Ara ja, molta gent, cada vegada més, es pregunta amb una certa angúnia, i després del 9N què? Doncs, en realitat és quan comença tot. Esperem, bé, jo n’estic convençut que votarem i guanyarem. Ara hi poso tots els matisos, estic segur que votarem quelcom, una consulta, unes eleccions plebiscitàries… I tant si és una cosa com l’altre, guanyarem i no pas de forma migrada, sinó de manera àmplia i convincent.

Bé tornem al principi, si al final aconseguim fer la consulta, hi ha la possibilitat de que s’enceti una negociació amb l’Estat Espanyol, si no la podem fer de cap de les maneres, doncs difícilment hi hagi negociació, aleshores, segurament no quedarà més remei, que una declaració unilateral d’independència. Però sigui d’una forma o d’una altra, el que hi haurà és una transició, per passar d’un estatus a l’altre. El que és segur, és que no serà un salt al buit, moltes coses estaran a punt, d’altres encara seran a mig fer, però les bases, els fonaments, aquests si que els tindrem a punt.

La independència soluciona de facto tots els nostres problemes? Per se, és evident que no, però ens dona totes les eines, per fer-ho infinitament millor, però a curt termini, no serà tot un desastre? Home, si no fem res, si ens quedem com estem, ja ho és un desastre i dels grossos i si fem el pas, tot i les incògnites que hi puguin haver i que hi hauran, només podem anar a millor, serà un gran pas? Probablement serà una petita passa endavant, però segura i progressiva.

No, no penso començar a donar dades econòmiques, que d’això ja n’hi que se’n ocupen i ho fan molt bé. El que si que m’agradaria deixar molt clar, és que pensem fer un país per a tots, per a tothom que hi vulgui viure i treballar. Que què vull dir amb això, doncs que dins aquesta futura república, no s’hi exigiran ideologies nacionalistes de cap mena, com a qualsevol país normal i m’explico, tots aquells que es senten catalans i espanyols, hi tenen lloc, son del nostres? És evident que si, i tots aquells que només es senten espanyols i només volen ser espanyols? I tant que si, només faltaria i de tots aquells que es senten d’una altra nacionalitat. Com he manifestat més amunt, aquí no es faran classes de catalanitat, sinó classes de català i permeteu-me aquesta ironia adreçada als més grans, podeu estar segurs, que no farem classes de FEN, pels que no sàpiguen de que va, els hi tradueixo: “formación del espíritu nacional”, doncs no volem fer, allò que ens han fet a molts de nosaltres.

Manel Mayor                                                           11 de Juliol de 2014

Llegint un article, referent a la tasca continuada de l’Estat Espanyol, per esborrar-nos la memòria, m’ha esperonat la meva i a més a més, la meva curiositat. Utilitzant, fent servir la meva memòria i la meva curiositat, he consultat fonts fiables, per acabar-me de documentar.

He pogut constatar, que l’Estat borbònic, des del primer moment, té com a tasca prioritària, esborrar la memòria col·lectiva, foragitar la cultura que ens és pròpia, tergiversar la nostra història… I una cosa encara pitjor: voler fer-nos creure, que la seva història és la nostra. No hi ha escatimat mai mitjans i no podem oblidar, que una de les primeres decisions que va prendre el nou règim, va ser tancar les nostres universitats.

Aquesta estratègia, es fa servir al segle divuit, perduda la guerra del 1714 i també es fa servir al segle dinou i al segle vint, quant s’hi esmercen tots els mitjans, acabada la guerra criminal, per amagar les proves del cruel genocidi, de les salvatjades, que es van cometre contra la indefensa població civil, i altre cop, l’intent terrible d’esborrar-nos la memòria, de voler fer-nos creure que la seva cultura era la nostra.

Han dut a terme aquesta tasca, de manera tant entusiasta i continuada, que s’ho han acabat creient, bé és una manera de dir-ho, però en qualsevol cas, sortosament per nosaltres, el poble català és molt tossut, i encara que fos de manera precària, ha anat conservant els seus senyals d’identitat, la llengua, que probablement sigui el senyal amb el qual hem estat més tossuts i intransigents, malgrat les prohibicions, les coaccions i les amenaces… La cultura, encara que difuminada i no prou visible,  la consciència, encara que llunyana i difícilment desxifrable, de pertànyer a quelcom diferent, a vegades difícilment identificable.

