La prepotència dels representants de l’Estat espanyol, sembla que no té límits ni aturador, cosa que els porta a fer uns catúfols impressionants i uns ridículs espantosos.

Ja aquest matí, m’arribava la informació, a tall com si diguéssim d’aperitiu, l’actual guia espiritual del socialisme espanyol, ja deixava anar la primera perla de gran visionari polític mundial, deia ni més ni menys, que estaria bé que Mas anunciés que retira la pregunta i la data. Al llegir això, el primer que se’m acut és: viu al món real aquest personatge? I seguidament penso, com és possible que algú amb tant poc criteri, estigui en un lloc tant important.

Llavors un cop acabada la trobada Mas- Rajoy, arriba allò que tots sabíem, la total tancada en banda del President espanyol, dient que la consulta no és celebrarà perquè és il·legal i el President català ha respost que la celebrarà igualment i intentarà que es faci de manera legal i ho ha ratificat en la posterior roda premsa.

A ulls de tot el món lliure, estant fent uns ridículs de l’alçada d’un campanar, estan tant embriagats de poder, que al seu cervell no hi queda lloc, per al raonament democràtic, raonen a imatge i semblança del típic dictador, la llei per sobre del bé i del mal, sembla talment que pensin, jo tinc el poder, jo administro la justícia, per tant, jo soc la justícia, jo soc el poder, jo soc la llei… Molt democràtic tot plegat.

Sense cap ànim de fatxenderia, estic disposat a fer els hi una mica de pedagogia política, mirin, malgrat l’ex President Pujol hagi fet el que ha fet, malgrat que el President Mas hagués renunciat a continuar l’actual procés, encara que això sigui gairebé ciència ficció, el procés continuaria endavant, perquè malgrat que no ho entenguin, ni facin cap esforç per entendre-ho, és tot un poble o una gran majoria, la que està empenyent aquest procés cap a la llibertat i el poble, la Nació Catalana, és molt més important que qualsevol persona, per important que sigui aquesta.

Manel Mayor                                                                     30 de Juliol de 2014

Vaig començar a escriure aquest article, diumenge a la nit, però era tard, tenia son i vaig decidir deixar-ho per l’endemà. L’endemà o sigui ahir, per circumstàncies que no venen al cas, doncs no ho vaig fer i avui ho he tornat a agafar.

També voldria deixa clar del tot, que ni soc militant de convergència, ni tant sols n’he estat mai votant, sempre havia tingut, això si, una certa admiració pel President Jordi Pujol.

Jo també, al igual que Carme Forcadell, també crec que el cas de la confessió de Jordi Pujol, no farà trontollar el procés, per molt que des de l’altiplà i de Catalunya estant, mitjançant els grans diaris, ens ho vulguin fer creure.

Primer de tot, una afirmació clara i rotunda: Jordi Pujol no és Catalunya, ni tant sols és CDC, per molt que en fos un dels seus fundadors, ha estat una figura cabdal del nostre País i durant molts anys, la cara visible de la política de govern de Catalunya, però aquí s’acaba el conte, Catalunya és molt més que un líder, per important que sigui o hagi estat.

Crec que és bo, que coses com aquesta surtin a la llum pública i suposo que encara en sortiran més i al contrari del que diuen, pensen o diuen pensar els abans esmentats, crec que és bo que surtin i si no s’aixopluguen sota les sigles de cap partit o institució, en comptes d’afeblir-les, les enforteixen.

L’esser humà és imperfecte, però les institucions i associacions, poden ser més properes a la perfecció, hem de treballar perquè ho siguin i d’aquesta manera, vetllar per impedir l’aixopluc, d’aquells que incompleixen les normes socials, tal li fa que als incompliments se’ls pugui titllar de faltes, de delictes o de simples intents, cal evitar tot contagi, qui estigui brut fora.

