Segurament entre el cinisme propi i la impunitat amb que actuen i insulten els dirigents del seu partit i ell mateix, l’empeny cap a un  estat d’amnèsia, jo diria que de magnitud considerable.

M’estic referint òbviament, a aquest personatge nefast i pocavergonya, anomenat Enric Millo, em resisteixo a donar-li la distinció de senyor, perquè com molt bé diu la dita, de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. N’hi podria donar més de distincions, com per exemple arribista, gira- banderes… però no em val la pena insistir-hi més.

Segurament emparant-se amb la impunitat de que fan gala aquests del PP, és dedica a injuriar als independentistes del meu país, titllant-los d’assassins, pel sol fet de voler recuperar la independència de la nostra Nació. Tot això sense voler recordar, que el partit al qual milita i n’és diputat, va ser fundat entre d’altres per un ex ministre del dictador i criminal: Franco, i molts d’altres han militat a la Falange en determinats moments de la seva vida, i d’aquests si que n’hi ha que tenen les mans tacades de sang i les van netejant amb les aigües de l’oblit, que tant bé saben fer brollar.

A qualsevol país normal, estaria imputat de facto per injúries i inhabilitat per exercir la política, procés en el que el Fiscal General de l’Estat, hauria actuat d’ofici, però es clar, en el país del qual aquest personatge no vol que marxem, les coses van com van.

Manel Mayor                                                                       23 de Setembre de 2013

És aberrant, haver d’aguantar els atacs i insults, que contínuament ens dediquen, pel simple fet de voler ser catalans de ple dret, i per tant amb aspiracions i desitjos d’esdevenir ciutadans lliures dins la futura República Catalana, evidentment com estat independent.

Totes aquestes vexacions, no ens venen només de l’Ebre enllà, sinó que també ens venen i amb quina intensitat, de l’interior del nostre país. Com que amb els atacs, els insults i les desqualificacions, no en tenen prou, tots aquests manipuladors, “intoxicadors “ i demagogs, es dediquen a fer la política de la por, parlant clar i català, intenten posar-nos la por al cos. Ens diuen que si assolim la independència, – que no ens ho permetran – ens cauran a sobre tota mena de desgràcies, ens faran fora d’Europa, no podrem seguir amb l’Euro… i fins i tot podem patir les deu Plagues Bíbliques.

I que ens ofereixen per quedar-nos en aquest meravellós Estat? Doncs pertànyer a un Estat que entre altres meravelles, condemna amb tres-cents Euros a uns feixistes repugnants, per atacar i llençar gasos lacrimògens als assistents a la delegació de la Generalitat a Madrid, el dia 11 de Setembre, en canvi condemna amb sis-cents Euros, el greu delicte de fumar dins un bar, per un altre greu delicte, que és beure una cervesa dins un estadi sis-cents Euros i per un ciutadà, que va tenir la gosadia d’adreçar-se a la guàrdia civil en català, o sigui en la seva llengua, sis mesos de presó i un any de retirada de permís de conduir.

Tot plegat molt engrescador… així que compatriotes catalans, si teniu ganes de ser ciutadans lliures i de primera categoria, com vull jo mateix, no teniu, no tenim cap més remei que pressionar al màxim, dins les nostres possibilitats, per ser el més ràpid possible ciutadans lliures dins una Catalunya independent.

Malgrat que faran el possible i l’impossible per aconseguir-ho, i que ens posaran totes les traves que tinguin a l’abast, assolir la llibertat, només depèn de nosaltres i de la nostra determinació.

Manel Mayor                                                                  22 de Setembre de 2013

M’esparvera la facilitat amb que es manipula la història del meu país, i el que em treu veritablement de polleguera, és veure que ho fan també alguns catalans, si més no de naixença, no sé si també de sentiment.

