Això d’escriure, per mi és un hàbit relativament recent, que va començar com una vàlvula d’escapament i s’està convertint en una necessitat, cada cop més evident. En canvi he estat de sempre un lector constant, el meu hàbit lector, és quelcom que porto arrossegant tota la vida, fins i tot hi hagut moments, que ha estat gairebé malaltís.

Això d’escriure, m’està acostumant a deixar volar més sovint la imaginació, a deixar que els records m’acaronin els pensaments i aquest exercici, em sol portar la visió de vivències antigues, amb una nitidesa, de vegades aclaparadora.

Allò que escric, no és pas ficció, no m’ho he proposat pas mai… De moment i tan, escric sobre les meves vivències, sobre allò que succeeix al meu voltant, hi exposo la meva opinió i miro de plasmar-hi la meva veritat, ja que no crec en l’existència de la veritat absoluta, ni en la plena objectivitat, però si estic convençut, que la subjectivitat de cadascú, ens enriqueix a tots plegats.

No publico pas tot allò que escric, doncs n’hi ha que no crec que vegin mai la llum, els guardo per mi, formen part de la meva intimitat, alguns d’ells, de la meva més profunda intimitat. Malgrat això, no son pas secrets d’estat, ni tan sols secrets, sinó que son pensaments que en un moment determinat, he tingut la necessitat de deixar-los sortir cap a l’exterior, però no pas del tot; dit d’una altre manera, he sentit la necessitat d’escriure-ho, però no pas l’obligació de publicar-ho.

Tots aquests pensaments, totes aquestes idees, no se si seran d’interès per algú, però he tingut ganes de deixar-ho plasmat en un paper i un impuls irrefrenable de publicar-ho.

Manel Mayor                                                   11 de Novembre de 2013

Molt content per l’èxit històric del motociclisme català, doncs els nostres pilots, han aconseguit el campionat del mon de velocitat en les seves tres categories. Malgrat que els energúmens de torn, intenten robar-nos l’autoria d’aquestes tres fites extraordinàries, atorgant-les a uns suposats pilots espanyols.

Per molt que els hi pesi, aquests tres joves pilots, son tots tres catalans, i per a més casualitat, cadascun d’ells d’un lloc molt diferent del nostre petit país: Màverick Viñales, Moto 3: de Roses, Alt Empordà, Pol Espargaró, Moto 2: de Granollers, al Vallès Oriental i finalment, Marc Márquez, Moto GP, de Cervera, capital de la Segarra.

No és que m’entristeixi, és que m’esvera, que contínuament vulguin robar tot allò que pertany al meu país. S’han entestat en robar-nos el nostre passat i el nostre present, i no en tenen prou, que ens volen robar el nostre futur! I encara n’hi ha que troben estrany, que tinguem pressa per fotre el camp d’una vegada, d’aquest maleït estat, que ens té subjugats.

Va home va!!!!

Manel Mayor                                                  10 de Novembre de 2013

No sé si és que amb l’edat em torno més tou, o és que els castells tenen la virtut, d’emocionar-me. El cas és que avui l’escrit de l’Alba i l’enllaç que ha penjat en Toni, m’han fet espurnejar els ulls.

Fer castells és quelcom molt complex, cal que hi hagi una gran coordinació, entre tots els seus elements, demana a més a més, estar molt concentrat des de l’inici fins al final, cal també molt d’esforç i gran capacitat de sacrifici, sense oblidar una virtut de grup molt important, la disciplina, aquí no si val a badar, una distracció per no estar per la labor, ho fa anar tot en orris, amb l’agreujant, que els materials que formen l’estructura son persones.

Jo, els castells me’ls miro des de fora, i tampoc en soc cap entès, ni ho pretenc, i com que el màxim que m’hi puc apropar, és a tocar la pinya… tot ho intueixo, doncs no en tinc pas l’experiència, ni la tindré, i tal vegada no hi acabaré d’entendre mai del tot, però el que si sé, i això ho puc copsar, és que quan s’aconsegueix quelcom amb una bona dosi d’esforç i no mancat de sacrifici, l’alegria és màxima, i en això els castells s’assemblen a qualsevol esport.

Manel Mayor                                                   5 de Novembre de 2013

Hi ha una qüestió que aquests darrers dies m’està neguitejant, que fins i tot em posa de mal humor i en certa manera m’esvera, doncs hi certs personatges que s’atribueixen, uns mèrits que no tenen i un poder que ningú no els hi ha conferit ni atorgat.