Evidentment, és just o si més no jo ho trobo, que se li retirin els seus privilegis i pensions vitalícies i que es demani la seva compareixença al Parlament i és clar, que la justícia faci el que calgui, ara bé el que no trobo just, i ho trobo fins i tot immoral, és que aquests que estan de merda fins més amunt del coll, ens vulguin donar lliçons d’ètica i de moral a tots plegats, si, em refereixo a aquests del PP i més concretament a la seva portaveu, que malgrat que ho negui amb tota la pocavergonya del món, està emmerdada en tota mena de tripijocs.

Manel Mayor                                                                 29 de Juliol de 2014                            

Ja a la campanya de primàries, em va caure fatal, fatxenda, sobrat, perdonavides, donant lliçons a tort i a dret… Aquesta és una radiografia, feta de pressa i corrents, d’un personatge que a curt termini pot resultar nefast i que d’entrada demostra un tarannà de mala persona, manipulador i amb una cultura molt limitada.

Els qui em coneixen bé, saben que per mi criticar i atacar la dreta i l’extrema dreta, és un exercici tremendament fàcil, doncs no hi tinc res en comú, criticar l’esquerra en canvi, sigui de la nacionalitat que sigui i estigui més o menys descafeïnada, m’és molt més difícil i complicat, malgrat sigui descafeïnada i tot.

Però tornem a l’origen i objecte prioritari d’aquest escrit, aquest senyor, Pedro Sánchez, és o el considero jo, si més no, un digne hereu d’allò que en el meu entorn, varem anomenar el clan dels andalusos, clan fundat pels González, Guerra i companyia, que varen convertir Andalusia i de retruc Espanya, en paradís de la subvenció i el que és més greu, fent creure als més febles que això els afavoria i els afavoriria per sempre. El temps ha demostrat, que a qui afavoria realment era als cacics, Duquesa de Alba i companyia.

Però el personatge en qüestió, amb una ostentació de fatxenderia, manca d’ètica, manipulació i manca de cultura general, demostrant que és un pocasolta de primera divisió, ha tingut la pocavergonya de comparar, la violència de gènere amb l’independentisme. Si aquesta afirmació realment se la creu, la seva incultura voreja l’analfabetisme i si com jo m’imagino, no s’ho creu, aleshores és un manipulador i un pocasolta de campionat.

J a per acabar li diria, que si vol fer quelcom de positiu, el que ha de fer és baixar al món real i sortir de la seva bombolla de poder imperial i no se’n veu capaç, si més no, deixi’ns fer a nosaltres, que sabem molt bé el que volem.

Manel Mayor                                                                     27 de Juliol de 2014       

Si els fan més burros els fan de plàstic, però d’aquell tant dolent que ja no es pot ni reciclar. Aquesta frase tant “bonica”, va dirigida a aquests que diuen que son “libres e Iguales”, uns elements similars, a aquelles altres llumeneres neofeixistes anomenades Faes.

Jo els hi diria d’entrada, que deixin de fer el dropo i que no les diguin de l’alçada d’un campanar, com que veig que d’entrada, si més no ho aparenten, que la seva cultura deixa molt que desitjar, els hi diré a tall de pedagogia cultural, que les víctimes de robatori som nosaltres i abans d’entrar en matèria els hi he de manifestar, perquè no m’ho puc pas quedar a dins, que la seva llibertat no m’interessa el més mínim i que d’iguals res de res, mirin ens assemblem tant, com un ou i una castanya.

Els lladres i criminals, son aquells que varen entrar a casa nostra per la força de les armes i varen dur a terme un genocidi esfereïdor. No en van tenir prou amb això, que van intentar amb totes les seves forces, un complet genocidi cultural i han maldat tots aquests llargs tres-cents anys, per fer desaparèixer la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història i el que és encara més greu, substituir-les per les seves.

Evidentment no se’n han en sortit pas, no perquè no ho continuïn intentant amb totes les seves forces i encara tenen la barra de dir que la meva terra és seva, per dret de conquesta, poca-soltes? Els catalans reivindiquem allò que ens pertany, la nostra terra amb llibertat i fotre fora l’opressor d’una punyetera vegada.

Per tant, deixin de voler-nos encolomar sopars de duro, i si volen viure a plom, sense fotre ni brot, que no sigui a costa nostra, vagin tirin pel dret i instal·lin les seves possessions a la Villa i Corte. Au! Bon vent i barca nova.

