Avui, tenia ganes de parlar de l’extraordinària manifestació de Brussel·les, però no ho faré pas per diverses raons, entre elles, que ja se n’ha parlat a bastament.

Avui faré patents unes opinions meves, sobre coses que estan passant.

Aquests del tripartit del 155, ens estan martellejant contínuament, que hem entrat per fi a la normalitat, cosa que és d’un cinisme i una manca d’honestedat certament alarmant.

Algú creu que viure en estat de setge és una situació normal? No podem pas oblidar, la quantitat de policies que tenim desplegats perquè fem bondat.

Algú creu que unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern de Madrid, és una situació normal?

Tenir a la presó, el vicepresident del govern i el conseller d’interior, és una situació de normalitat?

Que el president de l’ANC i el president d’Òmnium estiguin empresonats, entra dins la normalitat?

Que el president i part del govern hagi d’estar a l’exili, algú creu que és una situació que es pugui dir que és normal?

Que TV3 estigui amenaçada, és normal en un estat dret?

Que per part de la justícia es vulgui fer abandonar la política a un candidat a la presidència de la Generalitat és propi d’un estat de dret?

Em podria allargar molt més, però ho deixaré aquí, només fer un apunt, l’aplicació del 155 tal com l’han fet, és un veritable cop d’estat, en el qual podríem dir que no ha faltat la violència.

Manel Mayor                                        09 de desembre de 2017              

Aquest cap de setmana, s’ha dut a terme altre cop el gran recapte, fita que requereix un gran nombre de voluntaris, gent de tota mena amb un objectiu comú: recaptar el més possible.

Alguns amb molta prudència i d’altres més agosarats, alguns d’aquests darrers, fins i tot gosen exigir i gairebé intimidar als compradors dels supermercats quan acaben de pagar les seves respectives compres.

De ben segur que ho fan amb tota la seva bona fe, però no se n’adonen, que alguns d’aquests compradors als quals intimiden inconscientment, han adquirit solament el necessari per els àpats del dia i que no saben si l’endemà hi podran tornar o si més no, no podran fer tots els repassos del dia i com és lògic i normal, se senten humiliats perquè no poden fer cap aportació.

Faig aquestes reflexions sense cap ànim de ferir ningú, simplement tenen la modesta opinió de fer reflexionar, ja que cal entendre que no tothom que les passa magres, va als centres d’assistència, ni se sent a gust amb les mirades que rep als centres de Càritas, però que està tan necessitat o més que alguns que en són usuaris assidus.

Tot el que he escrit als paràgrafs anteriors, no treu valor ni mèrit a la munió de voluntaris que any rere any contribueixen a fer aquesta gran tasca.

Manel Mayor                                  03 de desembre de 2017

Aquests darrers temps estic recuperant sensacions del passat, de la meva joventut i no pas bones precisament, són sensacions de retorn a l’autoritarisme.

Sí ja ho sé, quan parlo de dictadura em diuen que exagero, però és que aquella dictadura que no és pas evident, que només la perceben els damnificats, pot tenir efectes devastadors, tal com he deixat escrit aquest matí (La dictadura més perillosa i per tant més perniciosa, és aquella que no ho sembla.).

És l’estratègia de sempre pel que fa als Borbons i els seus manaires, ara per exemple, en l’aplicació del seu 155, fan servir mètodes semblants a l’aplicació del decret de nova planta, l’implanten amb fermesa sense que la població en general se n’adoni.

De manera semblant actuava l’anterior dictadura en els seus darrers anys, tant és així, que quan ens visitaven els turistes estrangers, ens deien que això no era una dictadura, dictadures són aquelles que hi ha darrere el teló d’acer, ens deien, a nosaltres és clar, ens feia l’efecte que se’n fotien de la nostra desgràcia.

Manel Mayor                                       02 de desembre de 2017

Hòstia tu, es ben bé que no sabem la sort que tenim de poder comptar amb l’adoctrinament d’en Garcia Albiol i de l’Arrimadas, per poder redimir-nos de no haver sabut votar bé, ah i de franc eh!!

Com se’ns pot acudir votar aquesta colla que només volen separar-nos d’Espanya, quin disbarat tu!!

Com és que no se’ns ha acudit que el bon català ha de tenir seny? Que s’ha de deixar humiliar, vexar i fins i tot insultar tal com correspon a una raça inferior, que s’han cregut aquesta colla d’independentistes descastats? Com se’ls hi acut això de voler ser independents? Si fins i tot els bisbes diuen que no es pot ser un bon catòlic si s’és independentista, va home va quina manera de desbarrar!!