La cosa bé a tomb a resulta de l’escrit d’un tal Jordi Llovet, en el qual deixa a parir arquitectes, consistori de Barcelona, Òmnium Cultural…i es permet el luxe de dir, que la Barcelona de 1714 va lluitar contra una mena d’exèrcit espanyol, reforçat per alguns francesos. Quan de tots és sabut que l’exèrcit borbònic, estava format pels exèrcits castellà i francès, i segurament reforçat per botiflers, i no van lluitar per posar un rei a Madrid, sinó que van lluitar perquè el borbó, no es carregués la nació catalana, com evidentment va succeir després de caure derrotats.

No conec a fons tot aquest afer del Born, sinó les notícies del mitjans de comunicació, tampoc soc arqueòleg, per tant m’abstindré d’opinar sobre la importància d’aquests jaciments arqueològics, però el que si em molesta, és que s’intenti tergiversar la història i a més a més es titlli l’independentisme d’invent, tot i que se li veu el llautó, no em ve de gust aprofundir-hi.

Com que segurament no tenen gaires més arguments, els partidaris de l’unionisme espanyol i l’estat espanyol, malden per tergiversar la nostra història, per desmentir que estem sotmesos al seu estat a resultes de la pèrdua d’una guerra, s’inventen multitud d’històries paral·leles, per fer-nos creure que sempre hem estat units, que això d’Espanya és anterior a la dominació Romana i altres animalades d’aquest mateix calibre.

Sempre han jugat amb l’ambigüitat de l’expressió Hispania, referida a la Península Ibèrica, mot geogràfic per excel·lència, fent-nos creure o si més no intentar-ho, que es tractava d’una unitat política.

Com sempre sol passar en un estat d’esclavatge, hi ha elements que es senten més còmodes al costat de l’amo que al costat dels seus i per tant solen ser els elements més perillosos.

Manel Mayor                                                           21 de Setembre de 2013

Avui em faig una pregunta que no és retòrica: “ Som imbècils els catalans? ”, i ve motivada per la lectura d’un article del País, titulat: “soberanías ”. Segons l’autor, tot i que a la Via Catalana s’hi va reivindicar la independència de Catalunya, en realitat no es volia dir pas exactament això. Segons ell els catalanets en tenen prou amb un pacte fiscal, amb una mica de sobirania política… però res d’allò que tenen els estats de debò, exercit propi, fronteres amb qui calgui, potestat per crear una moneda pròpia…

Segons aquest senyor, tenir exercit pels catalans ens un luxe “demodé “, en canvi pels espanyols és del tot necessari, i fins i tot i esmercen uns pressupostos que podríem anomenar “Galàctics “. Mantenir conflictes fronterers amb Gibraltar, és lo més normal del mon, ah es clar! Ells son Espanya!! I nosaltres som els pobres catalanets.

Tots sabem que en aquest mon del segle vint-i-un, està regit per pactes i per dir-ho d’alguna manera, per tractats de cooperació entre estats independents, en els quals tothom cedeix part de la seva sobirania, per al bé comú.

Ara bé, l’autor d’aquest article, fa veure que no sap, que per cedir part de la teva sobirania, primer l’has de tenir, i reconeguda pel mon, i en canvi ens convida a participar en sopars de duro.

Ara el que ens cal, – i això de manera col·lectiva – és deixar de ser imbècils, ser catalans i anar cap a la independència, sense manies i amb convicció, que més aviat que tard l’aconseguirem. I aleshores quan siguem lliures… ja negociarem amb qui calgui.

Manel Mayor                                                               18 de Setembre de 2013      

Avui ja fa tres anys que no puc gaudir de la teva presència, però en canvi continues sempre present, multitud de coses, encara que siguin petites coses del meu entorn, em porten la teva imatge al meu costat, el teu record no s’esborra gens ni mica en el meu pensament, ni en el de l’Àngela, la meva companya de tota una vida.

Ja han passat tres llargs anys, i se’m fa difícil per no dir impossible, assimilar que ja no ens premiaràs amb aquells somriures i aquelles rialles que tenies sempre a punt, que tot allò ja només serà possible des del record.

