Vivim uns moments, prou complexes i es podria dir també, que força complicats, tan si ho mirem des de l’òptica política, com si ho fem des de la social, uns temps, que malgrat l’enorme terrabastall, que ha significat el procés cap a la independència, s’observa una enorme manca de compromís social.

De fet, es fa ben palès, en associacions socials i esportives i fins i tot en l’àmbit individual. Faig aquestes reflexions, perquè me n’adono que el meu nivell de compromís, és seguit cada cop per menys gent, de fet no és pas gens fàcil, fer-me assumir compromisos, perquè en valoro els pros i els contres, però quan ho faig, és amb totes les conseqüències.

El compromís de més calat, però, el vaig assumir fa trenta-vuit anys, bé de fet els farà demà, el compromís públic, de conviure plegats amb la meva companya de tota una vida, l’Àngela, compromís que vàrem anar covant, a poc a poc durant uns quants anys i es pot dir que no ens ha anat gens malament.

Ho escric avui, perquè demà, prou feina tindre a celebrar-ho, content que aquesta vida em comú, sigui tan duradora i ens hagi donat tantes satisfaccions, home, de moments durs, també n’hem passat algun, però sempre l’un ha tingut el suport de l’altre i amb la perspectiva que dóna el temps, només tens sempre present, la part més positiva i de fet els moments complicats, han contribuït a enfortir la relació.

Manel Mayor                                                              11 de març de 2015

Hi ha herències que són ben agradables i profitoses, com per exemple l’herència cultural dels nostres avantpassats, en canvi, n’hi d’altres, que són certament feixugues i gens agradables, si més no, per mi, com per exemple, les herències social i política del franquisme, de fet és a aquestes darreres que em vull referir.

EL flagell, la cançó enfadosa, de la política és dolenta, la política només porta desgràcies… malauradament, encara és molt present a la nostra societat, com un virus perniciós, creat expressament per emmalaltir-la, per impedir que la ciutadania pensi i hi hagi perill d’una revolta. És del tot evident, que el millor antídot per aquesta malaltia, és la cultura i específicament, la cultura política, aquella que ens permet diferenciar, la bona de la mala política.

La política, al contrari del que ens volen fer creure, els agents propagadors de l’esment virus, és present en totes les nostres accions i en totes les nostres activitats. Quan manifestem les nostres actituds i inquietuds, culturals, lingüístiques, socials… estem fent política, fem bona política, serà més encertada o menys, però és bona, perquè és honesta.

En la política, hi ha bons i mals polítics, honestos i pocavergonyes, més o menys com en tots els oficis, com de polítiques, que també n’hi ha de bones i de nefastes. El problema més greu però, és que a diferència dels estats democràtics de debò, aquí, els deshonestos no van a la presó i a sobre tenen la fatxenderia, de ni tan sols dimitir.

Per desfent-se’ns d’aquest llast, hem d’eliminar aquest virus i la millor manera de fer-ho, és començar-ho tot, de cap i de nou, fer noves polítiques i si, també, fer un nou País, just i democràtic: la República Catalana.

Manel Mayor                                                        08 de març de 2015

Un dels problemes que patim les petites ciutats i entre elles Sant Feliu de Guíxols, és la manca d’harmonia entre el transit rodat i la circulació de vianants. Els motius són diversos, entre ells hi destaca, de manera escandalosa, la manca de civisme, però aquest, encara que greu, no és el més important.

Crec que en això, si no tots, si una gran part, hi estarem d’acord, és que el centre històric de la nostra ciutat, és francament bonic i que si féssim les coses bé i em refereixo a aplicar normatives amb cara i ulls, seria a més a més, francament acollidor.

A totes les ciutats, amb certes aspiracions de ser capdavanteres, s’està imposant, l’ús exclusiu de circulació de vianants, pels seus nuclis històrics, cosa que convida a Transitar-hi i admirar els edificis, visitar les seves exposicions i si, ja que hi som, visitar els comerços, em semblaria de sentit comú i de ser coherent, no anar a l’inrevés del món i seguir les pautes que ens marquen, experiències alienes, que són un exemple d’èxit.

Perquè tot això es pugui complir, cal fer polítiques, pensant en el conjunt de la població, no només en uns quants, malgrat que a aquests pocs, se’ls hi puguin generar petites incomoditats.

Si volem fer un país de cap i de nou, hem de començar pels fonaments i els fonaments d’aquest gran edifici, que ha de ser la República Catalana, són els municipis.

