És ben bé, que pel que sigui, Sant Feliu és un lloc peculiar, en el que normalment es fan coses, que en altres contrades no es farien o si es fessin, els hi fotrien la cavalleria per sobre, una de les peculiaritats ganxones, és inutilitzar voreres, ja temps enrere ho vaig denunciar, en un altre lloc a prop de casa meva, però amb una gran diferència, allò  ja estava fet i l’objecte de la meva queixa actual, s’està fent o s’està produint en aquests moments.

Tal com es pot apreciar, a la fotografia que encapçala aquest escrit, es tracta d’una vorera més aviat estreta i no se’ls hi acudeix res més, que instal·lar les columnes de les lluminàries, al bell mig de la vorera. Per tant, ja se’ns diu de facto, que no podem passar-hi amb un cotxet i molt menys encara, amb una cadira de rodes, de fet no hi podem passar ni tan sols amb un infant agafat de la mà. El lloc, per si no queda gaire clar, és, baixant de la rotonda que uneix la Ronda de Ponent, amb la Carretera de Girona.

Aleshores, perquè renoi han de servir les voreres? Per fer bonic? Si, ja sé que se’m dirà, que en aquest tram hi ha tot d’arbres, completament al mig de la vorera, també, d’acord, però això ja estava fet i l’objecte de la meva queixa, no, o és que perquè l’empresa que ha agafat la concessió estalviï calés, ho hem de permetre tot? Tant costa instal·lar les columnes en un extrem de la vorera? Tant l’hi fot, cap endins o cap enfora, però seria del tot raonable, que es fes així.

Un altre dia parlaré dels arbres que hi ha a les voreres i la seva nefasta elecció, si més no, aquesta és la meva opinió, però d’això, ja en parlaré més endavant.

Estic gairebé segur, que els responsables es passaran les meves queixes, per l’arc de triomf, però jo no hi puc fer res més i si més no, em quedo amb la consciència tranquil·la, que he fet la queixa, en el moment que encara es pot rectificar.

Manel Mayor                                                                             07 de gener de 2015      

Vaig acabar l’any escrivint sobre Sant Feliu i el començo de la mateixa manera, malgrat avui no sigui dia u, sinó dia quatre i el darrer del 2014 tampoc va ser el dia trenta-u.

Ja fa dies que em volta pel cap, escriure aquest article o un de semblant, de fet, d’ençà que varen començar aquestes obres, que per dir-ho de manera educada, no es va decidir començar-les, en les dates més adients o no es va pensar en el destorb i els inconvenients que generen, tots aquests carrers de potes enlaire i amb les obres aturades, durant quinze dies, que a més a més, són les festes de Nadal.

La veritat, és que sobta, que un equip de govern tan preocupat, per la lliure circulació de vehicles, no s’encaparri en absolut, ni faci cap actuació, destinada a millorar la circulació en aquests barris afectats.

Sense ànim de ser càustic, fa ben bé la sensació, que qui és el responsable, tècnic o polític o tots dos alhora, controlen o intenten controlar la situació, des d’una taula de despatx i és clar, des d’aquesta posició tot funciona, perquè com se sol dir en el món de la construcció i la indústria, el paper ho aguanta tot. Però les situacions reals, cal analitzar-les sobre el terreny, perquè només veient la realitat, crua i pelada, es poden prendre decisions adients o si més no, el marge d’error és més petit.

No em serveix tampoc d’excusa, que les obres s’havien de començar l’any 2014, començar les obres, no vol dir fotre potes enlaire tots aquests carrers, es podia haver fet de manera molt més subtil i ja haguessin estat començades.

