Més que cabrejat, estic decebut, però de cap manera sorprès, perquè al cap i a la fi era el desenllaç que m’esperava i em temia, fins i tot plagiant les seves expressions, diria que estic serenament emprenyat.

Per altra banda, sí que estic molt emprenyat, perquè ens han pres el pèl a tots plegats, han estat marejant la perdiu durant tres mesos, per tornar al punt de partida, que ja sabien de bell antuvi que no hi havia res ni ningú que els fes baixar del burro, perquè és molt més fort el seu odi cap a Artur Mas que la seva capacitat de raonament, d’això senyors, a casa meva se’n diu ser poca-solta i mentider.

A sobre, com sempre, ens donen lliçons de democràcia i d’esquerranisme des del faristol, una amb una prepotència insultant, l’altra amb una alegria, no sabem si natural o provocada, els altres amb l’altivesa d’una minoria que se sap imprescindible… sí, són aquests mateixos que es declaren anticapitalistes, mentre es passegen dalt de vehicles d’altíssim preu, van amb les butxaques plenes a vessar i tenen sous estratosfèrics, si els comparem amb la majoria de la població, de fet, venen fum, perquè que sapiguem els pobres mortals, encara no han presentat un sistema alternatiu al capitalisme, no fos cas…

Els de l’altra banda, sí, els de Junts pel Sí, també han quedat ben descansats, perquè sabien millor que ningú, que aquesta negociació no podia arribar a bon port, perquè això de negociació en tenia ben poc, en canvi, era un cúmul de despropòsits i d’exigències desmesurades, que sabien del cert que no tenien sortida possible.

El cas és que entre els uns i els altres han decebut a tot un país, els uns per acció (la CUP) i els altres per omissió (Junts pel Sí), el fet és que s’han passat tres mesos, pensant que els oponents al final baixarien del burro i els fets ens han demostrat que no ha estat així i al final com sempre, el poble haurà estat l’ase dels cops.

Ja per acabar, espero i desitjo de tot cor, que el poble no es desmobilitzi i torni a ser capaç d’agafar els dirigents per allà on més mal fa i tirem endavant d’una vegada, perquè dóna tota la sensació que una part d’ells ni es veuen capaços de continuar el procés, ni de tornar enrere.

Manel Mayor                                                      04 de gener de 2016

Aprofitant que encara són festes de Nadal i que tenim els Reis de l’Orient a tocar, la meva memòria m’ha dut molts i molts anys enrere, ni més ni menys, que el dia que els Tres Reis de l’Orient em van portar la bicicleta, ho recordo com si només haguessin passat tres o quatre dies pel cap baix, em veig a mi mateix amb uns ulls oberts de bat abat, sense acabar-me de creure el que estava veient, els Reis m’acabaven de portar aquella bicicleta tan desitjada, ouaaah!!

Vaig aprendre a anar en bicicleta, en aquest el nostre Passeig del Mar, aquest fantàstic indret del nostre Sant Feliu, abans lliure d’andròmines i trastos per a poder-ne gaudir els diumenges en família, durant els quals dúiem a terme unes passejades inacabables, abans que arribés el premi d’anar a fer el vermut, amb el benentès que la mainada que teníem bicicleta, anàvem per lliure, encara que només fos una mica, ja que ens controlaven que no féssim alguna animalada massa grossa, anàvem per lliure, deia i ens alliberàvem d’haver d’aguantar les pesades converses dels adults…

Sí, ja me n’adono que em faig gran, però si pareu prou atenció, veureu que els meus records, tenen tendència a fer esment de tot allò que era bonic i que jo ho recordo amb satisfacció. També n’hi ha d’altres de tristos i grisos, però que avui no em ve de gust recordar, ara que tot just acabem d’estrenar l’any, trobo que el més adient és recordar les coses maques i tot allò de positiu que ens pot oferir l’esdevenidor.