Manel Mayor                                                             05 de Març de 2015

Com cada darrer dijous de mes, al vespre, busco l’ordre del dia del Ple Municipal i la imprimeixo, normalment hi dono un cop d’ull i me’n vaig a peu cap a l’Ajuntament, aquest dijous però, pel que sigui, perquè estava fent altres coses, perquè una trucada em va despistar… pel cas és el mateix, el fet és que me’n vaig anar cap al ple, sense mirar-me la punyetera ordre del dia.

En arribar a l’Ajuntament i pujar les escales, en direcció a la Sala de Plens, me n’adono, que hi ha una quantitat considerable de gent, dones, homes i fins i tot nens, uns negres, altres magrebins i uns pocs del país. Llavors sí que llegeixo el coi de paper i veig que es presenta una moció de suport, a una ILP, presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sant Feliu de Guíxols, contra la pobresa energètica.

Les competències municipals en aquest àmbit, són tan minses, que de fet es pot dir que no existeixen, perquè depenen de la bona voluntat i prou, fins i tot, cal recordar que la migrada llei que va aprovar el Parlament de Catalunya, està suspesa, per tant a efectes pràctics, l’aprovació d’aquesta ILP, al ple de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, no serveix pràcticament de res.

Fer creure que ja està tot solucionat, com varen tenir la barra de dir, alguns dels organitzadors, a tota aquesta gent, que és pobra i ignorant en tots aquests temes, em sembla d’un cinisme vergonyant, fer populisme, enganyant a tota aquesta gent, em sembla indecent i ja per postres, que el representant del PP, també s’apunti al carro dels que fan volar coloms, a costa d’aquesta gent, em sembla senzillament intolerable.

Manel Mayor                                                    02 de marçde2015

No ho vaig poder evitar, quan vaig veure la capçalera, de la notícia de l’estratègia política d’ICV, em va venir a la memòria, una expressió d’un tècnic industrial, que em preparava, ja fa una colla d’anys, a mi i altres companys de professió, per a l’obtenció d’un carnet professional de grau mitjà. Quan posàvem en qüestió, alguna normativa incoherent o que es contradeia clarament amb altres parts de reglament en qüestió, ens mirava amb un somriure murri i ens deia, perquè ho sapigueu, els reglaments industrials en aquest país, es fan en una discoteca, a les sis del matí i amb barra lliure. Naturalment, l’esclat de rialles era evident, però era una manera simpàtica, d’admetre les incoherències i les incompetències de més un.

Però bé, tornant al principi i de fet, a l’objecte d’aquest escrit, aquesta va ser la meva reacció a la capçalera, però en llegir la notícia completa, em vaig haver de fregar els ulls, perquè no m’ho podia creure, seguint amb la ironia del tècnic industrial, si els que fan reglaments els fan a la discoteca, els que fan l’estratègia d’ICV, la deuen fer a Amsterdam, mentre veuen volar elefants de color rosa.

A veure siguem seriosos, veient el caire que van prenent els esdeveniments polítics, em sembla demencial, que algú es cregui i vulgui fer creure, que a dins de l’estat espanyol, es pot ser sobirà, es poden crear estructures d’estat, dins la legalitat espanyola i que es pot crear un estat lliure i sobirà, dins l’estat espanyol, com a broma, pot passar, però dir-ho de manera seriosa…

La pregunta adreçada a aquesta cúpula és la següent: aquests darrers sis anys a on han estat? I que han fet, a part d’escalfar una cadira i cobrar un sou?

Se’n van adonar, quan ens varen capar l’Estatut? I quan varen portar al TC la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya? I de quan van declarar inconstitucional la consulta? I de quan el fiscal general de l’estat es va querellar contra el President de la Generalitat i dos consellers més? I ara quan han declarat inconstitucional la nostra llei de consultes? I quan el ministre Wert, ha decidit imposar la religió(catòlica), com a assignatura obligatòria? I quan han suspès al jutge Santiago Vidal?

No sé en realitat, quins paràmetres ètics i polítics, regeixen les seves decisions, però evidentment, no viuen al món real i les seves actituds, són nocives per la meva salut i per la dels meus compatriotes.

Manel Mayor                                                         01 de març de 2015

Que aquests del PP, són uns impresentables, és una cosa sabuda i assimilada per tothom o per gairebé tothom, però les penques d’en Mayor Oreja, són d’una total indecència, no ja política sinó social, per sort, aquest trist personatge, emergit del franquisme, no té res a veure amb mi, ni en l’àmbit familiar ni en l’àmbit ideològic, en aquest darrer supòsit, puc dir amb orgull, que ens trobem als antípodes, l’un de l’altre.