Em reconforto escrivint, com si estigués parlant amb tu, la majoria de cops creu-me, t’arribo a veure al meu costat, gairebé arribo a sentir la teva veu… però son petits instants de felicitat fugissera, i llavors me’n adono que només ha estat una il·lusió. Al escriure, faig com una mena de monòlegs, talment com si t’ho estigués explicant, parlo de tot, de la mateixa manera que ho fèiem habitualment i em fa sentir bé.

Avui he pres una decisió, a partir d’ara, totes aquestes converses que tinc amb tu, aquestes converses virtuals, passaran a formar part de la meva intimitat, com ha passat sempre amb la major part, crec que ja no és convenient ni necessari, que surti a la llum pública.

Estimada Claudia, com sempre acabo amb els ulls amarats de llàgrimes, però això no és pas dolent, em fa sentir millor, però no em treu l’amargura. Com t’he dit més d’un cop, enyoro les teves virtuts i els teus defectes, la teva bondat i el teu geni.

Manel Mayor                                                                  18 de Setembre de 2013

Quan estem només a dos dies de la Diada, voldria fer sentir la meva veu, i a la vegada llençar una pregunta: com és que la senyora Joana Ortega, que fins fa quatre dies com aquell que diu, afirmava que no iria a la Via Catalana, i ara de cop i volta diu que hi anirà, que tot i admetre que és un esdeveniment per la independència, a veure com s’ho fa anar? Diu que s’hi sentiran més crits, o dit d’una altra manera, que no només s’hi cridarà independència.

Ja hi tornem a ser igual que l’any passat, i jo que hi vaig ser, no vaig sentir res més que crits de independència i volem ser un nou estat d’Europa. Probablement hi ha polítics i opinadors, bé opinants, que prenen medicació que conté substàncies que en les aglomeracions, es converteixen en al·lucinògenes.

Sornegueries a part, farien bé d’explicar, que els hi dona dret, o que creuen que els hi dona, per apropiar-se d’esdeveniments que ni han convocat, ni tampoc hi creuen, però que s’hi apunten a corre-cuita, quan veuen que la societat els hi empeny.

També voldria aprofitar l’ocasió, per contestar a la poca pressa del senyor Santi Vila, per arribar a l’objectiu final, o sigui a la independència.

Miri senyor, vostè té el sou assegurat i la butxaca plena, per aguantar tres anys més, aquesta malaurada i maleïda situació en la que ens trobem, a vostè segurament no l’afecten les retallades en sanitat, en ajut social, en ensenyament… vostè no té problemes per arribar a final de mes, i no el preocupen els àpats de l’endemà, perquè sap que no tindrà cap problema per triar. Doncs malauradament al nostre País, n’hi ha molts que no poden dir el mateix, i cada dia que passa, son més els que no saben que menjaran a l’endemà i fins i tot n’hi ha molts, que ni tan sols saben si podran menjar.

Cregui’m que sé molt bé de que parlo, tot això li dic amb ple coneixement de causa. No sé si tota aquesta situació el preocupa gaire, a mi si, molt, vostè sembla no tenir pressa, però jo si, molta i em molesta en gran manera, que tot i estan a la seixantena, se’m vulgui titllar d’adolescent. La meva pressa no és de no rumiar, és de veure que el meu poble pateix en gran manera i és hora de que s’alliberi d’una vegada per totes.

Manel Mayor                                                9 de Setembre de 2013

Com cada any preparem el dia de l’onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, que al contrari del que voldrien els unionistes, no és un dia de festa, sinó de reivindicació Nacional de les nostres llibertats, aquelles que ens van estar preses per les armes i que nosaltres volem recuperar per la via política, per la via pacífica.

Cada dia de l’any rebutgem, i per la Diada amb més intensitat, l’intent de genocidi cultural i lingüístic, que hem vingut patint al llarg dels segles, per part del regne de Castella, esdevingut actualment regne d’Espanya. Genocidi que també ha estat físic, en diferents moments de la nostra història.

