Fets com els d’ahir et deixen completament aclaparat, ja que malauradament no hi pots fer res i en la distància encara menys, el que no podem permetre però, és deixar-nos vèncer per la por, com ja manifestava ahir en cercles reduïts  de companys, sentiment però que d’altra banda és ben legítim.

Tornant-hi, em nego a tenir por, a recuperar aquella por que en temps llunyans, però tampoc tant, ens havien inoculat entre la pell i fins i tot dins l’ànima, no vull tenir por, no vull que els assassins se surtin amb la seva, vull lluitar-hi amb la serenor i les ganes de viure, demostrar el s’hi que malgrat la bestialitat emprada, no aconseguiran doblegar-nos.

Avui, tots plegats estem amarats de tristor, de tristor i de ràbia, per uns fets que no haurien d’haver passat mai, tot i que malauradament no són els únics, no són ni els primers ni els darrers, tot i que el meu desig i el de tanta gent, seria que aquestes ments assedegades de sang, omplissin els seus cervells amb idees més sanes i lliures de violència.

Avui i també ahir, hi ha hagut un sentiment de rebuig total cap aquests actes, però aprofitant aquests fets tan tristos i lamentables, surten els idiotes intolerants deixant anar animalades racistes de l’alçada d’un campanar, amb la impunitat que els hi donen les xarxes socials.

Perdoneu-me aquest incís, però és que em van i m’han tret de polleguera, en unes jornades que haurien d’haver estat, com així ha passat majoritàriament, de total solidaritat amb les víctimes i d’un esclat de rebuig a la por, dient-los que malgrat que les nostres armes no siguin mortíferes, són armes molt poderoses, tals com la solidaritat, el desig de llibertat i les ganes de viure i la lluita pacífica perquè ningú no ens les pugui prendre.

Manel Mayor                                     18 d’agost de 2017

Fa molts de dies que no escric i avui he decidit posar-m’hi, perquè entre la calor aclaparant d’aquests dies enrere, la Festa Major i tot plegat, he trencat el ritme del tot i quan això passa, costa tornar-s’hi a posar.

La veritat és que apart de fer feina endarrerida que tenia, m’he dedicat força a badar i a fer fotografies, a caminar, a parlar amb la gent…

Podria parlar de moltes coses, del que passa al meu Sant Feliu, de com està de calent aquest estiu i no només de la calor, de com veig el futur més pròxim, de si crec que votarem…

De fet, el més senzill seria parlar d’aquest d’angúnia latent que hi ha, per la incertesa del nostre futur com a nació, no pas de tothom, perquè n’hi ha de molt segurs, tant dels que estan convençuts que es farà el referèndum, com dels que ho estan del contrari, però no ho faré.

Simplement vull compartir un estat d’ànim relaxat amb tots vosaltres, que és com m’he quedat després d’una diada castellera exitosa i una estada al voltant de l’estany de Banyoles la resta del dia, contemplant el llac i els seus habitants.

Manel Mayor                              14 d’agost de 2017

Ja som a finals de juliol i es flaira la Festa Major i aquests habitants menuts però no gaire, de quatre potes i cua llarga han decidit anar a la fira i ja es preparen i assagen la logística els diumenges a la tarda, no sigui que alguna cosa falli.

Pel que sembla, l’hotel d’aquests convilatans és aquell formós edifici que hi ha davant de l’Esclat, sí home, aquell monstre ple de merda que no hi ha manera que netegin ni que el fotin daltabaix.

Quan al menjar no tenen cap problema, hi ha un càtering muntat a tocar el seu hotel, que alimenta a tota la colònia de coloms i gavines del barri i els seus voltants i tot el que aquests gurmets deixen, ho aprofiten aquests altres, ah i molt important, els hi surt de franc, tu.

I ara, deu ser cosa de la calor, aquests habitants de cua llarga i quatre potes, han decidit fer d’hoste a les cases veïnes, tal com mostra la fotografia i com que el sojorn els hi surt de franc…

Quan m’he decidit a escriure després de veure la fotografia que ha penjat l’Ester, ho volia fer amb to agre i malcarat, però m’hi he repensat i m’he dit: tira d’ironia ganxona que ho denuncies igualment i amb una mica de sort arrossegaràs algun somriure. Al final he posat una altra imatge, però el personatge prové d’allà mateix.