Ostres!! Em desperto de sobte, tot amarat de suor, uf!! Encara sort, tot ha estat un malson, és ben bé que abans d’anar a dormir, no es poden mirar segons quins programes.

Manel Mayor                                     30 de novembre de 2017

El meu estat d’ànim, no diré que sigui de desmoralització, però sí d’un cert desencís, en veure que l’aplicació del 155, que és un veritable cop d’estat, per molt que alguns i en aquests alguns hi ha certs mitjans de comunicació, vulguin fer veure que estem en una situació normal i aquesta mena de relativa normalitat, és la que em genera aquest estat d’ànim.

La situació de Catalunya en aquests moments, de normal no és que no en tingui gaire, és que no en té res de res, de normal.

A veure, tenim mig govern a la presó, l’altra meitat a l’exili, la mesa del parlament en llibertat condicional sota fiança, tenim la Generalitat intervinguda, els funcionaris en contínua vigilància, estem en un veritable estat de setge, ja que l’ocupació policial és molt evident i de la qual ja n’hem patit les conseqüències i amb l’amenaça contínua que si no fem bondat, tornarem a rebre.

Vist tot això, els opressors o dit d’una altra manera, els que han posat en marxa, directament o indirectament el cop d’estat, encara tenen la barra i el cinisme de dir que gràcies a “aquestes mesures” hem tornat a la normalitat i no només això, sinó que tenen la pocavergonya d’amenaçar d’il·legalitzar els partits independentistes, erigint-se en jutges i part, una altra mostra del seu cinisme desmesurat.

Sense passar per alt les amenaces a dirigents de la CUP, un partit que malgrat que no ha format part d’aquest govern cessat, però legítim, si que l’hi ha donat el seu suport.

Manel Mayor                                       23 de novembre de 2017

Ara, hem passat de la repressió física a una altra repressió més subtil, la psíquica, que és tant o més fotuda que l’altra.

Des de l’estat i els seus mitjans afins, ens estan bombardejant amb mentides, mitges veritats, postveritats… això però, no us penseu pas que és nou, per no anar més enrere, que hi podria anar, em quedaré en el franquisme, que de la mentida, la intoxicació i la manipulació, en varen fer una manera d’actuar habitual.

Segurament per iniciativa pròpia i en part influïts pels seus aliats, els nazis, que en això es van convertir en veritables mestres, de la mà del seu ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va aconseguir criminalitzar els jueus i fer-los el boc expiatori de tots els mals d’Alemanya.

Segurament, us deu sonar una mica aquesta manera d’actuar i de convèncer a la gent crèdula i no gaire informada, tot i que ara els caps de turc no som jueus, sinó que som independentistes i ens titllen de nazis, quines paradoxes eh? Precisament ells que beuen d’aquestes fonts i provenen d’allà on provenen.

Haurem d’estar molt atents i no caure en els seus paranys, que d’ara endavant seran molts i molt variats, tampoc ens ha d’estranyar tant, el comportament d’Europa, ja que si repassem un xic la història dels anys trenta, fins que no els hi va tocar a ells, tots miraven cap a un altre cantó, si fa no fa com ha anat passant amb nosaltres.

Manel Mayor                                      17 de novembre de 2017

Ara mateix, estem en una guerra de desinformació i mentides interessades, que sovint degeneren en prepotència i desqualificació.

N’hi ha que estan molt interessats a generar dubtes  sobre si es va proclamar o no, la república, a mi em sembla molt evident que sí, es va fer la declaració política de la independència en forma de república, però no es va implementar la llei de transitorietat, per tant, entenc que té validesa política però no pas jurídica.

Per tant, considero que en aquests moments estem en un impàs, generat pel cop d’estat del govern espanyol mitjançant la seva aplicació il·legal i il·legítima del 155.

Aquest dissabte a la manifestació de Barcelona en favor de la llibertat i la democràcia, moltíssima gent, a la vegada que reivindicava i exigia l’alliberament dels presos polítics, estava defensant la república.

Aquestes eleccions il·legítimes i il·legals convocades pel govern espanyol, les hem de convertir en un plebiscit, anem en llista única o en llistes separades, el que cal és fer un front comú com més ampli millor, que ens permeti guanyar per una majoria ben definida i a poder ser amb majoria de vots, que és quan ho convertiríem en un veritable plebiscit.

Manel Mayor                                      12 de novembre de 2017

Des de la proclamació de la República i la posterior aplicació del 155, que estic mantenint un debat íntim i personal, entre el seny i la rauxa.

La meva part positiva o sigui optimista (que els que em coneixeu, sabeu que ho soc i molt), em du cap a la rauxa,  que és allò de dir que tants collons implementem la república i que surti el sol per allà on vulgui, ja que si no ens movem, ningú ens reconeixerà i la unió europea continuarà mirant cap a un altre cantó.

