Aquesta la nostra ciutat, ja fa anys que va de baixa, aquest és un procés que ha anat fent camí a poc a poc, però sense pausa, i d’aquest retrocés, de ben segur que tots en som més o menys responsables, encara que uns més que altres.

Aquest Sant Feliu que de principis de segle vint, fins a mitjans del mateix segle va ser una població eminentment industrial (suro i teixits), es va anar convertint en un gran centre turístic, fins i tot m’atreviria a dir, que un centre de primer ordre. Però malgrat aquesta fortuna de ser lloc d’atracció, per a viatgers de diverses procedències, gent que portava diners per gastar, al marge de la seva estada hotelera, es va anar malbaratant de mica en mica. Tot això té diverses lectures i criteris d’apreciació, però jo en faré una petita anàlisi, més esquemàtica que profunda i que no vol ser de cap manera científica.

En primer lloc i molt important, és la manca de planificació, tan industrial com turística, també i no menys important, és la manca d’inversió o feta de manera inadequada i la que podríem anomenar tercera pota negativa d’aquest procés, i això ja pertany en exclusiva a la vesant turística, és la progressiva substitució de professionals contrastats, per altres sense la mateixa qualificació, cosa que significava un estalvi econòmic important, però que va fer baixar la qualitat del servei de manera alarmant. Conseqüències d’aquestes accions? Que el turisme amb més poder adquisitiu, el vàrem foragitar d’aquestes latituds.

Tot i que allò descrit en el paràgraf anterior és prou important, no és l’únic motiu de la degradació turística. També i molt important, segurament degut a que en els anys seixanta, el nivell cultural d’una part important de la població, no era massa alt, es va confondre i va creure que el parlar foraster, la parla rara estrangera, era sinònim de ruc o de babau i determinats comerciants o aprenents de comerciants, els cobraven preus molt per sobre del valor dels articles que els hi venien o subministraven. I per si amb això no n’hi havia prou, amb la rauxa de la construcció, molts d’aquests forans anaven comprant cases, pisos o apartaments, dels quals en van treure un gran profit i ho continuen fent, doncs hi venen de vacances i quan no hi son ho lloguen.

Conseqüències directes a mitjà i llarg termini? Menys guanys per la població, molta menys ocupació hotelera…

Com que veig que m’estic allargant molt i no vull que la lectura se us faci feixuga, ho dividiré en dues parts, faig doncs la primera entrega i la segona en breu…

Manel Mayor                                                                 10 de Desembre de 2013

M’entristeix, m’enrabia i em revolta, veure com el nostre Parlament, que hauria de ser temple de sobirania, democràcia i llibertat, és víctima de l’escarni i la prepotència desmesurada, d’uns personatges que l’únic que volen és fer-nos desaparèixer com a poble i que restem per sempre més sotmesos a la Nació castellana, altrament anomenada espanyola.

Crec que és molt clar que m’estic referint a C’S i PP, veritable lacra de la nostra societat, que es valen de la mentida i la manipulació reiterada, per combatre la voluntat de la majoria del poble català. Apel·len a una Constitució, que quan els hi convé veneren com si es tractés de la Bíblia, i quan els hi sembla, talment com fan amb la Bíblia quan els hi cal, se la passen per l’engonal, o bé la manipulen al seu gust.

A tota aquesta gent els hi voldria recordar, que una Nació és, malgrat no la reconeguin, una Nació és un fet natural, forjat a còpia d’anys, una Nació no és construeix de cop i volta per la força de les armes, sinó que es va construint a poc a poc. Guanyant una guerra, el que es fa és sotmetre, que ho tinguin ben clar.

Com és ben palès, malgrat el sotmetiment que venim patint de fa ja tres-cents anys, no ens han pogut assimilar, i a força de voluntat i esforç, hem mantingut la nostra llengua, la nostra cultura i la flama de la nostra identitat, tot i els esforços que hi han esmerçat i continuen esmerçant.

Avui, vostès celebren una Constitució que no varen votar, els que no hem cregut mai en aquesta patranya, evidentment no farem cap celebració, i aquells que la van votar coaccionats i enganyats, tampoc ho faran.

