Tot i que ni soc violent, ni crec en cap mena de violència, trobo molt exagerades, les postures que sento tot sovint, referents a l’agressivitat natural de les criatures, sembla, o a mi em fa l’efecte, que hi ha pares i mares, que voldrien tenir els seus fills i les seves filles, tancats dins una bombolla, per així protegir-los de tots els mals. En canvi, sembla que trobin d’allò més normal, que la seva mainada falti al respecte als adults, que menystinguin l’autoritat de mestres i educadors, fins i tot que no tinguin cap mena de consideració vers als seus pares, entre moltes altres consideracions, que contribueixen a crear petits monstres, o abonen el terreny, perquè això sigui possible.

No, no soc ni mestre ni educador, però durant molts anys, he tractat mainada de diferents edats i malgrat existir ja aquesta problemàtica, que sembla que es va fent més gran dia a dia, jo no l’he patida pas, i intentaré argumentar-ho amb les meves vivències. La meva autoritat, que no pas autoritarisme, me la vaig haver de guanyar i un cop conquerida, no me la vaig pas deixar arrabassar i com que feia evident que no me la volia deixar prendre, ningú me la va discutir seriosament. Tots aquests arguments van fer possible, que el comportament de tota aquesta mainada, fos molt proper a l’excel·lència, de la qual cosa, encara ara me’n sento molt orgullós, més per ells que no pas per mi mateix.

Tornant al principi d’aquest escrit, l’agressivitat infantil, rebobinaré fins a la meva pròpia infantesa, que ja és rebobinar, i bé, recordo que els nois solucionàvem els conflictes a bufetades, i si les coses no passaven d’aquí, els grans suposo que miraven cap un altre cantó, en cas d’haver-ho vist, i els protagonistes al cap d’un moment, ja ni se’n recordaven. Si la gresca pujava de to, llavors els protagonistes rebíem un bon clatellot –no confondre amb una pallissa- i si la cosa havia estat exagerada, a més a més rebíem un bon càstig. Per acabar aquest rebobinat, he de dir que jo, no vaig tornar mai a casa meva plorant, perquè havia rebut, a menys que l’accident, fos causa de petita hemorràgia difícil d’aturar i evidentment, ni jo ni cap dels meus companys, va anar a queixar-se al mestre, de que algú l’havia pegat.

Ja per acabar, només dir que no cal exagerar amb l’agressivitat de la mainada, tampoc incentivar-la, sinó més aviat intentar canalitzar-la i ensenyar a dominar-la, però sense esporuguir, ni protegir en excés. Amb el benentès, que els conflictes s’han de solucionar amb el diàleg, cosa que si l’educació és l’adequada, a partir de l’adolescència, tothom en va prenent consciència.

Manel Mayor                                                                30 de Gener de 2014    

Retrobant una meva expressió de dies enrere en aquest mateix mitjà, en aquest bloc, deia que el nostre Sant Feliu se’ns està morint a poc a poc, i bé hi haurem de fer alguna cosa, haurem de fer quelcom per evitar-ho.

És freqüent sentir en converses, ja siguin de passeig, de bar, en abrandades tertúlies, o adreçant-se als mitjans de comunicació, que el nostre “modus vivendi “,  que la principal aportació a l’economia municipal, directa o indirectament, és el turisme. I aleshores cal preguntar-se: fem alguna cosa per conservar-lo? Fem quelcom per incrementar-lo? Fins i tot, tenim accions previstes, perquè sigui de qualitat? La resposta és clarament no, o si més no, no pas prou, ni de manera clara i eficient.

Per ser o esdevenir un centre turístic de rellevància, tal com en el passat va ser un fet evident, ens calen moltes coses, tenim moltes mancances. Ens cal un augment clar de places hoteleres, d’un cert nivell i no em refereixo pas a hotels de quatre o cinc estrelles, que segurament només que n’hi hagués un d’aquestes característiques, ja en faríem a prou, ens calen hotels de tres estrelles moderns, perquè les places hoteleres d’aquesta categoria, son de quantitat molt limitada.