Segurament, els responsables de tot aquest desgavell, deuen moure’s molt poc a peu pel poble, perquè de fet, només cal parar una mica l’orella i transitar a peu per sentir les queixes dels veïns, perquè quan hom va a peu per Sant Feliu, sent queixes, algunes amb raó, altres sense i de tant en tant, algun afalac…

En resum i per acabar aquesta història, jo ho definiria, com un intent de treure pit, amb un error de càlcul i que tot plegat, ha generat l’efecte contrari, al previst…

Manel Mayor                                                                      04 de gener de 2015

Com he deixat ben palès, en més d’una ocasió en aquest el meu bloc, m’estimo Sant Feliu i d’una manera molt especial, el seu passeig, un indret a on els infants aprenien a anar en bicicleta, a on es duia a passejar als nadons, a on anaven a prendre el sol els avis…

Aquest passeig era motiu d’orgull pels ganxons, ja que en els seus voltants, no n’hi havia cap que se li assemblés ni de lluny. Ara observo amb tristesa, la seva progressiva degradació, mentre vaig veient amb ràbia continguda, el tant se me’n fot dels meus conciutadans i el del govern de la ciutat, amb l’agreujant que aquests darrers, en son part activa de la seva degradació, conscientment o inconscientment.

D’un temps ençà, els diumenges, que és el dia d’esbarjo per excel·lència, de la major part de la nostra població,  ja no es pot gaudir d’aquest indret, doncs està ocupat totalment pel mercat, fet del qual ja en vaig parlar en aquest espai, temps enrere. Tot això, sense oblidar que aquells arbres, que tant de goig havien fet, s’estan morint a poc a poc, per podes mal fetes i fora de temps i per manca de reg. Tot això es observat, pels qui haurien de posar-hi remei, amb total passivitat.

Ara i per acabar-ho d’adobar, no se’ls hi acudeix res més, que fer una mena d’en formigonada, tal com mostra la fotografia, que encapçala aquest escrit. Durant el darrer ple, d’aquest any que ara s’acaba, el Regidor d’ERC, en Jordi Vilà, els hi va preguntar per l’afer… La seva resposta, és prou singular, són proves… Aleshores, jo em pregunto, el proper pas, és matar els arbres i posar-hi mosaic? No sé… Per fer proves…

Manel Mayor                                                             31 de desembre de 2014

Tot i que a hores d’ara, ja les he vist de tots colors i he pogut comprovar la capacitat que tenen alguns per canviar de jaqueta i quedar-se tant amples, encara n’hi ha que em sorprenen, per barruts i poca-soltes.

Aquests de l’Interviu, es despengen amb la informació d’una suposada preocupació, al si dels Mossos d’Esquadra, pel Grup de Mossos per la independència, segons ells, un fet molt greu i reprovable.

Aniré a pams, en primer lloc i per a la seva informació, els hi puc dir que als Mossos d’Esquadra, hi ha tota mena d’ideologia, n’hi ha del PP, de C’S… i evident ment també n’hi ha d’independentistes, en segon lloc i això s’ho guarden, els cossos policials espanyols, es caracteritzen, per tenir ideologia ultra espanyolista i ser altament autoritaris, doncs no en va, són prèviament adoctrinats, igualment com ho són els soldats professionals a les acadèmies militars.

Un cop exposat tot això, en trec les meves pròpies conclusions, que no són altres que les de deixar en evidència, a uns personatges que haurien d’informar i en canvi el que fan és intoxicar. I a sobre encara tenen la barra, de fer-se passar per una publicació d’esquerres i independent, viure per veure…

Voldria deixar constància, de la pluralitat ideològica de la policia catalana, cosa que ens hauria d’alegrar, doncs considero que els policies, són part del nostre País i no unes elits a part i com a tals, són ben variats, com correspon a un país com el nostre.

Manel Mayor                                                       23 de desembre de 2014

Quan fa cosa d’un mes i escaig, vaig escriure sobre “Podemos”, estava segur que no m’equivocava pas gens o gairebé gens en les meves anàlisis, d’aquest moviment i el seu líder. Ara veient, escoltant i llegint, el seu discurs multitudinari, em ratifico en les meves afirmacions, és un autèntic demagog, sense cap mena d’argument polític, perquè l’insult, no el considero un argument.

En comptes de contestar el requeriment de la CUP, per què es definís amb el dret a la independència de Catalunya, s’ha limitat a treure de context, l’abraçada de David Fernández i Artur Mas, dient que ell no s’abraçaria mai a Rajoy ni a Mas, oblidant però l’efusiva encaixada amb Felip VI, representant d’una institució, paradigma de la corrupció.