Sàpiguen però, que malgrat que continuïn amb la política de la por i les profecies de les plagues d’Egipte, juntament amb les amenaces de l’expulsió de l’Univers, nosaltres continuarem fent via cap a la llibertat, o sigui que bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                         6 de Desembre de 2013

Hi ha coses que em costen molt d’entendre, no sé… deu ser perquè com que soc una persona senzilla, m’agraden les coses senzilles, m’estimo més anar pel dret i en tot cas… prefereixo la drecera a la marrada.

Tal com he donat a entendre, no m’agrada donar voltes a les qüestions, sense ser del tot necessari. Tot això bé a tomb, de la pregunta de la refotuda consulta de la independència… si, si, he dit independència, ho repeteixo perquè hi ha determinats polítics o formacions polítiques, que sembla que han oblidat, que la societat civil, el poble de Catalunya, va sortir al carrer amb un sol clam: independència… amanit amb la frase volem ser un nou Estat d’Europa.

Em sembla a mi, que no és pas tant difícil d’entendre, per tant, deixem-nos de collonades i anem d’una punyetera vegada pel dret, doncs la pregunta és tant senzilla com això: vol que Catalunya sigui un estat independent? I la resposta binària tant simple com si o no.

Amb tot això, no és pas la meva intenció, forçar a ningú ni tan sols condicionar-lo, però el que no podem admetre, és que s’intenti enganyar al poble, o que es faci un bucle de consultes fins a l’infinit, perquè no hi hagi manera d’entendre el veritable significat de la pregunta, o bé que la quantitat múltiple de les respostes impedeixi desxifrar la voluntat del nostre País.

Manel Mayor                                                 1 de Desembre de 2013

Avui mateix, mentre mirava el telenotícies tot dinant, he visionat la notícia ja sabuda però no per això menys lamentada, del tancament de la televisió valenciana, amb els ulls espurnejant d’impotència, per no poder-hi fer res i amb el cor ple de ràbia, he assistit des de la distància, a l’enèsim genocidi cultural, perpetrat per les forces feixistes o neofeixistes del PP, que tant li fa una cosa com l’altra.

Tot seguint les instruccions ideològiques de les FAES, es van carregar Tv3 al País Valencià, IB3 a ses Illes i ara Radio9 i TV9, la radio i televisió valencianes, han mort els mitjans audiovisuals públics del País Valencià.

Però no s’aturaran aquí, o si més no, aquesta és la seva intenció, ara van a per TV3 i Catalunya Radio, i per destruir el nostre sistema educatiu.

No podem restar aturats, ho hem de defensar amb ungles i dents, pam a pam, centímetre a centímetre.

Els executors d’aquest genocidi, que per discontinu no és menys sagnant ni menys perillós, no descansen mai, a voltes s’agafen alguna treva per distreure l’enemic i recuperar forces, però estan amatents a la seva tasca, que fa tres-cents anys que dura, en moren uns i els relleven uns altres, sempre disposats a seguir la seva sagrada missió, que no és altra que fer-nos desaparèixer com a poble.

Com es fa prou evident, hem d’estar alerta perquè ens volen obrir fronts múltiples, per dispersar les nostres forces com sempre han fet, però ara és l’hora de tancar files i preparar-nos per vèncer aquests exèrcits genocides i ho aconseguirem.

Manel Mayor                                                           29 de Novembre de 2013

Aquest darrer ple, m’he quedat amb les ganes d’interpel·lar la senyora regidora Dolors Ligero, doncs he considerat que no em pertocava a mi, ja que ho acabava de fer el regidor i company meu de partit, el senyor Jordi Vilà. Però el raonament de la senyora regidora, no m’ha pas convençut en absolut.

Ara miraré de centrar-me en el tema. El carrer de l’Hospital, placeta de Sant Joan, va ser considerat en el seu moment, centre històric d’interès públic i es va adequar com a tal, establint que havia de ser preferentment de vianants.

Sembla ser que alguns veïns de la zona pel seu interès particular, tenen més poder de convicció que la resta de la població, segons es desprèn del funcionament circulatori de la zona.

Les explicacions de la senyora regidora, han estat mes o menys les següents: sinó hi poden passar els cotxes i furgonetes, com arribaran a l’escola de música i als jutjats? I com hi arribaran els abastiments als comerços de la zona?

