Fa ja temps, vaig escriure en aquest mateix bloc, un article sobre castells i castellers. Vagi per endavant, que no en sóc pas un expert, ja que la meva experiència castellera, s’ha limitat a immortalitzar en imatges, les activitats castelleres des de dins, arran de castell.

Abans, només havia vist els castells per televisió, això si, eren les grans colles, les que fan castells de gamma extra. El viure però els castells de més a prop, em va fer adonar d’un aspecte senzill, però a l’hora molt important: el castell només és possible, des de la solidaritat en la seva màxima expressió.

També he pogut constatar, que igual que els equips esportius, han de menester una direcció ferma, però flexible alhora, ha de ser capaç de mantenir en un grau alt, la convivència, sense descuidar la millora constant del grup en tots els aspectes. Per això, cal dedicació i no menys important, la constant documentació tècnica dels responsables, doncs sempre n’hi ha, que saben més que nosaltres.

He viscut de molt a prop, l’evolució individual i col·lectiva, de les colles castelleres més properes i he pogut veure de primera mà, que quan manca la solidaritat, fer pinya, enlloc tan apropiat, els castells no es carreguen, però quan la convivència no és bona i l’ambient es deteriora, tampoc.

No voldria pas donar la imatge de ser un somiatruites, perquè és evident, que un col·lectiu de més cent persones, no tots seran amics íntims i encara menys, si parlem de més cinc-cents integrants, però el que si hi pot haver, és harmonia i bona convivència, que és la base de les bones actuacions, ja que abans s’han fet molts bons assajos, per poder-les dur a terme.

Per concloure, perquè els projectes d’aquesta magnitud, arribin a bon port, no es poden fonamentar, ni en la mentida, ni en les enveges ni en les hipocresies.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015

Tot i que aquesta no ha estat mai la meva opció, l’accepto de bon grat, ja que ha estat l’acceptada per la majoria de forces sobiranistes. Em sap mot de greu, que la CUP no hi sigui, de fet, és un dels motius que em feia pensar, que la millor opció, era fer llistes separades amb un mateix objectiu, malgrat no ser present en aquesta llista, la CUP, com no podia ser d’una altra manera, farà la seva candidatura, amb l’objectiu comú.

Bé, tal com he manifestat al principi d’aquest escrit, accepto aquesta llista unitària, de bon grat, fins i tot amb satisfacció, perquè entre altres aspectes, ha servit per clarificar el full de ruta i fer-lo més coherent, ara que ja ens hem desempallegat d’en Duran i els seus. Si, ja sé que només era soci de CDC, però de fet era una rèmora, que havíem d’arrossegar tots plegats.

Un altre aspecte que em fa estar molt i molt satisfet, és veure, la rebecaria furibunda i col·lectiva, en què han caigut tots els del bloc unionista, des dels plenament declarats (PP,PSC,C’S), fins als hereus directes de la puta i la ramoneta (UD i ICV). La satisfacció és aclaparadora, perquè aquest picar de peus a terra convulsiu, posa de manifest, que per fi i malgrat tots els errors, l’hem encertada de ple.

El patetisme espanyolista, ha estat de traca i mocador, però el que més m’ha cridat l’atenció, és la desesperació de la cúpula d’ICV (Camats i Herrera), en veure Raül Romeva, al capdavant de la llista sobiranista unitària. De fet l’enrabiada, jo la interpreto en clau electoralista o sigui, pèrdua de vots de la mateixa ideologia social, la seva especulació continuada, els pot dur a l’arraconament polític i els pot deixar, al caire de la desaparició.

Aquesta llista, malgrat les manipulacions que se’n puguin fer, és la llista del si, és la que ens ha de permetre ensenyar al món, que Catalunya vol ser independent, que decididament i democràticament, volem trencar les cadenes que ens tenen sotmesos.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015

Com saben al meu entorn, tant familiar com d’amistats, he dedicat pràcticament vint anys de la meva vida, al món del futbol, fent d’entrenador. Tot aquest espai de temps, ha donat per a molt, he conegut molta gent i he après una mica de tothom, d’alguns més i d’altres menys, tot això, sense el més mínim desig de menyspreu cap a ningú, de ben segur, que si no vaig extreure més coneixements d’alguns, ha estat culpa meva.