Voldria recordar-li a aquest individu, que no es mereix l’apel·latiu de senyor, que ell i tots els de la seva corda, han fet servir durant dècades, la violència d’ETA, per tapar els propis crims, els comesos durant el franquisme i els d’aquest temps que ells anomenen democràcia i es pot dir, sense temor a equivocar-se, que aquest ha estat, el seu únic punt programàtic i d’ençà que ETA ha deixat de matar, s’han quedat sense programa.

És indecent i fins i tot diria que criminal, tractar el poble català de seguir les directrius d’ETA, pel fet de voler aconseguir la llibertat, de manera pacífica i democràtica, si, aquella que ens va estar usurpada per la força de les armes, sí, aquest Poble que ha estat subjugat i reprimit amb tota mena de violència, durant més de tres-cents anys.

Ja per acabar, només recordar-li, que ens ho van intentar prendre tot, la llengua, la cultura, la història… però en realitat, l’únic que ens han pres, és la por. I ja per finalitzar, només una demanda: Tanqui aquesta boca i calli d’una vegada.

Manel Mayor                                                                 24 de febrer de 2015

S’omplen la boca de democràcia i no paren i de tant d’anomenar-la, es creuen i ens volen fer creure, que són demòcrates… sí, m’estic referint a tots aquests demòcrates de nou encuny, que no són res més, que els hereus del feixisme espanyol, nascuts i criats, a l’ombra del poder franquista i ara són demòcrates de tota la vida.

Si, són aquells, que privatitzen la gestió dels serveis de primera necessitat i que malden per fer el mateix amb la sanitat pública. M’estic referint a l’electricitat, el gas i en menor mesura a l’aigua. El cas més flagrant és el de l’electricitat, que a part de vendre el kilowatt a un preu excessiu, ja fa una colla d’anys, es van treure de la màniga, una mena de taxa, a preu fix per potència contractada i ara recentment, resulta que ens cobren una nova taxa afegida, anomenada, facturació per peatge d’accés i tot això, sense comptar amb el vint-i-u per cent d’iva, que també ens encolomen.

Ara ja fa uns quants anys, Gas Natural, també es va apuntar al termini fix de potència i no s’han inventat de moment cap més taxa. En quan a l’aigua, al meu municipi, encara no s’han inventat res d’això, bé, llevat de la quota d’inversions i de la repercussió del cànon de l’aigua, continuen anant amb els mínims de consum i les penalitzacions quan s’excedeix dels límits prèviament establerts, de tant en tant, però, els hi encolomen el cobrament d’impostos, dins dels seus rebuts, que no tenen res a veure amb el consum.

Atès tot l’exposat, en els anteriors paràgrafs, hom diria, que tota aquesta nissaga de demòcrates de tota la vida, estan convençuts que tots aquests serveis bàsics, en realitat són un luxe i que els pobres i els que ells han empobrit amb totes les seves martingales, no hi tenen cap dret, per això tant se’ls hi en dona, de la pobresa energètica, que hi hagi gent que emmalalteixi per culpa del fred, perquè no es pot pagar aquests serveis, l’únic que els importa i els interessa, és que aquestes empreses facin, com més negoci millor i a sobre tenen la barra i la pocavergonya de parlar de democràcia.

Manel Mayor                                                          17 de febrer de 2015

Feia molts de dies, que no em posava al davant del teclat, per expressar les meves opinions, els meus pensaments i els meus sentiments, no sabria pas dir-ne exactament el motiu, crec que no n’és pas un de sol, més aviat, jo diria que és un cúmul de circumstàncies, que m’han tingut ocupat en altres menesters, això afegit, al fet que quan fa alguns dies que no ho fas, t’agafa com una mena de… no sabria dir, si de mandra o d’un cert temor a posar-t’hi, per manca d’idees o per por de quedar en blanc.

Ja que avui és dissabte de Carnaval i hi ha un cert relaxament, he decidit aprofitar-ho, per deixar-me anar i a veure què en surt. He de dir, que m’he fet el ferm propòsit, de no fer crítica municipal, ja que considero que en aquestes dates, no seria pas gens seriós i seria prendre-li la feina al Gran Carnestoltes.

El que sí que em ve de gust, aprofitant el relaxament, és fer unes quantes reflexions, no sé si íntimes, però que en tot cas, no han de ser amagades, ni tancades amb pany i forrellat al meu interior.

Com molts dels que em llegiu sabeu, ara ja fa cinc anys que se’m va manifestar o va sortir a l’exterior, una malaltia crònica, que em va canviar radicalment la meva vida, un cop superats els dos períodes d’internament hospitalari, va començar l’odissea de descobrir, quina malaltia era la que m’afectava i un cop esbrinat, el metge em va dir, que no tornaria a treballar mai més, que els esforços físics s’havien acabat…

La trompada moral que em va significar, va ser de dimensions considerables, de fet, avui puc afirmar, sense cap mena de temor a equivocar-me, que sense el suport d’amics de debò i el de la família més propera, no hauria estat capaç de superar-ho.