Ha ofert tot un recital de demagògia espanyolista, la nació de nacions, la nació dels pobles… la mateixa història en la qual es troben tan còmodes, ICV i PSC, ha gosat dir i cito de memòria, que els catalans s’han sentit insultats pel govern del PP i ha donat a entendre que ells que són tan ben parits, ho solucionaran tot, però negant alhora sense dir-ho clarament, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Li voldria recordar o si no ho sap, li ho dic ara, que els catalans fa segles que ens sentim insultats, menyspreats, menystinguts i sotmesos per les castes hispanes, a les quals està fent el joc, per mirar de carregar-se el procés d’independència de Catalunya.

Sense a penes discurs, esvera les masses i de fet els hi diu, allò que volen sentir; aplega gent desencantada, desesperada o farta de mentides. Amb les lògiques diferències degudes a dues èpoques diferents, s’ha guanyat a pols, el títol de successor d’Alejandro Lerroux, un altre fenomen de la manipulació i la demagògia, que va donar nom a un fenomen polític anomenat lerrouxisme.

Manel Mayor                                                             21 de desembre de 2014

Vaig començar a escriure aquest article, fa ben bé un parell de dies i no ha perdut actualitat, almenys jo ho veig així. En tot cas, les declaracions de l’Oriol Junqueras, vindrien a reforçar el meu punt de vista i els meus arguments.

Tanmateix, hi ha gent i grups de gent, que sembla talment, que vulguin fer esclatar el procés d’independència des de dins mateix. No és pas una acusació, jo diria que és com una mena de sensació o probablement un estat d’ànim, com aquell que diu, coses meves…

Hi ha coses, que se’m fan molt difícils d’entendre i no només em refereixo a comentaris de carrer, sinó també a comentaris d’editorials. Sembla mentida, que en Mas i en Junqueras no es posin d’acord, diuen, com ho poden endarrerir tot per qüestions menors… No tenir la majoria de vots, no d’escons, el cinquanta per cent més un, com a mínim, això és una qüestió menor? O és la mare de les qüestions?

Hi ha un fet o una sèrie de fets, que em semblen d’una gran i greu irresponsabilitat, per part d’alguns que s’anomenen independentistes, que no és altre, que donar crèdit i peixet als unionistes, que només fan declaracions i afirmacions sense solta ni volta, per rebentar el procés d’independència o si més no intentar-ho, sense cap mena d’argument. En canvi es dediquen a atacar sense pietat, als que van en el mateix tren, aquells que dubten, perquè no volen fallar.

Hi ha una cosa, en la que estarem tots d’acord i és que es faci com es faci, s’ha de fer bé o fins i tot diria que molt bé, ara no podem errar el tret, per tant hem d’apuntar molt bé. Deixem de ser puristes i ajudem i a la vegada, anem arrencant carotes, a tots aquests que fan de l’ambigüitat el seu ofici i mostrin el seu veritable rostre i quedin d’una vegada per totes retratats.

Manel Mayor                                                     20 de desembre de 2014

Com cada any quan s’acosta la data, se’ns fa propaganda fins a l’extenuació, del dia de la marató de TV3, aquell dia, que sembla ser, que tots ens tornem més bons i solidaris, per oblidar-ho l’endemà.

Jo, que voleu que us digui, amb això de la caritat, no hi he cregut mai, no deixa de ser l’excusa perfecta, perquè el poderós netegi la seva imatge, donant allò que hagués llençat igualment. Hipocresia i cinisme se’n diu d’això, de fet, hi ha una frase que ho defineix perfectament i que a mi m’agrada recordar quan surt el tema i que diu així: la caritat és la coartada de la injustícia.

Si, ja sé que la marató demana solidaritat, però aquesta solidaritat, es converteix subtilment en caritat i d’aquí la meva denúncia al cinisme i hipocresia de la nostra societat.

Renoi, pensareu molts de vosaltres, a aquest paio tant li fa la misèria dels altres. Ja sé que així de cop i volta a molts els hi pot sobtar, però és que la caritat no soluciona la pobresa, però serveix per apaivagar-la, diran d’altres… De fet, el que és immoral i indecent, és l’existència de la pobresa i és el bon govern el que hauria d’equilibrar la societat, bé, el bon govern… I el sistema, és molt evident i notori, que el capitalisme salvatge genera grans i greus desequilibris socials i que s’agreuja amb mal govern i s’accentua encara més, si aquest govern, a sobre és corrupte.

