Quan encara no fa ni dues hores de l’estrena oficiosa, dels Castellers de les Gavarres a Llagostera, em poso a escriure quatre línies dedicades al fet, que no per senzill ha estat menys emocionant.

He destacat que la presentació era oficiosa, perquè ni tant sols anàvem uniformats, tothom portava la roba que sol dur als assajos, per tant podríem dir, que encara ens queda fer la de debò, que de fet serà molt més vistosa, si més no així ho hem d’esperar.

La vida d’aquesta colla castellera és extremadament curta, doncs té encara no dos mesos, estem parlant doncs d’un grup molt jove, l’experiència castellera del qual, rau en els castellers vinguts d’una altra colla i en els que venen de colles universitàries, n’hi ha però que tenen les dues experiències a l’hora.

Ha estat un actuació senzilla però vistosa, s’han muntat dos pd3 (dos pilars de tres) i un pd4 (un pilar de quatre), carregats i descarregats amb molta solvència, comptant amb una nombrosa col·laboració del públic Llagosterenc, a l’hora de reforçar les pinyes.

Ha estat una actuació curta, però prou reeixida, en la que el nombrós públic, ha aplaudit amb moltes ganes i amb la il·lusió de fer-se seva la colla, doncs cal dir, que des del primer dia que vàrem començar a fer tallers de castells, va ser un èxit d’assistència i acabo aquest escrit, amb el desig que aquest projecte podríem dir que encara embrionari, qualli de debò, en aquesta població que tant bé ens ha acollit des del començament.

Manel Mayor                                                    05 de setembre de 2015

Pel que sembla i el que es veu, darrerament el que ven i molt, és la ximpleria que els que volem la independència de Catalunya, volem imposar-la, que volem imposar també la catalanització a tothom… Mirin, res més lluny de la realitat, nosaltres el que volem és ser lliures i construir la República Catalana per a tothom, pels qui volem ser catalans i pels qui no ho volen ser.

Es tracta de voler ser ciutadans lliures o súbdits i en aquesta disjuntiva, per a mi evidentment no hi ha color. El nostre futur si no ens movem d’allà on som, és molt clar, anem de caps a l’abisme, per molta propaganda barata que ens facin els ministres espanyols i en canvi si afrontem l’aventura de la llibertat, tindrem les eines per a construir un País millor.

Avui llegint la premsa diària, veig que el ministre Margallo reclama la seva quota de Catalunya, la que li pertany com a espanyol, en un primer moment he quedat parat, aleshores ho he entès, reclama la quota que li pertany com a dret de conquesta, perquè si reclama la seva quota com a inversor net, li puc ben assegurar que la seva quota és zero.

També per afegir més llenya al foc, l’Alcaldessa de Barcelona, va i es despenja dient que la manifestació per la Diada organitzada per l’ANC, és electoralista i que per tant no hi assistirà. Sense ànims de generar polèmica, jo em pregunto, no serà electoralista aquesta postura? Perquè posats a dir bestieses en podem dir un munt.

Estem a vint-i-tres dies del gran dia, del que pot canviar-ho tot i que jo espero amb totes les meves forces que sigui així, perquè ara sí, comenci d’una vegada per totes el viatge sense retorn cap a la llibertat definitiva, aquella que ens ha de tornar la dignitat, com a persones i com a poble.

Manel Mayor                                                     04 de setembre de 2015

Que Sant Feliu és un lloc peculiar, cada dia que passa n’estic més convençut, a part de ser tan diferents d’altres llocs, que som capaços d’instal·lar faroles al bell mig de les voreres, no sé si amb el desig premeditat de fer la punyeta als veïns, doncs seria molt més assenyat que fossin a un cantó o l’altre, a la part de dins o bé a la de fora.

Suposo que molts de vosaltres recordareu, que degut a les obres que han afectat durant tants mesos el carrer Boera, fins al mes de juny si no recordo malament, no s’ha pogut accedir al carrer Sant Magdalena, des del carrer Zorrilla. Per fi es va canviar la direcció del carrer Barcelona i es va eliminar aquest problema momentani, però ara resulta que un cop acabades les obres i el carrer Boera ja és operatiu, el problema és just al contrari, ja que el carrer Boera té la mateixa direcció.

Tal vegada haurem d’esperar sis mesos més, per tornar a la normalitat o com que aquest aspecte, el de la direcció dels carrers, també s’ordena de manera diguem-ne peculiar, per no dir-ho de forma més agressiva i això és imputable als tècnics, pot ser que ja els hi estigui bé.

