Tal com em deia un company de la nostra colla castellera, qui ens havia de dir, que aniríem al País Basc a fer castells i encara menys essent una colla de nova fornada, una colla en formació, que encara no té un any de vida i no és pas per fer-ne propaganda, però n’he de dir el nom: “Els castellers de les Gavarres”.

Encara recuperant-me de les emocions viscudes, en un viatge que segur que deixarà en tots nosaltres un pòsit de satisfaccions i emocions úniques, emocions de comprovar la complicitat de dos pobles amb un mateix objectiu, la fusió per unes hores de cultures tan dispars, que demostren a les ments tancades que la cultura és per compartir-la.

Emocionant també va ser veure l’esclat de joia d’aquells homes i dones, en veure la seva ensenya, la seva estimada i venerada ikurriña, que emergia dalt de tot d’un pilar de quatre, com igualment van aplaudir amb molt d’entusiasme i complicitat l’estelada, tal com varen aplaudir l’execució de tots els castells, dels que ens queda la satisfacció d’haver-los descarregat tots.

Encara tinc a les retines, multitud d’imatges noves, assimilades en un temps molt breu però a la vegada molt intens, retinc encara la satisfacció per l’hospitalitat i la bona acollida que ens han dispensat i sobretot amb moltes ganes de tornar-hi, com segurament així serà.

Manel Mayor                                                         22 de juny de 2016

Miren a la plebs (“la plebe”) amb menyspreu i prepotència de patrici, amb l’arrogància que els hi dóna l’alçada de les seves atalaies, que ells creuen encara indestructibles i inabastables, sense voler veure que ja no són tan altes ni tan fortes.

No se’n volen adonar, ja que la seva arrogància és infinita, però la plebs, el poble, malgrat que encara ho és massa, ja no és tan manipulable i ho serà menys, com més culte esdevingui, aquest poble i cada vegada més, vol ser lliure, vol deixar de ser súbdit per esdevenir ciutadà i això comporta tenir drets, no només sobre el paper, sinó reals.

Els patricis, es neguen a veure que els fonaments del seu poder s’estan tornant de fang, que el poble vol deixar de ser vassall i aportar senadors, que facin lleis més justes, vol deixar de ser la plebs de l’Imperi de Roma i la plebs de “el Imperio hacia Diós”, però per fer-ho, no vol pujar les escalinates de marbre de les seves atalaies, sinó que ho vol fer a l’alçada del poble, per mirar de ser just i senzill i per fer-ho, caldrà enderrocar les atalaies que sostenen les seves trones de poder inabastable, aquelles que ja tenen fonaments de fang…

Manel Mayor                                                        22 de juny de 2016

Avui havent dinat m’han entrat unes ganes d’escriure irrefrenables, però sense saber exactament de què parlar, ho volia fer sobre les eleccions, aquestes que com aquell que diu, ja les tenim a la cantonada, em sentia com una mena pessigolleig a l’estómac, senyal inequívoc, que el meu neguit havia de sortir cap enfora, m’hi he posat i al darrer moment he canviat de xip, amb aquest resultat, aquí ho teniu:

Tot i que a vegades em convindria ser egoista, encara que només ho fos una mica i viure la vida que em quedi en pau i tranquil·litat, no me n’acabo pas de sortir. Que si la independència, que si els drets i la justícia socials, que si la lluita per millorar el meu municipi…

L’altre dia em deia un amic tot irònic i sorneguer: nano, és que estàs a totes les guerres, calmat un xic, que ja no tens edat de salvar el món…

La veritat és que ni sóc ni en tinc ganes de ser un salva pàtries, però no em puc pas estar quiet. Dins de la meva modèstia, fa anys que navego en el món de la política, també al voltant de l’ANC i he estat durant molts anys dins l’esport, al futbol modest i al de base.

Ja fa uns anys, la meva salut em va apartar del món laboral i en comptes d’enfonsar-me, se’m va despertar altre cop l’afició per la fotografia i una passió que devia covar per dins i que de fet desconeixia, que no és altra que la d’escriure, encara que no sigui tan constant com m’agradaria, però que tampoc he deixat de fer-ho, bé prou que ho sabeu els que teniu la paciència de llegir-me.

