Més que una crítica, aquest meu escrit d’avui, pretén ser un plany i un crit, demanant ajut a qui pertoqui, doncs és un fet que em preocupa i em neguiteja.

Que voleu que us digui, però no m’agrada i m’entristeix que en els mitjans públics, es vagi empobrint la meva llengua, em sap greu sentir pel dret i pel revés, gratis i que no s’empri ni un sol cop, una expressió tant nostrada, com de franc, sempre i sense excepció s’ha de dir alguna cosa, en comptes de quelcom? Arraconar del tot una expressió amb tant de matís com cobejada, per una simple esperada, és per desesperar-se…

Si, tal vegada estimo tant la meva llengua, perquè me l’han volgut prendre, perquè me l’han amagat, perquè fins i tot me l’han prohibit, malgrat que ara no vulguin que sigui dit, encara que és ben cert. Jo, malgrat que ho pugui semblar, no vaig poder estudiar la meva llengua a l’escola, ni a l’institut, als dos llocs hi vaig haver d’estudiar en castellà. Però malgrat tot això i a desgrat dels impositors, la meva vida l’he fet sempre en català, penso i somnio en català, simplement perquè és la meva llengua, que no considero ni millor ni pitjor que qualsevol altra.

La finalitat que tenia la imposició de la llengua castellana, no era pas que aprenguéssim més d’una llengua, era simplement la substitució de l’una per l’altra, però certament els hi va sortir el tret per la culata i a diferència d’ells, dominem totes dues llengües. Els que no varem poder gaudir del dret aprendre en la nostra llengua, ens ha estat força complicat i ho hem anat superant amb esforç i bona voluntat.

Ja per tancar aquest escrit, un prec o una demanda, anomena-ho com vulgueu, no estalvieu en els nostres mitjans àudio visuals, en correctors lingüístics, que ens fan molta falta i ens calen també en l’assessorament del doblatge, no empobrim la nostra llengua, que és una mostra viva de la nostra cultura. Un  petit incís, al món publicitari, li calen de manera urgent i necessària.

Segurament trobareu que la fotografia que encapçala aquest escrit, no té res a veure amb el text i tindreu tota la raó, no he trobat cap imatge que s’hi digués, però de fet una imatge de natura, també és cultura.

Manel Mayor                                                             12 d’Agost de 2014

Tot i que temps enrere ja en vaig parlar, pel que veig i llegeixo, sembla que n’hi ha que no ho entenen o s’entesten a tergiversar, el significat d’aquest mot tant nostrat, si, em refereixo al seny. Els catalans som titllats sovint, de poc donats a les lluites i a les confrontacions, que les defugim, vaja i llavors surt a col·lació el seny, definit com a sinònim de covardia.

Bé anem a pams, d’entrada el seny, defineix una actitud d’intel·ligència, que indica que s’ha de lluitar amb les armes que ens son més propícies i en el moment o moments més adients, res a veure amb la covardia. En quan a aquesta suposada covardia innata dels catalans, només unes mostres de coherència, si el Poble català hagués estat un poble covard, faria anys i panys que hauríem desaparegut i amb nosaltres la nostra cultura, la nostra història i la nostra llengua, perquè la nostra por, ens hauria fet aplegar als desitjos, que de sempre ha tingut Castella per fer-nos desaparèixer, però als fets em remeto i res més lluny de la realitat.

Per acabar de fer-nos equilibrats, al tantes vegades anomenat seny i afegim la rauxa, si, aquella que tant han temut els castellans i per acabar-ho d’adobar, som molt tossuts, col·lectivament vull dir, tot i que individualment n’hi ha que també ho som i molt.

Fa tres-cents anys, amb la derrota militar que varem patir i la subsegüent i criminal repressió que va patir la nostra terra i el no menys cruel Decret de Nova Planta, pensaven que era qüestió de temps fer-nos desaparèixer, que amb la duresa i la cruesa que érem tractats, no ens quedaria cap més remei que acotar el cap. Bé, a la vista està que no ha estat pas així.

Durant aquests tres-cents anys, no hem deixat de lluitar, i quan ens hem rebel·lat, hem triat la lluita equivocada i sense exèrcit, el seu sempre ens ha acabat derrotant, els temps però, han canviat i n’hem après i molt, ara continuarem lluitant sense treva i fent servir les armes que millor ens van, les de la democràcia i de la raó, aquelles de les que els nostres contrincants n’estan tant mancats, ara fem servir el seny per triar les armes i el moment i la rauxa per liderar el poble cap a la llibertat.