El procés del camí cap a la independència de Catalunya, l’ha menat i l’ha conduït el poble de Catalunya, tot i el suport incondicional de l’ERC i de les CUP, des d’un bon principi, fins i tot quan aquesta darrera formació, no es considerava un veritable partit polític.

Malgrat la pel·lícula que ens volen vendre de l’altiplà estant, tot aquest procés no és cap invent del senyor Mas, un dia que anava restret. El President de la Generalitat, es va veure forçat a convocar eleccions anticipades, davant de l’exigència del poble català, després de la massiva manifestació, de l’onze de Setembre de 2012. El resultat de les dites eleccions, va donar com a resultat, un suport majoritari als partits sobiranistes, i per acabar-ho d’adobar, la Diada d’aquest any, va deixar palès quina és l’exigència i l’anhel, de la majoria del poble català.

Aleshores, tant de marejar la perdiu amb debats sobre terceres vies i amb federalismes imaginaris i del tot impossibles, perquè no se’ls creu ningú, amb semblen del tot sobrers, i no tenen res a veure, amb allò que està reclamant una gran part del país, sobretot si els que ho fan, no son representatius de cap majoria.

Manel Mayor                                                           4 de Novembre de 2013

Ara sembla que ha arribat l’epidèmia de la moderació, moderació en ser català? Moderació en voler ser lliure? Moderació en esser viu?

Doncs jo no vull patir aquesta malaltia, vull ser radicalment català, radicalment lliure i radicalment viu. Tot això que he anomenat, no va en contra de ningú, bé, probablement tampoc és exactament això, doncs és evident que voler ser lliure, va en contra dels que volen el meu esclavatge i aquest és del tot rebutjable, tant si és radical com moderat. Ser radicalment català, segurament també va en contra d’aquells, que en voldrien espanyol i sense consciència nacional. I voler ser radicalment viu, segurament és una conseqüència de les altres dues afirmacions.

Tot i aquestes radicalitats, no em considero pas un radical, doncs soc una persona oberta al diàleg, tan en política com en altres àmbits, en canvi no accepto de cap de les maneres, la submissió.

Hem d’estar molt amatents, perquè la batalla de debò, encara no ha començat, tot això son maniobres de distracció, per mirar de dispersar  les nostres forces, haurem d’estar alerta a tots els moviments que es produeixin, haurem d’utilitzar el seny i la rauxa, però estant mol atents, a que un excés de seny no ens converteixi en traïdors i que una rauxa descontrolada no faci anar en orris, tota la nostra lluita.

Manel Mayor                                                                    28 d’Octubre de 2013

Vagi per endavant, que soc un apassionat del futbol i que m’hi he dedicat durant molts anys com a entrenador, veig per tant l’activitat, com un esport de grup, d’equip, en el qual és importantíssim el treball de conjunt, encara que també ho sigui l’individual, l’un és indestriable de l’altre, però avui no parlaré pas de futbol, ho faré d’una activitat que sempre havia vist de lluny i que malgrat no entendre-hi un borrall, sempre m’ha emocionat, m’ha posat com es diu col·loquialment la pell de gallina, cada cop que n’he vist una actuació. Em refereixo als castells.

Fa uns pocs mesos he tingut l’oportunitat, de viure i veure aquest mon apassionant, de molt a prop… i creieu-me, és apassionant. Tot i que jo, degut al coi de malaltia meva, no en puc fer de castells, hi participo d’una altra manera.

Com he comentat més amunt, aquesta és una verdadera activitat d’equip, de grup, en la qual tothom és necessari i podríem dir que totes les peces son imprescindibles i a la vegada intercanviables.

Hi ha una cosa però, que malgrat donar-ho per sabut, no deixa de ser curiós, que és la semblança que hi ha, en l’estructura de les activitats de grup, d’equip. Com en el mon del futbol hi ha peces que son espectaculars, n’hi ha d’altres que son efectives, i unes terceres que sembla que no hi son, que passen desapercebudes per al gran públic, però en canvi son imprescindibles, son bàsiques.

