Enrocar-se, no és, ni ha estat mai una política intel·ligent, de fet, tampoc és una estratègia idònia per encarar unes negociacions, una cosa força diferent és defensar uns criteris i unes idees, particulars o col·lectives, tant li fa.

Ja sé que carrego fort, però un dels avantatges de no ser militant és aquest, que puc expressar la meva opinió, molesti o no, a banda i banda. Partint doncs d’aquesta llibertat, em permeto expressar la meva opinió particular i personal, sobre unes negociacions, que són crucials per l’esdevenidor del nostre País.

Som molts, fins i tot jo diria que llevat dels militants i votants de CD, vàrem votar la candidatura de Junts pel Sí, perquè era l’opció clara d’anar cap a la independència, fos qui fos l’elegit per ser President de la Generalitat o en el seu cas, candidat, al marge dels compromisos dels components de la citada candidatura, un element a tenir en compte per encarar la negociació i no tancar-se en banda, si més no de manera excessiva.

A l’altra banda del conflicte, a la CUP, hi ha l’afirmació electoral, de no farem Mas President. Sense ànims de molestar ningú, crec que aquesta afirmació es va fer sense seny i amb molt poca previsió política, sí, ja sé que afirmacions com aquesta són molt efectistes entre el seu electorat, però molt poc efectives de cara a la realitat, tal com ha quedat demostrat en l’àmbit de resultats, l’ideal hauria estat que Junts pel Sí hagués tret dos diputats més i conflicte resolt, però com que la realitat és capritxosa, ara tenen un problema, a banda dels seus compromisos electorals, hi ha la representativitat real i han de ser conscients que 1.620.973 vots, donen molta més representativitat que 336.375 vots, per tant, crec que si s’enroquen, poden fer descarrilar aquest procés.

Crec que és molt evident, que tothom ha de baixar del burro, sense perdre de vista però, el mandat de la ciutadania, negociació sí, xantatge no.

Manel Mayor                                        26 d’octubre de 2015

Ara que sembla que tot anirà pel bon camí, sí, la CUP malgrat les escenificacions estètiques, no es carregarà el Procés, de fet, al meu entorn s’han cansat de sentir-me, afirmant que la CUP sap molt bé el que ha de fer.

Sí, ja sé que ho he afirmat de manera contundent i diverses vegades, allò de, tinc pressa, molta pressa, però ara, veient el caire que va agafant tot, sóc més partidari d’una dita molt nostra: a poc a poc i bona lletra, que podria molt bé anar lligada amb aquesta altra: sense pressa però sense pausa.

Ja sé que alguns podeu pensar, renoi, aquest paio canvia d’opinió com de calçotets, però no és pas això i m’explicaré, no és que m’hagi passat la pressa, però tot sembla indicar que les negociacions amb la CUP arribaran a bon port i si això és així, les possibilitats de marxa enrere cada cop són més minses, tot i que hi qui pensa que a la que sorgeixin les grans dificultats, hi haurà gent que saltarà del carro, jo, optimista de mena, continuo creient que això ni té aturador ni té marxa enrere possible.

Per tant, un cop vist l’escenari actual, considero que hem de fer les coses molt ben fetes i és molt evident que per fer-ho com cal, no es pot anar a corre-cuita ni deixar marge per la improvisació, si volem construir un País de cap i de nou, una República Catalana justa i solidària, hem de cuidar fins el més mínim detall, per tant, no s’hi val a ser tabalot, fem les coses ben fetes i ens en sortirem segur.

Manel Mayor                                          23 d’octubre de 2015

He deixat passar unes quantes hores, després de llegir la notícia que el ministre de defensa, pensa homenatjar al criminal que va ordenar el bombardeig de Lleida el 1937.

Malgrat aquesta treva, no puc evitar que em surti la ràbia des del més profund del meu cos, és inversemblant que es puguin dur a terme aquestes accions i quedar-se tan tranquil. És tan indignant, que em deixaré d’eufemismes i diré les coses pel seu nom. Accions com aquesta, de clara defensa del franquisme i els seus crims, tenen un nom claríssim: cinisme criminal.

