a més la pobresa energètica i això senyors meus afecta molta més gent, fins i tot criatures.

Tot aquest col·lectiu que no pot ara mateix encendre la calefacció, que d’altres només tenen una estufa elèctrica no la podran encendre perquè no s’ho podran permetre a causa del seu escàs nivell econòmic, també saben el que han de fer? M’agradaria pensar que sí que tenen una previsió lògica i un protocol adequat, en cas que ens hàgim d’enfrontar a temperatures extremes per la nostra latitud.

Manel Mayor                                         12 de gener de 2017                

Com dirien els monàrquics amb els seus reis, jo em prenc la llicència de fer-ho amb un setmanari molt nostrat: l’Àncora ha mort, visca l’Àncora!! Si més no, en el nostre record no morirà.

Avui, després de pràcticament un més d’absència en aquesta tribuna, em torno a posar en marxa tot i no estar gens d’humor, no sé si a resulta d’haver-me passat aquestes festes ingressat a la clínica (una inoportuna infecció d’orina n’ha estat la culpable) o per la necessitat d’expulsar de dins els meus fantasmes antics o dimonis acumulats.

El cas és que el meu estat de mal humor i malenconia, em fa fer un salt mortal cap a la meva infantesa, en la que es barregen imatges a tot color que em recorden els moments feliços de jocs i barrabassades infantils i d’altres en blanc i negre que em retornen a la memòria temps de prohibicions, escassetats i negacions.

Eren temps de contrasts, el mateix que hi havia en les mirades, per una banda l’alegria dels ulls dels infants, amb un toc de trapella i de murri i per l’altra la trista mirada dels adults, era la trista realitat dels efectes de la postguerra, encara latent ben entrats els anys cinquanta.

Evidentment entremig de tots aquests records, hi ha un setmanari que va marcar la informació de la nostra ciutat: l’Àncora, durant molts anys va ser l’únic mitjà en el qual es reflectia l’actualitat i el passat pròxim de la nostra ciutat, d’una manera o d’una altra tots plegats ens hi hem vist reflectits en algun moment de la nostra vida.

Avui fa una setmana va sortir per darrer cop al carrer, per tant aquí s’acaben setanta anys d’història d’un setmanari, que probablement no ha sabut seguir la velocitat de l’evolució dels nostres temps, però el que també és cert, és que no ha tingut el suport institucional que es mereixia.

Tot i les diferències de parer i fins i tot d’ideologia que molts poguéssim tenir amb la línia editorial de la revista, no havia de representar cap obstacle per considerar-la un mitjà de comunicació independent local i per tan imprescindible, encara que no incompatible amb qualsevol altre que hagués pogut existir, malauradament no ha estat així i els ganxons ens hem quedat orfes de mitjà escrit local, esperem que no definitivament, malauradament una altra bufetada a la cultura ganxona.

Manel Mayor                                             29 de desembre de 2016             

Avui tot dinant, tot i que no paro gaire atenció als espots publicitaris, ho he fet en un que té la intenció de conscienciar-nos de la gravetat de l’estat dels refugiats de la guerra de Síria i m’ha sortit aquesta expressió de l’ànima: potser que esteu fent tard!

Tots els que teniu la paciència de seguir-me en aquest bloc i llegir les meves reflexions i segurament algun disbarat que altre,  sabeu que no és pas el primer cop que parlo del tema.

Aquest terrible drama dels refugiats, és producte directe de l’enorme hipocresia de l’alta política europea, ja que ha estat mirant cap a un altre cantó, d’ençà que va començar la sagnant guerra de Síria, sí, quan encara només era la criminal matança del govern de Baixar al-Assad, però és clar, implicar-se en aquest conflicte a on no hi havia petroli en joc, era demanar massa, resultava més senzill fer l’orni, fer veure que no passava res, no fos que el gegant rus que és el seu principal aliat s’emprenyés…

I va començar el terrible èxode de milers de refugiats que fugien de la barbàrie de la guerra, però les grans eminències de l’alta política mundial, no varen valorar la magnitud de la tragèdia i es feien els milhomes en grans declaracions de solidaritat, volent a més a més posar en evidència als més reticents a acollir a aquesta gentada… fins que la casualitat o no, els hi dispara les alarmes i decideixen fer la crida de la por i decideixen confinar a tota aquesta gent que fuig, a Turquia, permeteu-me la ironia macabra, l’exemple de democràcia i solidaritat continental.

