Quan fa cosa d’un mes i escaig, vaig escriure sobre “Podemos”, estava segur que no m’equivocava pas gens o gairebé gens en les meves anàlisis, d’aquest moviment i el seu líder. Ara veient, escoltant i llegint, el seu discurs multitudinari, em ratifico en les meves afirmacions, és un autèntic demagog, sense cap mena d’argument polític, perquè l’insult, no el considero un argument.

En comptes de contestar el requeriment de la CUP, per què es definís amb el dret a la independència de Catalunya, s’ha limitat a treure de context, l’abraçada de David Fernández i Artur Mas, dient que ell no s’abraçaria mai a Rajoy ni a Mas, oblidant però l’efusiva encaixada amb Felip VI, representant d’una institució, paradigma de la corrupció.

Ha ofert tot un recital de demagògia espanyolista, la nació de nacions, la nació dels pobles… la mateixa història en la qual es troben tan còmodes, ICV i PSC, ha gosat dir i cito de memòria, que els catalans s’han sentit insultats pel govern del PP i ha donat a entendre que ells que són tan ben parits, ho solucionaran tot, però negant alhora sense dir-ho clarament, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Li voldria recordar o si no ho sap, li ho dic ara, que els catalans fa segles que ens sentim insultats, menyspreats, menystinguts i sotmesos per les castes hispanes, a les quals està fent el joc, per mirar de carregar-se el procés d’independència de Catalunya.

Sense a penes discurs, esvera les masses i de fet els hi diu, allò que volen sentir; aplega gent desencantada, desesperada o farta de mentides. Amb les lògiques diferències degudes a dues èpoques diferents, s’ha guanyat a pols, el títol de successor d’Alejandro Lerroux, un altre fenomen de la manipulació i la demagògia, que va donar nom a un fenomen polític anomenat lerrouxisme.

Manel Mayor                                                             21 de desembre de 2014

Vaig començar a escriure aquest article, fa ben bé un parell de dies i no ha perdut actualitat, almenys jo ho veig així. En tot cas, les declaracions de l’Oriol Junqueras, vindrien a reforçar el meu punt de vista i els meus arguments.

Tanmateix, hi ha gent i grups de gent, que sembla talment, que vulguin fer esclatar el procés d’independència des de dins mateix. No és pas una acusació, jo diria que és com una mena de sensació o probablement un estat d’ànim, com aquell que diu, coses meves…

Hi ha coses, que se’m fan molt difícils d’entendre i no només em refereixo a comentaris de carrer, sinó també a comentaris d’editorials. Sembla mentida, que en Mas i en Junqueras no es posin d’acord, diuen, com ho poden endarrerir tot per qüestions menors… No tenir la majoria de vots, no d’escons, el cinquanta per cent més un, com a mínim, això és una qüestió menor? O és la mare de les qüestions?

Hi ha un fet o una sèrie de fets, que em semblen d’una gran i greu irresponsabilitat, per part d’alguns que s’anomenen independentistes, que no és altre, que donar crèdit i peixet als unionistes, que només fan declaracions i afirmacions sense solta ni volta, per rebentar el procés d’independència o si més no intentar-ho, sense cap mena d’argument. En canvi es dediquen a atacar sense pietat, als que van en el mateix tren, aquells que dubten, perquè no volen fallar.

Hi ha una cosa, en la que estarem tots d’acord i és que es faci com es faci, s’ha de fer bé o fins i tot diria que molt bé, ara no podem errar el tret, per tant hem d’apuntar molt bé. Deixem de ser puristes i ajudem i a la vegada, anem arrencant carotes, a tots aquests que fan de l’ambigüitat el seu ofici i mostrin el seu veritable rostre i quedin d’una vegada per totes retratats.

Manel Mayor                                                     20 de desembre de 2014

Com cada any quan s’acosta la data, se’ns fa propaganda fins a l’extenuació, del dia de la marató de TV3, aquell dia, que sembla ser, que tots ens tornem més bons i solidaris, per oblidar-ho l’endemà.

Jo, que voleu que us digui, amb això de la caritat, no hi he cregut mai, no deixa de ser l’excusa perfecta, perquè el poderós netegi la seva imatge, donant allò que hagués llençat igualment. Hipocresia i cinisme se’n diu d’això, de fet, hi ha una frase que ho defineix perfectament i que a mi m’agrada recordar quan surt el tema i que diu així: la caritat és la coartada de la injustícia.