Tota aquesta patuleia, que ens bombardeja contínuament amb al·lusions a la democràcia i l’estat de dret, són exactament els mateixos, que es neguen a anul·lar la sentència criminal contra el President Companys i tants altres defensors de les llibertats i la República i en canvi defensen a capa i espasa, els crims i els criminals del règim franquista.

De fet, no ens hauria pas d’estranyar del tot, ja que no fan altra cosa que defensar els seus familiars, en alguns casos, familiars ben directes. És el que té la informació, que malgrat els seus esforços per controlar tots els mitjans de comunicació i mentir descaradament, si ens hi esforcem, podem trobar la veritat, allà on els seus tentacles no poden accedir.

Manel Mayor                                             21 d’octubre de 2015

Sí, ja sé que sóc força especial i que sovint vaig a contracorrent, però a la meva edat difícilment canviaré, el cas és que jo no faig costat al senyor Artur Mas i Gavarró, persona amb la qual no tinc res en comú o gairebé res, sinó que dono tot el meu suport al President Artur Mas, imputat per uns fets que no serien delicte a cap racó de món, mínimament democràtic.

Li dono tot el meu suport, perquè és el meu President i perquè l’únic que ha fet, ha estat escoltar el seu Poble i obrar en conseqüència. Pels desmemoriats de conveniència, els hi voldria recordar que abans d’aquesta convocatòria, ja s’havia intentat arribar a un acord, però com és costum històric, se’n van riure i per enèsima vegada ens varen humiliar, no li van deixar doncs, cap més sortida, sí, deixeu-me dir de passada, que si no hagués estat per les pressions deslleials d’UDC, hagués estat una consulta amb tots els ets i uts.

Em deixa completament perplex, la nota que van fer pública els jutges, dient que se’ls estava pressionant, amb les manifestacions en contra d’aquest judici, però que s’esperaven? Només com a informació, m’agradaria recordar que en democràcia, els conflictes polítics es resolen per mitjà de la política, no pas en un jutjat i que el TSJC rebi ordres de l’advocacia de l’Estat, per encausar precisament al President de Catalunya, per un conflicte estrictament polític, diu molt poc a favor de la independència judicial.

Manel Mayor                                                          15 d’octubre de 2015

Vull començar aquest escrit, amb un petit fragment d’un sonet que li va dedicar Ventura Gassol:

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

Honor i glòria al President màrtir, fem que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Avui, 15 d’octubre, ja han passat setanta-cinc anys de l’assassinat del President Companys, sí, les coses pel seu nom, va ser assassinat amb  premeditació, traïdoria i nocturnitat, tot això amanit amb l’esperpent d’una paròdia de judici i tot aquest circ, dirigit per uns militars fanàtics, amarats d’odi i rancúnia cap a la seva persona i cap a tot allò que ell representava: REPÚBLICA, LLIBERTAT I CATALUNYA LLIURE.

Han passat setanta-cinc anys i els hereus directes i indirectes d’aquells criminals infectes i indesitjables, encara continuen encobrint-los i negant la realitat, evidentment tampoc tenen la més mínima intenció de demanar perdó, tal com ha fet Alemanya pels horrors nazis, que ningú s’escandalitzi, perquè l’única diferència va ser la manca de jueus, ja se’ls havien carregat segles abans.

Però deixem aquesta gentussa, que no es mereixen tanta atenció i tornem al merescut homenatge que li retrem com cada any al nostre president màrtir.

El President Lluís Companys, va saber estar al lloc que tocava, en cada moment de la seva agitada vida, no entraré a valorar la seva vàlua com a polític, que això ja seria objecte d’un altre debat, sinó de la seva vàlua com a President de la Generalitat, com a President d’una Catalunya, que els nostres veïns de ponent han maldat i malden encara per destruir.