Ens urgeix de manera el més immediata possible, potenciar el petit comerç, el comerç de proximitat, ens hem de reinventar, cal fer horaris més lògics i racionals, fins i tot, pensar si han de ser completament diferents a l’estiu i a l’hivern.

Cal repensar com ha de ser l’oci  a Sant Feliu, quines ofertes s’han de fer en aquest apartat, amb el ple convenciment, que quan parlem d’oci, no només estem parlant de discoteques. S’hauria de diferenciar, igual que passa amb els horaris comercials, l’oci d’estiu i l’oci d’Hivern, per a mainada, per a joves, per a no tant joves i fins i tot pels més grans.

És necessari també, ordenar les terrasses i carrers de vianants, perquè actualment és una veritable disbauxa, salvant les distàncies i amb tot el respecte, és digne de Kuala-Lumpur.

Evidentment, també cal potenciar els nostres bens culturals, que no son pas pocs, i els nostres paisatges i els nostres paratges naturals, que son d’una bellesa única…

Tampoc podem oblidar, ni deixar de banda, la poca indústria que ens queda, doncs crec que hauríem de fer tot el possible, per conservar-la. Seria una forma intel·ligent, de tenir dues fonts de riquesa, que no es contradiuen ni es fan nosa.

Bé, de manera força esquemàtica, he expressat les meves opinions, sobre la problemàtica de la nostra ciutat, i crec que de manera clara i diàfana, he exposat la meva preocupació, pels mals que fa temps que afecten a la meva població i que si no hi posem remei, amb el pas del temps, s’acabarà convertint en una ciutat dormitori.

Manel Mayor                                               30 de Gener de 2014

Amb com passen les coses, fins i tot, com es succeeixen els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres pensaments… més o menys ideològics, es fa ben evident, que no som pas un país normal, ni de bon tros.

Es fa ben evident, que una part dels partits polítics, que ha donat suport a la pregunta de la consulta o referèndum o com es vulgui anomenar, no son en absolut partidaris de la independència de Catalunya. Això és quelcom conegut per tothom, que per això el President es va haver d’empescar la doble pregunta, per poder assolir una majoria que fregava els dos terços. N’hi ha que ja l’han anomenada la pregunta trampa, pel fet que sembla factible, que divideixi els vots indecisos. Segons la meva opinió , la veritable trampa no està en la pregunta, sinó en el tacticisme d’aquests partits, que estan a favor del dret a decidir, diuen, però en realitat la seva voluntat està dirigida, cap a quedar tal com estem en aquests moments, o sigui sotmesos a Espanya, però amb aquesta tàctica, s’estalvien de donar explicacions.

Me’n he estat de parlar de federalisme, i ho he fet expressament, perquè és una via que jo personalment no contemplo i molt menys en aquest racó de món, en el qual aquesta modalitat de relació política, està completament desnaturalitzada.

Aquest procés complex en el que estem immersos tots plegats, ja hi ha qui se’l vol fer seu sense haver-hi participat, i ho intentaré explicar de manera entenedora. Jo, com tothom qui em coneix sap i els que no em coneixen, però tenen la paciència d’entrar en el meu bloc i llegir els meus escrits, saben que soc militant d’ERC i que a més a més en soc el president de la secció local de Sant Feliu de Guíxols. Dit això vull deixar ben entès, que des del meu partit ja fa molts anys que hi treballem per ser lliures, no obstant això, el gruix d’aquest procés meravellós, per ampli i transversal, va néixer i ha crescut al marge dels partits, però que multituds de militants d’alguns partits, hi hem participat activament.

Per tot lo exposat, no crec que sigui ètic ni moral, voler-se apropiar d’un moviment que ha canalitzat de forma molt adequada l’ANC, i que ha arrossegat a aquells, que tant sols mesos abans de l’onze de Setembre de 2013, no se’ls hi havia acudit de treballar per la independència de Catalunya.

Manel Mayor                                                      20 de Gener de 2014

Els que som fills de Sant Feliu i ja tenim una certa edat, tenim una estimació especial pel nostre passeig, un passeig admirat i envejat per la gent dels voltants, de les poblacions veïnes, vull dir… és un espai privilegiat, ni arran de mar, però tampoc massa lluny, amb una bona amplitud per passejar, per badar i fer la xerrada, amb companys, amics i coneguts, lloc ben assolellat… i amb bones ombres, gràcies als seus majestuosos plàtans.

