Avui mateix, mentre mirava el telenotícies tot dinant, he visionat la notícia ja sabuda però no per això menys lamentada, del tancament de la televisió valenciana, amb els ulls espurnejant d’impotència, per no poder-hi fer res i amb el cor ple de ràbia, he assistit des de la distància, a l’enèsim genocidi cultural, perpetrat per les forces feixistes o neofeixistes del PP, que tant li fa una cosa com l’altra.

Tot seguint les instruccions ideològiques de les FAES, es van carregar Tv3 al País Valencià, IB3 a ses Illes i ara Radio9 i TV9, la radio i televisió valencianes, han mort els mitjans audiovisuals públics del País Valencià.

Però no s’aturaran aquí, o si més no, aquesta és la seva intenció, ara van a per TV3 i Catalunya Radio, i per destruir el nostre sistema educatiu.

No podem restar aturats, ho hem de defensar amb ungles i dents, pam a pam, centímetre a centímetre.

Els executors d’aquest genocidi, que per discontinu no és menys sagnant ni menys perillós, no descansen mai, a voltes s’agafen alguna treva per distreure l’enemic i recuperar forces, però estan amatents a la seva tasca, que fa tres-cents anys que dura, en moren uns i els relleven uns altres, sempre disposats a seguir la seva sagrada missió, que no és altra que fer-nos desaparèixer com a poble.

Com es fa prou evident, hem d’estar alerta perquè ens volen obrir fronts múltiples, per dispersar les nostres forces com sempre han fet, però ara és l’hora de tancar files i preparar-nos per vèncer aquests exèrcits genocides i ho aconseguirem.

Manel Mayor                                                           29 de Novembre de 2013

Aquest darrer ple, m’he quedat amb les ganes d’interpel·lar la senyora regidora Dolors Ligero, doncs he considerat que no em pertocava a mi, ja que ho acabava de fer el regidor i company meu de partit, el senyor Jordi Vilà. Però el raonament de la senyora regidora, no m’ha pas convençut en absolut.

Ara miraré de centrar-me en el tema. El carrer de l’Hospital, placeta de Sant Joan, va ser considerat en el seu moment, centre històric d’interès públic i es va adequar com a tal, establint que havia de ser preferentment de vianants.

Sembla ser que alguns veïns de la zona pel seu interès particular, tenen més poder de convicció que la resta de la població, segons es desprèn del funcionament circulatori de la zona.

Les explicacions de la senyora regidora, han estat mes o menys les següents: sinó hi poden passar els cotxes i furgonetes, com arribaran a l’escola de música i als jutjats? I com hi arribaran els abastiments als comerços de la zona?

Miri senyora regidora, que jo sàpiga, no és pas obligatori arribar en cotxe a l’escola de música, tampoc ho és als jutjats, excepte per transportar detinguts per part de policia, per abastir els comerços, es poden marcar horaris com a tot arreu i evidentment tots el veïns que hi tenen el seu garatge hi han de poder passar. O és que aquesta zona és diferent, entre alguns altres, del carrer Major,del carrer Verdaguer o del carrer de la Rutlla? Fins hi tot, puc explicar una anècdota, que ve a tomb amb el tema que ens ocupa: he arribat a coincidir en dies diferents, amb dos advocats amics aparcant a l’horta d’en Palahí, després de les salutacions pertinents em van etzibar més o menys: me’n vaig que faig tard, doncs tinc un judici d’aquí vint minuts i haig de parlar amb el client. Cosa que demostra que no és de vital importància, arribar-hi en cotxe.

Faig aquest escrit sense ànim de molestar a ningú, i he decidit fer-ho d’aquesta forma, en primer lloc, pels motius exposats més amunt i també perquè així és més improbable que m’oblidi quelcom, que pugui ser considerat prou important.

Manel Mayor                                                                 29 de Novembre de 2013

Del vint-i-un d’Agost a dia d’avui, vint-i-set de Novembre, aquest bloc ha sobrepassat les mil visites.

El meu agraïment a tots aquells i a totes aquelles, que heu tingut la paciència de llegir els meus escrits i de fer-me confiança, tornant periòdicament a visitar aquest bloc.

Moltes gràcies a tothom.

Manel Mayor

No n’hi ha prou de fer la puta i la ramoneta? De que tenen por? De debò creuen que endarrerint premeditadament el procés de secessió, beneficien els ciutadans del nostre País? Son conscients que es poden convertir en traïdors? Del senyor Duran, ja sé que m’ho puc esperar tot, doncs ell ja fa molt de temps, que va convertir la política en el seu mitjà de vida, i va decidir procurar per ell i només per ell, tant se n’hi en fot a qui perjudiqui, el seu negoci és viure de l’esclavatge del nostre País.

