Dimarts acabava el meu escrit al bloc dient que havien detingut una noia veïna de Viladecans, activista membre del CDR local, acusada de rebel·lió i terrorisme, avui dimecres tot mirant les notícies, em surt l’impresentable ministre Catalá, quina ironia de nom, increpant el senyor Campuzano i amb tota la barra i pocavergonya li etziba que té molta sort de poder dur el llaç groc, que atenció, ell considera ofensiu… entre altres bestieses.

Després de veure que manifestar-se, fer accions de protesta, sense violència, sense objectes contundents per exercir-la, voler defensar la república… és considerat terrorisme i rebel·lió, que ve ara? Quina serà la pròxima? Prohibir el dret de vaga? Considerar sedició la reunió de més de tres persones?

Tornant al ministre, algú li hauria de preguntar que entén ell per democràcia? Jo n’hi puc fer modestament uns quants apunts: llibertat d’expressió, dret a la protesta ciutadana social o política, dret a l’autodeterminació dels pobles, solucionar els conflictes polítics políticament i no mitjançant els jutges… no m’hi allargo més no fos que amb el nivell intel·lectual que se’ls hi va descobrint, no donessin l’abast.

Veient l’estat de setge d’amagatotis que ens tenen muntat i amb l’afició que hi tenen els Borbons, la meva pregunta és: La pròxima dictadura per a quan?

Manel Mayor                                12 d’abril de 2018

Acusar els C.D.R. de terroristes és una aberració tan gran, que et du a pensar que o bé els acusadors són uns paranoics o són uns estrategs molt fins que ens volen arrossegar cap a la violència i jo m’inclinaria cap a la segona opció sense descartar-ne la primera.

La justícia i l’estat espanyol, ens estant portant cap a un carreró sense sortida i a la vegada també s’hi estan posant aquests dos estaments; segurament esteu pensant: aquest paio s’està tornant boig, però veureu que no és ben bé així.

Aquesta situació que estem vivint, no sabem on ens portarà però apunta molt malament i ens pot portar a fets realment dramàtics, miraré d’explicar les meves temences, que de cap de les maneres voldria que fos així, no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, però no una mica sinó del tot.

Ja sabeu els que em seguiu que sóc molt aficionat o potser podríem dir que tinc el vici de rellegir la història i creieu-me el que sembla que es pot tornar a repetir no em fa gens de gràcia.

No sé si només m’ho sembla a mi però estan volent portar aquest conflicte cap al mateix front que varen aconseguir portar el del País Basc, que de fet és el que millors rèdits va donar al franquisme i als seus hereus ara al govern, que no és altre que el de la violència. Recordem que a Euskadi tot va començar per la reivindicació de la cultura basca i la repressió salvatge que varen rebre, va tenir la reacció que va tenir…

Per reforçar els meus temors, només cal que fem una ullada als comportaments de la justícia i els estaments policials si els causants del conflicte són els grups neofeixistes, cada cop més nombrosos al nostre país o si en són els defensors de la sobirania de Catalunya.

Crec que tots en sabem la resposta, els que destrossen tot el  que troben al seu pas, no els hi apareix cap policia, en canvi els que fan concentracions de protesta en defensa d’uns drets, en principi pacífics fins que compareix la policia se’ls acusa de violents…

Voldria pensar que serem prou capaços de mantenir la calma, però certament al jovent li estan posant complicat, ho deixaré aquí perquè ho faria massa extens i us avorriria, només remarcar que quan estic escrivint ja s’han emportat cap a l’audiència nacional una noia acusada de terrorisme i d’ideòloga del moviment.

Manel Mayor                      10 d’abril de 2018

Algú, segurament del meu entorn, deia recentment que aquests temps convulsos que ens ha tocat viure, són com una muntanya russa, ja que passem fàcilment de l’eufòria a la decepció més absoluta en espais ben breus de temps.

De fet, tal com va tot no té res d’estrany, ja que d’un temps ençà no guanyem per ensurts o potser seria més adequat dir-ne patacades, ja que si fem una mica d’anàlisi interior, veurem que ja ens ho veiem a venir.