I com que hi devia haver el perill que m’avorrís, les meves nétes em van introduir al món casteller, bé les meves nétes, la meva filla i el meu gendre. No, jo de castells no en faig pas, només en deixo testimoni gràfic amb l’ajut de la meva càmera.

Bé, per ser un jubilat no està gens malament…

Manel Mayor                                                         15 de juny de 2016    

Cada cop que aquests de la UEFA han fet el ridícul i han quedat com el que són: uns feixistes ignorants, fatxendes i prepotents, no m’ha valgut la pena fer cap mena de manifestació, pensant que un club com el Barça ja faria prou.

Ara però, veient les seves actuacions, hi vull dir la meva, considero que no són només uns incompetents, sinó que fins i tot podríem dir, que són uns delinqüents indecents.

Mirant la fotografia que encapçala aquest escrit, és que se m’acaben els adjectius. Per mostrar i enarborar banderes estelades de manera totalment pacífica, una multa de 150.000 €, per muntar una batalla campal amb ferits greus i algú amb perill de deixar-hi la pell, a part de destrosses innombrables, un advertiment.

Mirant atentament les dues instantànies, ja es veu claríssimament, que els de les banderes estan organitzant greus desordres públics, amb perill evident de lesions físiques, en canvi els que van amb el tors nu, es veu claríssimament que encara que llencin objectes de tota mena, estan fent manifestacions pacífiques de suport a les seves respectives seleccions… tot això és clar, des de l’òptica obtusa i malaltissa d’aquests il·luminats de la UEFA, que per ser suau i benèvol, són més inútils que unes ulleres de sol dins una mina.

Manel Mayor                                                          14 de juny de 2016

Renoi!! Em deia una veïna tota emprenyada, això que varen dir que cada primer dijous farien dissabte, quan ens tocarà a nosaltres? Mira noi, mira, quins pebrots que tenen aquests de l’ajuntament, hòstia que aviat semblarà la selva de l’Amazones!!

Me la vaig mirar amb un somriure sorneguer i en aquell moment no vaig arribar a contestar, però el que si vaig fer, va ser pensar per mi: quanta raó que té!! Jo, la veritat no sóc pas cap tècnic en la matèria, però em sembla si més no curiós, que a totes les voreres del municipi, hagin arrelat tota mena d’herbes i no és pas per dir-ho, però amb una ufanor extraordinària.

No sé si és que a part de fer-me vell i rondinaire, m’ha passat per alt alguna moda, que per altra banda,  ja podria ser, perquè com tothom sap, amb això de la moda he anat sempre molt per lliure.

A part de torracollons i curiós, també sóc sempre o gairebé sempre, del parer de preguntar als meus convilatans, si vaig errat, molt o poc, en les meves apreciacions crítiques i hem arribat a la conclusió, que cap de nosaltres no recorda uns jardins de vorera tant i tan ufanosos, de fet, igual que la meva veïna i com que som gent de bona fe, ens quedem amb el dubte neguitós, de si ens ha passat per alt, alguna moda urbana o algun decret d’altes esferes.

Ah, això del títol, que diu segona part, és perquè temps enrere, mesos, jo diria, ja vaig tocar aquest tema.

Manel Mayor                                                        11 de juny de 2016

Estic molt i molt emprenyat, però no hi puc fer res més que seguir lluitant, encara que entre els uns i els altres m’ho estan posant difícil i complicat.

Vull fer humilment unes quantes reflexions, però el que no faré és jutjar a ningú, més que res, perquè em manquen dades per fer-ho, però deixem-nos de retòrica i anem al gra.

Tirar endavant els pressupostos, és de les tasques més importants de l’any, si no la que més, de tasques parlamentàries, estic parlant, per tant no em sembla gaire assenyat fer una esmena a la totalitat, ja que això significa bloquejar el debat parlamentari dels esmentats pressupostos i no m’estic referint només a la CUP.

