Qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta frase feta, se l’haurien d’aplicar alguns d’aquests nous polítics progres, que entabanen a la gent amb els seus discursos demagògics, parlant d’ètica, justícia i sobirania.

Quan treballes per altri, has de complir i fer la feina que et toca i més encara si el teu sou prové de l’erari públic, el que no pot ser, és cobrar un sou extraordinari, per fer de diputat europeu i en comptes d’assistir a votacions importants com les de la discussió del TTIP, s’estima més anar a fer de tertulià, serà que hi està obligat per drets de formació? No en va són els que el van llençar a l’arena política i el varen promocionar, sí, m’estic referint al demagog professional Pablo Iglesias.

Ara, per mirar de carregar-se, el procés d’independència que tenim engegat, fa demagògia sobre la sobirania per fer dubtar els més febles, aquells dels quals parla, dient que són l’altra cara de la moneda, els que no arriben a final de més, entre els que per cert, ell no s’hi pot comptar.

Miri senyor meu, tenir sobirania és poder decidir per un mateix, no que vingui un intel·lectual de l’altiplà, a dir-nos què podem i què no podem fer, a més a més, essent independents, tindrem a les nostres mans, lluitar contra la pobresa, contra l’atur i contra la corrupció i no haurem d’esperar, que se l’hi hagi posat bé el dinar al ministre de torn, per rebre quatre engrunes d’allò que ens correspon.

D’altra banda, li voldria recordar que no és gens ètic, atiar l’odi, encara que sigui envers el rival polític, o és que per vostè són enemics? Miri jo en aquests jocs de l’odi i la desqualificació, no hi entraré, doncs crec que en política no tot s’hi val.

Aquí també hi podria afegir a l’Ada Colau, ja que tots dos es van quedar a gust insultant i atiant l’odi, durant la campanya de les municipals, però ho deixaré per més endavant.

Manel Mayor                                                                             24 de juny de 2015

De sempre o gairebé, he estat inconformista, principalment des de l’adolescència en endavant. Tinc el defecte (?) de tenir criteri i opinió propis, cosa que sovint m’ha portat problemes, en una societat submisa, com era la franquista, era del tot normal, però malauradament aquell virus, encara no ens ha abandonat.

Se’m retopa a vegades, dient-me que si tothom té l’opinió contrària a la meva, de ben segur que l’equivocat sóc jo. Això mateix succeïa, al principi dels anys vuitanta, quan expressava la meva idea de sobiranisme total o sigui que deixava al descobert el sentiment de voler la independència del meu país.

Ara que voler la independència de Catalunya, és del tot normal i jo crec que majoritari, recordar quan érem quatre gats, que el més bonic que et deien, era, boig, poca-solta o fins i tot terrorista, fa que se’t dibuixi un enorme somriure.

Doncs bé, sembla que encara, tenir criteri propi, trepitja molts ulls de poll, però no m’hi penso amoïnar i tampoc canviaré de manera de ser, tal com he fet sempre, faré el que em sembli més just, sense apartar-me gens ni mica, del que em marquen els meus valors, la meva ètica i la meva dignitat.

Manel Mayor                                                            21 de juny de 2015

Tots els pobles oprimits tenen gossos al servei de l’amo, es venen la dignitat per un miserable plat de llenties, d’exemples n’hi ha a tot arreu, però un dels més indignes personatges a casa nostra, és sens dubte Albert Boadella, o l’hauria d’anomenar Alberto?

Aquest sinistre personatge, un cop acabada la moma dels Joglars, ja no es conforma a renunciar als seus orígens, sinó que els repudia i com que no en té prou, ho fa també amb la llengua pròpia del nostre país, llengua que féu servir en la seva etapa de Joglar, amb la que va guanyar fama i diners, que de fet és l’única cosa que de debò l’interessa.

L’individu en qüestió, ponderat i admirat a la caverna mediàtica, pels seus atacs indiscriminats a Catalunya i tot el faci flaire de català, encara ha fet més serveis a l‘imperio, és un dels intel·lectuals(?) que va impulsar el partit lerrouxista anomenat C’S, tota una perla, el senyor, només li desitjo que s’ofegui amb la seva merda o s’inoculi el seu propi verí en mossegar-se la llengua.

Manel Mayor                                                                                        19 de juny de 2015

A les portes de la final de copa entre el Barça i l’Athletic, els feixistes tornen a atacar de nou. Embolcallats amb pell de xai, volen amagar la seva veritable identitat, de depredadors sense escrúpols, preparats sempre per atiar l’odi.

Demà dissabte, els seguidors del Barça i l’Athletic, estan esperant amb impaciència, el moment de xiular amb totes les seves forces, l’entrada a la llotja del Rei Borbó, anunciada amb l’himne espanyol.

Ningú els obliga a fer-ho, és una manera de protestar, d’exercir el dret a la lliure expressió de sentiments i d’expressar el descontentament pel tracte rebut, que és d’injustícia continuada. Per si algú està en fora de joc, els hi recordaré que aquestes injustícies, estan perfectament representades pel Monarca Borbó, permeteu-me l’expressió futbolera, ja que parlem precisament d’un partit de futbol.

