S’acosta la Diada i com de costum es produeixen dins meu sentiments diferents, o contradictoris, i m’explicaré: per una banda emoció, en record d’aquells que han lluitat per les llibertats del nostre poble i ja no hi son, i per l’altre, esperit de lluita reivindicant la nostra existència com a poble i la recuperació de la llibertat total.

Nosaltres els catalans, malauradament no hem sabut triar mai bé els nostres aliats, i a resultes principalment d’això, hem perdut les darreres guerres i les batalles polítiques d’alçada, en conseqüència hem estat un poble maltractat i humiliat -de fet encara ho som- i hem estat a punt de desaparèixer, però els nostres opressors no se’n han acabat de sortir.

Gairebé vam arribar a perdre la nostra consciència de Nació, i hem hagut de fer una veritable travessia del desert, certament molt feixuga i difícil, i tot just ara comencem a albirar el camí, un camí sense retorn que ens ha de dur cap a la llibertat definitiva, a ser per fi el proper Estat d’Europa. Però la nostra particular travessia del desert, encara no ha acabat, no queda pas gaire, però hem de fer el pas definitiu i enfilar el camí, que tampoc no serà pas gens fàcil i en el que trobarem tota mena d’entrebancs, però hi hem de posar coratge i haurem de lluitar contra l’enemic exterior i contra el més perillós, el de dins, l’altrament anomenat cinquena columna.

Tinc la intuïció que aquesta Diada serà històrica,que marcarà un abans i un després, i tinc l’esperança que sigui el darrer cop, que haguem de reivindicar la nostra existència i la nostra llibertat, i que puguem per fi celebrar la proclamació de la nova República Catalana.

Manel Mayor.                                                             13 d’Agost de 2012.

Que em vulguin donar lliçons, certament em molesta, principalment perquè de tots ells mai no n’he après res de res, en canvi de tots aquells que han intentat transmetre’m coneixements, sempre n’ha quedat un pòsit, fossin joves o vells i n’hagi compartit els seus punts de vista i ideologies, o no. Normalment aquests citats en primer lloc, es pensen que son posseïdors de la veritat absoluta i aquesta sortosament no existeix, existeixen si les veritats de cadascú de nosaltres i evidentment al ser aquesta veritat múltiple, és sempre relativa.

Bé fet el preàmbul del paràgraf anterior, passo als fets, o dit en termes futbolístics, desprès de remenar la pilota al mig camp passo al atac. Darrerament aquests independentistes de nou encunyament, es permeten donar lliçons arreu, desqualifiquen al primer que es troben al davant i sobretot llencen tota la merda que poden, al damunt de tots aquells que tot i lluitar per la independència de ja fa molts anys, no son del seu grup

Jo de lliçons no en dono pas, en tot cas el que si que puc fer, és donar algun consell de bona fe. Els hi recomanaria que els discursos i les entrevistes els escoltessin al complert, en quan als articles que els lleguessin en la seva totalitat i no es limitin als seus titulars, les crítiques que en resulten solen ser més coherents.

Aquesta va adreçada als puristes de tota mena: el nostre estimat país no és el mateix de fa cinquanta anys, ni molt menys el de fa seixanta anys, aquest país ha canviat i tal vegada no al gust de tothom, però és el que tenim i ja no farà marxa enrere, que què vull dir amb això? Doncs que no subestimem el mestissatge i molt menys encara el menyspreem. En aquest el nostre país es donen moltes paradoxes, hi ha gent que ni tan sols parla la nostra llengua – el català – i en canvi son acèrrims independentistes i n’hi ha d’altres que tot i parlar normalment el català i tenir cognoms molt nostrats, no en volen ni sentir a parlar, ans al contrari volen fer una Espanya gran. En quan als gustos i passions esportives, hi ha independentistes que son del Madrid i de “la roja”, n’hi ha d’altres que son del Barça i de “la roja”, d’altres que només son del Barça… i tot això sense que tinguin res a veure ni els seus orígens ni els seus cognoms.

