Segons el peruà pocasolta anomenat Vargas-Llosa, la independència de Catalunya és impossible, que no és veritat que els que volem la independència siguem majoria, ni ara ni mai. Recoi, quanta vehemència!! Qui s’ha pensat que és aquest personatge? El dipositari de la veritat absoluta? Es creu que és l’estel que en s’ha de guiar?

El primer que ha de fer aquest pocapena ultradretà, és aprendre història i aleshores opinar. I ja després d’estar documentat sobre la història del meu País, si té la gosadia de voler opinar, el primer que ha de fer, és barrejar-se entre la nostra gent, no únicament amb aquells que ja fa anys, varen decidir renunciar a ser catalans i ser “españoles en lo universal” .

Per tant senyor –i soc molt generós amb aquesta expressió- deixi de tocar-nos la pera, i dediquis a escriure novel·les, que pel que es veu és l’únic que sap fer.

En quan a aconseguir la nostra independència, és cosa nostra i de ningú més, però es clar per veure això amb claredat, cal ser demòcrata, només així es pot veure, que tot país té dret a decidir el seu futur, ah… I no pateixi, que la llibertat i la plena sobirania, l’aconseguirem malgrat la seva penosa opinió.

Manel Mayor                                                       17 de Novembre de 2013   

De debò, algú ha pensat en algun moment, que el procés cap a la independència seria senzill? Algú pensa que els nostres adversaris son ximples? Ens hem adonat de tota la guerra bruta que venen muntant, amb el vist i plau i l’ajut de la gent de dins de casa? Algú pensa, que l’enrenou que s’ha muntat amb les declaracions de l’Oriol Junqueras a Brussel·les, és casual? Hi ha algú que cregui, que la criminalització que s’ha dut a terme en la persona David Fernández, no és un afer molt ben estudiat pels de sempre?

El camí cap a la nostra total sobirania, cap a la plena llibertat, el que ens ha de dur de pet a la independència i a la proclamació de la República Catalana, no serà pas un sender farcit de   flors i violes, ni serà com anar d’acampada amb els minyons escoltes. Molt al contrari assolir allò tant desitjat, ens comportarà haver de sortejar tota mena d’entrebancs i de paranys, doncs l’adversari no és pas ximple, sinó que té molta mala llet, i posarà tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar de fer descarrilar aquest tren que ja tenim en marxa, i per mirar d’aconseguir-ho, compta amb la cinquena columna, aquells que tenim instal·lats a casa nostra i que treballen de manera subtil des de les clavegueres, i tenim també els unionistes declarats i fins i tot aquells que naveguen entre dues aigües.

Hi ha algú que cregui que no son certes, les acusacions que en David Fernández li va fer a Rodrigo Rato? Fins i tot podríem dir que es va quedar curt. Però es clar, a l’unionisme li ha faltat temps per llançar-se-li a la jugular i de passada intentar desprestigiar el procés que ens és comú.

I després de l’afer de al sabata, arriba l’atac frontal a l’Oriol Junqueras, acusant-lo de convocar una vaga general. S’ha de ser molt ase o molt pocavergonya, per no saber veure que el president d’ERC, el que estava dient, era ni més ni menys, que el poble català irà a totes, que no recularà i que farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu.

O sigui que si volem ser lliures, no podem anar amb un lliri a la mà, hem de treure tota la nostra mala llet i fer-la servir adequadament, fugir de violències i confrontacions gratuïtes, que per l’únic que serveixen, és per desgastar-nos, o sigui que si hem de jugar brut, jugarem brut, que això no és un joc, és una guerra i aquesta l’hem de guanyar i la guanyarem.

Manel Mayor                                                            17 de Novembre de 2013

Avui, segurament perquè tinc un dia més aviat malenconiós, els meus pensaments han acaronat amb una certa tristesa, la figura d’una dona senzilla i dolça, però no pas mancada de caràcter, una veïna atenta, sempre disposada a la conversa i que ara malauradament ja fa uns anys que no és amb nosaltres.

M’estic referint a la Lolita, que durant vint i un anys, va ser veïna meva, només ens separava una paret mestre, encara que les parets d’aquelles dues cases velles, eren molt gruixudes. Com deia, ens separava una paret i uns quants anys, però eren temps de veïnatge i portes obertes i al ser tant a prop, em passava moltes estones a casa seva, amb ella i la seva mare, la Pepita, bona dona, de poques paraules, més acollidora dins de ca seva – així ho deia ella – que a l’exterior, allà on era fins i tot un xic esquerpa, el pare, en Ricard, era un home molt seriós, encara de menys paraules que la Pepita, era molt poc a casa, era home de mar ell, tenia l’aparença extremadament esquerpa i poc sociable, però dins de ca seva, malgrat la seva escassa comunicació, era fins i tot un home amable.