Manel Mayor                                                  02 de gener de 2016

Avui, en aquest any que acabem d’encetar, els més valents ja han fet el primer bany, jo amb els anys i les xacres físiques, l’he anat perdent la valentia, i he triat el camí més senzill, menjar i beure que és del que es tracta en aquestes festes de Nadal, sortida i entrada d’any incloses.

Per tant, en comptes d’anar a banyar, m’estic preparant el vermut, per començar a fer boca, que el menjar no me l’acabaré pas, hòstia! El beure tampoc, que si me l’acabés, en sortiria força malparat.

Bé, després de celebrar l’entrada d’un nou any, com cal, comprendreu que no estic per massa històries i ho deixaré aquí, desitjant-vos una molt bona entrada d’any i que us recupereu de les ressaques, ah, un bon consell per superar-les, és una cervesa ben freda i uns calamars a la romana i apa, ja tornes a estar a punt.

BON ANY 2016!!!

Manel Mayor                                               01 de gener de 2016

Quan s’acaba una aventura, una relació, un viatge…normalment se’n fa balanç per determinar si ha estat bo, dolent, meravellós, irrepetible… quan s’acaba una etapa o hom nota que se li està escolant la vida, també es fa balanç, probablement a una velocitat de vertigen, però es fa.

Ara que se’ns està escolant l’any gairebé completament, que el temps s’esmuny lentament, però sense pausa, talment com l’aigua entre els dits, és l’hora de comparar les coses bones amb les dolentes, els fets que han succeït al llarg de tot l’any i veure quins han estat positius i quins negatius, fins i tot si n’hi ha hagut de nefastos.

Es pot dir que hi ha hagut ben bé de tot una mica, tant a l’àmbit general com personal, fins i tot puc dir que a l’àmbit personal, he tingut un ensurt considerable, del qual vaig arribar a pensar que no me’n sortiria, però que afortunadament sí que ho vaig fer.

A l’àmbit general hem tingut moments d’immensa tristesa, d’alegria, de gran esperança i moments en què la il·lusió ha arribat a uns límits insospitats i moments també com ara mateix, d’incertesa, de tensió i fins i tot d’angoixa, ja que el futur immediat el veiem del tot incert, però els que som optimistes de mena l’amanim amb un bri d’esperança.

A l’àmbit personal i familiar, com deien els antics, els déus no ens han estat propicis, però amb perseverança, decisió i una important escampada d’optimisme, ens n’hem acabat sortint.

Tancarem l’any doncs, amb l’esperança i la il·lusió, que aquest any que encara no ha nascut i que per tant no hem encetat, sigui molt millor que aquest que està a punt d’acabar-se i que els déus i la fortuna ens piquin l’ullet.

BON ANY

Manel Mayor                                          30 de desembre de 2015                                                    

A part de que ens estan collonant del dret i del revés, perquè siguem clars, aquest resultat no se’l creuen ni sortint d’una orgia, és allò de la manipulació de l’assemblea…

A part de tot això, algú els hi hauria d’explicar, a ells i els que els hi riuen les gràcies, que negociar, no és imposar el criteri propi per pebrots, amb l’excusa de què són imprescindibles, negociar és cedir ambdues parts, perquè es pugui arribar a un acord que satisfaci a tothom.

No sé si se n’adonen, que estan jugant amb les il·lusions de molta gent, d’una part molt important del nostre país, de gent que fa molts anys que piquem pedra, perquè aquestes il·lusions es puguin fer realitat, però és clar, als portaveus de la veritat i de la puresa ideològica, tot això els importa una merda, ni tan sols són capaços d’assumir responsabilitats a la mesa del Parlament…

Em penso que és millor que ho deixi aquí, perquè m’estic emprenyant de debò i podria fer afirmacions que em puc estalviar, només una darrera frase, estem farts de collonades, per no dir fins als coll…

Manel Mayor                                                   27 de desembre de 2015

Avui, encara que us pugui semblar mentida no parlaré del senyor Josep Muñoz, bé, només de passada, perquè durant els dos plens d’aquest 22 de desembre, no ha estat massa actiu, malgrat que ens hagi obsequiat amb la seva petulància i prepotència habituals.