Si, ja sé que la marató demana solidaritat, però aquesta solidaritat, es converteix subtilment en caritat i d’aquí la meva denúncia al cinisme i hipocresia de la nostra societat.

Renoi, pensareu molts de vosaltres, a aquest paio tant li fa la misèria dels altres. Ja sé que així de cop i volta a molts els hi pot sobtar, però és que la caritat no soluciona la pobresa, però serveix per apaivagar-la, diran d’altres… De fet, el que és immoral i indecent, és l’existència de la pobresa i és el bon govern el que hauria d’equilibrar la societat, bé, el bon govern… I el sistema, és molt evident i notori, que el capitalisme salvatge genera grans i greus desequilibris socials i que s’agreuja amb mal govern i s’accentua encara més, si aquest govern, a sobre és corrupte.

No és immoral i indecent, gastar milers de milions d’euros en armament, per causar la mort i la misèria? I en canvi per investigar per salvar vides i per curar malalties avui incurables, s’hagin de fer campanyes, per conscienciar a la població perquè sigui solidària? I que encara es tingui la barra de voler fer mala consciència al que menys té?

Segur, que alguns de vosaltres ja esteu pensant, que proposo una alternativa al capitalisme, tant de bo ho pogués fer, però no sóc pas economista i per tant no podria presentar uns arguments sòlids i creïbles, però en canvi sí que puc proposar, una no submissió, als poders financers, que altres anomenen mercats i un eficient control d’aquests, tot això juntament amb un equilibri social, que hauria de començar per no escanyar al més feble i encara menys donar via lliure al més fort i poderós.

Tal com diu la dita, no donis peix a qui passa gana, ensenya’l a pescar o dit d’una altra manera, no fem caritat, fem la societat més justa i equilibrada.

Manel Mayor                                                          10 de desembre de 2014

Jo diria que ja n’hi ha prou de dir bestieses i el que hem de fer, és anar per feina. Ara i en aquests moments, el més important és la unitat, que no la uniformitat, però alerta, no tenim pas tot el temps del món, molt al contrari, tenim pressa, molta pressa, per treure’ns aquest dogal del coll i espolsar-nos el jou que ens té fermats al poder d’un estat, que ens maltracta de totes les maneres possibles i no ens vol deixar ser el que som, mentrestant, els que no volen deixar la moma, s’esplaien a gust.

El senyor Duran i Lleida, no pot estar una setmana seguida, sense dir-ne alguna de grossa i darrerament les diu de l’alçada d’un campanar. Sovint, pot donar la sensació que arrossega una miopia política, certament exagerada o que es creu de debò, que la majoria de catalans som curts de gambals, en realitat, res de tot això; el que li passa, com ho diria… tal vegada, com ho expressaven els vells d’abans, vol guardar el cul i conservar la panxa plena.

Però no ens creguéssim pas, que el senyor Duran és l’únic, que diu aquestes bestieses, n’hi ha molts d’altres de panxacontents, que com que viuen en el seu món, sovint aïllats de la realitat, s’han arribat a creure que la pobresa no existeix, aquest no és pas el cas del senyor Duran, ell sí que ho sap, que n’hi ha de pobresa i cada cop més, el que passa, és que tant se n’hi en fot, mentre ell i el seu cercle vagi bé, tot i tothom va bé.

Per tot això i per altres realitats, s’ha de recordar, que el nostre País és el que és i que no es pot permetre el luxe, de què l’escanyin més del que ho fan en aquests moments, per això és tan important, viure el món real o dit d’una altra manera, arremangar-se, baixar al carrer i barrejar-se amb la gent.

S’ha criticat molt des de certs mitjans i alguns amb molta duresa, la intervenció del President d’ERC, simplement, perquè l’Oriol Junqueras va tenir la gosadia, de dibuixar el nostre país tal com és, de despullar la realitat crua i dura de la nostra gent, mostrant les seves mancances i fent una crida a totes les forces polítiques i socials, alertant-nos, que no podem mirar cap a un altre cantó i dient de manera clara i planera, que no podem construir un nou país, sense mirar la nostra gent i governar el dia a dia, mentre anem construint les eines d’estat, que ens han de permetre bastir la nova República.