No, no critico per criticar, ja que hi ha zones en les quals hi ha o hi ha hagut en determinats moments tres i quatre carrers paral·lels de la mateixa direcció i fins i tot alguns que desemboquen a la mateixa via l’un contra l’altre, però com que aquest meu Sant Feliu, és un lloc tan peculiar…

Segurament el regidor de torn, alguna cosa hi tindrà a dir, però igual ja li està bé, com que som a Sant Feliu…

Manel Mayor                                           19 d’agost de 2015

Amb el pas dels anys, de ben segur que anem canviant, com també ho fa tot allò que ens envolta i segurament això darrer és el que adquireix una major importància.

Amb la vista perduda en l’horitzó, me n’adono que el mar, el meu mar, el que tinc al voltant, em continua apassionant i això, en totes les èpoques de l’any, m’agraden i admiro tots els colors d’aquest mar, que he tingut sempre com aquell que diu a tocar de casa. Durant molts anys, el vaig tenir gairebé a quatre passes i segurament això va contribuir a la meva estimació.

El que ha anat minvant entre les meves preferències, ha estat l’anar a la platja, d’una banda l’enorme massificació a la sorra, que no em fa sentir gens a gust, de fet el que sempre m’havia agradat d’anar a la platja, era nedar, gaudir de l’aigua i en ara el meu estat físic tampoc m’ho permet en excés.

Actualment em conformo amb la seva contemplació, de fet, sempre que baixo al passeig, que és gairebé cada dia, com a mínim hi faig un cop d’ull, hi ha dies però, que hi passo llargues estones contemplant-lo.

Manel Mayor                                                      18 d’agost de 2015

És força entretingut veure com va evolucionant l’ambient polític, a mesura que s’acosta el 27 S i l’11 S que tenim entremig. D’una banda les esbojarrades amenaces de la caverna mediàtica i del partit del govern, no exemptes de demandes de violència envers els nostres representants polítics i per extensió a tots aquells partidaris de la independència, sense oblidar-se’n d’intentar generar por entre la nostra població, que anirà en augment, conforme ens anem acostant a la data que esperem que sigui el principi de la llibertat.

Qui també sembla que darrerament s’està apuntant a les profecies de la por, és Unió, que s’està postulant com l’opció del seny, però que pel que sembla no té cap projecte, excepte demonitzar els independentistes i la segons ells l’extrema esquerra, amb l’amenaça d’un  hipotètic tripartit d’esquerres que inclouria ERC.

Al marge de l’esmentat anteriorment, no acabo d’entendre aquesta estranya estratègia, d’alguns líders de l’esquerra alternativa. Del senyor Rabell, ja en vaig parlar la setmana passada, per tant, només faré esment de la seva estranya dèria, de voler creure que un canvi de govern espanyol, ens permetria fer un referèndum. No sé quina part del no, no ha entès, la del PP o la del PSOE?

Les afirmacions del senyor Delgado, cap de llista de la CUP, encara m’han deixat més bocabadat. Pel que diu, sembla ser que creu o ens vol fer creure, que l’esquerra sola ens pot portar cap a la independència i que el senyor Romeva pel fet d’anar a la llista de junts pel sí, no és d’esquerres, suposo que tampoc considera d’esquerres a ERC, tot perquè a la mateixa llista hi ha el senyor Mas.

No sé si entre la feina d’antropòleg, la de tertulià i la de fer campanya, no li deixen temps per veure el món real i s’entesta  a fer volar coloms i a fer sectarismes estúpids. Jo he estat d’esquerres sempre o des que tinc consciència política o sigui des de la meva adolescència, és evidentment que des d’aleshores ençà, ha plogut i molt i que estic convençut que no tenim més solució que la independència, en fa un munt, però fa molts anys, quan aconseguir la llibertat era una utopia i quan creia que amb una mica de sort ho veurien els meus néts, ja estava convençut que ho hauríem de voler, des de la dreta més dreta, fins l’esquerra més extrema, per tan modestament l’aconsellaria, que baixes al món real i se n’adoni que en aquests moments excepcionals calen solucions excepcionals, per tan, aquest camí l’haurem de fer també amb la dreta.

Manel Mayor                                             17 d’agost de 2015   

Sincerament, hi ha postures i opinions polítiques, que se’m fan difícils d’entendre, tot i que són expressades per persones amb suposada solvència intel·lectual.

Abans d’entrar a fons en el tema, voldria deixa clares les meves posicions i opinions polítiques sobre l’assoliment de la independència i la independència en si. Fa més de trenta anys, parlant amb una persona que m’estimo molt i que és de la meva família, parlàvem deia, de la seva primera manifestació universitària, amb alguna estelada i eslògans a favor de la independència, amb l’emoció encara als ulls, esperava la meva opinió i li vaig etzibar el següent: tingues en compte, que només estarem en condicions d’assolir la independència, si té el suport de tot el ventall polític, des d’Unió fins a l’extrema esquerra, un sol partit no ens hi durà pas. Crec que queda clar, que no sóc pas un nouvingut al moviment independentista, en aquells moments molt minoritari.