Com a president, Lluís Companys sempre va donar la cara, la va donar en els malaurats fets d’octubre del 34, per impedir l’involucionisme dels conservadors espanyols, de fet, l’extrema dreta és la que tenia el poder, no vull valorar si políticament va ser encertat o no, però ell com a President del nostre País, va estar al capdavant per defensar-lo i no, no estic d’acord, en què va ser una insurrecció inútil, perquè el poble, el seu poble, aquell que l’havia portat al poder juntament amb Macià, sabia que un moment o altre el trauria de la presó i el President es tornaria a posar al davant de tot sense reserves.

Quan va haver d’anar a l’exili, ho va fer amb dignitat, se’n podia haver anat a l’Amèrica del Sud, però es va quedar a la França ocupada buscant el seu fill que havia desaparegut. El cas és que l’agost del 1940 la policia alemanya el va detenir i el va entregar a l’espanyola. Quan després de múltiples tortures a Madrid, és traslladat en secret al Castell de Montjuic i quan hi arriba Companys ja sap que morirà que no hi ha cap més sortida possible, cosa que portà amb dignitat, serenitat i valentia.

Voldria acabar aquest humil homenatge a aquell que ho va donar tot, amb unes paraules seves que han passat a la posteritat:

Tornarem a sofrir!! Tornarem a lluitar!! Tornarem a vèncer!!

Manel Mayor                                          15 d’octubre de 2015

Ara que ja començo a posar el cap en ordre, em disposo a escriure quatre línies, un cop passat el tràngol d’una nova intervenció quirúrgica, que m’ha tornat a deixar tal com era.

Segons sembla, la meva recuperació va a passos agegantats, de fet, tot està anant millor del que m’esperava, perquè en això de fer previsions, ho enfoco com aquell que fa un pressupost, sempre mires de no agafar-te els dits i contemples les opcions més desfavorables.

Si tot segueix així, ben aviat us atabalaré amb els meus escrits, criticant tot allò que no m’agrada, que de fet és més saludable, que fer veure que no passa res i que tot és perfecte.

Ho deixaré aquí, perquè encara tinc el cap enterbolit, enterbolit no és la paraula, ho deixaré amb què no estic prou inspirat.

Manel Mayor                                                 12 d’octubre de 2015

Hi ha moments, en els quals tens ganes d’expressar els teus sentiments més íntims, malgrat que sigui en la soledat del paper i que a sobre, aquest sigui virtual.

Sóc per naturalesa optimista, però no pas irreflexiu, que què vull dir amb això? Doncs que malgrat pensar en positiu, penso també en la possibilitat contrària, no, no és pas que tingui por, les meves pors ja fa molt de temps que estan esvaïdes del tot. Segurament, és que com que em considero de ciències, analitzo totes les possibilitats existents.

En molt poc temps, he hagut d’afrontar reptes de magnitud considerable, sense importar-me les conseqüències, tot i haver-les valorat, vaig prendre unes decisions que han marcat el meu futur en la vida política i de les quals no me’n penedeixo en absolut.

Com que els reptes tal com les desgràcies no venen mai sols, vaig haver d’afrontar dues intervencions quirúrgiques d’alt risc, la segona a cara o creu, en la qual vaig estar més a prop de morir que de continuar viu, però afortunadament ho vaig superar.

Encara que sembli absurd i fora de lloc, he estat més preocupat i anguniós pel resultat de les eleccions del dia vint-i-set, que dels importants reptes anteriors, el motiu és molt senzill, perquè si malgrat el meu optimisme, haguessin guanyat els partidaris del no, ja em veia altre cop com als anys cinquanta.

La setmana entrant afronto un altre repte, en principi molt més senzill que els anteriors i que fent gala del meu optimisme natural, considero superable de totes, totes, però, i aquí és allà on em surt la meva part realista i calculadora, les remotes possibilitats que les coses es torcin, hi són i per tant cal contemplar-les, tot i que no em fa por. No deixa que seria una putada, més que res perquè dins el meu cap encara hi ha projectes, però si hagués de passar, m’aniria sense cap mena de recança, perquè durant la meva vida he obrat de manera honesta i coherent amb les meves idees, assumint els meus errors, que suposo que han estat molts, doncs he fet i he mirat de fer moltes coses. No, que ningú pensi que és el meu testament, espero seguir fent-vos la punyeta amb els meus escrits i sent el torracollons de sempre criticant tot allò que no m’agrada.