Això son records de la meva infantesa i les sensacions i la visió de tot plegat, també és la visió del vailet que era jo aleshores. Van passar els anys, ens vam anar fent grans tots plegats, en Ricard es va jubilar, el ritme de vida va anar canviant, es pot dir que sense adonar-nos-en, però en aquell petit racó de poble, va continuar el veïnatge, la Lolita va continuar soltera, sempre al costat dels pares. El temps va córrer molt de pressa, en Ricard va morir, i al cap del temps, la Pepita es va anar endolcint, amb la mainada petita del costat, era com si li manqués quelcom i hagués de menester l’escalf de l’estimació d’aquells vailets.

Veient-hi a la Lolita amb aquella quitxalla, un s’hi veia reflectit, recordant els temps de quan era un vailet com ells, la Lolita continuava amb la mateixa dolçor de tracte de sempre, se li veia que fruïa enormement amb aquella canalla.

Quan me’n vaig anar d’aquella casa, me’n anava content, doncs anava a viure a la que seria casa meva i dels meus fills, doncs al cap de pocs mesos, em vaig casar amb la que ha estat la meva companya des de les hores.

Aquest barri però, no el vaig deixar de visitar, trobava a faltar el veïnatge, recordo quan va néixer la meva filla, que la vaig portar al barri, que la coneguessin els veïns de tota la vida i de manera molt especial la Lolita, li vaig veure la il·lusió que li va fer, reflectida a la cara, fins i tot a la Pepita se li notava quelcom especial, va passar el temps, els veïns es van anar morint els uns, canviant de barri els altres, fins que es pot dir que només em va quedar la Lolita, ella va arribar a conèixer les meves netes.

Tots aquests anys de tant en tant ens havíem anat veient, i quan això succeïa la fèiem petar de valent, i així va ser, fins que un dia és va morir i jo no me’n vaig assabentar fins al cap de forces dies.

Per acabar, només dir que m’ha semblat adient, fer un humil homenatge a una dona senzilla, que va passar per aquesta vida, gairebé de puntetes, sense fer remor i a la que no se li va fer mai justícia, ni se li va reconèixer la seva vàlua.

Lolita, sé que m’hauries renyat, perquè no eres amant dels afalacs, però jo he cregut que ho havia de fer.

Manel Mayor                                                              15 de Novembre de 2013

Sempre procuro ser respectuós amb tothom, i intento raonar amb el cervell i no amb l’estómac, però hi ha alguns personatges, que tenen la virtut de treure’m de polleguera, i probablement el que més, en Jordi Cañas, aquest personatge malcarat i mal educat de C’S.

Ara resulta que segons ell, tots aquells partits que estant pel dret a decidir, son antidemocràtics, o enemics de la democràcia, que ve a ser el mateix, tot acusant-los de violentar l’estat de dret, exhibint un exemplar de la constitució espanyola, això succeïa tot just ahir.

No sé si aquest senyor va caure de caps a terra quan era petit, i això l’hi ha deixat seqüeles, o ja va sortir així de sèrie. Perquè ja li coneixíem les dots per insultar i bescantar, a tot allò i tot aquell que faci ferum de català, fins i tot la seva facilitat per ser desagradable i mal educat, però ara n’ha fet un gra massa.

El personatge en qüestió, pretén que la democràcia emana de la constitució espanyola, qual Bíblia laica i per tant sense marge per l’error, com si diguéssim paraula de Déu i no vull pas ser irrespectuós.

Voldria fer notar que aquesta Constitució, ens va venir imposada per la por, si, això que fan servir tant aquests darrers temps. Era època de soroll de sabres, els militars estaven inquiets i els neofeixistes contents perquè dominaven la situació, i varen acabar imposant tot allò que van voler, és allò que expressa tant bé aquella frase feta que diu: ho varen canviar tot, perquè tot seguís igual. No oblidéssim pas, que sortíem d’una dictadura, i que la gent tenia la por a flor de pell, especialment la gent més gran.

Vull fer constar tot això, perquè qui no tingui memòria, li pugui refrescar i el que no ho sàpiga que se’n assabenti. Ja n’hi ha prou de donar lliçons de democràcia i llibertat, tota aquesta gent que és més propera a l’involucionisme que a la llibertat. Tota aquesta colla, que ens volen privar d’exercir la nostra llibertat i la nostra sobirania, però malgrat tots ells, exercirem la nostra sobirania i aconseguirem la tant desitjada llibertat.