Per dir-ho clar, jo no sé vosaltres, però jo estic tornant a veure l’esperit del franquisme més tronat, us haureu adonat que no he dit pas el fantasma, ja que el franquisme no ha mort, el que passa és que els seus hereus s’estan traient les caretes i ens mostren els seus veritables rostres.

Parlo de franquisme, perquè estan actuant de manera molt similar, empresonen els rivals polítics o hem de dir-ne enemics polítics? Empresonen cantants, escriptors… i tot el que gosa denunciar el règim corrupte dels Borbons, sí ja ho sé, ara no els afusellen ni els ajusticien al garrot vil, això Europa no ho pairia pas bé, així i tot ni ha molts que se’n moren de ganes, la finalitat és generar por, atemorir-nos de tal manera, que no siguem capaços d’enfrontar-nos a tanta injustícia i tanta corrupció i que qualsevol engruna que ens llencin magnànimament, l’assaborim com si es tractés d’una fita aconseguida.

Per fer tot això és clar, cal tenir col·locats els companys de viatge perquè facin que la feina sigui legal, he dit legal no pas legítima, que com tots sabem no van sempre agafades de la mà.

Manel Mayor                                    10 d’abril de 2018

Avui que es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Martin Luther King, el primer que em ve al cap és el famós: he tingut un somni(I have had a dream).

De fet, al cap de molts anys, alguns o molts, també hem tingut un somni, el somni de la república catalana i també tal com li van fer al doctor King, el poder també malda per fer-nos desaparèixer, no amb l’assassinat físic però sí amb el polític i en conseqüència amb la pèrdua dels nostres drets i llibertats fonamentals.

Sí ja ho sé, el somni de moment no s’ha pas materialitzat, però ha fet quelcom molt important: ha germinat en l’esperit de molta gent, d’una part molt important de la nostra població i tal com va passar en la lluita de l’insigne activista polític, no ha estat en va.

Una cosa que no em voldria pas desà en l’oblit, és que igual que va fer el mai oblidat Martin Luther King, el nostre activisme, la nostra lluita ha estat i és eminentment pacífica i com és evident, la que més mal fa i la més difícil de contrarestar, ho estem veient en directe, s’han d’inventar els delictes i pel·licular els informes policials per poder engarjolar dissidents pacífics, polítics o no.

Manel Mayor                                    1 d’abril de 2018

Hi ha coses com la manipulació barroera i la mentida sistemàtica, que em treuen de polleguera.

A veure, els polítics que varen fer l’intent d’instaurar o de fer l’intent fallit de proclamació de la república, sabien que es jugaven la possible acusació i ser posats a disposició de la justícia per allò que havien fet o en aquells moments encara volien fer.

El que varen cometre és un delicte de desobediència i un possible desacatament al tribunal. Això són fets i sabien que podia passar, molt diferent del que ha succeït, que estan acusats d’uns delictes inventats, inventats pel relat de guàrdia civil i novel·lats pel jutge instructor del tribunal suprem.

Els delictes de sedició i encara més el de rebel·lió, perquè existeixin han d’anar acompanyats de violència i si hem de fer cas d’algun jurista de renom que així ho ha manifestat, aquesta violència ha de ser extrema i res d’això ha succeït.

Tots sabem i els jutges govern espanyol i els seus mitjans de comunicació afins i en algun cas a les seves ordres, també ho saben, que aquí l’única violència que hi va haver va ser la dels cossos de seguretat de l’estat i a les proves gràfiques em remeto, cosa que els inventors dels delictes de rebel·lió i sedició no han demostrat.

Els que tenim ja una colla d’anys a les espatlles, hem vist diferents cops fets similars, durant la llarga dictadura, arreu, després al País basc i ara aquí a Catalunya, sembla que la xacra dels presos polítics no ens vulgui abandonar.

Manel Mayor                                     30 de març de 2018      

Dies enrere, fent una passejada per mi força habitual, als voltants de l’ermita de Sant Elm, però que durant un temps no ho serà, ja que l’exagerat trànsit per culpa de les obres de Rius i Calvet ho fa complicat, ja que passejant a peu en aquestes condicions t’hi jugues la pell.