Però el que més em fot, és que gent que es diu d’esquerres, que diu defensar els més desvalguts, ja li vagi bé això d’anar-ho allargant tot. Llavors només em val una reflexió: com que ells tenen el sou assegurat, ja els hi va bé, que cada cop hi hagi més ciutadans al caire de la pobresa i alguns, cada cop més, ja estiguin sumits en la pobresa més absoluta.

Tots plegats encara tenen la barra, de parlar de terceres vies, que saben perfectament que no duen enlloc, de dir que es volen federar, amb qui?

Voldria creure, que el problema és que fa molt de temps que no trepitgen carrer, que no es barregen amb la gent, que només s’acosten al ciutadà en temps d’eleccions. Però em temo que tot això és molt més greu, en realitat el que passa és que la majoria d’aquesta gent, s’ha acomodat i ja els hi va bé com funciona tot, i han pres una decisió: si ens en sortim, ells sempre hi hauran estat i sinó, ells ja ho deien que no anàvem pas bé.

Ens cal desemmascarar aquests farsants i fer-ne via, i ens és molt necessari, jo diria que ens molt urgent donar la veu al poble, perquè no tenim pas tot el temps del mon, o correm el risc de que se’ns desfasi el País a les mans.

Manel Mayor                                                           27 de Novembre de 2013

Qui coi s’ha cregut que és el senyor Duran i Lleida! Ara és dedica a donar lliçons i a tergiversar el sentit de la democràcia.

Pot ser fóra bo, que li féssim saber que la democràcia rau en el poble, i que els partits polítics son una eina i amb ells els polítics, que han d’estar tots plegats al servei dels ciutadans, que ho tingui clar això.

Al marge de la meva militància activa, estic completament d’acord amb el plantejament de l’ANC, no pas perquè defensin el mateix que ERC, sinó perquè els legitima, l’haver sabut aplegar tot el ventall d’ideologies polítiques, que tenien el mateix objectiu, que no és altre que assolir la plena llibertat, la independència de la nostra Nació.

Que ningú oblidi, que fa només un parell d’anys, al marge d’ERC i les CUP, no hi havia cap més organització política que defensés la independència de Catalunya i que l’aplegament ciutadà dut a terme per l’ANC, és allò que ha empès a ampliar l’espectre polític, que defensa en aquests moments, la independència del nostre país.

Tingui clar, que malgrat que vostè hi esmerça molts esforços, per fer descarrilar el tren de la llibertat, aquest arribarà a l’estació a la qual està destinat, que no és altra que l’estació de la llibertat definitiva, la de la independència.

Manel Mayor                                                        26 de Novembre de 2013

Tot i que soc optimista de mena, estic força entristit i en certa manera desmoralitzat, per determinades actituds que vaig copsant al meu voltant.

Intentaré ser explícit; donat que veig força volum de gent, que sembla no adonar-se’n que aquest procés de secessió, en el que estem implicats, ens tocarà patir de valent – i no voldria pas espantar a ningú- doncs l’Estat espanyol, farà servir tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar d’impedir-ho, d’això que no ens en càpiga cap mena de dubte.

Parlant clar, no veig excessiva quantitat de gent, amb voluntat de fer cap sacrifici, per conquerir la llibertat i la sobirania, que ja fa gairebé tres segles que ens ho van arrabassar per la força de les armes. Veig amb tristor, que una part de la nostra societat s’ha acostumat tant a l’esclavatge, que no es veu amb cor de conquerir la seva llibertat.

Deu ser per això que es pot dir, que em veig obligat a l’èpica de reivindicar una figura mítica de la meva joventut, una figura que simbolitzava la lluita contra l’opressió i l’esclavatge, la lluita contra la submissió dels pobles, figura admirada per tots els esquerranosos fossin o no marxistes, evidentment em refereixo al mític Che Guevara i la seva no menys mítica expressió de lluita: “Victoria o muerte”.

No pretenc pas fer una apologia de la lluita armada, res més lluny de la meva intenció, sinó que apel·lo a la lluita pacífica, però lluita al cap i a la fi, hem de lliurar la batalla de la raó, contra l’exèrcit de la por i els batallons de l’opressió.

Serà una lluita dura, n’estic ben segur, però jo, traient aquest optimisme de mena, que duc incorporat, crec, més ben dit estic segur, que guanyarem la batalla i la guerra sencera.