Manel Mayor                                                           13 de Novembre de 2013

A part de les ximpleries peperes de l’inefable Alicia Sánchez Camacho, dient-li al President Mas, que Israel no se l’escoltarà,m perquè son amics d’Espanya, constato que hi ha molta gent que creu, que la política es basa en si aquest o aquell és amic meu o no, tan li fa si és persona o estat, quan en realitat en política el que compta son els interessos de cadascú.

Això que sembla en aparença tan sòrdid i materialista, en realitat és de sentit comú, perquè de fet el polític, és dipositari de la confiança de molta gent i ha de defensar els interessos de totes aquestes persones que el van elegir.

Tota aquesta marrada al voltant de l’activitat política, em serveix per desmentir les ximpleries de la Sánchez Camacho i per fer evident que la política no te res a veure amb les simpaties i antipaties, ja siguin personals o nacionals.

Des de la humil política municipal d’un petit poble, fins a l’alta política internacional, tot és un joc d’interessos. Per això no ens ha d’estranyar gens ni mica, la prudència que exhibeixen tots els països del nostre voltant, en mostrar simpatia o antipatia vers el nostre procés de secessió, o en alinear-s’hi a favor o en contra. A l’hora de la veritat, tothom actuarà d’acord amb els seus interessos.

Tot això ve a tomb, perquè malgrat l’enorme importància del procés que estem endegant, hi ha determinats grups entestats a exhibir la ideologia i se’n obliden deliberadament de la política. Ara és el moment de fer alta política, no hem d’oblidar la nostra ideologia, però sabem que per fer i aconseguir allò que ens ha exigit el poble, haurem de fer o dur a terme accions que no ens agradaran del tot, en altres paraules: haurem de fer política!!

Manel Mayor                                                              13 de Novembre de 2013

Ja hi som un altre cop, com sempre que hi ha manca de pluges, foc al canto!! I no n’hi ha prou que tot sigui tant i tant sec, sinó que a sobre ha de ser quan bufa la tramuntana ben fort, perquè es faci més difícil i complicat d’aturar.

No sé si és que soc molt i molt mal pensat, però em costa de creure que tots aquests focs de cada any, siguin casuals, que sempre hagin estat fruit del descuit d’un pobre pagès. Els pagesos de l’Empordà coneixen molt bé la tramuntana, i saben prou bé com les gasta el foc. En aquest cas concret, fa moltes hores que bufa el vent i bufa de valent, per tant em costa molt i molt de creure, que es pugui atribuir al descuit d’algú que es guanya la vida en l’explotació agrícola d’aquestes terres.

Quan bufa el vent amb aquesta fúria, és molt fàcil calar-hi foc i que aquest es propagui amb molta rapidesa; només cal recordar l’any passat a l’estiu, el mes de Juliol per ser més exactes, que va abastar Cantallops, La Jonquera, Agullana entre d’altres i per acabar-ho d’adobar, el de Portbou. Tot i que repeteixo que soc mal pensat de mena, això em put a fum, i mai més ben dit.

Encara que tenir el sotabosc ben brut, també ajuda i molt. I ningú no pensa que tot aquest desastre, l’hauran de mirar d’arreglar els bombers, que com sempre s’hi hauran de jugar la vida, perquè es clar, a ningú se l’hi acut que el bosc ha de ser net i que si no ho és, es deixa amb mamella de monja, que qualsevol mal nascut amb prou mala baba hi pugui calar foc, o si més no, que algun beneït curt de gambals, tingui un descuit de nefastes conseqüències.

Manel Mayor                                                                   12 de Novembre de 2013

Això d’escriure, per mi és un hàbit relativament recent, que va començar com una vàlvula d’escapament i s’està convertint en una necessitat, cada cop més evident. En canvi he estat de sempre un lector constant, el meu hàbit lector, és quelcom que porto arrossegant tota la vida, fins i tot hi hagut moments, que ha estat gairebé malaltís.

Això d’escriure, m’està acostumant a deixar volar més sovint la imaginació, a deixar que els records m’acaronin els pensaments i aquest exercici, em sol portar la visió de vivències antigues, amb una nitidesa, de vegades aclaparadora.

Allò que escric, no és pas ficció, no m’ho he proposat pas mai… De moment i tan, escric sobre les meves vivències, sobre allò que succeeix al meu voltant, hi exposo la meva opinió i miro de plasmar-hi la meva veritat, ja que no crec en l’existència de la veritat absoluta, ni en la plena objectivitat, però si estic convençut, que la subjectivitat de cadascú, ens enriqueix a tots plegats.