Malgrat totes aquestes vicissituds, som allà on som, d’aquí venen tots aquests intents de genocidi cultural, per mirar de anorrear-nos. Per això hem de ser conscients, que fins que no assolim la plena llibertat, tindrem aquesta espasa de Dàmocles, sobre els nostres caps.

Manel Mayor                                                          10 de Juliol de 2014

Es veu que ara l’equip de govern municipal, en comptes de comunicar els projectes, grans o petits, a la resta del consistori per les vies normals, ho comuniquen mitjançant la premsa. Una manera certament original de fer política municipal.

Avui dijous, llegint el Diari de Girona, m’assabento que l’alcalde i suposadament l’equip de govern, estudiaran si tanquen el pas nocturn, per la zona del club de mar. Evidentment, he comprovat si el portaveu del grup municipal del meu partit en sabia res, i per ell també era primera notícia.

Aquesta manera tant original de fer política, es ben evident que per mi no és pas gens agradable, però encara em molesta més, que es pretengui prendre solucions a l’engròs i m’explicaré, si el problema és el “ botellon”, es prohibeix i punt i si la policia municipal els enganxa fent aquesta activitat, que els sancioni. Però de cap de les maneres, es pot prohibir el pas a cap hora del dia o de la nit.

A veure, si un dia qualsevol a la nit o a la matinada, es congreguen set o vuit borratxos a la Rambla Vidal i foten tal escàndol, que no deixen dormir al veïnat, que faran? Tancaran el pas per la rambla, durant la nit, o sancionaran els busca-raons?

A veure, aquests darrers anys, s’han fet coses molt estranyes a Sant Feliu, sembla ser que quatre llepafils vinguts de fora, s’han pres la nostra població, com el seu dormitori particular i a sobre han tingut la “sort” que les autoritats municipals els hi ha donat orgue contínua.

A tots aquests llepafils, en primer lloc els hi diria, que qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, que traduït a l’Empordanès Ganxó, ve a dir, que qui busqui tranquil·litat infinita, que no la cerqui en una localitat turística.

Manel Mayor                                                      10 de Juliol de 2014

Cada dia, al cercar la premsa diària, el primer que faig és buscar notícies de la meva població, de Sant Feliu de Guíxols. Aleshores el primer titular que veig és el següent: comencen a preparar el nou concurs de residus guixolenc… I em dic ep!! De que va això?

Si l’actual consistori, haurà finit el seu mandat el mes de maig de 2015, quin sentit té voler fer el concurs aquest any que ve, si el contracte de recollida d’escombraries i neteja vial, no acaba fins el setembre de 2016? No troben que és un abús de majoria absoluta? O pot ser pequen de prepotents i creuen que seran clara majoria, després de les Eleccions Municipals de 2015?

En qualsevol cas, crec que això significa hipotecar al proper consistori, que ha de ser en bona lògica, qui decideixi aquest afer tant important i tant quantiós econòmicament. Tant mateix estic convençut, que de dur a terme aquest projecte, dins l’actual legislatura, serà un tortell immenjable pel proper consistori que surti de les urnes.

Em sap greu haver de dirimir aquest afer des dels mitjans escrits, ja que tant el partit al qual represento, com jo mateix, som contraris al populisme i a les baralles mediàtiques, però ja que me’n he assabentat per la premsa, considero que és lícit fer servir aquests mitjans.

Manel Mayor                                                             09 de Juliol de 2014

President dERC Guíxols

De tots és sabut, els que hi estem a favor i aquells que ni tan sols en volen sentir a parlar, que aquest procés històric, que ens ha de dur a la llibertat definitiva, no té aturador. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’Estat Espanyol, s’empesqui tota mena de maniobres per fer-lo fracassar.

Varen començar,tractant-nos d’il·lusos i de somiatruites, varen continuar amb els seus profetes de la por, que ens anunciaven tota mena de malvestats, fins i tot les deu plagues d’Egipte, com que no els hi va funcionar massa, es van dedicar a dir que no podríem cobrar les pensions, perquè aniríem a la ruïna, no en varen tenir prou i van començar a etzibar-nos, que ens expulsarien de tot arreu. Per fer-ho tot una mica més creïble, ara ens porten uns predicadors que fan de historiador, per tergiversar la nostra història, per manipular tota mena de dades…

Aquests aprenents d’historiador que tenen al seu servei, ara se’n han empescat una versió de la nostra història, que és digne de la imaginació de Jules Verne. Segurament ens prenen per ases i ens volen fer creure, que la guerra del 1714 no anava amb nosaltres i que el Borbó ens va treure de la misèria.