Manel Mayor                                                         21 de Novembre de 2013

Avui fa trenta-vuit anys, que va morir al llit, el dictador Franco, criminal i genocida, un dels més grans del segle vint.

Recordo amb especial alegria, veure plorar el feixista Arias Navarro, tot donant la notícia de la seva mort, d’altra banda un cert sentiment de frustració, per no haver-lo pogut vèncer en vida i molt abans, tal com era l’anhel de multitud de demòcrates, i en la nostra candidesa i innocència, crèiem que s’acabava de veres el nostre esclavatge o si més no s’albirava la llum de la llibertat, com hem pogut comprovar anys després, res més lluny de la realitat, ho van canviar tot perquè tot restés igual.

Hi havia també por, por a flor de pell, conseqüència d’aquella dictadura de merda, la que ara s’esforcen tant a fer creure que no va existir, o bé que no ni ha per tant, aquell temor es feia més palès en la gent gran, en els que havien patit la guerra.

A tots plegats però, ens atemorien o si més no ho intentaven, amb l’amenaça dels militars, era un més o menys… Aneu amb compte, que si féu emprenyar els militars, trauran l’exèrcit al carrer.

A les poblacions petites, només els joves ens havíem espolsat una mica aquella por i no pas tots ni del tot. Amb tot aquest ambient tant encoratjador, ens va endinyar la seva sacrosanta constitució, que es va elaborar amb un munt de renúncies per part catalana, que fa feredat, fruit en part d’aquella por, que tant endins havia penetrat.

Com a conseqüència de tot això, considero que no és pas gens ni mica ètic ni moral, que enarborin la ”Constitució espanyola” com si fos una Bíblia immortal, indiscutible i inamovible, oblidant l‘amenaça continuada i la remor de sabres que  no s’aturava ni un moment.

Manel Mayor                                                               20 de Novembre de 2013

Segons el peruà pocasolta anomenat Vargas-Llosa, la independència de Catalunya és impossible, que no és veritat que els que volem la independència siguem majoria, ni ara ni mai. Recoi, quanta vehemència!! Qui s’ha pensat que és aquest personatge? El dipositari de la veritat absoluta? Es creu que és l’estel que en s’ha de guiar?

El primer que ha de fer aquest pocapena ultradretà, és aprendre història i aleshores opinar. I ja després d’estar documentat sobre la història del meu País, si té la gosadia de voler opinar, el primer que ha de fer, és barrejar-se entre la nostra gent, no únicament amb aquells que ja fa anys, varen decidir renunciar a ser catalans i ser “españoles en lo universal” .

Per tant senyor –i soc molt generós amb aquesta expressió- deixi de tocar-nos la pera, i dediquis a escriure novel·les, que pel que es veu és l’únic que sap fer.

En quan a aconseguir la nostra independència, és cosa nostra i de ningú més, però es clar per veure això amb claredat, cal ser demòcrata, només així es pot veure, que tot país té dret a decidir el seu futur, ah… I no pateixi, que la llibertat i la plena sobirania, l’aconseguirem malgrat la seva penosa opinió.

Manel Mayor                                                       17 de Novembre de 2013   

De debò, algú ha pensat en algun moment, que el procés cap a la independència seria senzill? Algú pensa que els nostres adversaris son ximples? Ens hem adonat de tota la guerra bruta que venen muntant, amb el vist i plau i l’ajut de la gent de dins de casa? Algú pensa, que l’enrenou que s’ha muntat amb les declaracions de l’Oriol Junqueras a Brussel·les, és casual? Hi ha algú que cregui, que la criminalització que s’ha dut a terme en la persona David Fernández, no és un afer molt ben estudiat pels de sempre?

El camí cap a la nostra total sobirania, cap a la plena llibertat, el que ens ha de dur de pet a la independència i a la proclamació de la República Catalana, no serà pas un sender farcit de   flors i violes, ni serà com anar d’acampada amb els minyons escoltes. Molt al contrari assolir allò tant desitjat, ens comportarà haver de sortejar tota mena d’entrebancs i de paranys, doncs l’adversari no és pas ximple, sinó que té molta mala llet, i posarà tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar de fer descarrilar aquest tren que ja tenim en marxa, i per mirar d’aconseguir-ho, compta amb la cinquena columna, aquells que tenim instal·lats a casa nostra i que treballen de manera subtil des de les clavegueres, i tenim també els unionistes declarats i fins i tot aquells que naveguen entre dues aigües.