Tal com he manifestat en el paràgraf anterior, vaig conèixer molta gent, però avui em voldria centrar, en algú que va influir molt decisivament, en la meva manera d’interpretar el futbol, en tota la seva extensió, no només a tot allò que succeeix dins del terreny de joc, m’estic referint a Juan Fernández Carrizosa, Juanito pels amics i el “Maestro” per a tots els que l’admiràvem profundament.

Si, sempre em deia que jo era massa modest, però estic segur que no falto a la veritat, quan afirmo que sense haver-lo conegut i cultivat la seva amistat, jo no hauria aprofundit tant, en l’estudi d’aquest esport, que de sempre m’ha apassionat, tant a nivell de camp, com amb llibres i audiovisuals.

Sovint he manifestat, que hi ha amistats que et generen feeling, només de parlar-hi un cop, el “Maestro” és un d’aquests. Mireu si n’era d’especial aquesta relació en l’àmbit esportiu, que intuíem el que estava pensant l’altre i encara que ho sembli, no estic exagerant gens ni mica, és molt difícil que passi, ja ho sé, mireu si ho és, que no m’ha passat amb ningú més.

En Juan Fernández, va mostrar-nos a tots, una sapiència futbolística, ben poc comú, en el futbol modest d’aquestes latituds, cosa que va provocar, situacions d’enveja i incomprensió, però ell, sempre va superar tots els entrebancs, totes les incomprensions i tots els bastons a les rodes, no és pas que se’n dolgués, és que sempre ha estat una persona molt generosa i ha mirat la vida en positiu.

Tot i que em podria estendre molt, crec que amb aquestes quatre pinzellades, n’hi ha prou, per mostrar la meva admiració i el meu agraïment, vers una persona que em va influir decisivament.

Manel Mayor                                                12 de Juliol de 2015

Mentre l’independentisme, s’entesta a marejar la perdiu i fins i tot m’atreviria a dir que s’encaparra a fer onanisme mental, l’unionisme no s’està pas quiet, molt al contrari, ens està obrint fronts arreu, tant a la vista com soterrats.

Ahir vaig sentir un comentari per televisió, que em va fer rumiar, deia ni més ni menys, que si el President Mas no veia clara la victòria, es faria enrere i no convocaria eleccions, tot això, de fet, no deixen de ser especulacions, no sé si amb base o sense.

Crec sincerament, que hauríem de deixar de fer el ximple i centrar-nos en allò que és important de debò, ni més ni menys que convèncer els indecisos i no menys important, aixecar la moral dels convençuts desencisats.

Estem a dos mesos i escaig, de les eleccions més importants del nostre País, unes eleccions que són excepcionals, per tant, el nostre comportament ha de ser igualment excepcional. Ah, una cosa que jo considero vital, aconseguir la llibertat, no és mai de franc, però restar sotmesos encara és més car, per tant, toquem de peus a terra, però traiem tota la rauxa que portem a dins, que és una manera de tenir el valor suficient, per encarar un repte tan important i decisiu.

Manel Mayor                                               10 de juliol de 2015

El que escriuré a continuació, no és pas cap al·legat en contra de la idea del federalisme, sinó que és contrari a la falòrnia, de voler fer creure, que hi ha la possibilitat de negociar quelcom amb el govern espanyol.

Tothom qui ho vol saber i no té ganes d’amagar el cap sota l’ala i no vol fer com els estruços, sap que amb l’estat espanyol, no hi ha maneres de poder negociar i m’agradaria incidir en el mot negociar, que evidentment, no és pas agenollar-se i dir amén a tot el que se’ns ordeni des de l’altiplà, ni demanar contínuament perdó per ser català, ni tan sols acceptar quatre engrunes, a canvi de fidelitat i submissió.