No publico pas tot allò que escric, doncs n’hi ha que no crec que vegin mai la llum, els guardo per mi, formen part de la meva intimitat, alguns d’ells, de la meva més profunda intimitat. Malgrat això, no son pas secrets d’estat, ni tan sols secrets, sinó que son pensaments que en un moment determinat, he tingut la necessitat de deixar-los sortir cap a l’exterior, però no pas del tot; dit d’una altre manera, he sentit la necessitat d’escriure-ho, però no pas l’obligació de publicar-ho.

Tots aquests pensaments, totes aquestes idees, no se si seran d’interès per algú, però he tingut ganes de deixar-ho plasmat en un paper i un impuls irrefrenable de publicar-ho.

Manel Mayor                                                   11 de Novembre de 2013

Molt content per l’èxit històric del motociclisme català, doncs els nostres pilots, han aconseguit el campionat del mon de velocitat en les seves tres categories. Malgrat que els energúmens de torn, intenten robar-nos l’autoria d’aquestes tres fites extraordinàries, atorgant-les a uns suposats pilots espanyols.

Per molt que els hi pesi, aquests tres joves pilots, son tots tres catalans, i per a més casualitat, cadascun d’ells d’un lloc molt diferent del nostre petit país: Màverick Viñales, Moto 3: de Roses, Alt Empordà, Pol Espargaró, Moto 2: de Granollers, al Vallès Oriental i finalment, Marc Márquez, Moto GP, de Cervera, capital de la Segarra.

No és que m’entristeixi, és que m’esvera, que contínuament vulguin robar tot allò que pertany al meu país. S’han entestat en robar-nos el nostre passat i el nostre present, i no en tenen prou, que ens volen robar el nostre futur! I encara n’hi ha que troben estrany, que tinguem pressa per fotre el camp d’una vegada, d’aquest maleït estat, que ens té subjugats.

Va home va!!!!

Manel Mayor                                                  10 de Novembre de 2013

No sé si és que amb l’edat em torno més tou, o és que els castells tenen la virtut, d’emocionar-me. El cas és que avui l’escrit de l’Alba i l’enllaç que ha penjat en Toni, m’han fet espurnejar els ulls.

Fer castells és quelcom molt complex, cal que hi hagi una gran coordinació, entre tots els seus elements, demana a més a més, estar molt concentrat des de l’inici fins al final, cal també molt d’esforç i gran capacitat de sacrifici, sense oblidar una virtut de grup molt important, la disciplina, aquí no si val a badar, una distracció per no estar per la labor, ho fa anar tot en orris, amb l’agreujant, que els materials que formen l’estructura son persones.

Jo, els castells me’ls miro des de fora, i tampoc en soc cap entès, ni ho pretenc, i com que el màxim que m’hi puc apropar, és a tocar la pinya… tot ho intueixo, doncs no en tinc pas l’experiència, ni la tindré, i tal vegada no hi acabaré d’entendre mai del tot, però el que si sé, i això ho puc copsar, és que quan s’aconsegueix quelcom amb una bona dosi d’esforç i no mancat de sacrifici, l’alegria és màxima, i en això els castells s’assemblen a qualsevol esport.

Manel Mayor                                                   5 de Novembre de 2013

Hi ha una qüestió que aquests darrers dies m’està neguitejant, que fins i tot em posa de mal humor i en certa manera m’esvera, doncs hi certs personatges que s’atribueixen, uns mèrits que no tenen i un poder que ningú no els hi ha conferit ni atorgat.

El procés del camí cap a la independència de Catalunya, l’ha menat i l’ha conduït el poble de Catalunya, tot i el suport incondicional de l’ERC i de les CUP, des d’un bon principi, fins i tot quan aquesta darrera formació, no es considerava un veritable partit polític.

Malgrat la pel·lícula que ens volen vendre de l’altiplà estant, tot aquest procés no és cap invent del senyor Mas, un dia que anava restret. El President de la Generalitat, es va veure forçat a convocar eleccions anticipades, davant de l’exigència del poble català, després de la massiva manifestació, de l’onze de Setembre de 2012. El resultat de les dites eleccions, va donar com a resultat, un suport majoritari als partits sobiranistes, i per acabar-ho d’adobar, la Diada d’aquest any, va deixar palès quina és l’exigència i l’anhel, de la majoria del poble català.

Aleshores, tant de marejar la perdiu amb debats sobre terceres vies i amb federalismes imaginaris i del tot impossibles, perquè no se’ls creu ningú, amb semblen del tot sobrers, i no tenen res a veure, amb allò que està reclamant una gran part del país, sobretot si els que ho fan, no son representatius de cap majoria.

Manel Mayor                                                           4 de Novembre de 2013