Ara tornaré al principi, per intentar desemmascarar aquests paladins de la justícia, si, aquests de societat civil catalana, que només fan que parlar de democràcia i el que volen en realitat, és imposar la seva ideologia, fent apologia de l’espanyolisme i criminalitzant el sobiranisme, així és com entenen la llibertat d’expressió, sense comentaris…

Demà, el que n’espero d’aquest matx, és que sigui una veritable festa futbolística, que la xiulada sigui espectacular i evidentment, desitjar la victòria del Barça.

Manel Mayor                                                                       29 de Maig de 2015

Aquest cop, he estat molt a prop d’anar-me’n cap a l’altre barri, fet que demostra, que tots plegats som molt més fràgils, del que ens imaginem, cosa que em porta a fer unes quantes reflexions, no pas gens extenses, però suficients. De fet amb aquestes quatre línies, em torno a dirigir a la meva gent, després d’un mes d’absència.

La vida, és una mena de barreja de derrotes i victòries, d’alegries i tristors, d’encerts i errors… la meva, ara ja comença a ser un xic extensa i com a tal, ja ha passat per totes aquestes vicissituds.

El que no em podia arribar a pensar, és que tan d’hora, hagués de lliurar una batalla tan difícil i complicada, la qual he estat molt a prop de perdre. Sí, he tocat la mort amb la punta dels dits, però me n’he sortit prou bé, segurament, el talent dels metges i les meves ganes de viure, han estat determinants per superar aquesta lluita.

Manel Mayor                                                                                     24 d’abril de 2015

Crec, estic convençut, que a la gent d’ERC i als independentistes en general, no ens calen les lliçons que pretén donar-nos en Francesc Marc Alvaro, perquè encara que ell no ho cregui, sabem pensar per nosaltres mateixos. Des del primer moment, està obsessionat per la llista única i ens vol fer creure a tots plegats, que és la panacea i que a ERC només tenim interessos de partit.

Anem a pams, la llista única senyor meu, té una única finalitat: evitar perdre les eleccions, cosa que en un debat televisiu, se li va escapar al senyor Rull. També li donaré la meva modesta opinió, fer la llista única, és pretendre dir al poble de Catalunya a qui ha de votar, sense cap més opció, si és que vol la independència, obviant que el més important, és el que ve l’endemà de les votacions.

És evident, que si guanya l’opció que defensem tots nosaltres, haurem de formar un govern d’unitat, que representi totes les forces, que vulguin tirar el procés d’independència endavant i aquí evidentment, també hi hauran de ser la CUP i algun altre, o és que ho ha oblidat? O tal vegada s’ha cregut que aquesta formació política, estava per la llista única?

A Europa senyor meu, tenen molts de defectes, però de comptar en saben i tant li fa que les llistes siguin una, dues, tres o cinc, el més important de tot és anar cap a un mateix objectiu, ah i no li càpiga cap dubte, ho sabran comptar.

Sembla que l’únic objectiu d’aquest senyor, sigui erosionar la imatge d’ERC, és com una fixació, que d’altra banda, dubto que generi molts beneficis cap a la seva causa. Em fa l’efecte que la seva obsessió, pot tenir l’origen, en la seva constant presència als platós de televisió, que de ben segur, li treu temps de transitar pel carrer i li fa tenir una visió molt esbiaixada de la realitat.

Amb aquest article, no pretenc donar lliçons a ningú, sinó simplement deixar constància, que donar-les és un acte de fatxenderia i jo com que no ho sóc de fatxenda, ni les dono ni ho pretenc.

Manel Mayor                                                              16 de Març de 2015

Vivim uns moments, prou complexes i es podria dir també, que força complicats, tan si ho mirem des de l’òptica política, com si ho fem des de la social, uns temps, que malgrat l’enorme terrabastall, que ha significat el procés cap a la independència, s’observa una enorme manca de compromís social.

De fet, es fa ben palès, en associacions socials i esportives i fins i tot en l’àmbit individual. Faig aquestes reflexions, perquè me n’adono que el meu nivell de compromís, és seguit cada cop per menys gent, de fet no és pas gens fàcil, fer-me assumir compromisos, perquè en valoro els pros i els contres, però quan ho faig, és amb totes les conseqüències.

El compromís de més calat, però, el vaig assumir fa trenta-vuit anys, bé de fet els farà demà, el compromís públic, de conviure plegats amb la meva companya de tota una vida, l’Àngela, compromís que vàrem anar covant, a poc a poc durant uns quants anys i es pot dir que no ens ha anat gens malament.

Ho escric avui, perquè demà, prou feina tindre a celebrar-ho, content que aquesta vida em comú, sigui tan duradora i ens hagi donat tantes satisfaccions, home, de moments durs, també n’hem passat algun, però sempre l’un ha tingut el suport de l’altre i amb la perspectiva que dóna el temps, només tens sempre present, la part més positiva i de fet els moments complicats, han contribuït a enfortir la relació.