Nota: Com que no penso posar cap fotografia meva per encapçalar aquest escrit, he decidit posar-hi aquesta fotografia tan maca feta per la Nuri.

Manel Mayor                                                    04 d’octubre de 2015

Ai PODEMOS, PODEMOS, encara no heu vist la diferència que hi ha entre l’activisme polític i fer política? Doncs pot ser que us desperteu, però no, sempre és més fàcil fotre la culpa als altres, ara resulta que els pocapenes dels catalans no han sabut trobar PODEMOS a les paperetes, que en són de rucs aquests catalans.

És clar, en aquest racó de món de merda, no saben entendre aquestes ments privilegiades de l’altiplà, les que tenen la solució definitiva per a tot. És tanta la seva prepotència, que no s’han aturat a pensar el perquè d’aquesta manca de connexió, s’estimen més pensar: pobrets aquests catalans, estan ben adoctrinats per aquests maleits independentistes.

Aquest, el noi de la cueta, en Pablo Iglesias, es creu molt llest i va voler captar vots a través de la suposada fractura social, és tan cec i en sap tan poc de la idiosincràsia d’aquest país, que va voler amb tota la seva mala llet, jugar amb les ètnies i els orígens de la nostra gent, com és lògic li va sortir el tret per la culata, encara no ha entès que aquesta, la nostra societat, és multi ètnica i multi cultural, com sempre ha estat i mireu que s’hi han esforçat al llarg dels anys per fracturar-la i destruir-la…

El que a mi em sap greu, és que la direcció d’ICV els hi hagi seguit el joc i mireu que n’han tret, han sortit ben escaldats, tal com alguns preveien, no han sabut veure que els de PODEMOS, el que venien a fer, era preparar les eleccions espanyoles i sabotejar l’independentisme, mirant de guanyar-li vots a la CUP i criminalitzar l’independentisme en general, amb el seu populisme barat i encara tenen la barra de dir que l’independentisme fractura la societat…

Manel Mayor                                                        04 d’octubre de 2015

Hi ha manifestacions que m’esborronen, sobretot si venen provinents de l’esquerra, sentir o llegir que el paradigma de la democràcia és l’obediència, a mi em dispara totes les alarmes existents dins meu. Veient el panorama però, no m’hauria pas d’estranyar tant i per fer-ho visualitzar, faré unes quantes reflexions en una, perquè totes elles estan comunicades entre si, interrelacionades per ser més precís.

Centrem-nos en el món obrer, per fer unes quantes puntualitzacions de caràcter històric. Sí el moviment obrer i els seus agosarats dirigents haguessin seguit aquestes pautes d’obediència, encara estriem exactament igual o sigui sense cap mena de dret, sort n’hem tingut tots plegats, que aquells valents varen desobeir totes les normes que hi havia i per haver, per canviar-les, fins i tot exposant les seves vides.

Passem ara a parlar del nostre País i dels seus sindicalistes i lluitadors obrers, a principis de segle passat, probablement el dirigent més destacat fou Salvador Seguí, conegut popularment com el noi de sucre, destacat dirigent de la CNT, de la qual en va arribar a ser secretari general, va ser molt proper als advocats laboralistes: Francesc Layret i Lluís Companys, tots tres lluitadors del món obrer i tots tres assassinats, però no varen obeir unes lleis injustes, es van jugar la vida per canviar-les.