En el futbol, podríem parlar del migcampistes defensius, que malgrat no brillar, esdevenen peces bàsiques, perquè puguin brillar les grans estrelles. En el mon dels castells, els que brillen son tots els components del tronc i l’intrèpida canalla, que s’enfila cap al capdamunt de l’estructura per poder-la coronar. Desperta admiració, la pinya en el seu conjunt, doncs és molt vistós, l’esforç que hi despèn, però allò que de fora estant, mai no es veu, son les crosses i els baixos, aquests darrers s’endevinen, però les crosses ni tant sols això, però malgrat el seu anonimat, son imprescindibles.

I ja per acabar, voldria expressar la meva admiració, envers les persones que fan aquestes funcions i principalment per les companyes i company de Minyons, que fan aquesta tasca, i a la Paula, l’Alba i en Toni en particular.

SALUT I CASTELLS!!!

Manel Mayor                                                                  24 d’Octubre de 2013

Cap allà els anys trenta, en plena efervescència del moviment obrer, s’instal·la des dels moviments més radicals, la idea que els moviments obrers han de ser universalistes, que ser catalanista és cosa de burgesos, però gratant una mica la crosta d’aquesta idea, resulta que universalista si, però espanyol també, faltaria més…que voler ser català és provincià, és retrògrad, que cal ser modern, s’ha d’estar a l’alçada dels temps. Però allò que encara es pot entendre, degut a la incultura de les classes més desvalgudes, a començaments del segle passat, és del tot incomprensible i immoral, que se li vulgui donar vigència en ple segle vint-i-u.

Avui en dia aquestes elits polítiques que defensen aquesta infàmia, ja tenen al seu servei uns dits o anomenats intel·lectuals, que son els encarregats de difondre arreu aquestes doctrines, això si, embolcallades d’una molt bonica capa de progressisme, en realitat buida de continguts.

Dins de la meva senzillesa i humilitat, em crec amb prou autoritat moral, per rebatre aquestes afirmacions absurdes, però bastides amb tota una retòrica d’inconsistències i manipulacions històriques, que a vegades fan difícil, veure’ls-hi la seva veritable intencionalitat.

Algú amb dos dits de front, creu que pel simple fet d’esser catalans, ens manca una part de cervell? Estem incapacitats per valdre’ns per nosaltres mateixos? Tenim una manca d’autoestima tan gran, que ens creiem que per tirar endavant, hem de menester la tutela dels altres?

Evidentment que no!! Els defensors d’aquestes teories, tal vegada si que tenen problemes d’autoestima, doncs senyors, cap al psicòleg, que hi falta gent. Però sincerament crec, que en son prou conscients de l’engany a que ens volen sotmetre, i en realitat no defensen pas a aquells que diuen defensar, sinó ves a saber quines son les seves veritables intencions.

Sortosament una gran majoria de la nostra població, està plenament convençuda, que no tenim cap més solució que la independència, tot i que haurem d’estar alerta amb alguns defensors només del dret a decidir, que estan fent mans i mànigues, perquè no ens moguem de l’estat espanyol, aquest que porta tres-cents anys xuclant-nos l’ànima. Això si, ho fan de manera molt subtil, no fos que se’ls hi notés.

Tenim l’oportunitat de crear un nou estat, nou de trinca i construït de baix a dalt, amb la col·laboració de tota la nostra societat, no fabricat per les elits, tan li fa si son les polítiques com les financeres, tenim la gran oportunitat de fer-ho bé i el que és més important de tot, de fer-ho nosaltres, els catalans, i quan dic els catalans, jo si que em refereixo a tots, perquè és català tot aquell que ho vol ser, no només el que hi ha nascut a Catalunya, això és una fal·làcia. El lloc de naixença és en molts casos un accident, el que compta de debò és la voluntat de ser-ho i estic en condicions d’assegurar, que n’hi ha molts d’aquests i que n’estan plenament convençuts.

Manel Mayor                                                     30 de Setembre de 2013

Deia dies enrere la líder del PP, Alícia Sánchez Camacho, que veia mirades que traspuaven odi, un fruit que ella i els seus, no deixen de conrear, i ho fan conscientment i contínuament, per fracturar la nostra societat, aquella que amb tota la barra del mon, diuen defensar i que malgrat el seu continuat conreu d’aquest odi, es manté cohesionada.

Esmercen els seus esforços, en tergiversar la història i la veritat quotidiana, la de cada dia, allò que els ciutadans normals i corrents podem copsar, diuen tal quantitat de mentides- permeteu-me una mica d’humor- que si es complís aquella dita que em deien quan era infant: no diguis mentides que et cauran les dents,els professionals estomatòlegs, no donarien l’abast.