Manel Mayor                                                               24 de Juliol de 2014

No sé si és un vici o bé una deixadesa, però a vegades dono coses per sabudes, malgrat no les hagi esmentat o no ho hagi fet del tot. Per això voldria començar dient, que malgrat que m’estimi molt la meva llengua i la meva cultura i em senti profundament català, no soc pas cap talibà que vulgui imposar la catalanitat per decret, ni tampoc obligar que tothom assimili per pebrots, la meva llengua i la meva cultura.

Un cop deixat aquest aspecte suficientment clar, voldria afegir que tinc respecte per tot aquell que també el té per mi i pels meus, per això no us ha de sonar gens ni mica estrany, que respecti al màxim a tots aquells, que només volen ser i sentir-se espanyols i que fins i tot els hi fa molta recança això de la independència i s’estimarien més continuar units a Espanya. Totes aquestes persones, que n’hi ha i que jo en conec unes quantes, no tenen cap necessitat d’insultar ni de manipular dades ni història, simplement és que aquests son els seus sentiments.

Ara per aquells que desbarren com posseïts, que insulten de manera indiscriminada, que manipulen tota mena de dades, que fins i tot se les inventen… Per a tots aquests, ni respecte ni pietat, tota aquesta mena de gent, que viu de la nostra pertinença a un estat que està en contra nostra, que per justificar els seus posicionaments, manipulen, inventen i falsifiquen, faré mans i mànigues per deixar-los al descobert, en pilotes, com ho diríem col·loquialment.

Mireu que cada dia, faig veritables esforços per ignorar a tota aquesta mena de gent, però no ho acabo d’aconseguir, ara surten aquest dropos que s’autoanomenen  societat civil, que si volguessin ser un xic equànimes es farien dir societat incivil, ara volen rebaixar la quantitat de participants a la Via catalana fins a 793.683, ni cas, de ben segur, que han estudiat les matemàtiques, al mateix lloc que l’Alícia i és clar es fan un embolic i les xifres no els hi quadren. Tots aquests, tal com jo mateix denunciava, en un dels meus escrits d’aquesta setmana, pertanyen a la cinquena columna i malgrat que fan multitud de catúfols, son gent perillosa i gens de fiar.

Manel Mayor                                                                 24 de Juliol de 2014

Tot veient la manipulació barroera, que en fan els “Montoro bois”, de les balances fiscals, capitanejats pel senyor de la Fuente, encara llegeixo que hi ha veus amb una bona fe impactant, que diuen que hi ha dues maneres de fer-les, basant-se en el flux monetari o bé en el flux de benefici.

Abans de donar la meva modesta opinió, vull donar la d’un economista de gran prestigi, la ideologia del qual no té res a veure amb la meva. L’esmentat economista diu efectivament, que només hi ha dues maneres de calcular les balances fiscals, bé o malament i afegeix que per lògica la manera idònia o adient per calcular-les, es la de flux monetari.

Segons la meva modesta opinió, que tot i no ser economista ni res que s’hi assembli, tinc un criteri contrastat, crec que aplicar en el nostre cas, aplicar el mètode del flux del benefici, és una completa fal·làcia i un insult a la intel·ligència. Ens volen encolomar que una inversió per exemple al “Museo del Prado”, és un benefici per nosaltres, quan l’únic beneficiat és Madrid i la seva comunitat autònoma, que les faraòniques despeses d’Aves sense passatgers, son un benefici per nosaltres, que fer un quarter de la Guàrdia Civil a Majadahonda, també és un benefici per Catalunya… Au va home va, aneu a pastar fang i les motos les veneu a Derbi home.

I tot veient com aquests pocavergonyes se’n en foten de nosaltres i que van clarament contra el nostre País i la seva subsistència, encara surten quatre il·luminats glorificant les terceres vies, que ens hem begut l’enteniment? Au va home va, el que hem de fer i el més aviat possible, és fotre el camp d’aquest estat, ple de corruptes i delinqüents.

