Estem en una societat farcida de fílies i fòbies, en la qual els de sempre tenen unes dèries que m’atreviria a titllar de malaltisses… sí, sí, no patiu pas que tot seguit us ho miro d’aclarir de manera més explícita.

Aquestes meves elucubracions són conseqüència de la mania persecutòria envers l’ensenyament públic de les diverses ideologies polítiques, aprofundint-ne el coneixement, l’origen i les arrels de cadascuna d’elles, per part dels que fa anys i panys que tenen el poder i va passant dels uns als altres, generació rere generació hi hagi el règim que hi hagi.

Estant desvinculat de la política adquireixes una perspectiva més àmplia i precisa de la seva problemàtica, dels seus entrellats, de les lluites pel poder, de l’arribisme…

Bé, per ser una mica més exacte, no estic desvinculat de la política sinó que ho estic de la militància partidista, ara ja fa un cert temps i tal com em comentava algú amb qui mantinc una amistat personal al marge de la política, en certa manera també et sents alliberat, ja que no t’encotilla res ni ningú i només depens dels teus ideals i de les teves conviccions polítiques.

Només de pensar que ja és el tercer aniversari de l’atemptat perpetrat a la rambla de Barcelona i les investigacions no avancen gens ni mica, se m’encén la sang i les fonamentades sospites d’atemptat de falsa bandera, van agafant més força dia a dia.

Tot i que l’atropellament massiu ens va deixar glaçats i ens vàrem encendre de ràbia tot seguit seguit de manera col·lectiva i encara en assabentar-nos de l’explosió a Alcanar, ens vam adonar de les criminals intencions que tenia l’escamot terrorista, ja que de seguida van circular els rumors que l’objectiu era la Sagrada Família o bé el camp Nou.

Avui em ve de gust parlar d’uns altres criminals, que en aquest cas no són ni nazis, ni franquistes, l’objectiu de les meves crítiques en aquesta ocasió són els americans.

Avui fa exactament  setanta-cinc anys del llançament de la segona bomba atòmica, aquesta a Nagasaki, quan tot just feia tres dies que havien llançat la primera a Hiroshima.

S’ha de recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l’oblit i s’acaba en la indiferència.

Aquesta cita de José Saramago ens hauria de fer rumiar i fer-nos veure, que és ni més ni menys el panorama de la nostra societat actual i no ens cal remuntar-nos segles amunt, només cal anar al segle passat, repassar la història dels anys trenta cap endavant i comprovar la total ignorància d’una part de la nostra societat, dels que tenen de cinquanta anys en avall.

Generar debat és saludable, discrepar és un dret que no ens podem deixar prendre i criticar… és salut, sempre que les crítiques s’argumentin, encara que sigui  només amb un polsim de sentit comú.

Aquesta introducció ve a tomb d’uns comentaris vists avui, els quals no admeten la crítica ni la discrepància i per acabar-ho d’adobar sense arguments o amb aquests tan pobres: ho critiqueu tot, només sabeu criticar…

De debò pretenem viure del turisme? De quin turisme? Del de borratxera i pixats al carrer? Perquè amb el panorama que s’iran trobant, no crec que sigui gaire afalagador pel turisme familiar, si més no pel que fa a paisatge urbanístic a primera l’ínia de mar.

 Per si no en teníem prou amb el desastre de l’espigó, desembocadura de la riera i “aquest meravellós passeig” segons alguns, segons uns altres un nyap com una casa de pagès, ara per culminar la joia de la corona, aquest impactant brunyol en forma de blocs de contenció del temporal.

Aquest blanc i negre que encapçala l’escrit d’avui, no és pas fruit de l’atzar, no és cap casualitat, sinó que vol representar el nefast i negre futur a mitjà termini de les nostres llibertats individuals i col·lectives.

Llegint en David Fernández, persona i personatge a tenir sempre en compte, em criden l’atenció principalment dues afirmacions seves: el clan dels fiscals i l’aznaritat, que va colonitzar els aparells de l’estat.

Miro de refer els hàbits que aquesta refotuda pandèmia ha capgirat de dalt a baix, entre ells el d’escriure, un costum aquest, que si el deixes o l’arracones, cada cop se’t fa més difícil tornar-hi a agafar la rutina.

L’escriptura i la lectura, sempre m’han ajudat a sortir d’un mal pas, digueu-li entrebanc professional o personal, fins i tot per superar alguna malaltia sobtada o crisis de salut importants com les que he tingut aquests darrers anys.

 N’estic molt fart i com jo molts d’altres, de purismes independentistes, de profetes de la veritat absoluta, de què sense l’escollit no hi ha res a fer…
Segurament obliden que el gran guru de l’independentisme, es va fer enrere dues vegades en el moment decisiu.

I si consideren que no podia ser en aquell moment, perquè era “massa perillós“, que no ens vinguin amb sopars de duro, que són els portadors de la fórmula infal·lible i d’altres històries i que ara sí que és possible.