No és immoral i indecent, gastar milers de milions d’euros en armament, per causar la mort i la misèria? I en canvi per investigar per salvar vides i per curar malalties avui incurables, s’hagin de fer campanyes, per conscienciar a la població perquè sigui solidària? I que encara es tingui la barra de voler fer mala consciència al que menys té?

Segur, que alguns de vosaltres ja esteu pensant, que proposo una alternativa al capitalisme, tant de bo ho pogués fer, però no sóc pas economista i per tant no podria presentar uns arguments sòlids i creïbles, però en canvi sí que puc proposar, una no submissió, als poders financers, que altres anomenen mercats i un eficient control d’aquests, tot això juntament amb un equilibri social, que hauria de començar per no escanyar al més feble i encara menys donar via lliure al més fort i poderós.

Tal com diu la dita, no donis peix a qui passa gana, ensenya’l a pescar o dit d’una altra manera, no fem caritat, fem la societat més justa i equilibrada.

Manel Mayor                                                          10 de desembre de 2014

Jo diria que ja n’hi ha prou de dir bestieses i el que hem de fer, és anar per feina. Ara i en aquests moments, el més important és la unitat, que no la uniformitat, però alerta, no tenim pas tot el temps del món, molt al contrari, tenim pressa, molta pressa, per treure’ns aquest dogal del coll i espolsar-nos el jou que ens té fermats al poder d’un estat, que ens maltracta de totes les maneres possibles i no ens vol deixar ser el que som, mentrestant, els que no volen deixar la moma, s’esplaien a gust.

El senyor Duran i Lleida, no pot estar una setmana seguida, sense dir-ne alguna de grossa i darrerament les diu de l’alçada d’un campanar. Sovint, pot donar la sensació que arrossega una miopia política, certament exagerada o que es creu de debò, que la majoria de catalans som curts de gambals, en realitat, res de tot això; el que li passa, com ho diria… tal vegada, com ho expressaven els vells d’abans, vol guardar el cul i conservar la panxa plena.

Però no ens creguéssim pas, que el senyor Duran és l’únic, que diu aquestes bestieses, n’hi ha molts d’altres de panxacontents, que com que viuen en el seu món, sovint aïllats de la realitat, s’han arribat a creure que la pobresa no existeix, aquest no és pas el cas del senyor Duran, ell sí que ho sap, que n’hi ha de pobresa i cada cop més, el que passa, és que tant se n’hi en fot, mentre ell i el seu cercle vagi bé, tot i tothom va bé.

Per tot això i per altres realitats, s’ha de recordar, que el nostre País és el que és i que no es pot permetre el luxe, de què l’escanyin més del que ho fan en aquests moments, per això és tan important, viure el món real o dit d’una altra manera, arremangar-se, baixar al carrer i barrejar-se amb la gent.

S’ha criticat molt des de certs mitjans i alguns amb molta duresa, la intervenció del President d’ERC, simplement, perquè l’Oriol Junqueras va tenir la gosadia, de dibuixar el nostre país tal com és, de despullar la realitat crua i dura de la nostra gent, mostrant les seves mancances i fent una crida a totes les forces polítiques i socials, alertant-nos, que no podem mirar cap a un altre cantó i dient de manera clara i planera, que no podem construir un nou país, sense mirar la nostra gent i governar el dia a dia, mentre anem construint les eines d’estat, que ens han de permetre bastir la nova República.

Avui, no vull pas polemitzar ni amb llistes separades ni llistes úniques, però sí que vull parlar d’allò que els mitjans no ho volen fer. Em sembla que és molt evident i això s’ha dit moltes vegades, que amb l’estat espanyol, només es pot negociar d’igual a igual, per tant em sembla que sens dubte, el que no podem fer és crear estructures d’estat, sota la legalitat espanyola, des de la CUP en diuen desobediència i des d’ERC exercir la independència i en això estem…

Manel Mayor                                                             07 de desembre de 2014

Hem sentit a dir fins a l’extenuació i de manera continuada, sobretot en aquests darrers temps, que no busquem l’enemic a casa, que l’enemic és a fora. Això sense deixar de ser cert, no és pas del tot exacte, alguns, hem denunciat des de fa ja temps, als moviments neo lerrouxistes, als quintacolumnistes, als cavalls de Troia, els podem anomenar com vulguem, però hi són, encara que no siguin visibles per a tothom i d’aquí la seva perillositat.