Però aleshores surt la meva part, no diré que negativa ni pessimista, sinó la part més racional de mi mateix i tendeixo a anar cap al seny, però no pas un seny poruc i acovardit, no, no, de cap manera, el meu seny tendeix a raonar que hi ha moltes coses que no sé, que ni hi ha d’altres que sembla que es mig veuen i d’altres que només s’intueixen i aquí és a on dono confiança al nostre legítim govern. I encara faig una altra reflexió, si fan veure que no saben que passa a Turquia, no ens ha d’estranyar tant, que amb l’estat espanyol, de moment facin el mateix.

Ara, per fi, s’ha dit clarament allò que molts ja sobreenteníem, que aquest procés serà llarg, se’ns ha dit també que veurem moviments que de moment no entendrem… però que hi ha quelcom que es mou, n’estic convençut.

D’altra banda hi ha aquestes eleccions il·legítimes, que ens han muntat de pressa i  corrents, a veure si ens agafaven amb el pas canviat i podien agafar el control del govern amb una victòria dels partits unionistes.

Això de fet em treu força la son, perquè de fet és donar legitimitat a una convocatòria fraudulenta d’eleccions, ja que només està facultat per fer-ho el nostre president.

Manel Mayor                                     06 de novembre de 2017

M’he passat aquests darrers dies fent tuits i retuits i escrivint frases curtes, per mirar d’amagar la meva indignació i recuperar la calma, però malgrat tots els meus esforços, no ho acabo d’aconseguir.

Empresonar tot un govern, bé, tot el que han pogut, ja que el President i la resta de consellers, (n’hauríem de dir Ministres, no?)  són a Bèlgica, per poder tenir veu al món, no és cosa gaire del segle vint-i-u, per molt que s’hi esforcin a fer-ho veure, jutges corruptes i fiscals reprovats al servei del poder, juntament amb els defensors de l’article 155.

Que facin mofa i befa d’uns càrrecs electes quan van cap a la presó és indecent, però ho fa gentussa amb poca educació i poc cervell, que ho facin els dirigents corruptes i indecents del PP i també els de C’S, m’afecta poc, que ho faci el PSOE tampoc m’afecta massa, però em dol per la vergonya que deuen passar alguns dels seus militants, però la postura del PSC, a part de que dol, és la que trobo més vergonyant, per hipòcrita i cínica alhora. No es pot estar aferrissadament en contra del 151 i a la vegada donar-li suport.

No podem acceptar l’estat de setge a què estem sotmesos, no podem acceptar tampoc que vulguin fer callar als carrers, perquè si els carrers callen voldrà dir que ells hauran guanyat i això no ho podem permetre, ja que llavors la dictadura serà total.

Ara toca lluitar perquè la nostra encara dèbil república, vagi agafant cos, hem de tenir molta paciència i el cap molt fred, els moviments hi són, encara que no els veiem nítids o simplement no els veiem, però sí que els intuïm.

Tal com diu el nostre President, el camí segurament serà llarg i probablement feixuc, però serà, no perdem l’esperança ni l’esperit de lluita.

Manel Mayor                                    04 de novembre de 2017

He plorat d’alegria, alliberant una tensió llargament acumulada, el naixement de la República Catalana bé que s’ho mereix, he començat a escriure, encara amb llàgrimes als ulls, he plorat també, tot recordant aquells que ja no hi són i que no han pogut gaudir-ne, ni ho han pogut compartir amb tots nosaltres, tot i que han estat molt presents als nostres cors i als nostres pensaments.

He començat a escriure amb un estat d’exaltació que no era pas l’idoni per fer-ho amb mesura i emprar les expressions adients, per tant he deixat passar el temps pertinent per tornar-m’hi a posar.

Tot i que ja ho puc analitzar amb més serenitat, encara no em puc sostreure del tot, d’aquell estat d’excitació amb el qual vaig rebre el naixement de la nostra república, una república molt tendre encara, però que entre tots haurem d’anar enfortint, per anar-la conduint encara que sigui a poc a poc, cap al reconeixement internacional.

Ara mateix, em fotria a desbarrar de mala manera contra els impulsors del 155, pel cinisme i la barra que tenen, però em conformaré a citar en Ramon Cotarelo, que els hi va dir ben clar: no poden convocar eleccions en un país estranger.

Suposo que ja m’aniré tranquil·litzant i seré capaç d’escriure amb més fluïdesa, però de moment ho deixaré aquí.

Manel Mayor                            28 d’octubre de 2017

Dia dos de la república Catalana!!