Avui, no vull pas polemitzar ni amb llistes separades ni llistes úniques, però sí que vull parlar d’allò que els mitjans no ho volen fer. Em sembla que és molt evident i això s’ha dit moltes vegades, que amb l’estat espanyol, només es pot negociar d’igual a igual, per tant em sembla que sens dubte, el que no podem fer és crear estructures d’estat, sota la legalitat espanyola, des de la CUP en diuen desobediència i des d’ERC exercir la independència i en això estem…

Manel Mayor                                                             07 de desembre de 2014

Hem sentit a dir fins a l’extenuació i de manera continuada, sobretot en aquests darrers temps, que no busquem l’enemic a casa, que l’enemic és a fora. Això sense deixar de ser cert, no és pas del tot exacte, alguns, hem denunciat des de fa ja temps, als moviments neo lerrouxistes, als quintacolumnistes, als cavalls de Troia, els podem anomenar com vulguem, però hi són, encara que no siguin visibles per a tothom i d’aquí la seva perillositat.

Aquells que ens amenacen, que ens insulten i que ens maltracten de totes les maneres possibles, són perillosos i tant! Però com que ja els veiem a venir, ens preparem per lluitar-hi, malgrat que tinguin molt de poder. El gran perill ve dels altres, que amaguen les seves veritables intencions, embolcallats en l’ambigüitat, el populisme i la demagògia, són aquells que ens han de salvar de tots els mals, que hi ha i per haver… I malament rai, quan algú va de salvador.

Darrerament, sembla que els grans grups de poder, hi tenen la mà trencada, amb això de construir grupuscles populistes, destinats a destruir els veritables grups d’esquerres. Aquesta gent, disposen d’una bona façana, però uns arguments escassos i febles, quan hom comença a gratar una mica, surten tot seguit les seves mancances.

Això que he intentat descriure, al paràgraf anterior, va passar amb el moviment dels indignats, que feien assemblees contínues i inacabables per a tot, però en quinze dies no s’havien posat d’acord, amb el dret d’autodeterminació dels pobles, tot un símptoma. Al partit aquest que sembla que està de moda, aquell que va fabricar diuen, “La sexta” i és clar, finançat pel penques d’en Lara, ja se li comença a veure el llautó, i ja que parlem d’en Lara, compte amb la seva nova adquisició: “El Periódico”.

Tampoc voldria passar per alt, el mal enorme que està causant, en Josep Antoni Duran i Lleida, l’home de les mil cares, el creador de la puta i la ramoneta, el que no ha deixat de posar bastons a les rodes al procés d’independència, des del primer moment, compte amb aquest personatge i la seva darrera creació: hi ha vida, més enllà de la independència.

Manel Mayor                                                       24 de novembre de 2014

Quan hom escriu reiteradament, de manera continuada, sobre un tema determinat, té la sensació o si més no, la sospita, que s’està repetint i aleshores el que cal, és fer una pausa i deixar reposar sensacions, emocions i pensaments. Per aquest motiu, entre d’altres, els que seguiu amb assiduïtat els meus articles, us haureu adonat que els he espaiat de manera ostensible.

Aquest darrer any o fins i tot els dos darrers anys, he escrit de manera continuada, sobre el procés d’independència del nostre País, intercalant, això si, temes de política i crítica municipal i d’altres més personals. Per tant, no deixaré d’escriure, que d’altra banda, tampoc ho faig de manera massa regular, sinó més aviat a estrebades, mogut per les emocions del moment, perquè de fet, no en tinc cap obligació, encara que a vegades, sigui una necessitat.

Això d’escriure, de fet és una activitat que m’avia atret, ja fa molts anys, però ho feia exclusivament per mi i no guardo gairebé res. Amb l’arribada de les xarxes socials, em vaig decidir de tant en tant, publicar alguna frase més o menys inspirada, algun paràgraf curt… Fins que fa gairebé cinc anys, vaig decidir obrir el meu primer bloc, més o menys seriós i vaig començar a escriure de manera més continuada, no he volgut dir regular, perquè no segueixo una pauta fixa, però això si, a mesura que he anat escrivint més i més seguit, s’ha anat convertint en una necessitat.

Certament, avui m’he deixat anar i crec que m’ha anat prou bé, buidar el pap sempre sol ser positiu, és com si t’alliberessis d’una càrrega prou pesada que portaves al damunt o almenys aquesta és la sensació que em queda a mi, perquè em podeu ben creure, m’he quedat molt i molt descansat. Parlar o escriure sobre mi, que de fet són coses semblants, sempre ha estat una qüestió força feixuga i tot i així m’hi he esplaiat força, perquè de fet, exposar opinions o fins i tot sentiments, és una cosa i parlar d’un mateix, ja és una altra qüestió.