Manel Mayor                                                                     09 d’Agost de 2014

Crec que tots els qui estem més o menys implicats políticament, en aquest procés tant engrescador de la independència del nostre País, sabem i estem plenament convençuts, que totes les nostres organitzacions estan farcides de talps unionistes. Malgrat que alguns s’ho pensin, tampoc és que anem amb el lliri a la mà, probablement ens falta a tots plegats, un xic més de mala llet.

Vista la imatge aquesta que solem donar o volen fer creure que donem, aquests elements d’ultra dreta de “manos limpias?” tenen la barra, de fer gala d’una enorme prepotència i esbomben a tort i a dret, que tenen talps escampats a l’ANC, a Òmnium, als partits polítics… En fi a tot aquella entitat que faci olor de independència, amb el suport i els diners de les clavegueres de l’Estat, directament gestionades pel Ministeri de l’Interior.

Bé, tampoc ens expliquen gaire res de nou, si més no, posen a la llum pública allò que molts de nosaltres sabem i denunciem, per estar en alerta contínua, com ho diria… Deixen amb el cul a l’aire a més d’un. Probablement el seu objectiu, sigui un altre, podria ser que ens volguessin espantar per aquests camins? La tornen a errar de nou, la por, ja fa temps que l’hem foragitat del tot dels nostres cors i de les nostres ments.

Bé senyors unionistes, estem preparats per la lluita, estem preparats per guanyar aquella guerra, que va començar fa més de tres segles i de la qual hem perdut moltes batalles, però que estem segurs que guanyarem la darrera i amb ella la guerra.

Manel Mayor                                                          08 d’Agost de 2014

Ho dic de debò, sense ànim de fer comèdia, se’m fa difícil d’entendre, que encara hi hagi gent de bona fe, que cregui que a l’Estat Espanyol, es pugui crear un Estat Federal. Estan alerta dels esdeveniments polítics d’aquest anomenat estat de les autonomies? En son conscients, del tracte rebut al llarg d’aquests darrers trenta-sis anys? Dels incompliments continuats i sistemàtics? Recorden el darrer pacte financer, que va signar el Conseller Castells amb el govern Zapatero? I que ha estat sistemàticament incomplert?

Sincerament, crec que aquestes preguntes, no poden tenir una resposta positiva menada per la lògica, solament la poden tenir, si es té una enorme fe, en aquells que ho prediquen, jo, és ben evident que no els n’hi tinc gens ni mica.

D’altra banda és ben sabut, que en realitat, en un estat federal,  no hi creuen ni socialistes ni molt menys els populars, per molta comèdia que facin i de manera continuada, fins i tot m’atreviria a dir, que desconeixen el sentit real de l’expressió i ja disposat a ser atrevit, m’hi jugaria un pèsol, que ells ho veuen a semblança de les seves federacions esportives, una, la que mana, amb seu a Madrid i les altres a obeir. De fet la democràcia, també l’entenen així.

Atès tot allò expressat en els paràgrafs anteriors, em sembla prou evident, que aquells que no ho fan de bona fe, ni aquells que no tenen una fe inesgotable i que inexorablement i de manera continuada ens martellegen i ens martiritzen, alguna cosa inconfessable hi tenen a guanyar, perquè és que a més a més, per intentar convèncer a tots els descreguts, que no ho oblidin, som molts i cada cop en som més, no s’han pres ni tant sols la molèstia, d’aplegar cap argument amb una certa solidesa, els únics arguments que ens engeguen, son els de la por, del menyspreu i de l’insult.

No hi pateixin, nosaltres continuarem fent via i tirant endavant el procés aquest tant il·lusionant, que ens ha de dur cap a la llibertat, mentre tant, continuïn insultant, amenaçant, mentint i vivint en el seu món irreal, que a nosaltres, al meu Poble, ni res ni ningú l’aturarà.

Manel Mayor                                                          07 d’Agost de 2014

Ja quan va sortir a escena per primer cop, me’n vaig mal fiar i així ho vaig fer saber al meu entorn, me’n vaig mal fiar tant d’ella, com de la gent que l’acompanyava en la ja famosa plataforma PHA, més efectista que efectiva, si, estic parlant d’Ada Colau.