Però no era pas d’això que volia parlar sinó del lamentable estat de l’hotel Panorama,  que aprofitant que era per allà he anat a fer el trapasser per veure com estava, bé d’hotel ja només n’hi queda el nom, l’esplèndid jardí ha desaparegut sota grans mates d’herbes de tota mena, l’edifici fa veritable fàstic ple de pintades indecents, sense portes ni finestres i pel que sembla saquejat de mala manera, la glorieta gran a punt d’entrar en ruïna, la petita esfondrada del tot, la cúpula de l’edifici vell ensorrada… i per acabar-ho d’adobar, quan es fa fosc, la visió de l’abans gran hotel Panorama, es converteix en un espectacle dantesc, fantasmagòric, que a part de fer mitja basarda fa molta pena.

És llastimós que des de la mort intestada dels germans Anlló, les autoritats del nostre municipi no han fet res perquè es conservés un indret emblemàtic, han permès al vandalisme destruir tot el que trobaven al seu pas i han permès que peces d’un cert valor com les glorietes i la cúpula se n’anessin a fer punyetes.

Segons l’ajuntament,  per fi i després d’errades de consideració en les subhastes (subhastar l’edifici incomplet), han aconseguit segons diuen vendre tot l’immoble, per fer-hi un hotel? La pregunta és pertinent perquè és el que se’ns ven al poble, el cert però, és que ja fa uns mesos de la suposada transferència i allà no s’ha mogut un clau… no serà que al final el que hi faran seran pisos? Digueu-me malpensat però això és el que es rumoreja per Sant Feliu.

Veieu fotografies adjuntes amb l’enllaç:

https://photos.google.com/album/AF1QipN4O3FI3-4L3Ak9WjEsBFJ4Z9Baj29o5u9Ql4TZ

Manel Mayor                           27de març de 2018

Ahir quan escrivia temps de repressió, encara no sabia si empresonarien tots els que s’havien de presentar al suprem, però sincerament, com molts de vosaltres m’ho temia, en tenia tota una intuïció… però el que crec que no és pas només una simple intuïció personal, és la fugida endavant de l’estat espanyol.

Ens adonem que el proper encausat o empresonat pot ser qualsevol de nosaltres? I no només per ser republicà i voler la independència del nostre País, sinó simplement per ser demòcrata i voler viure en llibertat, estem vivint ja fa temps una veritable cacera de bruixes i ja sabem que a aquesta mena de caceres no els hi cal tenir cap prova, ja que si convé, es fabriquen les proves i les evidències, només ens cal observar la deriva judicial d’ençà del vint de setembre.

Estem veient l’evidència de la invenció de proves per part de guàrdia civil i la invenció de delictes per part dels més alts tribunals de l’estat espanyol, tal com feien els antics inquisidors, ara no s’atreveixen pas a cremar les bruixes ni anomenar-les així, però se’ns fa molt evident que és una continuïtat d’aquella mentalitat tancada i retrògrada que tants crims va cometre en nom de Déu i aquests moderns inquisidors ho volen fer en nom de la unitat de la seva indivisible pàtria.

Davant d’aquest estat de coses no ens queda cap més remei que lluitar, lluitar pels nostres drets i la nostra dignitat, sempre tenint en compte que la llibertat no es demana ni es pidola sinó que es pren.

La lluita serà llarga però no hi ha dubta que vencerem i sóc tan contundent perquè parlant amb la gent un se n’adona que el pòsit de l’1 d’octubre no s’ha pas escolat, ans al contrari s’ha anat fent més i més potent.

Manel Mayor                                   24 de març de 2018    

Estem vivint un autèntic caos, una repressió bestial i una criminalització del republicanisme, per molt que ens vulguin fer creure que no hi ha presos polítics sinó polítics presos, el cert és que estant tancats a la presó tota una sèrie de republicans per motius estrictament polítics i no seran els últims.

Tot aquest sidral, aquesta repressió emparada amb el poder està generant reaccions ben oposades, al cantó republicà sembla talment que l’hagin estabornit, mentre que al sector monàrquic o unionista li ha pujat l’ego fins a òrbites insospitades, arrosseguen una prepotència i un menyspreu fora de tota mida, que a mi, segurament perquè ja tinc una edat, em fa pensar sovint amb temps i actituds pretèrits.