Jo, aquesta fructífera imaginació, ni la tinc, ni la tindré mai, i em limito a llegir, allò que historiadors de prestigi han deixat escrit. Paradoxalment no s’assembla en res, a tot això que ens volen contar, doncs malgrat les seves manipulacions, sabem que aquella maleïda guerra, la qual vàrem perdre, va significar la fi de totes les nostres llibertats. Ens vam quedar sense lleis, sense constitucions, sense jutges, amb la nostra llengua prohibida i perseguida i un fet poc esmentat, encara que sabut per tots aquells que ens interessem per la història del nostre país, ens van tancar les nostres universitats, tot això sense esmentar la terrible repressió a que va estar sotmès el nostre poble… si això és treure’ns de la misèria…

De tots és conegut, que sempre han actuat igual, tot ho consideren lícit, com tal de preservar els seus privilegis, de fet, en petit comitè, ja estan admetent que per mantenir-nos sotmesos, fins i tot la mentida està per sobre de l’honradesa.

Com que no saben ni volen negociar, la seva única estratègia, covada des de la prepotència, és l’agressió: econòmica, psicològica, de tota mena… Amb l’únic objectiu d’acollonir-nos, però no se’n sortiran, perquè aquest el meu País, la meva Nació, ja ha perdut la por i res ni ningú, ens aturarà.

Manel Mayor                                                08 de Juliol de 2014

Estem acostumats a sentir crítiques indiscriminades, dirigides cap aquells que fan quelcom, no importa què, i tan li fa si ho fan bé o malament, la qüestió és criticar.

En aquests darrers temps, l’objectiu prioritari son els politics, no importa pas de on siguin, ni a quin estament desenvolupen la seva tasca, la frase prioritària és: son uns corruptes, uns lladres, uns ganduls i uns pocavergonyes.

Abans d’entrar en matèria, voldria deixar constància d’allò que s’escoltava, durant la meva infantesa i la meva adolescència, fruit de l’opressió franquista i de la seva manipulació de la realitat i de la història, les frases més sentides son entre d’altres les següents: la política és dolenta, els polítics son dolents i pocavergonyes, mireu sinó a on ens van conduir, a una guerra terrible de tres anys. Aquestes frases eren dites i induïdes pels franquistes, i jo aleshores llenço a l’aire una pregunta: eh que semblen sortides dels mateixos cervells? Eh que les indueixen les mateixes nissagues?

Es dóna la paradoxa, que els qui indueixen i cuinen aquestes frases, son els més lladres, els més corruptes i els més pocavergonyes, però al igual que durant la dictadura, tenen els que apliquen les lleis, al seu costat.

De politics, com en tots els oficis ni ha de bons i de dolents, d’honrats i de pocavergonyes, el que cal és que se’ls apliqui la llei, cosa que actualment no es fa, si més no, com caldria.

Crec fermament, que el polític ha d’estar al servei del poble, malgrat que alguns em titllin de romàntic, igualment estic convençut que els partits politics, han d’estar al servei del País, han de deixar de ser caixes tancades, generadores de vots i han d’obrir les seves portes, deixar entrar aire fresc i ser més a peu de carrer… Aquest ha de ser el primer pas, per poder girar el País com un mitjó.

Aquest pas però no ha pas de ser l’únic, el poble ha de participar més a la política, hem de fer allò que els immobilistes, ens volen impedir, consultar les coses importants amb el poble i aquest a l’ensems ha de generar iniciatives, per fer moure la màquina política. S’ha d’eradicar la corrupció, l’amiguisme i el clientelisme, criticar participant i foragitar per sempre la crítica per la crítica, només així tindrem opció de fer un País de cap i de nou. No pas només amb aquestes mesures, és evident, però seria un primer pas important.

Manel Mayor                                                   07 de juliol de 2014

Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta!! Dita que he sentit ha dir tota la meva vida i que es refereix, a que sempre hi ha pocavergonyes que t’acusen d’allò que ells son o fan. Tot això m’ha vingut a la memòria, al tornar a llegir per enèsima vegada, les acusacions d’aquests carallots i poca-soltes del PP, que ens acusen de sectaris, de voler fracturar la societat… En fi que voler ser català és dolent, que per ser bo, t’has d’oblidar de qui ets, de les teves aspiracions de llibertat i has d’acceptar que ets inferior als magnànims espanyols, que et permeten respirar, això si, si no fas gaire fressa i acceptes que no tens història, que no tens cultura… Només aquella, que ells et diuen que has de tenir.