Manel Mayor                                                              11 de març de 2015

Hi ha herències que són ben agradables i profitoses, com per exemple l’herència cultural dels nostres avantpassats, en canvi, n’hi d’altres, que són certament feixugues i gens agradables, si més no, per mi, com per exemple, les herències social i política del franquisme, de fet és a aquestes darreres que em vull referir.

EL flagell, la cançó enfadosa, de la política és dolenta, la política només porta desgràcies… malauradament, encara és molt present a la nostra societat, com un virus perniciós, creat expressament per emmalaltir-la, per impedir que la ciutadania pensi i hi hagi perill d’una revolta. És del tot evident, que el millor antídot per aquesta malaltia, és la cultura i específicament, la cultura política, aquella que ens permet diferenciar, la bona de la mala política.

La política, al contrari del que ens volen fer creure, els agents propagadors de l’esment virus, és present en totes les nostres accions i en totes les nostres activitats. Quan manifestem les nostres actituds i inquietuds, culturals, lingüístiques, socials… estem fent política, fem bona política, serà més encertada o menys, però és bona, perquè és honesta.

En la política, hi ha bons i mals polítics, honestos i pocavergonyes, més o menys com en tots els oficis, com de polítiques, que també n’hi ha de bones i de nefastes. El problema més greu però, és que a diferència dels estats democràtics de debò, aquí, els deshonestos no van a la presó i a sobre tenen la fatxenderia, de ni tan sols dimitir.

Per desfent-se’ns d’aquest llast, hem d’eliminar aquest virus i la millor manera de fer-ho, és començar-ho tot, de cap i de nou, fer noves polítiques i si, també, fer un nou País, just i democràtic: la República Catalana.

Manel Mayor                                                        08 de març de 2015

Un dels problemes que patim les petites ciutats i entre elles Sant Feliu de Guíxols, és la manca d’harmonia entre el transit rodat i la circulació de vianants. Els motius són diversos, entre ells hi destaca, de manera escandalosa, la manca de civisme, però aquest, encara que greu, no és el més important.

Crec que en això, si no tots, si una gran part, hi estarem d’acord, és que el centre històric de la nostra ciutat, és francament bonic i que si féssim les coses bé i em refereixo a aplicar normatives amb cara i ulls, seria a més a més, francament acollidor.

A totes les ciutats, amb certes aspiracions de ser capdavanteres, s’està imposant, l’ús exclusiu de circulació de vianants, pels seus nuclis històrics, cosa que convida a Transitar-hi i admirar els edificis, visitar les seves exposicions i si, ja que hi som, visitar els comerços, em semblaria de sentit comú i de ser coherent, no anar a l’inrevés del món i seguir les pautes que ens marquen, experiències alienes, que són un exemple d’èxit.

Perquè tot això es pugui complir, cal fer polítiques, pensant en el conjunt de la població, no només en uns quants, malgrat que a aquests pocs, se’ls hi puguin generar petites incomoditats.

Si volem fer un país de cap i de nou, hem de començar pels fonaments i els fonaments d’aquest gran edifici, que ha de ser la República Catalana, són els municipis.

Manel Mayor                                                             05 de Març de 2015

Com cada darrer dijous de mes, al vespre, busco l’ordre del dia del Ple Municipal i la imprimeixo, normalment hi dono un cop d’ull i me’n vaig a peu cap a l’Ajuntament, aquest dijous però, pel que sigui, perquè estava fent altres coses, perquè una trucada em va despistar… pel cas és el mateix, el fet és que me’n vaig anar cap al ple, sense mirar-me la punyetera ordre del dia.

En arribar a l’Ajuntament i pujar les escales, en direcció a la Sala de Plens, me n’adono, que hi ha una quantitat considerable de gent, dones, homes i fins i tot nens, uns negres, altres magrebins i uns pocs del país. Llavors sí que llegeixo el coi de paper i veig que es presenta una moció de suport, a una ILP, presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sant Feliu de Guíxols, contra la pobresa energètica.

Les competències municipals en aquest àmbit, són tan minses, que de fet es pot dir que no existeixen, perquè depenen de la bona voluntat i prou, fins i tot, cal recordar que la migrada llei que va aprovar el Parlament de Catalunya, està suspesa, per tant a efectes pràctics, l’aprovació d’aquesta ILP, al ple de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, no serveix pràcticament de res.

Fer creure que ja està tot solucionat, com varen tenir la barra de dir, alguns dels organitzadors, a tota aquesta gent, que és pobra i ignorant en tots aquests temes, em sembla d’un cinisme vergonyant, fer populisme, enganyant a tota aquesta gent, em sembla indecent i ja per postres, que el representant del PP, també s’apunti al carro dels que fan volar coloms, a costa d’aquesta gent, em sembla senzillament intolerable.

Manel Mayor                                                    02 de marçde2015