Després de tres segles de patiment i pràcticament al caire de la desaparició com a poble, per primer cop albirem la llum de la llibertat, veiem una escletxa per la qual sortir d’aquest esclavatge, ens adonem que podem ser un poble lliure i sobirà, i tot això… n’hem de ser conscients, només depèn de nosaltres, no ens ho posaran fàcil, però és possible i tant que és possible.

Deixeu-me que faci gala del meu optimisme endèmic, per desitjar que la Diada d’aquest any, sigui la darrera com a poble sotmès i que si més no, que estiguem tant sols a una passa de proclamar la independència del nostre poble, que d’una vegada per totes aquesta aposta col·lectiva ja no tingui marxa enrere.

Manel Mayor                                                           19 d’Agost de 2013                              

No sé si és perquè em faig gran, o és que m’he tornat més susceptible a l’ordre i al desordre, però estic veient i notant una disbauxa i un menyspreu tant gran a tota mena de normativa, que la veritat, fa esfereir.

Quan vaig tenir la sort, que els pares em compressin la primera bicicleta, lo primer que va fer el pare, a part de ensenyar-me a menar-la, va ser ensenyar-me a respectar les normes bàsiques de circulació. Vés sempre per la dreta em deia, no vagis contra direcció, respecta les senyals. I us puc assegurar que els cotxes, els automòbils, eren ben contats, el de can Sibils, el taxi de can Bosch i no gaires més, després en molt poc temps, la cosa va anar molt en augment.

Faig tota aquesta explicació, per situar a qui tingui la paciència de llegir-me. Avui en dia és ben habitual, caminar tranquil·lament per la vorera i de cop i volta et passa gairebé fregant, un dropo a tota velocitat, i ni se t’acudeixi cridar-li l’atenció…També és habitual anar per un carrer amb les voreres estretes, i baixes al mig del carrer, caminant de cara al possible vehicle que pugui circular per aquella via, de cop i volta per l’esquena un altre ciclista mal educat, et passa fregant i a sobre té la pocavergonya de recriminar-te que hagis baixat de la vorera. Tot això sense parlar, de la zona carrer del Mall, Placeta Sant Joan, Carrer de l’Hospital, perquè allà a part de bicicletes, hi ha ciclomotors, motos i algun cotxe conduint en direcció contrària amb total impunitat, a part dels que baixen del carrer de l’Hospital a una velocitat desmesurada, tenint en compte que aquella zona és de vianants i els vehicles hi han de circular a 10 Km/h. I tot això en la més completa impunitat, doncs ningú els hi crida l’atenció.

Tota aquesta quantitat d’individus que he anomenat, em refereixo a adults eh! No parlo pas de nens i adolescents! Que mireu, si també ho fan, és perquè tenen en qui emmirallar-se: tota aquesta colla de dropos mal educats, que incompleixen totes les normes de civisme.

I a tot això que han de fer els vianants? Anar amb casc? Amb armadura de les de l’Edat Mitjana? Perquè bé hauran de procurar per la seva integritat física, no creuen?

Totes aquestes preguntes van adreçades, a qui correspongui de fer complir les normatives vigents. Ah… evidentment m’estic referint a la meva ciutat, al meu estimat Sant Feliu de Guíxols.

Manel Mayor                                                               3 de Setembre de 2013

Des de la meva humilitat de polític de secció local, quedo meravellat de la volguda ignorància d’alguns “opinadors”  o pròpiament dits opinants, en referència als pressupostos i les polítiques econòmiques de la Generalitat. Em costa de creure que sigui ignorància, més aviat tinc tendència a creure – i perdoneu l’expressió – que és mala llet.

En quan a pressupostos us puc remetre a una blocada de no fa gaires dies: http://manelmayor.blog.cat/2013/06/07/pressupostos/ i referent a les polítiques econòmiques contraposades al camí cap a la independència, mereixen un capítol a part.

