Fa molts de dies que no estic gens inspirat, segurament és que tinc el cap en altres llocs i m’és força complicat fer l’esforç de concentrar-me, en canvi tinc ganes de passejar, contemplar o simplement badar.

L’altre dia, vaig agafar els trastos de fotografia i vaig sortir a passejar sense tenir cap idea en concret i sense saber del cert si faria alguna fotografia i ves per on, em trobo amb aquesta família de cotorres a la vista, sí, ja sé que sempre hi són i que n’hi ha forces més, però no es deixen pas veure així com així i a vegades quan es deixen veure, no portes els estris adients.

No sé si us agradarà la instantània, que per cert no va ser pas l’única que vaig fer, però és la que he triat per ensenyar. Caminant, bé, caminar, caminar… seria més adient dir-ne passejar, sense rumb fix i sense cap pensament en concret, de tant en tant surten aquestes oportunitats.

Manel Mayor                                              29 de febrer de 2016

Avui l’estómac em demanava parlar de la geperuda del PP, però el meu seny ha insistit que a determinades subespècies, el millor és no donar-los gaire protagonisme, que tampoc se’l mereixen i vés per on li he fet cas.

He estat força dies sense escriure ni un borrall i els he aprofitat per recapacitar, ordenar idees i desintoxicar-me un xic de la política, que ja em convenia, tot i que amb això de la política, no ho acabes de fer mai del tot.

M’he dedicat a observar i badar, gaudint dels nostres paisatges ganxons mai prou valorats, segurament perquè els nostres sentits hi estan acostumats, hom ho nota quan fa temps que no en gaudeix i quan tornes  a passar per tots aquells indrets que fa molt que no freqüentes, és com si rebessis una alenada d’aire fresc, els redescobreixes i en tornes a gaudir amb la mateixa intensitat que quan eres un marrec.

He carregat les piles i vull tornar a la càrrega amb tota la intensitat i amb tota la gosadia, tal com correspon al racó dels dissidents; no és pas que hagués perdut les ganes d’escriure, sinó que hi ha moments en què em sento saturat i quan arriben, el millor que puc fer és aturar-me momentàniament, agafar forces i continuar i en això estic…

Manel Mayor                                                      21 de febrer de 2016

Avui ja m’han tocat els pebrots, i he decidit de facto, trencar la treva que vaig establir ahir.

Com que no m’agrada contestar comentaris idiotes al facebook, he decidit fer la meva aportació històrica al meu bloc.

Vaig haver d’aguantar durant tota la dictadura, de manera constant i sense cap base històrica, que es cremaven esglésies amb el vistiplau del govern comunista de Catalunya; i mireu, jo que dec ser de molt bona fe, creia que ningú tindria la barra de dir tals barbaritats en ple segle vint-i-u.

Avui he comprovat que estava completament equivocat, ja que he vist escrit ni més ni menys, que el govern del front popular cremava esglésies i afusellava indiscriminadament o de manera aleatòria, pel cas tant li fot. A veure, s’ha de ser o bé molt ignorant o molt fill de puta per fer afirmacions d’aquesta mena.

A veure, d’entrada, a Catalunya hi havia un govern d’ERC, que va guanyar les eleccions el 1932, el qual va ser destituït el 1934, per la dreta reaccionaria, que va suspendre l’autonomia i els va empresonar i a conseqüència de la victòria del front popular al Congrés de Madrid, el 1936, que els va treure de la presó, van tornar a governar.

Dit això, vull deixar clar, primer, que a Catalunya no va governar mai el front popular, segon, que el seu legítim govern no va cometre mai aquestes barbaritats i per últim, deixar clar que aquests fets són atribuïbles als anarquistes i que es varen produir, de resultes del cop d’estat perpetrat pels militars espanyols i inspirat per les dretes reaccionàries espanyoles.

Un darrer apunt, els comunistes del PSUC, van formar part del govern, després i a resultes del fallit cop d’estat i la guerra que va venir després.

Manel Mayor                                                 06 de febrer de 2016

Quan m’he posat davant l’ordinador, no en tenia ni idea del tema pel qual em decidiria, el que tenia molt clar és que no volia parlar de política, ni nacional ni municipal ni…

Estic decidit a establir una treva, ja que estem sota el regnat de “Sa Majestat el Rei Carnestoltes”, l’únic rei, juntament amb els de l’orient, que estic disposat a venerar i com que estem en dies de rauxa i disbauxa, ben propis de la setmana de carnaval, aquest escrit en podria ben bé quedar-ne afectat.

Diu la dita, que per carnaval tot si val, però tot i aquesta dispensa, a la qual en certa manera em puc acollir, no ho faré pas per parlar de carnaval de Sant Feliu, no fos que trepitgés alguns ulls de poll, per tant, tot i que m’hi deixaré caure, per veure la rua i saludar amics i coneguts, no en faré comentaris ni crítiques prèvies, no descarto però, si veig quelcom que no m’agradi o digne de ser criticat, deixar-ho anar en un proper article.

M’imagino o més ben dit, gairebé podria assegurar, que algun d’aquests il·luminats que presumeixen de saber “llegir entre línies”, en traurà afirmacions que no he fet i ni tan sols he insinuat, però aquest és un risc prou conegut, per aquells que estem disposats a expressar la nostra opinió mitjançant l’escriptura.

Ha passat el que em temia, aquest escrit ha resultat ser una disbauxa d’idees, tal com correspon en aquests dies de festa desenfrenada: bon carnaval a tothom!!!

Manel Mayor                                                      05 de febrer de 2016