Hi ha algú que cregui que no son certes, les acusacions que en David Fernández li va fer a Rodrigo Rato? Fins i tot podríem dir que es va quedar curt. Però es clar, a l’unionisme li ha faltat temps per llançar-se-li a la jugular i de passada intentar desprestigiar el procés que ens és comú.

I després de l’afer de al sabata, arriba l’atac frontal a l’Oriol Junqueras, acusant-lo de convocar una vaga general. S’ha de ser molt ase o molt pocavergonya, per no saber veure que el president d’ERC, el que estava dient, era ni més ni menys, que el poble català irà a totes, que no recularà i que farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu.

O sigui que si volem ser lliures, no podem anar amb un lliri a la mà, hem de treure tota la nostra mala llet i fer-la servir adequadament, fugir de violències i confrontacions gratuïtes, que per l’únic que serveixen, és per desgastar-nos, o sigui que si hem de jugar brut, jugarem brut, que això no és un joc, és una guerra i aquesta l’hem de guanyar i la guanyarem.

Manel Mayor                                                            17 de Novembre de 2013

Avui, segurament perquè tinc un dia més aviat malenconiós, els meus pensaments han acaronat amb una certa tristesa, la figura d’una dona senzilla i dolça, però no pas mancada de caràcter, una veïna atenta, sempre disposada a la conversa i que ara malauradament ja fa uns anys que no és amb nosaltres.

M’estic referint a la Lolita, que durant vint i un anys, va ser veïna meva, només ens separava una paret mestre, encara que les parets d’aquelles dues cases velles, eren molt gruixudes. Com deia, ens separava una paret i uns quants anys, però eren temps de veïnatge i portes obertes i al ser tant a prop, em passava moltes estones a casa seva, amb ella i la seva mare, la Pepita, bona dona, de poques paraules, més acollidora dins de ca seva – així ho deia ella – que a l’exterior, allà on era fins i tot un xic esquerpa, el pare, en Ricard, era un home molt seriós, encara de menys paraules que la Pepita, era molt poc a casa, era home de mar ell, tenia l’aparença extremadament esquerpa i poc sociable, però dins de ca seva, malgrat la seva escassa comunicació, era fins i tot un home amable.

Això son records de la meva infantesa i les sensacions i la visió de tot plegat, també és la visió del vailet que era jo aleshores. Van passar els anys, ens vam anar fent grans tots plegats, en Ricard es va jubilar, el ritme de vida va anar canviant, es pot dir que sense adonar-nos-en, però en aquell petit racó de poble, va continuar el veïnatge, la Lolita va continuar soltera, sempre al costat dels pares. El temps va córrer molt de pressa, en Ricard va morir, i al cap del temps, la Pepita es va anar endolcint, amb la mainada petita del costat, era com si li manqués quelcom i hagués de menester l’escalf de l’estimació d’aquells vailets.

Veient-hi a la Lolita amb aquella quitxalla, un s’hi veia reflectit, recordant els temps de quan era un vailet com ells, la Lolita continuava amb la mateixa dolçor de tracte de sempre, se li veia que fruïa enormement amb aquella canalla.

Quan me’n vaig anar d’aquella casa, me’n anava content, doncs anava a viure a la que seria casa meva i dels meus fills, doncs al cap de pocs mesos, em vaig casar amb la que ha estat la meva companya des de les hores.

Aquest barri però, no el vaig deixar de visitar, trobava a faltar el veïnatge, recordo quan va néixer la meva filla, que la vaig portar al barri, que la coneguessin els veïns de tota la vida i de manera molt especial la Lolita, li vaig veure la il·lusió que li va fer, reflectida a la cara, fins i tot a la Pepita se li notava quelcom especial, va passar el temps, els veïns es van anar morint els uns, canviant de barri els altres, fins que es pot dir que només em va quedar la Lolita, ella va arribar a conèixer les meves netes.

Tots aquests anys de tant en tant ens havíem anat veient, i quan això succeïa la fèiem petar de valent, i així va ser, fins que un dia és va morir i jo no me’n vaig assabentar fins al cap de forces dies.

Per acabar, només dir que m’ha semblat adient, fer un humil homenatge a una dona senzilla, que va passar per aquesta vida, gairebé de puntetes, sense fer remor i a la que no se li va fer mai justícia, ni se li va reconèixer la seva vàlua.

Lolita, sé que m’hauries renyat, perquè no eres amant dels afalacs, però jo he cregut que ho havia de fer.

Manel Mayor                                                              15 de Novembre de 2013