La prepotència que està demostrant l’estat, està destinada principalment a generar si no terror si por, crec i això no és una reflexió científica sinó que és una impressió personal, que l’estat se sent feble i ha de demostrar precisament el contrari i precisament això el fa molt perillós.

D’altra banda l’estat d’estaborniment col·lectiu del republicanisme, em té amoïnat, no perquè cregui que ha renunciat a lluitar, sinó perquè el despertar d’aquesta letargia en comptes de ser pacífic com ha estat fins ara tot el moviment, es torni especialment violent, cosa que em fa tot l’efecte que és el que busquen els autors del cop d’estat, altrament dit article 155 i és precisament l’error en el qual no hem de caure.

Manel Mayor                                    23 de març de 2018

Torno amb el tema de no marejar més la perdiu i anar per feina, deixant-nos de fer elucubracions i evidentment de fer el que sigui viable sense perdre de vista l’objectiu i fer la feina, que tinguem-ho clar, l’hem de fer nosaltres.

Molts i jo també, s’han queixat amargament de com ens ha ignorat Europa i com s’ha alineat descaradament amb l’estat espanyol, ep!! M’estic referint als estats, els mitjans de comunicació i els ciutadans informats n’han fet un tractament ben diferent, divers però diferent.

Jo diria que en l’efervescència del moment no vàrem tocar prou de peus a terra, que vam pecar d’ingenus, vaja.

Algú ha pensat seriosament encara que només sigui per un moment, que els catalans siguem diferents de la resta del món, perquè ens tractin d’altra manera a com tracten als altres?

Com tracta Europa el problema dels immigrants? Mirant cap a un altre cantó i mirant de foragitar-los de la manera que sigui, això no importa, mentre se’n puguin desfer rai…

Quants anys porta la guerra de Síria? Amb centenars de milers de morts civils i altres centenars de milers fugint de la guerra i la misèria i que ha fet Europa i el món? Deixar que el criminal Baixar al-Àssad continuï assassinant el seu propi poble, amb l’ajut de Rússia.

I que ha fet la civilitzada Europa amb aquests centenars de milers que fugen de l’horror? Doncs tancar-los a Turquia perquè els vagin eliminant a poc a poc, a canvi d’una forta despesa econòmica i de mirar cap a un altre cantó, quan el dictador turc cometi atrocitats vàries dins el seu territori i fora, com per exemple l’intent continuat de genocidi del poble Kurd.

Algú pot pensar seriosament que a la majoria dels estats europeus els amoïna gaire la manca de democràcia a l’estat espanyol? Doncs no, ni la manca de democràcia ni la desaparició de la nostra nació com a tal.

Avís per a navegants: si no ens hi posem nosaltres, ningú més ho farà.

Manel Mayor                              20 de març de 2018

Avui torno a parlar de les obres de Rius i Calvet, el darrer cop que en vaig fer esment va ser de resultes de l’imminent començament de les obres, unes obres que sense entrebancs ja ens havien de costar  com a mínim tres milions d’euros, ara que s’han trobat unes per a ells sorpreses, que per la gent que trepitgem carrer cada dia no ho són pas, vés a saber fins a on s’enfilarà la factura final d’aquest projecte.

Ara resulta que o bé els creadors o bé els receptors d’aquest súper projecte, no comptaven que els arbres de sobre la vorera, que són de mida considerable, haguessin arrelat tan fort, penetrat al mur, abraçant les canalitzacions, i arribat fins als fonaments de les cases… home, tenint una riera a sota mateix, l’estrany, el verdaderament rar, hagués estat no trobar unes arrels veritablement potents.

Era d’esperar trobar-se aquest sidral, que obligarà, no ho oblidem pas, a reforçar no tan sols el mur de contenció que dóna a la platja, sinó a revisar amb minuciositat els fonaments de les cases de l’altre costat de carrer.

Quan jo era jovenet… i creieu-me, ha passat molt de temps, un home gran em solia dir: nano, el paper ho aguanta tot, ara, tal vegada hauríem de dir que a sobre una pantalla tot és possible o el que és més o menys el mateix, la veritat virtual és una cosa i la real n’és una altra, que evidentment sol ser força diferent.

En fi, coses de les presses i dels projectes fets a la babalà.

Manel Mayor                            15 de març de 2018