L’odi, és un sentiment turmentador, que el sol originar, la impotència davant la injustícia, entre altres raons, però aquesta n’és una d’elles. El meu País té moltes raons per tenir-lo, envers aquells que contínuament malden per fer-nos desaparèixer com a Poble, com a Nació…i en canvi som receptors d’aquest sentiment, de part d’aquells que ens volen eliminar com a essers diferents, som receptors d’un odi visceral, per part d’aquells que ens volen assimilar.

És ben curiós això dels sentiments. El meu desig però, és que aquest sentiment insà, no s’apoderi de nosaltres, de la nostra societat. Un avís per a navegants però: vigilin que aquests vents, no se’ls i tornin tempestats.

Manel Mayor                                                                       25 de Setembre de 2013     

Segurament entre el cinisme propi i la impunitat amb que actuen i insulten els dirigents del seu partit i ell mateix, l’empeny cap a un  estat d’amnèsia, jo diria que de magnitud considerable.

M’estic referint òbviament, a aquest personatge nefast i pocavergonya, anomenat Enric Millo, em resisteixo a donar-li la distinció de senyor, perquè com molt bé diu la dita, de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. N’hi podria donar més de distincions, com per exemple arribista, gira- banderes… però no em val la pena insistir-hi més.

Segurament emparant-se amb la impunitat de que fan gala aquests del PP, és dedica a injuriar als independentistes del meu país, titllant-los d’assassins, pel sol fet de voler recuperar la independència de la nostra Nació. Tot això sense voler recordar, que el partit al qual milita i n’és diputat, va ser fundat entre d’altres per un ex ministre del dictador i criminal: Franco, i molts d’altres han militat a la Falange en determinats moments de la seva vida, i d’aquests si que n’hi ha que tenen les mans tacades de sang i les van netejant amb les aigües de l’oblit, que tant bé saben fer brollar.

A qualsevol país normal, estaria imputat de facto per injúries i inhabilitat per exercir la política, procés en el que el Fiscal General de l’Estat, hauria actuat d’ofici, però es clar, en el país del qual aquest personatge no vol que marxem, les coses van com van.

Manel Mayor                                                                       23 de Setembre de 2013

És aberrant, haver d’aguantar els atacs i insults, que contínuament ens dediquen, pel simple fet de voler ser catalans de ple dret, i per tant amb aspiracions i desitjos d’esdevenir ciutadans lliures dins la futura República Catalana, evidentment com estat independent.

Totes aquestes vexacions, no ens venen només de l’Ebre enllà, sinó que també ens venen i amb quina intensitat, de l’interior del nostre país. Com que amb els atacs, els insults i les desqualificacions, no en tenen prou, tots aquests manipuladors, “intoxicadors “ i demagogs, es dediquen a fer la política de la por, parlant clar i català, intenten posar-nos la por al cos. Ens diuen que si assolim la independència, – que no ens ho permetran – ens cauran a sobre tota mena de desgràcies, ens faran fora d’Europa, no podrem seguir amb l’Euro… i fins i tot podem patir les deu Plagues Bíbliques.

I que ens ofereixen per quedar-nos en aquest meravellós Estat? Doncs pertànyer a un Estat que entre altres meravelles, condemna amb tres-cents Euros a uns feixistes repugnants, per atacar i llençar gasos lacrimògens als assistents a la delegació de la Generalitat a Madrid, el dia 11 de Setembre, en canvi condemna amb sis-cents Euros, el greu delicte de fumar dins un bar, per un altre greu delicte, que és beure una cervesa dins un estadi sis-cents Euros i per un ciutadà, que va tenir la gosadia d’adreçar-se a la guàrdia civil en català, o sigui en la seva llengua, sis mesos de presó i un any de retirada de permís de conduir.

Tot plegat molt engrescador… així que compatriotes catalans, si teniu ganes de ser ciutadans lliures i de primera categoria, com vull jo mateix, no teniu, no tenim cap més remei que pressionar al màxim, dins les nostres possibilitats, per ser el més ràpid possible ciutadans lliures dins una Catalunya independent.

Malgrat que faran el possible i l’impossible per aconseguir-ho, i que ens posaran totes les traves que tinguin a l’abast, assolir la llibertat, només depèn de nosaltres i de la nostra determinació.

Manel Mayor                                                                  22 de Setembre de 2013