Manel Mayor                                                           23 de Juliol de 2014

En aquest meu Sant Feliu, hi ha coses, no sé si dir estranyes, curioses o peculiars o una mica tot alhora, si, segurament amb el temps, m’he tornat una mica primmirat i fins i tot un xic torracollons, però és que hi ha coses que no deixen de sorprendrem, i segurament no deu ser l’únic lloc a on passin coses semblants i probablement passa una mica a tot arreu.

No em direu de totes maneres, que la forma de planificar una vorera i els serveis d’il·luminació, sigui la més adient, aquesta que mostra la fotografia, que encapçala aquest escrit.

Jo sempre havia tingut entès, que les voreres eren per protegir als vianants del trànsit rodat, o sigui de tots els vehicles amb motor o no, que circulen per la calçada, doncs sembla ser que aquest model que presentem, no s’ajusta pas a aquests paràmetres, més aviat sembla pensat per a fer-hi filigranes o fins i tot alguna gimcana.

Bé, bromes a part, sembla ser que en el disseny d’aquesta vorera i la del seu davant, no s’hi van escarrassar pas massa, això que aquesta zona és relativament nova, no crec que passi dels vint anys. Que consti que no és pas cap muntatge, que la imatge és ben real.

Ja per acabar, voldria deixar constància del que per mi és més que evident, el promotor va poder vendre un metre més de jardí, amb el consegüent guany, els vianants tenen per sempre més unes voreres, més que defectuoses inútils i tot això, amb el vist i plau dels tècnics que varen donar-ho per bo i no ho oblidem, amb la responsabilitat escaient, del regidor de torn, que va signar en darrer terme, assessorat pel tècnic del ram.

Una altra curiositat, per que s’acabi de veure bé, clicant sobre la fotografia, sortirà l’altre costat del carrer, l’altra vorera que ja ha estat esmentada més amunt.

Manel Mayor                                                                 22 de Juliol de 2014

Vistes les accions fetes darrerament, pels polítics espanyols més repatanis envers el nostre procés cap a la independència i les reaccions de l’anomenada premsa de la caverna i afins, se’m acudeixen unes quantes reflexions.

Dit per endavant que confio molt en la meva intuïció, de fet rarament m’ha decebut, intueixo que si més no una majoria d’ells, ja donen la nostra independència com un fet, a un més o menys curt termini. Això no treu que estiguin molt emprenyats i que ens vulguin fer la punyeta fins el darrer moment.

Se’n adonen, encara que no pas tots, que com sempre al llarg de la seva història, han reaccionat tard i malament, no volen admetre, que la seva prepotència i els seus aires de superioritat i de grandesa, els impedeixen raonar lúcidament i alhora reaccionar amb la rapidesa adient. Ells que sempre han intentat solucionar els problemes, amb repressió i violència, aquest cop estan descol·locats, han quedat sense arguments vàlids, malgrat la seva destres en manipular i tergiversar.

Malgrat que s’ho veuen perdut però, no deixen d’exercir la seva violència verbal i mediàtica, sense anar més lluny, s’han inventat una crema de banderes a la Diada del Pi de les Tres Branques, amb encaputxats i tot, beneïts pel Conseller Rull, ah, i és tant rocambolesc l’invent, que ja no se’n conformen a afirmar que hi ha hagut crema de banderes espanyoles, sinó que fis i tot n’hi havia de franceses i europees, però com l’han dit tant grossa, ara resulta que no tenen imatges manipulables.

Hi ha però un fet que m’ha cridat l’atenció, el del fitxatge de l’ex Diputat de C’S Jordi Canyas, per Rac1, no deixa de ser curiós, que des de l’aparell del Grup Godó, ens vulguin martiritzar amb aquest nefast personatge, si home, aquell que ens havia de muntar l’Ulster, i que ja en el seu primer dia, s’ha dedicat a provocar, insultant i en castellà, llengua que utilitza només per provocar.