Manel Mayor                                                         23 de novembre de 2014

Avui m’he despertat molt ganxó, no sé el perquè, m’ha vingut al cap, aquella cita atribuïda al polifacètic i excèntric Santiago Rusiñol: Sant Feliu és una gàbia d’or plena de mussols. Aquesta cita que ha perdurat fins a l’actualitat, té diverses lectures i segurament totes encertades, però jo em quedo i crec que no m’equivoco o si ho faig, no pas gaire, jo em quedo, deia, en què els ganxons som peculiars, diferents, diguem-ne.

Ara, permeteu-me fer un viatge virtual en el temps, ajudat només per la meva memòria, amb el que segurament l’exactitud no hi serà pas gaire present, la cronologia tampoc hi serà aplicada estrictament, però com que aquestes reflexions, no pretenen ser un tractat històric ni res que se li assembli, crec que em puc prendre aquestes llicències.

Recordo el port, amb molta activitat i amb vaixells de càrrega de grans dimensions, crec recordar, que almenys atracava una nau per setmana, d’aquestes característiques, les barques dels pescadors, eren a la platja, al racó, bé, aproximadament de la perpendicular del River, fins al racó. Tot això, no destorbava pas als turistes, tot al contrari, en gaudien, de fet, és el que buscaven, les peculiaritats d’aquell indret tan bonic que havien vingut a visitar, per això els hi agradava veure les barques, les xarxes que refeien al passeig, ben bé al costat de la platja i no em voldria pas oblidar, de les tavernes, principalment aquelles que tant els hi agradaven, aquelles en les que gaudien de les cançons de taverna, la de can Saura i la de can Seis.

Tot això va desaparèixer, dit una mica barroerament, per l’afany dels diners, crec jo, que de manera completament equivocada, es va passar del turista selecte a la massificació. Tornant al port, amb l’excusa del turisme, va anar a poc a poc, progressivament a la baixa, però hi ha un fet que recordo especialment, és el del projecte d’instal·lar al port uns dipòsits de ciment, que contínuament irien pastant el producte a punt per utilitzar-lo, era un projecte força bo, que tenia una pega, era una competència directe per l’empresa Suberolita, ubicada a Santa Cristina d’Aro, degut a les pressions i manifestacions manipulades, el projecte va viatjar a Palamós, tal com havia anat fent el trànsit nàutic.

Podria parlar també del nostre passeig, que com diu la dita: qui l’ha vist i qui el veu, però d’això ja n’he parlat algun altre cop i de fet per parlar-ne ho he de fer només d’ell perquè és un tema que per si sol dóna per molt i m’ocuparia molt d’espai i crec que per avui ja n’hi ha prou.

Manel Mayor                                                                       21 de novembre de 2014

Definitivament, sembla ben cert que de l’Ebre enllà, ni ens entenen ni ens volen entendre i en el vessant històric, no s’han parat a pensar el perquè de la situació, molt al contrari, s’enroquen en la seva postura prepotent i dominant.

Ahir, sense anar més lluny, estava mirant el programa 30 minuts de TV3 i a part de l’empresari valencià, que només mirava d’evitar riscos, tot mirant per la seva butxaca, hi ha dues floretes a càrrec del llicenciat en història i del catedràtic en dret civil o constitucional, ara no ho recordo bé i em fa mandra buscar-ho, perquè tampoc és rellevant, dues floretes deia, que em varen deixar, no astorat, perquè ja sóc poc donat a les grans sorpreses, però si ho vaig trobar, un xic inesperat per la seva contundència.

El llicenciat, que primer ens el varen presentar com a historiador i seguidament només com a llicenciat d’història, afirmava, que no hi ha base històrica, que avali la independència de Catalunya, automàticament em surt la meva resposta: senyor meu, abans de fer afirmacions gratuïtes i completament errònies, cal que es documenti adequadament.

L’afirmació del catedràtic, també és d’allò més sucosa, doncs deia sense cap mena de rubor, que Catalunya no és sobirana, com tampoc ho és Castella, home, vostè s’està fent trampes al solitari, vaig pensar jo, obvia que Castella és la nació dominant i que ha absorbit a la major part d’antigues nacions de la península i que per tant és sinònim d’Espanya que sí que és sobirana segons ens indica, però té tres floroncos al cul, el més gran dels quals és Catalunya en aquests moments, però vostès no volen que sigui dit.

Si haguéssim de fer un dictamen d’aquesta situació, segurament seria que la gran majoria de l’estat espanyol, ens veu com a súbdits seus, fruit d’una derrota militar i per tant per això, són ells els que tenen el dret a decidir el nostre futur, com a part dels seus drets de conquesta. No han entès ni tampoc volen entendre, que som una nació i que ens veiem com a tal i per tant tenim tot el dret del món, a decidir el nostre futur democràticament.