Hi ha una dita i de fet és del tot real, que diu, que quan et venen mal dades, és quan veus els amics de debò i que malauradament, disminueixen considerablement en nombre… i en canvi, jo puc afirmar que m’han sortit els amics esperats i aquells que no hi comptava gaire, pel fet, que la feina i el dia a dia, ens havia allunyat, més que res físicament, doncs he pogut notar el seu suport, en uns moments molt complicats per mi.

Puc considerar, que amb aquesta quantitat d’amics, sóc enormement ric, doncs els diners, no em preocupen pas gaire, doncs crec, que només ens calen els necessaris per subsistir, malgrat que molts em considerin un somiatruites, estic plenament convençut del que dic i és per això, que he volgut mostrar el meu agraïment, a tots el meus amics, als que hi son i els que ja ens han deixat, sense ells, no hauria estat capaç de superar-ho.

Manel Mayor                                                         14 de febrer de 2015       

Sé que molts, ho trobareu exagerat, això que escriuré, fins i tot n’hi haurà alguns, que pensaran, ui, a aquest, l’hi falta un bull, però, els que teniu animals i els estimeu, segur, que ho entendreu.

Ja fa molts anys, vaig ser testimoni d’un fet per mi i en aquells moments, realment extraordinari. Es tractava d’un home esquerp, talment un alarb, avar en paraules i en somriures, de fet, tremendament avar, en exterioritzar qualsevol sentiment… El fet, és que estava assegut en una cadira de balca, d’aquelles baixes, al costat d’un dels seus gossos, molt vell per cert, que estava agonitzant i ell, tant dur tant esquerp… Estava plorant com una criatura, desconsoladament i jo, ben jove per cert, me’n vaig adonar, del molt que es poden arribar a estimar, aquest animals fidels.

Tots aquests fets, em venen a la memòria, mentre les llàgrimes em regalen cara avall, sense aturador, doncs aquest vespre, ha mort la meva gossa, molt velleta ella, doncs ja tenia disset anys i tot i que saps i n’ets plenament conscient, que aquesta vida s’ha d’acabar d’un moment a l’altre, el dolor és gros, perquè aquests animals, es fan estimar i molt.

De fet, són molts anys de convivència i arriba un moment, en què es converteix en un membre més de la família. Era manyaga i l’hi agradaven moltíssim les moixaines, era inquieta, intel·ligent… En fi, era un ésser que es feia estimar, sé que la trobaré molt a faltar, de fet, ara mateix, ja la trobo a faltar i renoi, les llàgrimes, ja em tornen a regalimar galtes avall, per tan, ho deixaré aquí, Isis, no t’oblidarem mai.

Manel Mayor                                             26 de gener de 2015

Encara hi ha algú que dubti, que CIU no vol que hi hagi plebiscitàries? I a sobre tenen la barra i la poca-solta, de fotre’n la culpa a ERC, amb l’inestimable ajut, dels grans mitjans de comunicació. Estan fent el possible i l’impossible, perquè no hi hagi manera d’arribar a un acord.

S’estan empescant fórmules tan i tan indignes, que semblen imaginades, només perquè els altres, no les puguin acceptar de cap de les maneres o és que hi ha algú que ho trobi normal? S’ha vist en algun país dels anomenats civilitzats, que el president imposi com s’han de fer les llistes dels oponents? I des d’ERC es diu públicament, que malgrat no estar-hi d’acord, ho accepta per tirar endavant i s’ha de sentir, que la manca d’acord és culpa d’ERC, quins pebrots!!

És evident, que estic molt i molt emprenyat i ho estic, amb aquests que es van apuntar al carro de l’independentisme, a darrera hora, no perquè n’estiguessin convençuts, sinó per no perdre el tren del poder i ara tenen les penques, de voler donar lliçons de sobiranisme.

Esteu al cas, del que els hi ha costat pronunciar la paraula independència? I quan per fi s’han decidit, ara no hi ha manera de fer-ho efectiu. Tant de cridar que l’enemic era fora, que no ens baralléssim pas, ara resulta que posen més bastons a les rodes, que el mateix Rajoy i el seu govern. Ho tenim a tocar, però sembla que si no hi ha un miracle, ho tornarem a perdre tot, per les ambicions dels de sempre, perquè per molt que sortim al carrer, les eleccions només les pot convocar el President. Tant de bo m’equivoqui i aquesta setmana tinguem una gran alegria.

Manel Mayor                                                                          13 de gener de 2015