Me’n vaig malfiar deia, com em malfio, de tot aquell que va de perdonavides i de salva pàtries, deia representar una nova forma de treballar pel poble, amb el poble, fotent a parir a tos els polítics i posant-los de passada tots al mateix sac, tant ella com els seus col·laboradors, no se’n estaven de dir, que l’única manera d’ajudar als desnonats i als que estaven en perill de ser-ho, era el seu moviment i que ells no feien política…

Temps després, resulta que aquesta senyora, sembla ser que tocada amb una vareta màgica, havia de resoldre tots els problemes del País, amb una nova manera de fer política… Però resulta que tal com jo mateix i d’altres varem intuir, de noves polítiques res, sinó tal com jo mateix denunciava en un article escrit ahir, referint-me a ella i altres que com ella, fan la vella política d’aplicar les teories lerrouxistes, amb aquesta capa, amb aquest vernís de progressista salva vides internacionalista.

Segons llegia avui, aquesta senyora tant progressista, que diu estar al costat dels més desvalguts, té la barra i la pocavergonya d’afirmar que Catalunya i Espanya poden compartir pis. Sàpiga senyora, que jo i ja alguns milions com jo, no volem compartir pis amb qui ens extorsiona, amb qui ens escanya, amb qui fa tres segles que ens vol fer desaparèixer… Si vostè ho vol fer, deu saber que hi guanya, vostè mateixa, però no entabani a gent de bona fe, que volen sortir de la misèria i no veuen com.

Voler portar algú a la llum, no és portar-lo dins un túnel farcit de llums fluorescents, sinó ben al contrari, és treure’l de la obscuritat cap a la llum de dia, clara i neta. Menys demagògia i més política, senyora meva.

Manel Mayor                                                       06 d’Agost de 2014

L’ambigüitat i el confusionisme, sembla ser que s’està apoderant, de la podríem dir-ne esquerra extrema, Podemos, Podem, Guanyem i fins i tot hi podríem afegir certs dirigents d’ICV, a totes aquestes virtuts, hi podríem afegir el fer la puta i la ramoneta, tant bé que ho feia el senyor Duran i ara sembla que li han sortit competidors.

Segons la teoria revolucionària d’aquestes excel·lències progressistes, sembla ser que no es pot ser d’esquerres i ser català, tot i que en les seves manipulacions de la confusió, diuen que reconeixen la Nació catalana, de cop i volta, sembla ser que aquesta és molt petita i molt insignificant, o bé no es pot comparar a la gran Nació Espanyola, tenen sempre a punt, aquella antiga teoria lerrouxista, de que els nacionalismes son provincians, son excloents… Els nacionalismes dels altres és clar, perquè si gratem una mica, veurem com els hi surt, la seva incondicional pertinença, a la gran Nació Espanyola.

Sembla ser, que aquests moviments, tenen la finalitat d’ensorrar o almenys d’intentar-ho, el moviment sobiranista, però malgrat els esforços que hi estan esmerçant, ho tenen certament complicat. No hem pas d’oblidar, que el ventall ideològic que inclou el sobiranisme és molt ampli, doncs va des de la dreta, diguem-ne civilitzada, CIU, passant per la centralitat d’esquerres,ERC, fins a l’esquerra més radical, que alguns l’anomenen fins i tot antisistema. I encara un aspecte més important, el nostre moviment, el nostre procés, s’ha construït des de la base, dit d’una altra manera, és el poble que empeny els partits polítics i les elits i no pas a l’inrevés, per això estem tant convençuts que guanyarem.

Un darrer apunt que no em voldria pas deixar, nosaltres per convèncer la nostra gent, utilitzem arguments basats en el criteri, en el sentit comú, fugim sempre de l’insult i la desqualificació. Tot i que si hem d’atacar aquell que ens ataca i ens insulta, també ho fem i jo el primer.

Manel Mayor                                                           06 d’Agost de 2014

Avui sentint les notícies a TV3, anava a dir he quedat parat, però crec que seria exagerat, perquè de fa ja un  temps, al personatge en qüestió se li ha vist el “plumero”, ja em perdonareu la incorrecció lingüística, però és que crec que és molt explícita. M’estava referint al President de la República Francesa, que ha tingut la barra, de posar al mateix sac, els nacionalistes defensius com els de casa nostra, que estan desitjant ser lliures, per deixar de ser-ho, amb la porqueria de nacionalisme de extrema dreta que té a casa seva i a més a més té la barra i la pocavergonya, de incloure-hi els separatismes. No és que jo me’n senti de separatista, perquè per ser-ho, primer has hagut de voler estar junt, però el senyor Hollande, es referia a nosaltres.