Esperant que el problema es solucioni o entri en vies de solució, us desitjo una bona Festa Major!!!

Manel Mayor                                    27 de juliol de 2017

FONT DE MONTICALVARI

VISTA ALEGRE

Tot i que no hi solc navegar gaire, avui fent el trapasser pel Facebook m’he trobat amb unes fotografies d’en Xavier Nadal i concretament dues, m’han produït tanta ràbia i tant desencís com al mateix Xavier, que espero que no es molesti per haver-les fet servir per il·lustrar un meu escrit.

Tal com expresso en el paràgraf anterior, en veure com s’han degradat uns paratges tan estimats, en els que essent un marrec tant hi havia jugat, a Vista Alegre, jugant partits de futbol que no volíem que s’acabessin mai i amb les primeres colles de nois i noies, sentint-nos lliures a l’ombra dels arbres i fent-nos els primers petons d’adolescents, per unes hores érem completament lliures i vivíem en un món feliç, malgrat que fos irreal.

Pel que fa a la font de Monticalvari, quan arribava l’estiu, hi anava cada dia o gairebé a buscar aigua, que pels que no l’heu conegut, no us podeu imaginar que bona i fresca que era i aprofitant el recorregut, anava carregant les butxaques de móres i arribant a la font a rentar-les i a menjar-les a la fresca tot bevent d’aquella aigua irrepetible.

Quan hi pujàvem tota la colla del barri, allò es convertia en un munt d’escenaris, tan aviat uns érem indis apatxes i els altres cowboys com ens convertíem en pirates…

Em sap un greu immens veure com s’han degradat aquests dos paratges, que malauradament no ho han fet pas sols.

No voldria pas acabar sense donar-li les gràcies a l’autor de les fotografies, en Xavier Nadal, perquè malgrat la ràbia i el desencís, m’han transportat a uns moments feliços, que tenen un lloc preferent en els meus records.

Manel Mayor                                 21 de juliol de 2017

Segurament esperonat per unes imatges que a mi particularment em generen urticària, he decidit desempolsar i revisar antigues lectures.

A alguns els hi fa certa gràcia desempolsar la figura del dictador, el gran criminal, segurament perquè no varen patir la repressió feixista o franquista, de fet el mot tant li fa, a mi tal com he dit en començar, la sola visió del personatge em genera urticària i mala llet.

Quan he tornat a llegir i rellegir els fets dels anys trenta, la llarga nit dels quaranta i cinquanta, tot i que en aquesta darrera dècada havia revifat el sentiment de lluita (vaga de tramvies a Barcelona, març del 1951, vaga general pacífica, juny del 1959…), però és a partir de mitjans seixanta, quan l’oposició política de debò a dins el país es comença a moure amb força (la Caputxinada, 9 i 11 de març del 1966) i  ja en els anys setanta esdevé la creació de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre del 1971).

Doncs rellegint i recordant he pogut constatar unes coincidències ben curioses, els mateixos entorns polítics que varen aigualir la incipient república catalana, que va degenerar en l’Estatut de Núria, són els que varen impedir que l’Assemblea de Catalunya arribés més enllà i evidentment en el moment de la negociació d’allò que alguns encara s’entesten a anomenar la transició, varen ser decisius perquè l’intent de més sobirania per Catalunya no anés més enllà i ara en els moments actuals, més del mateix.

Ja ho sé, només he criticat a l’esquerra i ho he fet perquè és el que em fa mal, la dreta que representa l’alta burgesia ja li sabíem aquestes mancances. Veig i em dol, que encara tenen la barra d’encasellar el sobiranisme i l’independentisme amb la burgesia, bé, en aquests moments ja veiem on està ubicada la burgesia i principalment l’alta burgesia, no pas al costat del sobiranisme ni de l’independentisme més radical precisament.

Si ho analitzéssim amb més mala bava, podríem pensar que els darrers cinquanta anys, només han mirat d’aconseguir quotes de poder encara que sigui afavorint les oligarquies. Curiosament se les donen d’internacionalistes, però si grates un xic, veus que comença a aflorar l’obediència al nacionalisme espanyol més ranci.