Primer de tot, sembla com si no s’adonessin, de la gravetat en que es troba aquest nostre país. A veure, si la nostra desastrosa situació econòmica i financera, es deu, apart de la crisi econòmica mundial, a estar condemnats al caprici continuat dels diferents governs de Madrid, com se’ls hi acudeix contraposar secessió i creació de llocs de treball? Ens prenen per imbècils? Senyors meus, si ja es preveuen uns ingressos tan minsos, que ni tan sols ens permetran cobrir les nostres necessitats bàsiques, i que per intentar mantenir el màxim de serveis, s’haurà de pressionar el govern perquè creï impostos nous, com carai volen que es facin polítiques de creació de nous llocs de treball?

I ja per acabar, unes quantes afirmacions, que segurament els hi faran molta gràcia, perquè com que no els falta de res, tampoc hi ha gaires coses que els preocupin.

Encara que els hi costi d’entendre, tenim pressa, molta pressa, perquè el nostre país se’ns està desfent a les mans, perquè hi ha molta gent que pateix, ni ha que ja no tenen res i la cosa apunta a anar molt pitjor, per tot això entre moltes altres qüestions, ens és extremadament urgent, avançar cap a l’estat propi, per poder gestionar tots els nostres recursos, per poder fer nosaltres les nostres lleis, que ens permetin avançar i sobretot ser nosaltres mateixos.

De debò creuen que no és lògic que tinguem pressa? Que tinguem molta pressa?

Manel Mayor                                                                                   12 de Juny de 2013

Ara si que veritablement ho tenim a prop, ho tenim tan a prop i tot va tan i tan ràpid, que fins i tot hi moments que ens agafa un cert vertigen, i a mi en particular em manté el cervell plenament ocupat. No tan però, com per no tenir-te en el meu pensament, però si el suficient, com per no estar fresc per mantenir aquestes converses fictícies, si, aquestes que malauradament no poden tornar a ser reals. Certament enyoro aquelles inacabables converses que tan ens van enriquir a tots dos.

Veus, avui certament em sembla una conversa completament real, sembla talment que et tingui al meu costat, perquè avui com en les nostres converses habituals, estic deixant volar el meu pensament i la meva imaginació i he perdut el fil de la conversa tal hi com l’havia començat, una cosa que per cert em passava sovint, segurament perquè les nostres converses abastaven un ampli ventall de possibilitats.

Tornant però al principi d’aquesta conversa, allò pel que amb tanta il·lusió i tanta esperança vam lluitar, i jo no ho deixat de fer, ans al contrari, lluito amb totes les meves forces i intento que el teu record me les renovi, com et deia, ara si que ho tenim més a prop que mai, allò que quan ens vàrem conèixer, era un somni, una quimera o més exactament una utopia de moment políticament inabastable, que amb el començament d’aquest procés, amb les il·lusionants consultes, ens vam adonar que allò era possible, que quelcom s’estava movent… ara ho tenim com aquell que diu a tocar.

El dia que et vàrem acomiadar, quan tot just feia una setmana del teu traspàs, et vaig fer una promesa, et vaig prometre que intentaria no defraudar-te, que procuraria que et sentissis orgullosa de mi, que lluitaria per dedicar-te la victòria, però que si malgrat tot defallia, tu continuaries amb mi, perquè et continuaria duent dins el meu cor per sempre més.

De moment estimada amiga Clàudia, m’hi estic esforçant al màxim i si les meves forces i la meva salut – que no està pas per tirar coets- aguanten, estic segur que podré complir la meva promesa al complert, tot i que la darrera part de la dita promesa, la vinc complint des del primer dia. Tal com és norma en aquestes converses, de cop i volta m’embarga una enorme tristor i se’m omplen els ulls de llàgrimes, segurament deu ser que me’n adono que només et puc tenir al cor i present al meu pensament, així que noia, és hora de finir aquesta conversa.

Manel Mayor                                                       09 de Juny de 2013