A pesar de tots aquests puristes, els que volem esdevenir el proper Estat d’Europa, som legió i a més molt diversos.

Apa ja he dit el que tenia ganes de dir i m’he quedat descansat.

Manel Mayor.                                                                     16 d’Agost de 2012. 

Tot i que sé de ben segur que aquestes ratlles no arribaran a qui estan adreçades,em venia molt de gust esplaiar-me i dir-hi la meva, com de ben segur molts altres també pensen el mateix, i més desprès de les darreres manifestacions de la  vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, la senyora Joana Ortega.

A veure senyors de CIU,el govern del PP a Madrid ja ha dit del dret i del revés, que de pacte fiscal res de res, i molt menys encara en clau concert econòmic, m’agradaria saber quina part del no, no han entès. I ja posats a parlar-ne, els hi diria que deixin d’enganyar d’una punyetera vegada al poble de Catalunya, ara si però no,ara no però en realitat volem dir si, deixin ja de marejar la perdiu i diguin ja d’un cop si faran el pas cap a la independència o no, si no se’n veuen capaços, convoquin eleccions anticipades en clau plebiscit i el poble parlarà.

Ens hi estem jugant la nostra existència com a poble, ara no és moment de fer càlculs electorals, és el moment de pensar només en el nostre país, és moment de fer el pas definitiu cap a la llibertat total. Hem de pensar que van maldades, que com més temps estem en dependència d’Espanya, més ens anirem enfonsant en la misèria.

Tot això però no ha de ser obstacle, per anar construint la hisenda pròpia, i no ens ha de fer por que a Madrid això no els hi plagui, a nosaltres si i ho hem de menester com el pa que mengem, ha de ser el primer pas per dependre de nosaltres mateixos.

Fem que aquest 11 de Setembre sigui l’avantsala de la nostra llibertat, que serveixi per empènyer els dubitatius, a fer el pas definitiu cap a encetar el camí que ens ha de dur a constituir la República Catalana.

Manel Mayor                                                             15 d’Agost de 2012

Aquest escrit que mostro a continuació, em va sortir del més profund de la meva ànima, la Claudia havia mort just el matí anterior, en aquell moment eren les dotze i vint i cinc minuts de la matinada, un quart i deu d’una per esser fidels a la nostra manera de dir les hores. Estava molt trasbalsat, amb una ràbia terrible, per no poder canviar la desgràcia de perdre una persona molt estimada. No era un moment i una circumstància idònia per escriure, però segurament era una excusa per treure enfora un dolor molt profund i molt intens.

En aquells moments ho vaig publicar al facebook i des de llavors, des d’aquell malaurat 18 de Setembre, més ben dit des de la matinada del 19 de Setembre de 2010,no havia tornat a veure la llum, i ara he decidit que és el moment.      

Escric aquestes línies,sense poder aguantar les llàgrimes, en aquests moments, encara no me’n puc fer a la idea que no et veuré més, una persona tant plena de vida, tant vital, tant entranyable, no es just i ens costarà acceptar-ho, a mi i a tota aquesta munió d’amics, que vas arribar a fer. Aquest escrit tal vegada serà una mica dispers, però ho estic fent tal com em surt del cor, aquest que tinc tremendament adolorit , vull escriure molt i bé, però em surt un plor que no puc aturar ,em diuen que has mort i no m’ho puc creure ,no seràs físicament amb nosaltres, però tots els teus amics, et portarem sempre més dins del cor. Encara em sembla veure el teu somriure davant meu, donant- em suport, anima’t avi: em deies carinyosament, per això estimada amiga Claudia crec que tu, la teva imatge, el teu somriure, la teva força… tot, estarà per sempre més entre nosaltres, i com deies tu: un “besote” i fins  sempre.

Manel Mayor                                                          12 d’Agost de 2012

Avui, aquest escrit el començo un pel diferent del que en mi es habitual. No tinc gaire clar,quin serà el tema central, tot hi que acabaré barrejant l’actualitat i els sentiments.