Sé que no és políticament correcte, però ho havia de dir, com també manifestar que no han après res de l’èxode de refugiats del nostre país que fugien cap a França cercant la llibertat fugint del feixisme i que en arribar al país veí es van trobar confinats en camps de concentració.

Manel Mayor                                                   29 de novembre de 2016

No sé si pot semblar molt exagerat, però per a nosaltres i tant va ser una jornada històrica, un vespre en el qual vàrem celebrar el nostre primer aniversari, acompanyats de dues colles grans com Xicots de Vilafranca i Castellers de Figueres, que a més a més són dues grans colles, ja només per aquest motiu, tots preveiem que seria una gran diada, però és que a més a més també, s’hi van afegir per ajudar i participar d’aquesta gran festa, membres d’Esperxats de Banyoles, Maduixots, algun amic de Minyons de Santa Cristina i també una bona representació dels Angelets del Vallespir.

Amb tot aquest acompanyament de luxe, no podíem pas fallar i no ho vàrem pas fer, no només això, sinó que amb només un any de vida, aquesta colla va aconseguir una fita mítica, l’anomenada tripleta màgica: Torre de 6 (2d6), tres de sis (3d6) i el quatre de sis (4d6).

Pe nosaltres, per aquesta joveníssima colla castellera, Els Castellers de les Gavarres, serà una diada molt difícil d’oblidar, durant poc més de dues hores, vàrem impregnar la vila de Caldes de Malavella, d’un fort ambient casteller i tots els que formem part de la família castellera en vam gaudir d’allò més.

Una Diada que per nosaltres va començar a Cassà, va passar per Llagostera i va concloure a Caldes de Malavella, els tres municipis que ens donen suport i ens subvencionen i que sense el seu ajut, difícilment hauríem aconseguit aquestes fites ni ens haguéssim plantejat aquests reptes.

Tota aquesta celebració va concloure amb un sopar de germanor i una bona estona de bona música, per acabar de fer festa grossa.

PD. Els més castellers ja haureu notat que no era la tripleta màgica, sinó que era la tripleta de sis i tot i que és una exageració, per a nosaltres ha estat tan important com si hagués estat la màgica, he deixat passar unes hores a veure si em renyaven i no ho han fet.

Manel Mayor                     20 de novembre de 2016

Sap molt de greu i malauradament passa sovint, que no parem atenció a la misèria, als qui estan al caire de la pobresa més absoluta, només quan passa una desgràcia com la mort d’aquesta pobra dona de Reus, la gent es mobilitza.

Aquesta però, no és pas l’única mostra de pobresa energètica i de l’altra, no ho oblidéssim pas, però és clar, fins que no hi ha un succés remarcable no passa res, el gran públic com algú anomena a la societat, no reacciona i els polítics que legislen en aquests temes tampoc.

Els temes aquests, ocupen sovint part de les meves tertúlies habituals amb amics i companys que senten la política com a quelcom viu i necessari per ajudar als nostres conciutadans, ens emprenyem sovint també en veure la passivitat dels qui fan alta política i en viuen.

Si aquests s’aturessin a pensar com es pot mantenir una família amb 600 € i pagar llum, aigua, gas i lloguer, com pot fer-ho per sobreviure una persona gran amb tan sols 300 €, però és clar, això és demanar massa, és més senzill haver fet la societat del subsidi, que només ha ajudat al vividor i l’esquenadret, ja que això ha significat per ell un sobresou.

Mentrestant les grans companyies amb el vistiplau dels governs vinga a enriquir-se, tot gestionant els serveis bàsics, com si fossin un luxe, apuja que apujaràs uns serveis, que les persones que van perdent poder adquisitiu, cada cop en poden fer menys ús, fins que ja no se’n poden permetre gens i els hi tallen el subministrament i van perdent qualitat de vida i se’ls hi nega la dignitat.