Evidentment, que es pot estar en desacord amb aquests pressupostos, fet d’altra banda ben legítim, però obligar a prorrogar els pressupostos, ja em perdonareu, no trobo que sigui una decisió gaire intel·ligent, quan tenien al seu abast el fer diferents esmenes, per mostrar el seu desacord, però els pressupostos haguessin tirat endavant, que per molt que els puguem trobar molt de dretes, d’entrada ja eren millor que els anteriors i amb l’aportació d’esmenes, s’hagueren pogut millorar.

Ja he manifestat més amunt, que les meves crítiques no anaven només cap a la CUP, sinó que anaven dirigides a tots els grups que diuen que són d’esquerres, des d’aquesta modesta tribuna, només els hi vull fer un prec: demostreu-m’ho!! Probablement jo i molts altres com jo ens quedarem un xic més tranquils.

Manel Mayor                                                    09 de juny de 2016

Algú, ja fa molt de temps, un grapat d’anys diria jo, em va dir que la manera més adient d’encarar la vida, és amb optimisme, amb bon humor i si pot ser, amb sentit de l’humor. Això últim, és tal vegada el més difícil i segons com, el més complicat.

Jo, aleshores era molt jove, sí, ja sé que per alguns és força complicat imaginar-ho, però també vaig ser jove i en certs moments, no tan optimista, ni amb tan bon humor com ara, el cas és que la frase em va fer reflexionar, més que la frase, la filosofia de vida i després de pensar-hi en profunditat, vaig creure convenient aplicar-m’ho.

El cert és, que tampoc m’ha anat malament del tot, aquest optimisme i aquest bon humor, tampoc m’han impedit ser apassionat i visceral en moltes ocasions, el que m’ha impedit, és caure en la desesperació absoluta i en el pessimisme recalcitrant, m’ha fet aprendre a aixecar-me i a tornar-me a aixecar, quan les coses no han anat bé del tot o molt malament o simplement no giraven rodó, expressió aquesta, manllevada a un bon amic.

Segurament, que si el meu tarannà aquests darrers anys no hagués estat aquest, de ben segur, que no estaria escrivint aquestes línies, ni fent aquestes reflexions, ja que me n’han passat de molt grosses, però afortunadament ho vaig superar, doncs com deia algú més llest que una guilla, al final, tot és dins del cap.

Arribar a ser com sóc, no és pas només fruit de la decisió de seguir una filosofia de la vida, és a resultes també d’aprendre a escoltar, de tenir més amics que enemics i amb humilitat aprendre cada dia, un xic de tothom i aquí estic, amb els anys m’he convertit en home molt ric, no pas de cèntims, que és quelcom que mai m’ha atret ni preocupat, però sí d’amics, que en els moments més preocupants de la meva vida, he descobert que en tenia més del que pensava, però és clar, ric, no només d’amics, sinó també de família, ja que em sento estimat no només per la meva dona, aquesta companya de tota una vida, sinó també sento l’escalf dels meus fills i les meves nétes, que tots plegats ja passen de la mitja dotzena.

Manel Mayor                                                           06 de juny de 2016

Tot i que avui no és un dia plujós, tinc una d’aquelles diades de fer reflexions de passat i de present i ves per on, li ha tocat el rebre al clero.

Jo, que tot i tenir durant molts anys l’església a tocar de casa i que la repressió del nacionalcatolicisme s’hi esforçava d’allò més, en fer-nos catòlics practicants, encara que ens ho haguessin de fer entrar a cops de martell, no he estat mai, un menja ciris, ni tan sols un visitant assidu d’aquests llocs.

Els hàbits i les sotanes, més aviat em fan urticària, tot i que no em considero un menjacapellans, sóc això sí, molt escèptic i molt crític amb el comportament immoral i degenerat i perquè no dir-ho, hipòcrita, d’una part important del clergat; o predicar la humilitat, la sobrietat i la puresa d’esperit i fer tot el contrari, no és ser hipòcrita? Viure només per ser cada dia més rics i tenir més poder i posar-se al costat dels criminals, només perquè aquests els hi asseguren més feligresos encara que sigui per força, no és ser degenerat i immoral?