Aquest mes, el que es mereix que ens fixem tots plegats en el seu comportament, és el senyor Jordi Vilà, que no és que sigui el primer cop en el poc temps que portem de legislatura, però és que durant aquests dos plens ha aconseguit enfosquir al seu company, el senyor Muñoz i no pas precisament per bé, ja que el senyor Vilà sembla entestat aquesta legislatura a aparcar el que era la seva habitual elegància i educació, per tot un seguit d’exabruptes i sortides de to i amb atacs personals farcits de mots propers a l’insult, que a mi i a altres companys de sala, ens fa sentir molt incòmodes, doncs la manca d’educació no ha de ser el tarannà imperant a la sala.

A més de tot l’esmentat en el paràgraf anterior, el senyor regidor o no està prou documentat o es fa l’orni i m’explicaré: quan diu que l’equip de govern no és el que controla la premsa, li vull fer avinent que la notícia que publica el Diari de Girona, probablement filtrada pel seu grup, va ser compartida i escampada com aquell que no vol la cosa pel seu company Josep Saballs, per tant és del tot raonable que se’ls hi demani la rectificació.

També voldria fer esment de dues floretes més, que ens van oferir vostè i el nostre Alcalde, en una d’elles, crec recordar que gairebé com aquell que diu en estèreo, posen en dubte la legalitat del complement específic de la policia, renoi!! Això no és també posar en dubte la solvència professional dels nostres tècnics?

També voldria fer esment a les dedicacions exclusives i les gairebé exclusives, que segons sembla no es pot fer d’altra manera; crec recordar i si m’equivoco, rectificaré, que quan l’Antoni Juanals va ser alcalde de la nostra ciutat, va vendre o cedir la part que li pertocava de l’autoescola, per exercir la seva dedicació exclusiva i quan va deixar de servir la ciutat com a Alcalde, se’n va anar a fer de taxista, dit queda.

BON NADAL!!!

Manel Mayor                                                            24 de desembre de 2015

Demà, que ja és vigília de Nadal, és la diada de fer cagar el tió i des dels més menuts fins als més grans, tots, tenim uns desitjos particulars del que volem que ens cagui el tió, una fantasia molt bonica, que no hem de deixar perdre de cap de les maneres.

Però anem per feina i deixem la retòrica, m’agradaria que el tió em concedís tres desitjos, que tampoc és que el vulgui fer cagar massa; el primer que distribueixi seny a l’assemblea de la CUP i puguem investir president, formar govern i tirar endavant el procés d’una vegada per totes i, ja que parlem de seny, no estaria gens malament que se’n distribuís un xic entre els membres del govern municipal i el darrer és el més senzill, però a la vegada el més difícil, que m’acompanyi la salut a mi i sobretot a tots aquells que estimo.

Ja per acabar, vull deixar aparcats els disgustos, els mals moments i tot allò que ens fa emprenyar i desitjar-vos a tots plegats, que mengeu beveu tot el que us sembli i després… també i que passeu un BON NADAL!!!

Manel Mayor                                                     23 de desembre de 2015

Aquesta nit he somiat que estava mort de fred, no sé si era degut a la galipàndria que arrossego o a la tremenda repressió que ens espera, segons qui guanyi avui les eleccions espanyoles.

Estic preocupat perquè no trobo la resposta adient, a més a més, torno a tenir somnis en blanc i negre, cosa que no em passava des de ja fa molts anys, aquells en què tot estava prohibit i que qualsevol discrepància d’un cert calat podia ser titllada de dissidència i podia ser objecte de pena de mort o d’assassinat en forma d’accident o suïcidi, cosa molt corrent durant massa anys.

Com molt bé sabeu tots aquells que em coneixeu i aquells que teniu la gentilesa de llegir-me, sóc optimista per naturalesa, però de tant en tant, faig una excursió cap al pessimisme més radical i em surten aquests pensaments.