No en tenen prou amb això, que no ens deixen de martellejar, amb que la consulta és il·legal, fa poc, encara ens deien que era inconstitucional. A veure si ens entenem, s’omplen la boca de democràcia pel dret i pel revés i ens diuen que consultar al poble és il·legal… M’ho hauran d’explicar, perquè si més no, és difícil d’entendre.

Si els hi suposem, que és molt suposar, un mínim de intel·ligència, haurem de creure, que no ens consideren ciutadans de primera categoria, o bé que estan convençuts, encara que s’ho callin, que com que som un poble vençut i ocupat, només tenim dret a ser súbdits. Tot i aquest recargolament, que hauran d’admetre que és cert, que no hi he afegit res de més, vostès tenen un problema més gros, molt més gros i aquest és de coherència.

Consultar al poble és legítim, de fet s’hauria de fer molt més sovint del que es fa, és, com els hi diria… Una de les claus de tota democràcia, de tot estat demòcrata. Que em surtin vostès i em diguin que consultar al poble és il·legal, de fet m’estan dient, que exercir la llibertat és il·legal, que exercir la democràcia és il·legal… Aleshores m’estan dient, que en realitat estem en una dictadura, en la qual la legalitat establerta, està per sobre de tota democràcia.

Manel Mayor                                                     07 de Juliol de 2014

Estar a favor de la convivència, és apallissar, maltractar, sotmetre… a qui conviu amb ell? La meva pregunta, va adreçada a aquells que fa tres-cents anys, que ens maltracten de totes les formes possibles, que ens tenen i volen continuar tenint-nos sotmesos, a l’Estat espanyol en general i al seu cap d’estat en particular.

No cal que em responguin, la seva resposta, ha estat sempre invariablement la mateixa, doncs estan convençuts de la seva superioritat i el seu menyspreu envers nosaltres és absolut. Ells i qui els representa, aquell que han entronitzat fa quatre dies mal comptats, ens miren des de l’òptica del vencedor, ja que ‘per ells no som res més que els vençuts de la guerra del Borbó, aquells que han intentat fer desaparèixer com a Poble, aquells als quals han volgut prendre’ls la dignitat, la llengua, la cultura… La convivència per ells és això.

Ja se’n deuen adonar, que no hi ha forma humana d’entendre’ns, doncs per nosaltres conviure és tota una altra cosa. El fet de conviure, ha de néixer necessàriament de la igualtat i el respecte mutu, el respecte a la diferència, el respecte a la diversitat… Tot això, malgrat no ho acabin d’entendre o si més no, se’ls hi faci molt difícil, és la base de la cohesió social, i si, nosaltres, Catalunya, som una societat cohesionada, amb tots els seus problemes i tots els seus defectes.

Ara, amb totes les pors foragitades i tots els temors llençats al fons de la galleda de les deixalles, el que tenim, és una gran esperança i una enorme fe en el nostre esdevenidor, perquè creiem en nosaltres, que ja seria ben bé hora, però hi creiem per fi. Per tant, no ens vinguin amb discursos paternalistes, ni amb apologies de la por, que ens hem traçat un camí i el seguirem, amb l’esperança i el convenciment, que el nou de Novembre d’enguany, els direm: bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                               27 de Juny de 2014

Per deixar clar el meu punt de vista, he de dir que discrepo totalment de les manifestacions del senyor Jordi Turull, en referència al percentatge de vots del referèndum i en conseqüència totalment d’acord amb l’Oriol Junqueras. Si a tot el món i en qualsevol moment i circumstància, es dona per bo el cinquanta per cent més ú, per quins set sous, Catalunya ha de ser diferent? És que som inferiors a la resta de la humanitat? Va home, senyor Turull, no doni peixet als manipuladors!!

Parlant de manipuladors, ja s’ha destapat la màxima representant en la matèria, si, segur que ho heu endevinat,  l’Alícia Sánchez Camacho . Que si des d’ERC tenim por de no guanyar, que si hi haurà una meitat que serà menystinguda… Vaja, com sempre donant voltes a les mateixes ximpleries i manipulacions.