Manel Mayor                                                                           17 de novembre de 2014

Quan acumules una certa quantitat d’anys i les has vist un xic de tots colors, ja hi ha poques coses que et sorprenguin del tot. Ja sé que sóc malpensat, però quan va sorgir el fenomen de “Podemos”, “Podem”, tan li fa, em va fer mala espina de seguit, durant o després de les eleccions europees, em varen preguntar pel seu líder i el seu discurs i la meva resposta va ser automàtica: molt populista, un bon activista, però ara caldrà veure’l fent política.

Ara veig que no m’equivocava gens ni mica, el mateix discurs dels anys trenta, d’aquells que s’autoanomenaven obreristes, deixem-nos de nacions, però som molt espanyols. No cal ser gaire intel·ligent, per adonar-se de la missió d’aquest messies de la veritat i la justícia, a Catalunya.

No sé si és que a Espanya ens tenen per idiotes o és que la prepotència se’ls hi converteix en idiotesa i els hipnotitza a ells. Com renoi vol que el veiem, si al mateix temps que reclama el reconeixement de Palestina, el Sàhara, el Kurdistan… Es permet el luxe d’ignorar-nos com a Nació i a menystenir-nos com a Poble.

Miri senyor Iglesias, em permetré el luxe de donar-li un consell, amb el benentès que un consell es pot escoltar o no i se li pot fer cas o no, el primer que ha de fer és mirar-se al mirall i comprovar si es pot aguantar la mirada, per seguidament fer-se la següent pregunta: tinc prou arguments i coneixements per anar a un lloc, del que no en conec la llengua, els costums ni la idiosincràsia de la seva gent i tenir la barra de voler donar els-hi lliçons?

Estic completament segur, que no em farà gens de cas, bé, en el millor dels casos, ni tan sols s’assabentarà d’aquest escrit, però pel que fa a mi, m’hauré quedat ben descansat, que de fet és el que pretenc quan escric i si de passada algú em llegeix, doncs perfecte.

Manel Mayor                                                               15 de novembre de 2014

Superada ja la ressaca de la consulta, comença a ser hora de fer o construir, el full de ruta de la continuació del procés, que ens ha de dur cap a la construcció de la nova República Catalana. Crec que de sempre he deixat ben palesa la meva opinió, que negociar amb l’Estat, només es pot fer d’igual a igual i aquest requisit solament es complirà quan siguem estat, per tant, permeteu-me que rebutgi qualsevol negociació prèvia en aquest aspecte, ja que qualsevol intent en aquesta direcció, només ens pot dur cap a la frustració, de fet ha quedat demostrat abastament.

Aquests darrers dies, hem sentit a parlar fins a l’extenuació, de negociació amb l’Estat, punt que ja he deixat clar en el paràgraf anterior, llistes úniques, llistes amb intel·lectuals i personalitats importants del nostre País… Jo ho veig diferent, podríem dir que ho veig des d’un altre prisma, no diré pas que de manera pragmàtica, sinó més aviat de forma apassionada però tocant de peus a terra, diguem que amb seny i rauxa, però tornem al quid de la qüestió, crec que la unitat d’acció, no ha de ser de cap de les maneres, uniforme, l’objectiu únic no ha de ser pas de ser ni encarcarat ni coartat.

Crec de totes, totes, que el Parlament que surti de les pròximes eleccions, aquestes que hem anomenat plebiscitàries, ha de servir per dur a terme el procés constituent del nou estat que volem construir i la declaració d’independència, passos previs a la construcció d’aquesta nova república. Per tant crec que és molt important, que siguem capaços de fer un govern d’unitat, el més transversal possible, per dur a terme aquesta tasca tan important i tan decisiva. Per fer tot això que sobre el paper sembla tan senzill, doncs, el paper tot ho aguanta, ens cal tenir-hi a dins, si, els nostres millors homes i dones, d’allò que anomenem societat civil, però compte, ens calen també els nostres millors polítics, doncs no hem pas d’oblidar, que totes les negociacions es faran en l’àmbit polític en tots els àmbits, tant amb Europa com amb l’Estat Espanyol, que també es faran, amb arbitratge o sense, però es faran. Per tant, posem-nos les piles, que diu el jovent, que hi ha molta feina per fer.

Manel Mayor                                                                          13 de novembre de 2014