Negociar, només és possible d’igual a igual, per tant, senyor Iceta i companyia, no em vinguin amb sopars de duro, que tots plegats, ja som grandets. Si, estem d’acord, en què aquest no és un camí fàcil, que hi trobarem molts d’entrebancs, crec que això ho tenim clar tots o si més no, la majoria, però és l’únic camí possible, per poder aspirar a la justícia social, perquè sense llibertat ni sobirania no ens en sortirem.

Per altra banda, el senyor Herrera, la senyora Camats i la senyora Forcades, bé, ara que s’ha exclaustrat, no sé ben bé com anomenar-la, ni quin tracte l’hi he de donar, però tornem al quid de la qüestió, m’agradaria que m’expliquessin això del referèndum legal i sobretot això de la sobirania sense independència.

Són conscients que se’n en foten de la gent? O és que ens volen fer creure, que el nostre Parlament és considerat sobirà? Els seus amics de l’altiplà, el consideren de fireta, ja que qualsevol capsigrany poca-solta, es veu en cor d’impugnar o de presentar recurs a qualsevol acord o llei emanats del nostre Parlament.

Per tant, deixin de fer volar coloms i no enganyin a la nostra gent, perquè és molt greu, portar a l’hort o si més no intentar-ho, a la part més feble de la baula, a la gent més desafavorida.

Manel Mayor                                               08 de juliol de 2015      

Encara que ja ho he manifestat abastament, no serà pas sobrer que ho recalqui, em considero un individu pacífic, gens donat a les trifulgues físiques ni verbals, sóc pacient, encara que la meva paciència té un límit, m’agrada escoltar, cosa que he fet tant a la meva feina, com a la resta de les meves activitats, tot això no és obstacle a tenir criteri i opinió pròpia.

No sempre mostro la meva personalitat completament, de manera pública, segurament, a causa de la meva timidesa natural.

No suporto la falsedat i la hipocresia, com tampoc la prepotència, això no vol pas dir que no toleri la crítica, doncs crec que aquesta sempre és beneficiosa, no tolero en canvi que se’m menyspreï, que se’m menystingui i molt menys encara, que se’m insulti.

Tot i que la meva reacció natural, és ignorar a qui es comporta d’aquesta manera, però quan totes aquestes infàmies, van dirigides a la meva família i a més de forma reiterada i planificada, ja no m’és possible ignorar, ni tenir cap mena de clemència, vers aquests individus.

El que ja crec al·lucinant, és pretendre que després de patir aquestes infàmies, m’hagi de comportar de manera galant i gentil i que a sobre sigui generós, ho trobo molt cínic, vaja, que és tenir molta barra.

Manel Mayor                                             08 de juliol de 2015

Des del govern del PP, s’està fent mans i mànigues per retallar llibertats, de fet, totes les minses llibertats adquirides, des de la mort al llit del dictador.

Ara amb l’entrada en vigor, de la batejada com a llei mordassa, el ministeri de l’interior, amb el seu titular al capdavant, ha fet un pas més en l’anorreament d’unes llibertats, que ja eren vigilades i que ens porta directament, al retorn de la dictadura franquista, per cert tan i tan enyorada, per la cúpula d’aquest govern.

El proper pas quin serà? Acusar de sedició, la reunió de més de tres persones a la via pública? Ens haurem de tornar a sentir, “háblame en cristiano”? Ens haurem d’identificar sense solta ni volta?

Un dels aspectes que trobo més greus però, és això de la cadena perpètua revisable, que de ben segur està pensada perquè sigui inamovible i segurament només aplicable, a aquells que siguin incòmodes políticament, pels sectors ultra nacionalistes espanyols.