Com he deixat dit al paràgraf anterior, els que som de Sant Feliu de tota la vida i els que ens hem criat per aquesta part de la nostra població, ens estimem molt aquest el nostre passeig, segurament que fins i tot una mica més que els altres, i em refereixo tant al Passeig del Mar com al Passeig dels Guíxols… però anem per parts, em referiré primer al Passeig del Mar, ja que és el més llarg i el més majestuós.

De marrec, aquest indret formava part dels meus camps de joc i fins i tot el fèiem servir de camp de futbol, això els dies feiners, els diumenges…el nostre passeig es vestia de gala, per acollir grans i petits, joves i vells, i fins i tot rics i pobres, que envaïen aquest espai, per passejar uns, aprendre a anar en bicicleta els més menuts, per ballar sardanes quan s’esqueia uns altres, fer petar la xerrada uns quants més i tots…a  lluir les robes de diumenge…ah, me’n descuidava, també hi havia el ritual d’anar a fer el vermut… al Casino dels nois, al Casino dels senyors, a l’sport, a can Peric i tot això sense moure’s del passeig i els seus voltants, només per parlar del moviment dels matins.

Havent dinat, tarda de cinema i a la mitja part, a passejar pel Passeig del Mar, ja ens tens mainada, adolescents i jovenalla, gaudint d’aquest espai incomparable, fins al moment de tornar a entrar cap al Catalunya – el “Novedades” li van fer posar els franquistes, però per nosaltres va ser sempre el Catalunya- i en acabar, altre cop a fer quatre volts, cap a veure els resultats del futbol i cap a sopar.

El Passeig dels Guíxols era el complement, principalment a l’estiu i els diumenges als matins. El més bonic d’aquest tall de passeig, eren els seus parterres, sempre amb flors, donant la sensació d’estar al mig d’un jardí, això i que era i és el passeig del Casino dels nois. Per la Festa Major, al costat d’aquest jardinet, assegut a la terrassa del casino, escoltava el concert de festa major.

Ara aquest passeig, fa mitja basarda de trist que és, durant la major part de l’any, els parterres fan llàstima, els seus arbres gairebé morts o assassinats i els seu espai envaït barroerament per les terrasses, sense ordre ni concert.

En quan a l’altre passeig, el del mar, amb la mania persecutòria de podar-los desmesuradament i tal vegada de manera inadequada i a destemps, els seus majestuosos plàtans, han acabat malalts i no fan ni molt menys el goig que feien. Les terrasses també l’han envaït sense ordre ni concert, cosa que li fa mancar la seva bellesa, per acabar-ho d’adobar, ja fa anys que se’n va mutilar tota una gaia, per encabir-hi cotxes, i per si amb tot això no n’hi havia prou, ara els diumenges, l’han envaït del tot les parades del mercat.

Aquesta és la meva visió de la realitat que m’envolta, i crec sincerament que hauríem de fer quelcom per evitar, que el nostre estimat passeig se’ns acabi morint i de retruc la nostra ciutat, que com he escrit en d’altres ocasions, ens l’estant matant a poc a poc.

Manel Mayor                                                      13 de Gener de 2014

El topònim aquest de la Costa Brava, em va ser molt antipàtic durant la meva adolescència i primera joventut, segurament perquè el franquisme en va fer un us i un abús exagerat, i diria que fins i tot desnaturalitzat, se’l venia com si fos certament un topònim, que anomenava una demarcació administrativa del nostre país, com si només abastés, Sant Feliu , Platja d’Aro i Palamós, quan tots sabem, que va de Blanes fins al Cap de Creus. Tot això en detriment de la comarca real, que és el Baix Empordà.

Eren temps en que la barroeria era molt freqüent i semblava talment que l’únic que de debò importava eren els diners, i segurament va ser així, si més no, en uns quants, que es van enriquir d’allò més, sense importa’ls-hi la degradació, sortosament només parcial, d’aquests amplis paratges, que son d’una bellesa excepcional.