La història ens jutjarà a tots plegats, tant als que haurem lluitat per la nostra llibertat com als que s’han alineat amb el poder, encara que no ho entenguin o no ho vulguin entendre som molta gent d’esquerres que creiem que s’ha de lluitar a la vegada tant per la llibertat nacional com per la justícia social, que de fet tant l’una com l’altre son indestriables. Ah, i mal els hi pesi si l’u d’octubre hi ha urnes, jo votaré.

Manel Mayor                                          19 de juliol de 2017

Algú ja fa molt de temps, va deixar anar aquesta reflexió com a afirmació clara i contundent: Quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió (1) es converteix en un deure.

Si la volem extrapolar a la nostra realitat actual, diríem que si escau d’allò més, ja que la injustícia legal s’ha instaurat plenament en les nostres vides, malgrat que molts no ho vulguin veure i s’estimin més aclucar els ulls o mirar cap a un altre cantó.

Per tant opino, que estem plenament legitimats per emprendre aquesta revolució pacífica, que després d’un llarg camí, ha de començar en un referèndum i si aquest ens dóna el vistiplau a través de les urnes, ha de començar el procés de la legalitat catalana per proclamar la república i començar el camí cap al reconeixement universal, que és el que en realitat ens declararà independents de debò.

Arribats a aquest estadi, ens caldrà ser generosos amb els que no hagin estat prou valents, ja que la por és inherent a l’ésser humà, haurem de ser també generosos amb aquells que han fet sovint la puta i la ramoneta i també amb aquells que honestament hauran lluitat contra els nostres objectius o simplement han opinat que això no anava amb ells, perquè no ho oblidem, també són part del nostre país.

Després d’aquesta exposició dels meus pensaments, voldria fer palès per evitar malentesos, que aquesta és la meva visió dels fets i que en cap moment vull imposar la meva veritat, que no és ni vol ser la veritat de tots.

(1) M’haureu de perdonar, però aquest escriptori em defineix erròniament l’ela geminada.

Manel Mayor                                   17 de juliol de 2017  

Avui, vagarejant per les xarxes socials, m’he trobat un escrit farcit de mots, paraules i expressions genuïnament ganxons, segurament alguns no deuen ser correctes i no em refereixo al català estàndard, sinó a alguns que jo també he sentit des de ben petit, mots com mar, acabats en c, si ja ho sé, els que veniu de Barcelona no ho enteneu, perdoneu, ja m’ha sortit la ironia ganxona, sense ànim d’ofendre a ningú us ho ben asseguro.

M’ha agradat sobretot, comprovar que la meva dèria de conservar, retrobar i reintroduir paraules i expressions en desús de la meva llengua i molt especialment de la meva ciutat, té altres adeptes. Hi ha un grapat d’expressions i construccions verbals, que només les fem aquí.

Jo, que ja començo a arrossegar un bon grapat d’anys, les he sentit tota la vida, ara tornar-les fer arrelar en el jovent és una tasca força complicada.

Continuant l’excursió, veig que el meu amic Juanjo, torracollons de mena com jo mateix, ha engegat una polèmica sobre el gentilici de castell d’Aro, que per cert si no em desmenteixen els lingüistes, és castellarenc i algú ha preguntat si Castell d’Aro era el mateix que la Vall d’Aro, pel que jo sé, en origen la Vall d’Aro era la unió de Santa Cristina i Castell d’Aro, fins que se separen, més ben dit se’n separa Castell d’Aro.

He de dir que jo de petit, sempre havia sentit anomenar la Vall d’Aro, referint-se a Castell d’Aro, segurament per la inèrcia de l’origen, per haver anat vagarejant, no està malament, no?

Manel Mayor                                      13 de juliol de 2017

Nedar entre dues aigües segurament deu ser molt còmode, perquè et permet pujar a la superfície o baixar a les profunditats, segons convingui.

Això és el que fan alguns tant en la vida quotidiana com en la política, en comptes de tenir la valentia de posicionar-se. D’això se’n diu fer la puta i la ramoneta, abans ho feien uns i ara ho fan uns altres, que teòricament estant als antípodes dels primers i tant uns com els altres, estan demostrant que l’únic que els importa és guanyar vots d’allà on sigui, per mantenir unes quotes de poder encara que siguin ben migrades.