Tinc molt clar, que la meva modesta trajectòria política, està directament lligada a la profunda amistat que ens va unir, i aprofito el fil, per fer una reflexió sobre la química que hi ha en una amistat, perquè estic convençut que hi té molt a veure. En principi majoritàriament,la gent creu que la química existeix en l’enamorament, en les relacions de parella. Doncs jo crec que en l’amistat també existeix, aquest “feeling”  natural que sorgeix gairebé a l’instant de conèixer una persona, i això es química. Si no com s’explica aquest sentiment gairebé automàtic, en el moment de conèixer una persona? i tot i que s’assembla a l’enamorament, en aquests casos tal li fa el sexe de l’altre, sé que probablement hi ha gent que ho trobarà estrany, però jo ho he comprovat en mi mateix.

Tota aquesta reflexió del paràgraf anterior, és una explicació de com jo veig el sorgiment de la nostra amistat, encara que el “feeling” també prové de la similitud amb que vèiem el món, i que ens assemblàvem molt, tot i que jo crec que tu tenies un talent que jo mai no tindré. A part d’això ens complementàvem molt bé, i considero que la teva amistat va marcar la meva vida, bé la meva i la de l’Àngela, tots tres formàvem un equip molt peculiar.

De fet durant tota la meva vida, he fet política d’una manera o d’una altre, amb més o menys intensitat, però tu em vas introduir a la política de partit, i em vas ensenyar les interioritats d’aquests afers, i plegats varem començar a imaginar un projecte diferent de partit a nivell local, en el qual per mi, tu eres la peça central, tot i que encara no estava ben definit, dins els nostres caps ja es començava a dibuixar.

Així estaven les coses, quan la maleïda desgràcia ens va visitar i se’t va endur, jo estimada amiga, encara no ho he superat i dubto que ho superi mai, crec que la promesa que et vaig fer m’ajuda, perquè portar-te dins el meu cor i tenir-te sovint en el meu pensament, m’ajuda a ser més fort. Crec que aquest sentiment, va ser el que em va portar a acceptar presentar-me per ser president, cosa que anteriorment no s’ha m’havia acudit. Tot i que el dibuix dins el meu cap es diferent,doncs tu ja no ets físicament entre nosaltres, espero poder plasmar en realitat aquells els nostres somnis, imagino que me’n sortiré, per voluntat i il·lusió no quedarà.

La meva presidència fins el moment no ha estat fàcil, i suposo que d’aquí en endavant tampoc ho serà, però això no serà important si s’aconsegueixen els objectius, que és fer realitat els nostres somnis, encara que fos només en part.

Ara la primera fita que ens hem marcat,és el canvi de local, aquell que varem ocupar amb tantíssima il·lusió, perquè tu en vas ser l’artífex, i perquè porta el teu nom,evidentment el proper també el portarà el teu nom.

Aquesta mena de diàleg fictici amb tu, m’ajuda molt a escriure i a fer un xic menys cruel la teva absència. Aquesta exposició d’idees i sentiments, avui la deixaré aquí, tot i que continuaré, de manera més o menys regular, tal com he vingut fent fins ara.

Manel Mayor.                                                                         21 de Maig de 2012.           

Em costa entendre com és possible que els militants i simpatitzants socialistes, escoltin impàvids les barbaritats que diu el senyor Pere Navarro. A veure, ara a part de continuar amb la ximpleria de voler federar-se amb Espanya, quan allà ningú en vol sentir a parlar, doncs resulta que es vol federar amb Europa. A veure com, com un apèndix d’Espanya? Au va, home va, torni al mon real senyor Navarro.
Ara que hi ha una cosa que clama al cel. A veure, ens diu que el sistema de finançament basc, no és bo perquè és un sistema antic, bé que sigui antic no vol pas dir necessariament que no sigui bo, i llavors ens diu que el sistema alemany si que ho és de bo. A veure senyor Navarro, és que m’he perdut, segons tinc entès, en el sistema alemany recapta el Land, gestiona els diners i llavors dona a l’Estat, el percentatge que hi ha acordat. Suposo que per vostè és bo perquè té el nom de federal, no? Perquè en les línies mestres, si més no, s’assemblen força.
A veure si ens entenem, sembla que si hi ha un xoc de trens, els únics que prendrem mal serem nosaltres, i per evitar això, vostès que son tan previsors s’apleguen a tots els desitjos d’Espanya, i llavors diuen que ha estat un error imperdonable, i a la propera sant tornem-hi que no ha estat res.