Amb el temps me l’he anat fent meu, tot i que li podria donar la raó, o si més no en part a l’insigne escriptor Joaquim Ruyra, i m’explicaré. De ben segur, que quan Ferran Agulló va tenir la inspiració d’atorgar-li aquest nom, que certament ha fet fortuna, el mar, el nostre ben estimat Mar Mediterrani, devia estar ben mogut i les seves aigües trencaven contra el penya-segat amb la força d’un brau.

D’altra banda quan hom sent anomenar costa brava i no coneix pas l’indret, l’hi és molt fàcil d’imaginar, un paisatge completament diferent del que és en realitat, uns penya-segats feréstecs i mancats de vegetació i un mar grisós i agitat, trencant amb força desmesurada contra el roquissar, que sí, és veritat, en temps de fortes llevantades, a l’hivern i a la tardor, és un paisatge que es pot donar, però habitualment i principalment els mesos de primavera i estiu, gaudim d’una mar plana i ben encalmada, i amb una lluminositat esplendorosa. Si a tot això hi afegim que els nostres penya-segats, estan farcits de vegetació i al capdavall dels mateixos hi ha unes cales magnífiques, no podem trobar gens estrany, que a Joaquim Ruyra li agradés anomenar-la: Costa Serena, nom que segons ell, li feia més justícia.

Com he dit més amunt, malauradament part d’aquests paratges, els ha malmès la mesquinesa i l’ambició desmesurada i sortosament la part que se’n conserva, és gràcies a la seva complicada orografia.

Manel Mayor                                               11 de Gener de 2014

Ara si que arriba el seu final, ja som al darrer dia d’aquest any que alguns han anomenat de transició, perquè el 2014, que ja estem gairebé acaronant, segons sembla, serà un any de molta feina i decisiu per al nostre futur.

Aquest any que avui acomiadem, quedarà marcat per sempre, com l’any que l’unionisme es va quedar sense arguments, o si més no l’únic argument que fan servir tots, és el que més evidencia la seva falsedat i la seva manca total de rigor, el seu màxim argument, consisteix a negar la nostra existència com a Nació.

Al senyor Fernández, president d’Astúries, li diria que es deixi de ximpleries de maquillatges i que estudiï un xic d’història, que l’adquirir cultura no fa cap mal, en canvi opinar i donar lliçons d’allò que es desconeix i es manipula, només condueix a fer el més espantós dels ridículs.

Del senyor Monago, que n’he de dir, que ja no s’hagi dit, que queda molt més bé callat? D’aquest personatge, el que em fa més ràbia és que porta el mateix cognom que la meva dona, encara que afortunadament no tenen res a veure. Sortosament, el meu sogre que en pau reposi, no l’ha arribat a patir, ell que era un comunista convençut i que havia lluitat a la guerra contra aquests elements… de ben segur que s’hagués enrabiat molt, cada cop que l’hagués sentit anomenar, i més encara essent extremeny també…el personatge en qüestió però, no s’ho val en absolut.

Anem a lo que importa de debò, preparem-nos per a rebre aquest 2014, en el que hem dipositat tantes esperances i no els hi donem tant de protagonisme, a tots aquests personatges de fireta i anem fem via cap a la nostra llibertat.

Adéu 2013 i benvingut 2014!!!!

Manel Mayor                                                            31 de Desembre de 2013

He tornat a gaudir del dinar de Nadal, dinar que es caracteritza a part de la munió de gent que s’hi aplega, per l’enorme durada de la sobretaula, aquest any ha estat segurament la més llarga dels darrers cinc o sis anys, però malgrat haver estat tant llarga… pràcticament no hi ha hagut debat polític, deu ser perquè tothom s’ha convençut que anem pel bon camí, o bé que per fi es veu que no n’hi ha d’altre, el cas és que només es va mencionar, com aquell que diu de passada.

Com que el dia de Nadal a partir de l’hora de dinar, aquest es converteix en l’únic objectiu de la jornada, i com que tampoc em llevo d’hora, es pot dir que no gaudeixo del carrer, que no tinc temps de passejar pel poble, per tant em remetré a l’experiència del dia anterior, a la vigília de Nadal.