Manel Mayor                                                          02 de juliol de 2015

Després de la mort del pobre infant afectat per la diftèria, s’ha desfermat la criminalització dels contraris a les vacunacions massives, doncs mira, jo també i hi vull dir la meva.

Les primeres notícies de l’afer, les vaig escoltar a TV3 i em vaig fixar en un fet, que complementava la informació, hi havia altres nens amb el virus, però com que estaven vacunats, no patien ni patirien la malaltia, però, atenció que això és important, sí que la poden o podrien transmetre.

No, no vull pas culpabilitzar-ne els immigrants, que no crec que ens siguin els culpables, apunto més aviat a tots aquests que fan viatges exòtics i safaris a l’Àsia i l’Àfrica, sí, ells es vacunen, però tenen molts números per adquirir el virus i com a resultat transmetre’l.

I ara la meva pregunta és la següent: com és que d’aquest grup no se’n parla? És que són rics? O de classe mitjana alta?

No sé, crec que des dels mitjans de comunicació i des de salut, s’hauria de ser un xic  més objectiu en la informació, perquè a vegades la informació subjectiva, pot esdevenir desinformació.

Manel Mayor                                                     28 de Juny de 2015 

Tenim sobre la taula el gran drama grec i les mesures que proposa la cúpula  europea, amb Angela Merkel al capdavant, és ni més ni menys, que baixar les pensions i apujar els impostos, sí, l’iva també, m’imagino que encara que no es digui obertament, entre aquestes mesures no hi deu faltar, la retallada dels sous dels més febles, que segons sembla, sempre seguint la lògica de la troica, són els culpables de l’enorme deute grec.

Segons ens volen fer creure, els delinqüents que han tingut per governants, els que han generat aquest enorme deute, aquests no ho són de culpables i com no podia ser de cap més manera, els indecents que concediren aquests préstecs, que tothom sabia que no es podrien tornar de cap de les maneres, tampoc són responsables d’aquest enorme desgavell.

Vist tot l’exposat en els paràgrafs anteriors, si els quedés encara que fos, una mica de decència, tots aquests personatges haurien de ser jutjats i engarjolats, però és clar, a dia d’avui, això és una enorme utopia.

Però que ha passat perquè succeís tot això? Doncs molt senzill, l’esquerra europea fa anys que va dimitir com a esquerra i els neoliberals han anat deixant tot el poder als grups d’especuladors financers, amb el vistiplau d’aquesta dimitida esquerra, a la qual sembla que ja li va prou bé.

Manel Mayor                                                     26 de juny de 2015

Després de veure i escoltar l’entrevista al President Mas, el primer que vaig pensar, va ser: hòstia aquesta proposició a les entitats és senzillament indecent, però tot seguit vaig pensar: no siguis impulsiu, escolta altres opinions, no sigui que la meva passió em jugui una mala passada. A l’endemà, vaig poder comprovar que la meva opinió, no era una visió aïllada, cosa que em va tranquil·litzar i al final m’he decidit a escriure sobre el tema.

Amb el pensament reposat, que no vol pas dir mancat de passió, opino que hem de deixar de marejar la perdiu, parlant exclusivament de llistes i anem per allò que realment ens interessa i deixem d’una vegada per totes, de fer volar coloms i cadascú des de la seva visió social, però amb l’objectiu comú d’assolir la independència de la nostra Nació.

El que cal i de manera urgent, es convèncer els indecisos i treure la por dels convençuts, que malgrat tot no veuen clar, el fer aquest pas tant important i decisiu, tot això de manera transversal, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta.

Pensem, que no tenim gaire temps, que malgrat que mai no havíem arribat tan lluny, no ens podem encantar, ens hem de convèncer que hem d’empènyer, tant des de la societat civil, com des dels partits, hem d’estar preparats per saltar l’enorme mur, que representa l’estat espanyol o encara millor, emulant l’estaca de Lluís Llac, empenyent tots junts amb força, segur que caurà.

Manel Mayor                                                                                24 de juny de 2015