Manel Mayor.                                                             21 de Juliol de 2012.

M’agradaria saber què empeny al senyor Pere Navarro a dir les barbaritats, que segons el Diari Ara, diu en una entrevista a RAC1. http://www.ara.cat/politica/Pere_Navarro-psc-ciu-pacte_fiscal_0_705529537.html
Quins interessos té amb Espanya per mentir tan descaradament? No cal ser independentista per veure que Espanya ens està escanyant, només cal tenir sentit comú i saber comptar. D’una banda m’esgarrifa que sigui tan pocasolta, per dir que defensa el món obrer –que és el que més escanyat està- i alhora sigui tan cínic per defensar-ho des del càrrec que ostenta, perquè si més no teòricament, el PSC és un partit català que defensa el món obrer. D’altra banda, és molt lliure de voler ser mesell, però no és gens lícit enganyar l’altre gent, perquè s’hi torni.
Suposant, que es molt suposar, que assolint la independència no fóssim automàticament integrants de la CE, segons alguns economistes,només sortint d’Espanya ja hi sortiríem guanyant, per tant a què ve tanta ximpleria? A qui vol enganyar? Als mateixos que diu defensar? En fi per defensar un espai polític no caldria mentir, al menys així ho crec jo, però de totes maneres ja s’ho farà, el temps posa a tothom al seu lloc.

Manel Mayor

La història es molt tossuda i no deixa de repetir-se,no de manera exacte,però molt similar. Acabo de llegir un article de Salvador Seguí -“el noi de sucre”- que m’ha passat un company, i canviant alguns noms,es de rabiosa actualitat. Tot i que data dels anys trenta del segle passat,i tot i les evidències i les semblances,no escarmentem no n’aprenem. L’augment de suport a l’extrema dreta,també te una semblança tossuda,amb els fets d’aquesta fauna als anys trenta, i curiosament els neoliberals,se’ls tornen a mirar amb simpatia,i flirtegen amb ells.
Tot i que l’home, es l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, costa de creure que tornem a cometre els mateixos errors.
M’esvera veure com el president francès, flirteja amb els votants de Le Pen,però encara m’esborrona més, veure el suport que té la filla Le Pen. A Alemanya varen començar igual, i tots sabem com va acabar. Aquí a Catalunya,també s’està estenent aquesta mena de virus, que es l’extrema dreta, i tampoc ens immutem gaire. Però com als anys trenta, no son fets aïllats, sinó que s’estenen per tot Europa.
Si parlem estrictament de Catalunya, hi ha moltes semblances i algunes diferències. En quan a semblances,en podem citar unes quantes:
-Anys trenta: la Lliga. Any 2012: CIU
-Anys trenta: Partit Radical de Lerroux(disfressat de progressista). Any 2012: C’s
-Anys trenta: Monàrquics,antirepublicans. Any 2012: PP i PXC

Les diferències venen donades principalment,per la immigració no assimilada:

-Anys trenta: PSOE es pràcticament testimonial. Any 2012 es una part important del PSC.
-Anys trenta: els comunistes s’unifiquen en dues formacions importants: PSUC i POUM. Any 2012: totes dues formacions han desaparegut.

També hi ha una gran diferència en quan a formació escolar. Als anys trenta hi havia un gran índex d’analfabetisme,que avui dia sortosament no existeix.
El que vull dir amb tot això,es que hi ha una gran semblança amb els anys trenta, i ningú sembla immutar-se, no n’hem aprés res d’aquells fets tant dramàtics? O es que ens estem tornant mesells?