Durant el matí em van tenir ocupat, però a la tarda vaig sortir a fer un tomb, suposant que l’assumpte de l’enllumenat nadalenc ja estaria enllestit… quina va ser la meva sorpresa, vaig queda enormement decebut i trist, en veure la decoració tant tristoia, de tot el nucli central de Sant Feliu… feia veritable llàstima, això és el que hem d’oferir als nostres visitants? Vaig veure més real encara, aquella meva afirmació, que el nostre poble se’ns esta morint a poc a poc… això és el volem realment? En som conscients realment?

Totes aquestes meves afirmacions, no impliquen ni volen dir, que amb una il·luminació i una decoració nadalenca més adient, els nostres comerços haguessin fet més vendes, perquè malauradament el que no hi ha son diners i si la gent no té diners no pot comprar. Però si no posem remei a totes aquestes mancances exposades anteriorment, tota la nostra població se’n ressentirà.

Perquè el jardí floreixi, abans l’hem de sembrar i perquè la llavor germini, hem de plantar el gra en el lloc adient, l’hem de regar de manera oportuna i hem de procurar que li toqui suficientment el sol, només així tenim la possibilitat de poder-ne gaudir. En canvi, si volem plantar palmeres al Pirineu i geranis sota el llit, no farem pas bon negoci…

Manel Mayor                                                           26 de Desembre de 2013

De l’adolescència a la joventut, i aquella amargura que no s’acabava, semblava talment que havia de ser eterna, tot i que en determinats aspectes, semblava que s’havia relaxat.

I per fi va arribar el gran dia, que el dictador va morir d’una punyetera vegada. Només en guardo una pena d’aquell dia, i és que l’avi Panxo ja era mort feia uns anys, i no va poder gaudir del moment, doncs el seu desig, era fumar-se un gran cigar, per celebrar-ho. Sé que aquests sentiments poden semblar sàdics, però d’un criminal no es pot tenir pietat.

Aleshores va venir el gran engany, ens van intentar fer creure, que gaudiríem de llibertat,que allò que venia era una autèntica democràcia, que la refotuda dictadura s’havia acabat, i en principi, certament ho varen aconseguir. Però la realitat ha estat molt diferent, aviat vam obrir els ulls, no pas tothom, però si força gent. A poc a poc, ens adonàrem, que havia estat un miratge, que els franquistes s’havien fet amb el poder altra cop, per canviar-ho tot, i que tot restés igual, i així hem arribat fins a la actualitat, amb un engany, rere l’altre i continus incompliments, tal com és norma i ha estat sempre al regne de Castella. I ara per fi, el poble ha dit prou.

I en això estem, treballant per la llibertat definitiva, cercant una voluntat prou àmplia, per alliberar-nos de manera pacífica i democràtica.

Ara torno a fer un salt enrere, i aclucant els ulls em venen unes memòries, que em fan somriure.

Recordo que des de la finestra del menjador estant, contemplava amb fruïció exagerada, el trànsit de carros i carretes i els seus respectius carreters, amb especial atenció cap aquests darrers, amb els seus renecs, aquests renecs em cridaven enormement l’atenció, perquè eren talment com aquell que recita una lletania, i jo ho trobava francament divertit i emocionant. De ben segur que era perquè estava prohibit i perquè a col·legi ens deien que era pecat i que si ho dèiem ens cremaríem a l’infern, i com que no estava bé, era atrevit desitjar-ho, però per sobre de tot, jo ho trobava molt divertit.

Sobretot en recordo una de recitada, que era, o si més no jo li trobava, certament espectacular. Es sentia boooo!! I al tornar a sortir arriiii!! I llavors venia allò tant esperat: arri et dic!!! la mare que et va arribar fins a parir!!! I fot-li cop de fuet, i n’hi havia més però aquesta era realment espectacular.

Aquestes petites trapelleries d’infantesa, posaven una mica de color a aquells dies grisos… grisos de tristor i que recordo sovint en blanc i negre, temps en que tot era prohibit i en que tot era pecat. Saltar-se les prohibicions de tota mena, ens posava color a les nostres petites vides, doncs s’ha de tenir en compte, que gambàvem molt pel carrer, a l’hivern menys, perquè es fa fosc molt aviat.