Tornant al cas d’aquesta pobra dona, ningú s’ha preguntat com és que serveis socials li pagava el rebut de l’aigua i en canvi no li pagava el de la llum? El que ha vist de primera mà com funcionen els esmentats serveis, ho comprèn perfectament, ja que malauradament sembla que arreu hi ha la mateixa dinàmica, amb les excepcions que calguin.

Una bona teràpia per a tots aquests que tenen la butxaca ben plena i es dediquen a l’alta política i a la gestió dels serveis socials de torn, seria que provessin de viure un parell de mesos amb el sou mínim interprofessional, amb l’import dels ajuts socials o essent molt benèvol, amb menys de 1.000 € al mes.

Manel Mayor                                                        17 de novembre de 2016

He quedat sorprès, esglaiat, astorat… no sé quin adjectiu seria més escaient per expressar el meu estat d’ànim, en comprovar les greus mancances lectores d’aquest nostre equip de govern, segons es desprèn de les seves manifestacions a Diari de Girona i a radio sant Feliu, la veritat és que no me’n sé avenir.

Tot perquè es treu a la llum el que diu un document signat pel regidor d’hisenda, document que corrobora les manifestacions de MES, que s’ha limitat a exposar uns fets, que són els següents: durant el Ple Municipal de 29 de setembre s’aprova el que segueix:  Modificar l’acord d’aprovació del compte General per l’exercici 2015 de 29 de

setembre de 2016.

On deia:

– El compte de resultat econòmic patrimonial, que dóna un estalvi de….. 9.350.133,54 €

Ha de dir:

– El compte de resultat econòmic patrimonial, que dóna un estalvi de….. 4.113.564,97 €.

I aquests són els cinc milions que tan molesta que s’hagin fet públics i segons el document que encapçala aquest escrit es demostra que la publicació de l’Àncora, el bloc de Mes i la notícia de Diari de Girona, no és cap invent de quatre eixelebrats, sinó que simplement és una exposició de fets que no han criminalitzat a ningú, ni ho han pretès en cap moment.

Manel Mayor                                     10 de novembre de 2016

D’ençà de la presentació del pla de viabilitat per a l’aparcament de La Corxera, que molts considerem un nyap, l’opinió pública està que bull i per acabar-ho d’adobar, la presentació per sorpresa d’un projecte de remodelació urbanística al Passeig Rius i Calvet de la nostra ciutat, que per cert, s’havia de presentar per Setmana Santa, no la que ve sinó la passada, ha acabat d’accelerar l’efervescència ciutadana.

De tot això, en faig les meves reflexions i unes quantes preguntes: remodelació urbanística al Passeig Rius i Calvet? Aparcament soterrat o en superfície? Al Passeig o a La Corxera? En comptes de tantes remodelacions a mitges i tants de pegats, hauríem de fer unes quantes reflexions i jo hi vull exposar les meves.

Ens cal repensar el passeig, un passeig que entre tots hem permès que s’anés degradant i l’hem de repensar de dalt a baix, el dels Guíxols i el del Mar, passant pels Jardins Juli Garreta i la barana de mar, ens cal però repensar-lo entre tots i fer un pensament més o menys profund, per aclarir-nos d’una vegada per totes i pensar que Sant Feliu de Guíxols no és Barcelona ni per aproximació, ni Blanes ni Lloret.

El que vull dir, és que no ens cal aquesta dèria de copiar i que probablement ens cal reprimir aquest afany de mimetisme i crec que definitivament cal que tornem a ser ganxons, sí, aquests espècimens estranys de l’extrem del Baix Empordà, els habitants del municipi menys empordanès de la comarca, manera de ser de la qual jo particularment me’n sento molt orgullós.

Per dur a terme tot el que he esmentat, ens cal participació ciutadana i un ampli consens polític, per deixar d’una vegada per totes de fer el ximple i aparcar aquests egocentrismes crònics, que en res beneficien al gruix de la nostra ciutadania, que al cap i a la fi són els que han portat els regidors a formar part del Consistori de la nostra Ciutat.

Encara que no ho hagi esmentat explícitament, en el  fet de repensar el nostre passeig, evidentment haurem de tenir en compte que en fem amb els cotxes, mirant de no perjudicar excessivament ni a veïns ni a comerciants.