Tota aquesta introducció m’ha de servir, per rebatre les opinions manifestades en una entrevista, que li han fet a Gemma Lienas al diari Ara. La primera que deixa anar, és que la independència per si sola, no serà un motor de canvi econòmic i social, bé, per si sola no, és evident, però ens posarà a l’abast, totes les eines necessàries per poder engegar aquest motor o és que ens vol fer creure, que depenent de l’Estat espanyol l’engegarem? Un estat que ens va en contra i ens rebat totes les lleis que ens permetrien surar un xic, va dona, va. Un aclariment, la senyora Gemma Lienas, sembla ser que serà la número dos de Catalunya sí que es pot.

També diu, que no es pot creure que la independència pugui dur un canvi social, perquè és un moviment que estan empenyent la dreta i aquí m’he quedat esmaperdut, a veure senyora meva, ERC i la CUP són partits de dretes? No sé, però em fa l’efecte que hi ha gent que s’ha quedat ancorada en el passat i es creuen que només ells són els paladins de l’esquerra i la justícia social.

I ja el que m’ha deixat esglaiat del tot, és la seva indefinició nacional, la veritat, no sé si és que té por d’ofendre algun sector o és que ens vol vendre allò tan esperpèntic, de què és ciutadana del món?

Una darrera reflexió, es pot ser d’esquerres fins al moll de l’os i aspirar a ser independent, a ser ciutadà de la República Catalana, com jo mateix. I miri la independència, no ens farà lligar els gossos amb llonganisses, ni ens farà universalment rics, però ens donarà les eines per fer un País millor i el que és més important, dependrem de nosaltres mateixos i tindrem la possibilitat de construir-lo de baix a dalt.

Manel Mayor                                                     08 d’agost de 2015

A veure si entre tots plegats, deixem de dir ximpleries i fer demagògia. Si, perquè dir que els que volem la independència, no volem el diàleg, és com a mínim, una presa de pèl, portem pel cap baix trenta-set anys intentant-ho i el resultat ha estat sempre el mateix, fer veure que se’ns escolta i portar-nos a l’hort, o simplement menyspreu i fer servir la força ja sabuda, de què són més i per tant a callar…

Més exemples, el darrer intent, l’Estatut vigent, en què vàrem passar del,”aprobaremos lo que decidan los catalanes”  del President Zapatero, a passar pel ribot d’en Guerra i la posterior mutilació per part del TC… I a sobre ens hem de sentir, que ens neguem a dialogar?

I ja que hi sóc pel tros, no entenc la polèmica generada a l’entorn d’en Guardiola, i no em refereixo a les respostes catalanòfobes, perquè als cervells petits i als curts de gambals, no els hi presto gaire atenció, sinó que em vull centrar, en la desqualificació que se li dedica, pel fet de tancar la llista del sí i no voler-se implicar a fons en política, és a dir, manifestar que no té intenció de formar part del Parlament.

A veure, anem a pams, tots sabem que tancar una llista, és ni més ni menys que un gest, que diu clarament, que es dóna un suport explícit a l’esmentada llista, perquè és evident que a ningú se l’hi acudeix, que la llista en ple sortirà elegida. Per tant, generar polèmica o intentar-ho, al voltant d’aquest fet, que voleu que us digui…

Manel Mayor                                                 23 de juliol de 2015

Ja hi tornem a ser, ha sortit la notícia de la candidatura unitària i s’han afanyat a treure tota l’artilleria, començant pel ministre Margallo.

És de sobres coneguda, l’enorme afició del ministre Margallo, a tergiversar i manipular les coses, sense oblidar-nos de la seva habilitat, a treure de context frases i expressions d’altri.

Aficions de les quals no se n’escapen, ni Mariano Rajoy ni la Sánchez Camacho. Ara tornen amb la seva dèria de titllar d’autoritaris, a tots els qui donen suport a la independència de Catalunya.

Voler aconseguir democràticament la independència de Catalunya, és ser autoritari? No serà que el que és autoritari, és no respectar allò que decideix el Parlament de Catalunya, escollit democràticament pel seu Poble? I no és autoritari, anul·lar o mutilar un Estatut, ja de per si prou escapçat, pel ribot de l’impresentable Guerra? Negar la possibilitat de decidir, si es vol o no la independència, senyors del PP i del PSOE, és una actitud democràtica?