Us repetiré un pensament que segurament vaig escriure dies enrere i que d’ençà que es va posar en marxa això que s’ha anomenat el procés, he dit i repetit i com jo tants d’altres, que tan legítim és estar a favor com en contra de la independència, es pot estar d’acord o no, de com s’ha dut a terme tot plegat… ara, em nego a acceptar com a demòcrata, com a radical defensor de la llibertat, la negació del vot, que és sinònim de la negació de la meva identitat i de la sobirania del meu poble.

L’única argumentació que esgrimeixen i ja és tenir barra, és la negació que Catalunya sigui una nació i pretenen fer-la passar per una regió d’una nació que no té res a veure amb nosaltres, amb la qual ni tan sols compartim idioma.

No pretenc ser el portador de la veritat ni vull ser el creador de cap mena d’ortodòxia, simplement expresso el meu pensament que és la meva veritat i per si de cas he generat algun dubte i algú ha pogut pensar que m’he tornat ambigu, que no pateixi, continuo sent un fervent defensor  de la independència del meu País.

Manel Mayor                                     12 de juliol de 2017

Fa temps, jo diria que en la màxima efervescència del moviment independentista i per tan molt engrescat, vaig escriure que ens ho havien pres tot, fins i tot la por, aquella que durant tants anys vàrem dur agafada al subconscient, al cos i gairebé a l’ànima i que per tan alliberats d’aquella rèmora ens sentíem forts per lluitar pel nostre alliberament, forts però no beneits ni superbs.

Eren temps per recordar que el seny no era pas covardia, sinó que era prendre les armes adients per lluitar contra un enemic molt poderós, no eren armes corrents però, eren les armes de la raó, la paciència i la tossudesa, que ben emprades ens havien de dur cap a la victòria.

Aquesta nostra lluita però, també ens demana sacrificis i pot ser també que el camí sigui més llarg del que voldríem i del que ens diuen els més agosarats, en aquests moments només hem vist el principi dels obstacles que ens irem trobant, ja sabíem però que el camí no seria gens fàcil i que arribat el moment ens l’hauríem de jugar.

Ja sabem que hi haurà gent que s’espantarà i amb això juga també l’adversari, tenir por és ben legítim i n’hi ha que fa temps que en tenen i han començat a no veure-ho clar, fins i tot algú ja fa un temps em va preguntar: bé i tu que estàs disposat a jugar-t‘hi? I jo ben convençut vaig respondre que tot, ja que considero que la por individual que tinguem tots plegats, l’haurem de minimitzar serrar les dents i tirar endavant.

N’hi ha també, que volen posar el carro davant dels bous i la meva modesta opinió, és que no caiguem en els mateixos errors que ens varen dur a la derrota el 39 o sigui que fem primer la revolució i si és revolució, serà de baix a dalt i llavors estarem en condicions de fer veritable política social, ja que haurem assentat les bases d’una república basada en la igualtat de drets, en la que serem ciutadans i no súbdits, mentrestant la lluita social, malgrat que no l’hem de deixar de fer, sense els suports adients resulta força estèril…

Manel Mayor                                      09 de juliol de 2017

He constatat que en aquesta la nostra societat hi ha uns dèficits lectors importants, n’hi ha una part que no llegeix, una part que llegeix malament o molt malament i uns altres que no saben llegir, tot i que no en són conscients… evidentment que sí, hi ha una altra part que sí que llegeix, llegeix bé i ho fa acuradament, però aquests darrers pel que vull explicar no són rellevants.

Tot aquest extens preàmbul ve provocat per unes reaccions a uns escrits meus, als quals se’ls hi vol fer dir allò que no diuen i que et fan pensar i raonar sobre les veritables intencions dels que tergiversen allò que tu has volgut dir i que de fet dius claríssimament.

Els que em coneixeu prou i a més a més segui allò que escric, us en podeu adonar que avui embolcallo les meves paraules amb veritats com punys i amb allò que anomeno sovint com a ironia ganxona.

Podria ser que el problema fos un altre, si no diferent, complementari i intentaré dir-ho de forma ben entenedora. Hi ha molt la tendència en aquests temps amarats de tecnologia, de creure’ns allò que ens diuen sense haver-ho comprovat o sigui haver llegit el text al qual es fa referència i és clar, ja tenim l’embolic servit i la polèmica engegada, d’una opinió de bona fe fruit d’una informació tendenciosa…

Manel Mayor                                     07 de juliol de 2017