Com que la mainada del barri no érem pas de casa bona (si més no la majoria), la nostra diversió majoritària era jugar al carrer i fer totes les trapelleries possibles. I així anàvem pujant, de la infantesa a l’adolescència i d’aquesta a la Joventut, tot anant conquerint llibertat al marge de la llei, gràcies a l’alenada d’aire fresc, que va significar per tots nosaltres, l’arribada d’aquests turistes estrangers, vinguts d’arreu d’Europa.

Bé, després d’aquest salt enrere, tornem-hi cap a l’actualitat, en que tenim engegat aquest procés, aquest camí que ens ha de dur cap aquella tant cobejada llibertat i en el que tantes esperances hi hem posat. Un camí que no estarà lliure d’entrebancs, sinó que estarà ple de dificultats, i molt probablement farcit de traïdories i males arts, però crec, n’estic segur que ens en sortirem.

No he pas pretès fer un llibre de memòries… he fet unes petites pinzellades sobre les meves vivències, tal com jo les recordo, i espero que hauré estat capaç, d’arrencar un petit somriure a més d’un.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013 

Jo devia tenir uns vuit o nou anys, i un dia el pare que no parlava mai de política, només parlava de feina i de futbol, tot veient-me escriure, m’etzibà: Catalunya no s’escriu així amb ”ñ” s’escriu amb “ny”, a lo que jo vaig respondre: no pare, a mi m’ho han ensenyat així, bé ho diu al llibre!! Collonades em digué tot tossut, ja et buscaré un llibre que tenia jo quan anava a estudi, durant la República, i la discussió va acabar aquí.

No recordo quan de temps va passar, però si que recordo, que devia estar malat amb febre, no res greu, però que m’impedia fer la vida normal, i allà que apareix el pare amb el refotut llibre. Era un llibre gens gruixut, no pas gros i manuscrit, no era amb lletra d’imprenta…

I de cop i volta, va canviar la meva visió del mon, del meu petit mon. Resulta que si que teníem guerrers, el millor del mon: en Jaume I el conqueridor, i teníem història, fins i tot escriptors i poetes i un grandíssim arquitecte: en Gaudí. Vaig descobrir en Joan Maragall, en mossèn Cinto Verdaguer i en Francesc Macià i en Lluís Companys.

No era un llibre extens, però em va canviar la vida, bé no sé si seria la expressió exacte per explicar-ho, però si no me la va canviar, em va marcar per sempre. Si a tot això li afegim la meva inquietud i la meva curiositat… des d’aleshores em vaig convertir amb l’encarregat de buscar ràdio Pirenaica, cada cop que l’avi Panxo m’ho demanava –l’avi ja no s’hi veia gaire,doncs tenia cataractes-, bé, no li calia pas insistir-hi, i ja ens teniu tots dos escoltant l’emissora de la resistència comunista. També em vaig convertir en un corcó, preguntant sempre per l’altre avi, aquell que no vaig poder conèixer, però la meva font d’informació més gran, va ser la meva estimada avia Rosa.

En un món de prohibicions i de mentides, em resultava del tot imprescindible, l’enciclopèdia ambulant que era la meva avia, una dona de memòria prodigiosa, que proporcionava dades fiables, dades que quan vaig tenir accés a llibres d’història fiables, vaig poder contrastar. Era com diria la meva filla, una base de dades inesgotable.

La meva avia era una dona valenta i de gran caràcter, que va haver de criar cinc fills tota sola, en un país miserable i hostil, doncs no en va, era dona d’un militant comunista exiliat, que havia fet la guerra contra els feixistes., mal vista doncs pel poder civil, militar i eclesiàstic. Va tenir com es pot veure, un bon paperot per resoldre, però se’n va saber sortir. I per sort meva, en vaig poder gaudir molts anys, i guardo amb especial alegria, el record de com va viure i veure el casament de la meva filla, la seva besnéta més gran. La seva cara desprenia alegria, la seva expressió traspuava felicitat, vertadera felicitat!!