I com a mostra un botó: en aquests darrers temps, la gent de les sotanes d’alta volada, torna a la càrrega. Sense anar més lluny, l’altre dia, l’Arquebisbe de València va desenterrar la destral de guerra i va carregar conra l’homosexualitat i els homosexuals de retruc, tota una demostració d’homofòbia i intolerància, per part d’aquells que prediquen: estimeu-vos els uns als altres i collons!! Prediquen l’odi!! Podria parlar també, dels seus discursos d’extrema dreta o dels abusos a menors i el suport que han rebut aquests delinqüents degenerats de part dels seus superiors, però tot això, ho podem deixar per a una altra ocasió.

Manel Mayor                                                   05 de juny de 2016    

Lleialtat, una expressió, un mot, que alguns en desconeixen totalment el seu significat, sí, perquè d’altra manera, no seria pas versemblant que algú que menysprea al govern i al Parlament de Catalunya, portant les lleis que proposa l’un i aprova l’altre, tossudament al TC, es vantés de ser lleial al govern de Catalunya, a menys que sigui descaradament un poca-solta i un pocavergonya recalcitrant. Per si no ha quedat del tot clar, sí, em refereixo a Mariano Rajoy.

Em sembla delirant aquest comportament i no sé a qui es pensa que pot enganyar, bé, sí, als desinformats i als analfabets polítics, que quan senten a parlar de l’esquerra anticapitalista, ja veuen esglésies cremades, capellans assassinats i propietats confiscades… en fi, el mite que varen crear els feixistes o franquistes si voleu, juntament amb la capellanada més retrògrada.

I ja com aquell que diu de passada, també els hi voldria tocar el crostó a aquests que formen la filial de PODEMOS a Catalunya, sí, aquests que s’estan convertint en uns veritables especialistes de la puta i la ramoneta, que tenen la barra de dir que han presentat l’esmena a la totalitat dels pressupostos, perquè no contemplen precisament aquells punts o aquells aspectes socials que han estat impugnats pel TC, ells que són uns aferrissats defensors de la legalitat, senyors: el fum a missa i a les fogueres de Sant Joan.

Manel Mayor                                                             04 de juny de 2016

Hi ha manifestacions que literalment m’esveren, avui sense anar més lluny, al telenotícies, parlant d’una pel·lícula del front d’Aragó, surt una xicota amb aires de setciències i no se li acudeix res més, que anomenar aquella guerra com una lluita entre germans.

A qualsevol persona amb un xic de criteri i una mica de sentit del ridícul, no se li pot acudir opinar a la lleugera i molt menys pontificar, sobre un tema que desconeix completament. Vull creure que ha anat així i no em vull pas imaginar que hagi estat fet amb tota la mala llet del món, amb ànims de manipular la història.

Aquesta malaurada guerra, la provoquen uns militars feixistes, que es revolten contra el poder legal i democràticament constituït, guerra que fou finançada per la dreta més extrema i les oligarquies espanyola i catalana, sense les quals no haguessin pogut tirar endavant.

Ja que m’hi he enfangat, tiraré pel dret, però no pas per parlar d’aquesta guerra fastigosa i criminal, com totes les guerres, sinó per parlar de terrorisme i no pas per defensar-lo precisament. En primer lloc, per definir terrorisme: acció o accions per infondre terror a la població civil, vagin els seus executors o els seus comandaments amb uniforme o no.

És terrorisme, l’atemptat contra l’Hipercor, la caserna de Vic, Atocha… perquè evidentment generen terror i pànic a la població, a banda de ser actes criminals. Però també és terrorisme, el bombardeig massiu que va destruir totalment la ciutat de Guernika i també ho són, tots els que va perpetrar l’aviació i la marina feixista contra la població civil, en múltiples ciutats i pobles, a la nostra ciutat també, fets que segons sembla, ens volen fer creure que no han succeït mai, principalment els hereus del feixisme: PP i C’S, cosa que és totalment indecent i com a tal intolerable.

Manel Mayor                                                          01 de juny de 2016