Evidentment durant la foscor de la dictadura franquista, aquella que els populars i el seu entorn no volen condemnar, s’infringien unes lleis injustes i desconsiderades, tots els lluitadors dins de les seves possibilitats i aquí hi entren les lluites obrera i política, perquè els integrants dels sindicats prohibits per la dictadura, no varen tenir por i van ser els protagonistes d’unes vagues que han fet història i que al principi d’això que s’ha anomenat democràcia, la seva lluitar ens va portar a conquerir uns drets, que amb l’obediència se n’està anant en orris. De fet, suposo que és el peatge que estem pagant, per quaranta anys de dictadura franquista.

Les conclusions són i han de ser, que hem de lluitar contra les lleis injustes i pel nostre alliberament nacional, malgrat que vagi contra lleis injustes i il·legítimes, perquè en la lluita i en la desobediència hi ha el canvi.

Algú creu de bona fe, que en la lluita contra les injustícies socials i polítiques, es pot pactar un acte de força com és una vaga? Reflexionem una mica i veurem que de trenta anys ençà, no hem fet cap avenç social, al contrari, ens els estan prenen tots a poc a poc, però progressivament, mireu allà on ens porta l’obediència.

Alguns, ens han arribat a preguntar als defensors de la independència: que esteu disposats a jugar-vos? La resposta és molt contundent i molt clara: tot.

Manel Mayor                                                     03 d’octubre de 2015

Fa temps, de fet fa molt de temps que em balla pel cap, però ho he anat deixant, perquè tampoc n’estava del tot segur, és que m’agrada assegurar-me de no fer cap planxa, de no posar-me de peus a la galleda, vaja i en aquest cas concret, tenia el dubte, que no m’hagués passat algun canvi de normativa per alt.

Un cop he fet avinent que jo tenia tota la raó, ja que m’he assessorat mitjançant un amic, al qual li toca de ple aquest afer, per raons de feina. Sí, m’estic referint a les bicis i els que les fan servir de manera totalment incívica, conduint-les de forma barroera i a vegades a tota pastilla, per damunt de les voreres, sense respectar els vianants i amb la impunitat que ningú els multa o almenys els hi crida l’atenció, si més no, els qui tenen la potestat i l’autoritat per poder-ho fer.

Una bicicleta és un vehicle, per tant ha de circular per la calçada o camins específics destinats al seu pas exclusiu i complir les normatives de circulació vigents, cosa que n’hi ha alguns, bastants, que no ho fan en absolut.

Com que no són vehicles a motor, estan exempts d’assegurança i per tan qualsevol atropellament a un vianant per part dels esmentats vehicles, poden generar un problema, ja que en un cas d’aquests, no hi hauria responsable subsidiari.

És evident que aquest conflicte, no és pas culpa de les bicicletes ni de les normatives de circulació, sinó del comportament incívic de cada cop més gent. Ja ho sé, que a més d’improbable podríem dir que és impossible, agafar in fraganti a la majoria dels que es comporten de manera tan reprovable, però si tant sols se n’arreplega un de tant en tant, el problema s’aniria reduint.

No voldria pas que ningú s’agafés aquest escrit, com un atac directe a la nostra policia municipal, no és aquesta la meva intenció, sinó que és un toc d’atenció als qui tenen l’obligació, de què aquesta tingui els suficients efectius i que aquests agents rebin les ordres pertinents amb les prioritats que corresponguin per part dels seus caps, per poder-les executar.

Tampoc és un atac a discreció en contra dels ciclistes, que n’hi ha que fan les coses com cal, sinó que és contra els que tenen comportaments incívics, no només circulant per les voreres tal com he manifestat més amunt, de forma totalment barroera, sinó incomplint tota mena de normes de circulació, no respectar els semàfors, anar contra direcció, travessar pels passos de vianants a dalt de la bici…

Segurament els que haurien de donar les directrius adients, circulen per tot arreu en cotxe i és clar, d’aquesta manera és molt difícil poder-ho visualitzar, dit queda…

Nota: La fotografia no és de Sant Feliu, però expressa força bé el que vull dir. També veureu per la data, que fa dies que ho vaig escriure.

Manel Mayor                                                      21 de setembre de 2015