Com que no tinc pas trenta anys, sinó que en tinc forces més, miraré d’exposar uns quants fets coneguts de primera mà, doncs no en va els he viscut. En primer lloc el règim actual. Per si algú ho ha oblidat, els meus compatriotes, o sigui els catalans i jo mateix, varem passar de ser súbdits d’una Dictadura, a súbdits d’una Monarquia, curiosament imposada per aquella. Seguidament ens van imposar les seves taules de la llei, altrament anomenades”Constitución Española”, dic que ens ho van imposar, perquè de fet va ser així, ens varen dir, o accepteu això o traiem l’exèrcit al carrer, de fet tot molt democràtic… Hi ha jovent que ens pregunta, però perquè es va votar que si? Molt senzill, majoritàriament per por, per una por acumulada durant molt i molt de temps.

Curiosament, aquests demòcrates de pacotilla com l’Alícia, quan tenen majoria, ens miren de forma prepotent i ens etziben: heu de respectar les majories, però quan se’ls hi gira la truita i la majoria la tenim nosaltres… Aleshores generem crispació i fracturem la societat, quins pebrots que tenen!! Uns demòcrates, que menystenen la sobirania del nostre Parlament, de manera continuada, que ens varen mutilar l’Estatut del 1979 i el del 2006, que neguen amb tota la prepotència i ignorància del món, que som i serem una Nació.

Tot això, fins que aquest Poble sotmès, ha perdut la por i ha dit: senyors meus, ja n’hi ha prou d’injustícia, volem treure’ns de sobre aquest jou que ens oprimeix, que ens domina i ens porta a la misèria, volem ser nosaltres mateixos i per ser-ho hem de ser lliures, hem de ser independents.

Ja per acabar, dir a l’Alícia i els seus que no pateixin, que guanyarem i no pas amb un cinquanta per cent més ú, sinó amb una àmplia majoria… I la seva minoria ho haurà d’acceptar. I un darrer apunt: malament, quan una suposada democràcia, tira de legalitat com una dictadura qualsevol, menyspreant la llibertat. Legalitat si, sempre i quan aquesta no vulneri la llibertat.

Manel Mayor                                                        23 de Juny de 2014

Sovint,  hi ha gent que es permet el luxe de jutjar fets i persones, cosa que a mi em sembla que és ser molt agosarat. Probablement, quan s’és extremadament jove, es té aquesta tendència, però quan s’arriba a l’edat adulta, hom ja si mira un xic més i quan s’és entrat a la maduresa, encara més.

Dic tot això, perquè les persones no reflectim, de bones a primeres, totes les nostres virtuts, per poques que siguin,  ni tots els nostres defectes, encara que siguin ben nombrosos, sinó ben al contrari, ensenyem només allò que volem mostrar al exterior. És com si diguéssim, una cuirassa, un escut protector per protegir les nostres febleses.

Crec que deixo prou clar, que només ens coneixen de debò, aquells que hem deixat penetrar als nostres cercles més propers.  Aquells que coneixen de ben a prop les nostres virtuts, fins i tot millor que nosaltres mateixos i als que ens atrevim a mostrar, els nostres defectes i les nostres febleses. Sovint descobrim, que aquell que ens ha semblat en un primer moment, un autèntic barrut, en realitat estava amagant una enorme timidesa, amb aquest escut protector.

Hi ha persones obertes, segures d’elles mateixes i n’hi ha de completament al contrari, tímides, insegures, que es valoren molt negativament, la major part dels casos, sense cap mena de raó, no ens adonem que hi ha moltes persones dins els nostres cercles propers, que ens aprecien de debò, que ens tenen gran estimació, que ens valoren en la nostra justa mesura. De tot això, ni ens en adonem, ni hi parem atenció… Només ho fem, a resultes d’un gran sotrac, d’una caiguda estrepitosa, d’una malaltia sobtada, quan hem de menester tota aquella gent propera que ens faci costat… I recoi, ens adonem que son més dels que pensàvem, fins i tot aquells que feia molt de temps que no ens veiem, de sobte descobrim, que encara es manté aquella amistat de la infantesa, que aquella flama no s’havia apagat.

A vegades cal tenir un sotrac fort i considerable, per adonar-nos que aquelles flames que creiem apagades, que aquelles estimacions, que creiem perdudes en la llunyania dels temps, ni estaven apagades ni estaven perdudes, simplement estaven amagades i adormides, però ben vives, per quan fossin necessàries.

Manel Mayor                                                                  23 de Juny de 2014