Aquells que ens amenacen, que ens insulten i que ens maltracten de totes les maneres possibles, són perillosos i tant! Però com que ja els veiem a venir, ens preparem per lluitar-hi, malgrat que tinguin molt de poder. El gran perill ve dels altres, que amaguen les seves veritables intencions, embolcallats en l’ambigüitat, el populisme i la demagògia, són aquells que ens han de salvar de tots els mals, que hi ha i per haver… I malament rai, quan algú va de salvador.

Darrerament, sembla que els grans grups de poder, hi tenen la mà trencada, amb això de construir grupuscles populistes, destinats a destruir els veritables grups d’esquerres. Aquesta gent, disposen d’una bona façana, però uns arguments escassos i febles, quan hom comença a gratar una mica, surten tot seguit les seves mancances.

Això que he intentat descriure, al paràgraf anterior, va passar amb el moviment dels indignats, que feien assemblees contínues i inacabables per a tot, però en quinze dies no s’havien posat d’acord, amb el dret d’autodeterminació dels pobles, tot un símptoma. Al partit aquest que sembla que està de moda, aquell que va fabricar diuen, “La sexta” i és clar, finançat pel penques d’en Lara, ja se li comença a veure el llautó, i ja que parlem d’en Lara, compte amb la seva nova adquisició: “El Periódico”.

Tampoc voldria passar per alt, el mal enorme que està causant, en Josep Antoni Duran i Lleida, l’home de les mil cares, el creador de la puta i la ramoneta, el que no ha deixat de posar bastons a les rodes al procés d’independència, des del primer moment, compte amb aquest personatge i la seva darrera creació: hi ha vida, més enllà de la independència.

Manel Mayor                                                       24 de novembre de 2014

Quan hom escriu reiteradament, de manera continuada, sobre un tema determinat, té la sensació o si més no, la sospita, que s’està repetint i aleshores el que cal, és fer una pausa i deixar reposar sensacions, emocions i pensaments. Per aquest motiu, entre d’altres, els que seguiu amb assiduïtat els meus articles, us haureu adonat que els he espaiat de manera ostensible.

Aquest darrer any o fins i tot els dos darrers anys, he escrit de manera continuada, sobre el procés d’independència del nostre País, intercalant, això si, temes de política i crítica municipal i d’altres més personals. Per tant, no deixaré d’escriure, que d’altra banda, tampoc ho faig de manera massa regular, sinó més aviat a estrebades, mogut per les emocions del moment, perquè de fet, no en tinc cap obligació, encara que a vegades, sigui una necessitat.

Això d’escriure, de fet és una activitat que m’avia atret, ja fa molts anys, però ho feia exclusivament per mi i no guardo gairebé res. Amb l’arribada de les xarxes socials, em vaig decidir de tant en tant, publicar alguna frase més o menys inspirada, algun paràgraf curt… Fins que fa gairebé cinc anys, vaig decidir obrir el meu primer bloc, més o menys seriós i vaig començar a escriure de manera més continuada, no he volgut dir regular, perquè no segueixo una pauta fixa, però això si, a mesura que he anat escrivint més i més seguit, s’ha anat convertint en una necessitat.

Certament, avui m’he deixat anar i crec que m’ha anat prou bé, buidar el pap sempre sol ser positiu, és com si t’alliberessis d’una càrrega prou pesada que portaves al damunt o almenys aquesta és la sensació que em queda a mi, perquè em podeu ben creure, m’he quedat molt i molt descansat. Parlar o escriure sobre mi, que de fet són coses semblants, sempre ha estat una qüestió força feixuga i tot i així m’hi he esplaiat força, perquè de fet, exposar opinions o fins i tot sentiments, és una cosa i parlar d’un mateix, ja és una altra qüestió.

Manel Mayor                                                         23 de novembre de 2014