No crec pas que sigui res preocupant, més aviat, jo diria que serveix per fer tocar de peus a terra al meu optimisme natural i algun cop fins i tot exagerat. De fet, en l’equilibri està la mesura justa, encara que alguns el busquem de forma… com us ho diria… un pèl surrealista?

Manel Mayor                                                20 de desembre de 2015

Mentre ens estem jugant l’existència o la desaparició del nostre País, ells continuen jugant a bons i a dolents, això sí, donant lliçons d’esquerranisme i d’independentisme sense màcula, arreu.

Però els mateixos que volen ser tan purs i que pateixen tant per no adquirir cap contagi de l’Estat espanyol, que demanen als seus votants que no vagin a les urnes aquest 20 de desembre, també cauen en la incongruència, mentre per un cantó diuen que a Madrid no hi hem de fer res, per l’altre, protesten i demanen que protestem contra la reforma laboral i de les pensions.

No sé si se n’adonen, però ens estan fotent en un embolic, a veure, si a Madrid no hi hem de fer res, ni tan sols ens hem de plantejar la possibilitat de pactar la independència, si tot ho hem de resoldre amb la desobediència, a que treu cap, protestar contra lleis fetes a Madrid? La sensació que tenim, vist l’espectacle des de fora, és que tants caps tants barrets.

Mentrestant en la qüestió més important dels darrers tres-cents anys, au, anar marejant la perdiu, que si en Mas representa les retallades, la dreta… com si representa el sum-sum corda! No ens heu anat venent que són divuit mesos? Doncs endavant i crits i deixem-nos d’històries i un cop hàgim votat la nostra Constitució, endavant República i eleccions.

Els de l’altre costat de la mesa de negociació, també hi han de posar de la seva part, menjar-se prepotència i orgull i anar per feina, que el que ens interessa de debò, és poder formar govern i tirar endavant aquest procés que entre els uns i els altres ens l’han ben encallat.

Manel Mayor                                             16 de desembre de 2015

Abans de res, dir que encara que la fotografia no tingui res a veure amb el text, l’he triat perquè no n’he trobat cap que m’acabés de fer el pes.

Avui, a manca d’una setmana i escaig per les pròximes eleccions, hi ha una flaire a l’ambient, clarament electoralista, això vol dir que se senten i es llegeixen ximpleries de l’alçada d’un campanar, mentides de la mida d’un camp de futbol i certs polítics que demostren tenir la pell molt fina, que volen amagar el seu veritable ego i que s’ofenen quan els hi etzibes veritats manifestes.

Avui, Vilaweb feia una publicació sobre la ferma voluntat de l’alcalde de Celrà, a no plegar-se a la voluntat de la JEC, que vol que enretiri l’estelada de la façana de l’ajuntament, nosaltres no la traurem, que ho facin ells, manifestava. Mentre ho estava llegint, m’he adonat que en un racó hi havia un titular, en el qual Dolors Montserrat es queixava que la titllaven d’unionista i que aquest vocabulari l’estigmatitzava, n’estic farta, manifestava.

Quan he llegit aquestes manifestacions de la candidata del PP, m’he quedat molt sorprès. Senyora meva, el seu partit declara i ha declarat del dret i del revés, que vol i que lluitarà de totes les maneres possibles per la unitat d’Espanya i contra els independentistes. Igual que a mi em titllen d’independentista, perquè vull la independència de Catalunya i l’únic que vull és ser independent i no independentista, el més lògic és que vostè estigui classificada com a unionista, amb la diferència que vostè és candidata al Congrés de Madrid i jo no.

De fet, he començat a llegir aquest article, perquè he pensat coi, ja hi tornem a ser i tot obrint la publicació he fet la següent reflexió: igual, igual que el govern municipal de Sant Feliu de Guíxols, que els hi va faltar temps per treure-la i això que no és a la façana sinó al davant.

Manel Mayor                                                 12 de desembre de 2015