Miri senyora regidora, que jo sàpiga, no és pas obligatori arribar en cotxe a l’escola de música, tampoc ho és als jutjats, excepte per transportar detinguts per part de policia, per abastir els comerços, es poden marcar horaris com a tot arreu i evidentment tots el veïns que hi tenen el seu garatge hi han de poder passar. O és que aquesta zona és diferent, entre alguns altres, del carrer Major,del carrer Verdaguer o del carrer de la Rutlla? Fins hi tot, puc explicar una anècdota, que ve a tomb amb el tema que ens ocupa: he arribat a coincidir en dies diferents, amb dos advocats amics aparcant a l’horta d’en Palahí, després de les salutacions pertinents em van etzibar més o menys: me’n vaig que faig tard, doncs tinc un judici d’aquí vint minuts i haig de parlar amb el client. Cosa que demostra que no és de vital importància, arribar-hi en cotxe.

Faig aquest escrit sense ànim de molestar a ningú, i he decidit fer-ho d’aquesta forma, en primer lloc, pels motius exposats més amunt i també perquè així és més improbable que m’oblidi quelcom, que pugui ser considerat prou important.

Manel Mayor                                                                 29 de Novembre de 2013

Del vint-i-un d’Agost a dia d’avui, vint-i-set de Novembre, aquest bloc ha sobrepassat les mil visites.

El meu agraïment a tots aquells i a totes aquelles, que heu tingut la paciència de llegir els meus escrits i de fer-me confiança, tornant periòdicament a visitar aquest bloc.

Moltes gràcies a tothom.

Manel Mayor

No n’hi ha prou de fer la puta i la ramoneta? De que tenen por? De debò creuen que endarrerint premeditadament el procés de secessió, beneficien els ciutadans del nostre País? Son conscients que es poden convertir en traïdors? Del senyor Duran, ja sé que m’ho puc esperar tot, doncs ell ja fa molt de temps, que va convertir la política en el seu mitjà de vida, i va decidir procurar per ell i només per ell, tant se n’hi en fot a qui perjudiqui, el seu negoci és viure de l’esclavatge del nostre País.

Però el que més em fot, és que gent que es diu d’esquerres, que diu defensar els més desvalguts, ja li vagi bé això d’anar-ho allargant tot. Llavors només em val una reflexió: com que ells tenen el sou assegurat, ja els hi va bé, que cada cop hi hagi més ciutadans al caire de la pobresa i alguns, cada cop més, ja estiguin sumits en la pobresa més absoluta.

Tots plegats encara tenen la barra, de parlar de terceres vies, que saben perfectament que no duen enlloc, de dir que es volen federar, amb qui?

Voldria creure, que el problema és que fa molt de temps que no trepitgen carrer, que no es barregen amb la gent, que només s’acosten al ciutadà en temps d’eleccions. Però em temo que tot això és molt més greu, en realitat el que passa és que la majoria d’aquesta gent, s’ha acomodat i ja els hi va bé com funciona tot, i han pres una decisió: si ens en sortim, ells sempre hi hauran estat i sinó, ells ja ho deien que no anàvem pas bé.

Ens cal desemmascarar aquests farsants i fer-ne via, i ens és molt necessari, jo diria que ens molt urgent donar la veu al poble, perquè no tenim pas tot el temps del mon, o correm el risc de que se’ns desfasi el País a les mans.

Manel Mayor                                                           27 de Novembre de 2013

Qui coi s’ha cregut que és el senyor Duran i Lleida! Ara és dedica a donar lliçons i a tergiversar el sentit de la democràcia.

Pot ser fóra bo, que li féssim saber que la democràcia rau en el poble, i que els partits polítics son una eina i amb ells els polítics, que han d’estar tots plegats al servei dels ciutadans, que ho tingui clar això.

Al marge de la meva militància activa, estic completament d’acord amb el plantejament de l’ANC, no pas perquè defensin el mateix que ERC, sinó perquè els legitima, l’haver sabut aplegar tot el ventall d’ideologies polítiques, que tenien el mateix objectiu, que no és altre que assolir la plena llibertat, la independència de la nostra Nació.