Bé com que tampoc és cas de donar els hi molt de protagonisme, ho deixarem aquí, amb el propòsit de que ens carreguem de paciència, per aguantar a tota aquesta colla, i anar fent via cap a la nostra llibertat, que al cap i a la fi, és el nostre objectiu prioritari.

Manel Mayor                                                                21 de Juliol de 2014

Aquest diumenge, sembla confirmar-se la notícia, que en Duran comença a plegar, sé que dit així sembla una notícia estranya, m’explicaré un xic millor, sembla ser que aquest dilluns es confirmarà, que plega de secretari general de CIU i que la federació ja té el relleu preparat.

Jo diria que de cara al procés que tenim engegat, és una bona notícia, ja que crec que ens treure’m un pes de sobre, una pedra de la sabata vaja, tot i que sembla que continuarà com a portaveu de la federació a Madrid i continuarà al capdavant d’UD.

Però de cara a que faci la guitza de manera continuada, als seus i als altres, probablement serà un descans, dit d’una altre manera, quan ens toqui allò que no sona, cada cop que li vingui bé , que ho continuarà fent, considero que ja no tindrà la mateixa rellevància.

Veurem però, quin serà el seu proper pas, ja que de tots és sabut, que en Duran és un personatge peculiar i molt reticent a renunciar a quotes de poder.

De totes maneres, si en aquest camí que ens queda per fer, ens trèiem una pedra punxeguda de la sabata, caminarem més còmodes, malgrat que de tant en tant, ens les emplenem de sorra.

Manel Mayor                                                                      21 de Juliol de 2014  

L’amic Faust, ha penjat una fotografia al facebook, l’ha penjat en aquest invent de pàgina tant encertada, que s’anomena no ets de Sant Feliu si no… La dita fotografia és d’un extraordinari equip de futbol, que tot i que eren molt menuts, ens feien quedar bocabadats, al veure tot el futbol que eren capaços d’inventar. El cas és que cada cop que la veig, torno a reviure uns anys, en els que vaig ser molt i molt feliç.

Aquesta mainada son els culpables, que dediqués vint anys de la meva vida al futbol, de fet ells varen ser el vehicle que em va engrescar, a fer una feina nova per mi. Quatre temporades abans d’aquesta fotografia, em varen proposar fer-me càrrec d’aquesta mainada, l’encàrrec en principi no tenia cap malícia, perquè de fet no em demanaven cap objectiu, però per mi el repte era majúscul, perquè jo, no sé si és un defecte o una virtut, quan faig una activitat, la que sigui, sempre m’hi entrego en cos i ànima, perquè el resultat sigui el més òptim possible.

El repte, era convertir un grup de nanos completament descoordinat, en un equip de futbol, evidentment, tenien aptituds per jugar a futbol, però calia que aprenguessin a situar-se sobre el camp, que entenguessin que és un esport d’equip, que sense esforç no es pot aconseguir cap fita…

Si he de dir la veritat, estava segur, completament segur, que els ensenyaria a jugar a futbol, però el que no em podia imaginar, és que aquell grup de criatures entusiastes, s’acabés convertint en un equip imbatible, si, ja sé que sona a fatxenda, però és que aquella mainada, des de l’Agost fins a la consecució del Campionat Provincial, no varen perdre ni un sol partit, només van cedir dos empats, un a la lliga i un a la lligueta del provincial.

La veritat, es que me’n sento molt orgullós d’aquell equip, un grup que va començar amb mi de zero i va arribar al cim de l’humil categoria de “Benjamins”. No és que me’n senti orgullós perquè guanyaven, la meva satisfacció, és que jugaven molt bé i guanyar n’era la conseqüència, crec que molts d’ells encara recordaran, que els hi posava una sola condició, bé dues: màxim esforç i jugar bé, el resultat sovint, molt sovint, era guanyar, aquesta exigència la vaig continuar duent a terme, mentre vaig continuar fent d’entrenador, però això ja és una altra història.

Bé ho deixo aquí, tot i que podria continuar explicant anècdotes d’aquell temps, és lo que té recordar temps en els que has estat molt feliç.

Manel Mayor                                                               20 de Juliol de 2014