Vostès tenen un problema, volen fer creure a tothom, que Catalunya és una regió d’Espanya, quan saben del cert que és fals. El que passa, és que no s’atreveixen a dir, que estan convençuts que els pertany per dret de conquesta, però se n’obliden d’un detall prou important, ens van vèncer a la guerra de 1714, però no ens van derrotar, no vàrem deixar d’existir, no ens van aniquilar, però això ara estem on estem.

Si, ja ho sabem, la guerra bruta només acaba de començar, ens afartarem de suportar la política de la por, però no sé si se n’adonen prou, que ja no en tenim de por, sabem, estem convençuts, que haurem de lluitar, que ho farem en desavantatge, que haurem de patir, però també sabem que ens en sortirem.

Manel Mayor                                         21 de juliol de 2015

Fa ja temps, vaig escriure en aquest mateix bloc, un article sobre castells i castellers. Vagi per endavant, que no en sóc pas un expert, ja que la meva experiència castellera, s’ha limitat a immortalitzar en imatges, les activitats castelleres des de dins, arran de castell.

Abans, només havia vist els castells per televisió, això si, eren les grans colles, les que fan castells de gamma extra. El viure però els castells de més a prop, em va fer adonar d’un aspecte senzill, però a l’hora molt important: el castell només és possible, des de la solidaritat en la seva màxima expressió.

També he pogut constatar, que igual que els equips esportius, han de menester una direcció ferma, però flexible alhora, ha de ser capaç de mantenir en un grau alt, la convivència, sense descuidar la millora constant del grup en tots els aspectes. Per això, cal dedicació i no menys important, la constant documentació tècnica dels responsables, doncs sempre n’hi ha, que saben més que nosaltres.

He viscut de molt a prop, l’evolució individual i col·lectiva, de les colles castelleres més properes i he pogut veure de primera mà, que quan manca la solidaritat, fer pinya, enlloc tan apropiat, els castells no es carreguen, però quan la convivència no és bona i l’ambient es deteriora, tampoc.

No voldria pas donar la imatge de ser un somiatruites, perquè és evident, que un col·lectiu de més cent persones, no tots seran amics íntims i encara menys, si parlem de més cinc-cents integrants, però el que si hi pot haver, és harmonia i bona convivència, que és la base de les bones actuacions, ja que abans s’han fet molts bons assajos, per poder-les dur a terme.

Per concloure, perquè els projectes d’aquesta magnitud, arribin a bon port, no es poden fonamentar, ni en la mentida, ni en les enveges ni en les hipocresies.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015

Tot i que aquesta no ha estat mai la meva opció, l’accepto de bon grat, ja que ha estat l’acceptada per la majoria de forces sobiranistes. Em sap mot de greu, que la CUP no hi sigui, de fet, és un dels motius que em feia pensar, que la millor opció, era fer llistes separades amb un mateix objectiu, malgrat no ser present en aquesta llista, la CUP, com no podia ser d’una altra manera, farà la seva candidatura, amb l’objectiu comú.

Bé, tal com he manifestat al principi d’aquest escrit, accepto aquesta llista unitària, de bon grat, fins i tot amb satisfacció, perquè entre altres aspectes, ha servit per clarificar el full de ruta i fer-lo més coherent, ara que ja ens hem desempallegat d’en Duran i els seus. Si, ja sé que només era soci de CDC, però de fet era una rèmora, que havíem d’arrossegar tots plegats.

Un altre aspecte que em fa estar molt i molt satisfet, és veure, la rebecaria furibunda i col·lectiva, en què han caigut tots els del bloc unionista, des dels plenament declarats (PP,PSC,C’S), fins als hereus directes de la puta i la ramoneta (UD i ICV). La satisfacció és aclaparadora, perquè aquest picar de peus a terra convulsiu, posa de manifest, que per fi i malgrat tots els errors, l’hem encertada de ple.

El patetisme espanyolista, ha estat de traca i mocador, però el que més m’ha cridat l’atenció, és la desesperació de la cúpula d’ICV (Camats i Herrera), en veure Raül Romeva, al capdavant de la llista sobiranista unitària. De fet l’enrabiada, jo la interpreto en clau electoralista o sigui, pèrdua de vots de la mateixa ideologia social, la seva especulació continuada, els pot dur a l’arraconament polític i els pot deixar, al caire de la desaparició.

Aquesta llista, malgrat les manipulacions que se’n puguin fer, és la llista del si, és la que ens ha de permetre ensenyar al món, que Catalunya vol ser independent, que decididament i democràticament, volem trencar les cadenes que ens tenen sotmesos.

Manel Mayor                                                 16 de juliol de 2015