Que ningú oblidi, que fa només un parell d’anys, al marge d’ERC i les CUP, no hi havia cap més organització política que defensés la independència de Catalunya i que l’aplegament ciutadà dut a terme per l’ANC, és allò que ha empès a ampliar l’espectre polític, que defensa en aquests moments, la independència del nostre país.

Tingui clar, que malgrat que vostè hi esmerça molts esforços, per fer descarrilar el tren de la llibertat, aquest arribarà a l’estació a la qual està destinat, que no és altra que l’estació de la llibertat definitiva, la de la independència.

Manel Mayor                                                        26 de Novembre de 2013

Tot i que soc optimista de mena, estic força entristit i en certa manera desmoralitzat, per determinades actituds que vaig copsant al meu voltant.

Intentaré ser explícit; donat que veig força volum de gent, que sembla no adonar-se’n que aquest procés de secessió, en el que estem implicats, ens tocarà patir de valent – i no voldria pas espantar a ningú- doncs l’Estat espanyol, farà servir tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar d’impedir-ho, d’això que no ens en càpiga cap mena de dubte.

Parlant clar, no veig excessiva quantitat de gent, amb voluntat de fer cap sacrifici, per conquerir la llibertat i la sobirania, que ja fa gairebé tres segles que ens ho van arrabassar per la força de les armes. Veig amb tristor, que una part de la nostra societat s’ha acostumat tant a l’esclavatge, que no es veu amb cor de conquerir la seva llibertat.

Deu ser per això que es pot dir, que em veig obligat a l’èpica de reivindicar una figura mítica de la meva joventut, una figura que simbolitzava la lluita contra l’opressió i l’esclavatge, la lluita contra la submissió dels pobles, figura admirada per tots els esquerranosos fossin o no marxistes, evidentment em refereixo al mític Che Guevara i la seva no menys mítica expressió de lluita: “Victoria o muerte”.

No pretenc pas fer una apologia de la lluita armada, res més lluny de la meva intenció, sinó que apel·lo a la lluita pacífica, però lluita al cap i a la fi, hem de lliurar la batalla de la raó, contra l’exèrcit de la por i els batallons de l’opressió.

Serà una lluita dura, n’estic ben segur, però jo, traient aquest optimisme de mena, que duc incorporat, crec, més ben dit estic segur, que guanyarem la batalla i la guerra sencera.

Manel Mayor                                                         21 de Novembre de 2013

Avui fa trenta-vuit anys, que va morir al llit, el dictador Franco, criminal i genocida, un dels més grans del segle vint.

Recordo amb especial alegria, veure plorar el feixista Arias Navarro, tot donant la notícia de la seva mort, d’altra banda un cert sentiment de frustració, per no haver-lo pogut vèncer en vida i molt abans, tal com era l’anhel de multitud de demòcrates, i en la nostra candidesa i innocència, crèiem que s’acabava de veres el nostre esclavatge o si més no s’albirava la llum de la llibertat, com hem pogut comprovar anys després, res més lluny de la realitat, ho van canviar tot perquè tot restés igual.

Hi havia també por, por a flor de pell, conseqüència d’aquella dictadura de merda, la que ara s’esforcen tant a fer creure que no va existir, o bé que no ni ha per tant, aquell temor es feia més palès en la gent gran, en els que havien patit la guerra.

A tots plegats però, ens atemorien o si més no ho intentaven, amb l’amenaça dels militars, era un més o menys… Aneu amb compte, que si féu emprenyar els militars, trauran l’exèrcit al carrer.

A les poblacions petites, només els joves ens havíem espolsat una mica aquella por i no pas tots ni del tot. Amb tot aquest ambient tant encoratjador, ens va endinyar la seva sacrosanta constitució, que es va elaborar amb un munt de renúncies per part catalana, que fa feredat, fruit en part d’aquella por, que tant endins havia penetrat.

Com a conseqüència de tot això, considero que no és pas gens ni mica ètic ni moral, que enarborin la ”Constitució espanyola” com si fos una Bíblia immortal, indiscutible i inamovible, oblidant l‘amenaça continuada i la remor de sabres que  no s’aturava ni un moment.

Manel Mayor                                                               20 de Novembre de 2013