Fet i fotut ens ve a dir, que és contrari del tot a l’autodeterminació dels pobles i que per tant es sent valedor, de tots aquells estats i aquells imperis, que tenen sotmesos diferents pobles, entre els quals el seu i no oblidéssim pas, que ho son degut a invasions militars.

Molt de gallejar del símbol de la seva República, igualtat, legalitat i fraternitat, però a l’hora de la veritat, s’ho passa tot per l’engonal, ja fa temps que se’ls critica, que han perdut o que han anat perdent a poc a poc, els valors republicans, per convertir-se en una mena d’emperadors reials, sotmesos això si, al poder de les altes finances.

Una darrera qüestió, que no arriba ni a consell, procuri per casa seva, que prou merda hi té i ens deixi tranquils als altres, que ja procurarem fer-ho el millor que sapiguem. Com a cloenda, deixi’m que li digui, que em sembla mentida que un polític tant mediocre, estigui al capdavant d’un estat tant important i poderós.

Manel Mayor                                                                       04 d’Agost de 2014

Malgrat que encara estic de Festa Major, he decidit aparcar-la una estona i posar-me a escriure un xic, sobre un tema que acapara l’atenció de tothom, encara que trobo que de manera desmesurada.

Ja vaig manifestar dies enrere, en un article en aquest mateix espai, que malgrat que li he tingut una certa admiració a l’ex President Pujol, ni ell és Catalunya ni el seu partit tampoc. Per tant trobo molt desproporcionat, l’enrenou que s’està generant en torn al procés d’independència, ja que encara que arribo a entendre, que allà dalt de l’altiplà no entenguin, que aquest moviment està generat de baix cap a dalt, aquí al nostre País que tots en som conscients, trobo fora de lloc, que es vulgui donar més rellevància de la que es mereix, a un personatge que tot i la importància que va tenir en el seu moment, és dels darrers que s’ha incorporat al procés d’independència, doncs no hem pas d’oblidar que era autonomista al cent per cent.

Dit això, no en soc pas aliè, a la mala imatge donada a la figura de President de la Generalitat, que va encarnar durant tants i tants anys. De fet no ens fa pas cap bé, més aviat enterboleix  la imatge de la nostra classe política, de cares a l’exterior, per tant soc partidari, de que caigui sobre ell, tota la força de la llei i a més a més que doni totes les explicacions que calgui, al Parlament de Catalunya.,

M’ha semblat convenient escriure aquestes línies, per separar convenientment, delinqüència de política, malgrat que hi hagi polítics que es converteixin en delinqüents. El que considero que és just, és que tothom sigui igual davant la llei i estic segur que la propera Constitució Catalana, no contemplarà l’aforament i foragitarà tots aquests privilegis, de que ha gaudit la classe política i que de retruc tant de mal li ha fet, principalment als que s’han mantingut honrats.

Manel Mayor                                                                  03 d’Agost de 2014

Avui estic de Festa Major i em ve bé escriure sobre un tema que m’agrada i molt, podríem fins i tot dir que m’apassiona, però malgrat tot, no el considero essencial ni cabdal per l’esdevenidor del nostre País, ni tampoc per el dia a dia, m’estic referint al futbol i més concretament al Barça.

Em meravella i em deixa astorat, que hi hagi gent que tingui por d’assolir la independència, pel sol fet, que el Barça pugui deixar de participar a la lliga espanyola. Ostres, ho trobo molt fort, com diu el jovent, aquesta manera de pensar, traspua com una mena de complex d’inferioritat, jo diria que absurd. El nostre futbol i de retruc tot el nostre esport, crec jo, que s’hauria d’organitzar dins del nostre futur Estat, doncs el nostre no és pas un país de la mida d’Andorra, ni de Luxemburg, sinó que seriem més de la mida de Bèlgica o Holanda, per tant no veig, perquè no podem competir en lligues nacionals, tal com fan els països esmentats. Segurament ho veig així perquè no vull ser súbdit de ningú, sinó que vull esdevenir d’un a vegada per totes, ciutadà lliure.

Mireu, el president de la lliga espanyola de futbol professional, pot dir les ximpleries que li doni la gana, amb el tarannà amb el que s’ha expressat, ja queda prou retratat, demostra prou bé el seu nivell cultural i el seu nivell democràtic, per tant, a personatges d’aquesta mena, ni cas, nosaltres a la nostra i ja s’ho faran. Les opinions d’un ruc pocasolta com aquest, no ens ha d’afectar de cap de les maneres i malgrat la seva ràbia ignorant, que sàpiga que estem a un pas de la independència.

Manel Mayor                                                                 01 d’Agost de 2014