Malauradament, no va arribar a conèixer, la que hagués estat la seva primera rebesnéta, i no pas per gaire temps, però així és la vida.

Ara amb el pas el temps i amb la perspectiva que et dóna, ho recordo tot plegat amb malenconia, amb una barreja de tristor i alegria.

Bé, me’n he anat un xic del fil de la narració que estava duen a terme, i em disposo a continuar. Entre l’enciclopèdia vivent i l’arribada d’estrangers cada estiu, la informació anava arribant, però no ens podíem desfer, de la terrible llosa que era la dictadura, amb el seu mon de manipulacions, corrupcions i censures.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013 

Tot i que ho publico tot  al mateix temps, he decidit dividir-ho en tres parts, perquè la seva lectura no sigui gaire feixuga. Hi haurà qui ho vulgui llegir tot seguit, però n’hi ha d’altres que sel’s hi fa llarg, quan l’escrit sobrepassa una plana

Quan jo vaig néixer, ara ja fa més de seixanta anys, diuen que encara hi havia resistència a les muntanyes, els maquis encara eren presents als Pirineus, i a la llunyana Galícia. Aquests valents feien front als maleïts feixistes, que malauradament havien guanyat la guerra que ells mateixos van engegar. Tot just s’estava acabant diuen, una llarga i dura postguerra, que ens va deixar el nostre país, totalment destruït com a tal i sumit a la més profunda de les misèries. No pas per a tothom és clar, n’hi va haver que s’hi van fer rics, en aquest estat de coses, els addictes i col·laboradors del nou règim, de la nova dictadura feixista, en varen fer molts de diners, talment com si haguessin tret la rifa.

Eren, com es pot intuir mol fàcilment, temps molt dolents i difícils, temps d’esclavatge profund, com a catalans i com a demòcrates. La nostra Nació, estava sotmesa al Nacionalcatolicisme del règim franquista, eren temps foscos i tristos, tot i que hi hagi gent, que no vulgui que sigui dit.

Tot i aquesta foscor i aquest sotmetiment, la nostra jovenalla tenia il·lusions, s’enamorava i mirava el futur amb esperança, malgrat que tot estava prohibit i tot era pecat. Als col·legis els hi volien fer creure, que allò que havien aprés a l’escola, abans que ens envaïssin amb els seus tancs, era mentida, era fruit de la depravació, dels homes i dones “rojo-separtistas”, doncs així els anomenaven els feixistes, de fet a alguns de nosaltres, encara ens hi anomenen d’aquesta manera.

Quan encara anaven a escola, i encara no era ni temps, ni en tenien, per enamorar-se. Havien d’aguantar les humiliacions d’algun feixista, reconvertit en mestre, que fins i tot tenia la barra i la pocavergonya de dir a aquelles criatures, que els seus pares, que havien lluitat per la llibertat, eren males persones, eren dolents. Alguns d’ells morts i d’altres exiliats, que no van tornar mai més, amb el consegüent trauma per aquelles pobres criatures.

Com que jo vaig néixer en un poble, hi ha coses que no te les poden amagar, no et poden amagar que la gent de la teva família i amics de la teva gent –amb excepcions a banda i banda- parlaven en català, i el castellà el parlaven molt malament, fins i tot hi havia gent gran, que no ens sabia gens de parlar castellà. Essent un infant, i com a tal inquiet i observador, trobava molt estrany que els municipals, policies i guàrdia civils, i la gent de la ràdio, fossin tots castellans, si més no estrany i difícil d’entendre. Si, només em refereixo a la ràdio, perquè apart dels diaris, que per cert només eren en castellà i al servei del règim, no hi havia res més.

Bé tornant a agafar el fil del començament del paràgraf anterior, sobtava que no hi haguessin escriptors catalans, si més no, que no en tinguéssim coneixement, no teníem de res, ni tan sols guerrers, ni història, fins i tot allò que enraonàvem, no era un idioma, valguem déu, era un dialecte del castellà!! Sort que teníem el Barça, però fins i tot als nostres herois i els mots del futbol, els castellanitzaven, l’Antoni Ramallets, era Antonio Ramallets, en Joan Segarra, era en Juanito Segarra… un aut era un fuera de banda…

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013