Manel Mayor                                                                       3 de Maig de 2012

He llegit que gent, que s’autoanomena independentista, va dient que la vaga de demà, es una vaga espanyola que no va amb nosaltres, i creieu-me, ho he trobat patètic…
Puc arribar a entendre, que gent independentista de dretes,conservadors i liberals,no secundin la vaga, però posar com a excusa que es espanyola… em sembla que es ser molt curt de mires.
Cada cop que quelcom es mou, surt algun il•luminat o altre,per deixar el moviment independentista, com a quatre subnormals, desconnectats del mon real. I evidentment no es això, doncs una gran part de la gent que volem un estat propi, no volem que la seva classe treballadora, ni ara ni desprès siguin esclaus del gran capital, sinó que

 siguin gent amb drets, volem que hi hagi justícia social, i això amics, no pot esperar. O es que pot ser hi ha algú que es creu, que això no va amb nosaltres? Podem pensar que es igual, que ens puguem quedar sense feina? Que els convenis entre patronal i sindicats,siguin paper mullat? Que les empreses unilateralment, els puguin canviar?

Crec que pensar que això no va amb nosaltres, només pot ser fruit d’una gran ignorància,doncs si no lluitem contra aquesta reforma injusta, ens poden acabar d’ensorrar el país, i això no ens ho podem permetre.
N’hi ha d’altres, que no es que ho creguin, però ho diuen igualment. No amb ignorància, sinó amb molta mala llet, simplement per crear confrontació. Ens haurem d’acostumar a lluitar contra això…
Bé, jo si que crec que aquesta vaga va amb nosaltres, i hem de lluitar pels nostres drets,la lluita serà llarga, però ningú ha dit mai que seria fàcil …
Manel Mayor                                                       28 de Març de 2012
President d’Esquerra Guíxols

Durant el darrer ple a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, em vaig sentir incòmode, no ofès perquè no ofèn qui vol, si no qui pot.

Bé tot això, a resultes de la intervenció, de la regidora del PP, que em va semblar completament desencertada, i no dic això per defensar al meu company de partit, el regidor Jordi Vilà, que ja es defensa sol i molt més bé del que ho pugui fer jo.

En primer lloc li diria, que en comptes de voler aigualir la revetlla de Sant Joan, es documenti sobre el seu origen, el perquè de la simbologia d’anar a buscar la flama al Canigó, i com es que als Països Catalans, es celebra d’aquesta manera el solstici d’estiu.

En segon lloc, li diria que cuidi de no ser prepotent, doncs d’enorme prepotència va ser el seu comentari: els hi agradi o no, tots vostès fins que no es demostri el contrari, son espanyols. Comentari que el regidor Jordi Vilà va contestar amb fina ironia: no som espanyols, estem espanyols, que no es el mateix. Jo que no soc tant hàbil com el meu company, li diré que si que administrativament som espanyols, però que ho som a desgrat, perquè entre altres coses vam perdre una guerra, fa gairebé tres-cents anys, i encara estem dominats pels que ens van guanyar, però no es preocupi, que això te data de caducitat.

Pel que anem veient aquests darrers dies, sembla que l’eufòria imperialista els hi va sortint per tots els porus, cada cop tenen menys vergonya d’ensenyar les seves verdaderes intencions. Una observació: la lluita continua.

Per acabar amb aquest afer, només uns apunts: vostès que son uns mestres de la tergiversació, el que han de fer es documentar-se. Mirin els que hem viscut la dictadura del seu amic Franco, ja sabem de què van, ja ens van tergiversar tota la nostra història, i el que es pitjor, van intentar fer-nos creure, que no en teníem d’història , i que tampoc teníem llengua, que el que parlàvem era una mena de dialecte de la seva llengua imperial, i per si fos poc, ara volen fer creure al nostre jovent, que tot això no es veritat, que son exageracions de quatre vells xarucs,que estan perdent la memòria. Doncs mirin de moment han fracassat, perquè ens continuem sentint catalans, continuem parlant la nostra llengua, i no som ni ens sentim espanyols.

Manel Mayor.                                                        26 de Febrer de 2012        

President d’Esquerra Guíxols.