Manel Mayor                                 06 de novembre de 2016

Voldria donar el meu ferm suport a l’Alcaldessa de Berga, a la Montse Venturós, entre altres coses, perquè ha demostrat una total coherència amb el seu discurs i allò que va prometre als seus votants, sense importar-li les conseqüències.

Ho voldria deixar ben clar, si més no, per no generar equívocs ni malentesos, que és el que sòl passar quan el llenguatge és ambigu o poc clar.

No és pas que estigui en contra o dit d’una altra manera, no és que sigui contrari a complir o a fer complir la llei, no, tot i que no estic d’acord al fet que s’esgrimeixi el concepte de la llei hi és per complir-la, sense cap mena de matís, ja que em recorda altres temps, en els quals l’únic argument per justificar les arbitrarietats, les injustícies i els crims d’estat, era aquest, la llei s’ha de complir, així ho marca la llei… voldria fer palès, que les lleis que són injustes, que no compleixen amb les expectatives perquè són ambigües o bé han quedat desfasades, s’han de canviar i si això no és possible perquè el legislador s’hi nega, aleshores s’han de desobeir per forçar la seva revisió i vull remarcar l’expressió: “revisió”, ja que l’objectiu no és fer lleis a mida sinó revisar-les.

Tot aquest preàmbul, encara que a algú li pugui semblar llarg i feixuc, el crec absolutament necessari perquè s’entengui el meu punt de vista o si voleu la meva veritat.

Ja fa temps que en comptes de solucionar o intentar-ho dins el camp de la política, els conflictes d’aquesta mena (polítics) s’estan portant als jutjats, amb la qual cosa els conflictes s’agreugen en comptes de solucionar-se, quan la mera assenyada de fer-ho seria mitjançant el diàleg, sí, allò que alguns (molts) han oblidat o bé i això encara és més greu, ho confonen amb el monòleg o bé parlem però només d’allò que jo vull o del que em convé…

Dit tot això, voldria fer palesa la coherència de la Montse Venturós, que per molt que no militem allà mateix, es fa mereixedora del meu suport i per què no, de la meva admiració.

Manel Mayor                                                     04 de novembre de 2016

Al Ple d’aquest mes d’octubre, el punt estrella, si més no perquè va ser el més debatut, sense cap mena de dubte va ser el referent a l’aparcament de la Corxera, encara que de moment només estigui en marxa l’estudi de viabilitat.

Avui però, deixaré la meva opinió sobre el tema per a un proper escrit i em centraré en el tarannà d’aquest equip de govern, una manera de ser i de fer, que va des de la desqualificació, al menyspreu i a la prepotència i vorejant gairebé l’insult.

Voldria fer esment de les pujades de to del senyor Muñoz, que demostren que quan no té prou arguments per rebatre les afirmacions de l’adversari polític, passa a aixecar la veu i a menysprear l’oponent.

El portaveu del govern municipal, el senyor Vilà, encara és més punyent, sense anar més lluny, en la seva rèplica als arguments esgrimits per l’oposició, va ignorar completament els arguments del senyor Albó, malgrat que aquest hagués fet un gran desplegament de dades i per descomptat d’arguments ben fonamentats i simplement va replicar a la senyora Ligero.

Del regidor d’urbanisme, tothom coneix el seu tarannà i la seva poca tolerància envers els que li porten la contrària, segurament per això mateix, no replica els temes que ell mateix ha exposat i li passen la responsabilitat al portaveu del govern.

Per si no n’hi hagués prou, varen demostrar abastament la seva incapacitat per a la transparència i la seva ignorància del significat de la participació ciutadana, ja que deixen entreveure que per ells, l’esmentada participació s’ha de limitar a votar cada quatre anys.

Tot plegat com ja deuen suposar, fa els plens molt difícils de pair, donat que pel que sembla no li donen la importància que es mereix, ni al ple com a òrgan màxim de poder municipal, ni a la resta de regidors que formen part del consistori, que no ho oblidem, representen igualment als ciutadans de Sant Feliu de Guíxols, malgrat que no formin part del govern.

Manel Mayor                                                 30 d’octubre de 2016