De ben segur que companys, amics i saludats, conspiradors de mena i torracollons per devoció, hauran pensat encara que sigui un instant, que és ben estrany, que des d’aquesta tribuna pública no s’hagi parlat del “Brexit”.

No patiu, que ara mateix m’hi poso, no ho he fet abans, perquè esperava sentir i llegir les barbaritats i ximpleries que havien de deixar anar els prohoms del regne i renoi!! Les han dit de l’alçada d’un campanar.

Segons aquests personatges tan influents, demòcrates de tota la vida i monàrquics de pro, això de deixar opinar al poble és una barbaritat de les grosses, els referèndums només porten problemes, diuen des de la dreta més rància, quina barbaritat deixar opinar al poble, que per això ja hi som els polítics, ens diuen des de l’esquerra oficial, monàrquics confessos de tota la vida, malgrat que en la seva fundació fossin republicans acèrrims…

No sé els defectes o virtuts que tindrà aquesta decisió britànica, el temps en serà testimoni i si de cas ja n’opinarem més endavant, el que si suposo que ha quedat molt clar, jo i molts com jo, ja ho teníem claríssim, és la poca predisposició a deixar opinar el poble, per part dels que segurament governaran el regne d’Espanya.

Manel Mayor                                                          25 de juny de 2016

Ha saltat a la palestra, un pastel que molts intuíem o més ben dit estàvem segurs que existia, doncs les evidències eren clares, faltaven, és clar, proves irrefutables, el que no pensàvem però, és que fossin tant soques i tant i tan inútils.

Malgrat la barra i la prepotència del director de l’oficina antifrau i les ploreres del ministre de l’interior fent-se la víctima, han quedat ben retratats, les proves d’àudio són prou eloqüents i aclaridores.

És ben evident que en aquest règim postfranquista espanyol, no dimiteix ni la mare que els va parir, espero però que en allò que si podem fer des de Catalunya, ho fem, o sigui destituir al director de l’oficina antifrau i se’l denunciï per prevaricació i actes delictius, per treure’n rèdits polítics.

No, ja sé que el ministre ni dimitirà ni serà cessat, ni difícilment serà encausat, en aquest règim, hem comprovat a bastament com funciona la justícia, per això entre moltes altres raons volem fotre el camp i crear la nostra pròpia república.

Sí, ja sé que avui és dia de reflexió, valenta parida, però com que jo ni em presento, ni represento ningú que es presenti…

Manel Mayor                                                  25 de juny de 2016

Avui, arreu dels Països Catalans se celebra el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, des de temps immemorials hem donat la benvinguda a l’estiu amb fogueres.

Ara ja, tirant de memòria i d’enyorança, ho recordo amb petards durant la tarda i evidentment també a la nit i amb el neguit que no s’acabava de fer mai fosc, el senyal inequívoc d’encendre la foguera, foguera que cremava tot allò que ja era inútil i inservible i també imaginàriament, totes les cabòries i problemes, encara que només fos per una nit, la nit màgica de Sant Joan, una revetlla de festa i alegria, que semblava que ens podia permetre somiar en temps millors.

Ara, tot esperant la foscor, el neguit és un altre, tot i que també tinc ganes de sentir-me com aquell nen, que entre petard i petard, mirava el cel i que quan per fi s’encenia la foguera, esclatava d’alegria al costat dels meus companys, començava l’estiu i encara que inevitablement se’ns faria curt, l’aprofitaríem al màxim i si més no durant aquesta nit, somiàvem que els nostres somnis es farien realitat i endreçaríem les nostres cabòries i els nostres petits maldecaps, fins a les acaballes d’aquella estació tan meravellosa per a tots nosaltres…

Manel Mayor                                                            23 de juny de 2016

Tal com em deia un company de la nostra colla castellera, qui ens havia de dir, que aniríem al País Basc a fer castells i encara menys essent una colla de nova fornada, una colla en formació, que encara no té un any de vida i no és pas per fer-ne propaganda, però n’he de dir el nom: “Els castellers de les Gavarres”.

Encara recuperant-me de les emocions viscudes, en un viatge que segur que deixarà en tots nosaltres un pòsit de satisfaccions i emocions úniques, emocions de comprovar la complicitat de dos pobles amb un mateix objectiu, la fusió per unes hores de cultures tan dispars, que demostren a les ments tancades que la cultura és per compartir-la.

Emocionant també va ser veure l’esclat de joia d’aquells homes i dones, en veure la seva ensenya, la seva estimada i venerada ikurriña, que emergia dalt de tot d’un pilar de quatre, com igualment van aplaudir amb molt d’entusiasme i complicitat l’estelada, tal com varen aplaudir l’execució de tots els castells, dels que ens queda la satisfacció d’haver-los descarregat tots.

Encara tinc a les retines, multitud d’imatges noves, assimilades en un temps molt breu però a la vegada molt intens, retinc encara la satisfacció per l’hospitalitat i la bona acollida que ens han dispensat i sobretot amb moltes ganes de tornar-hi, com segurament així serà.

Manel Mayor                                                         22 de juny de 2016

Miren a la plebs (“la plebe”) amb menyspreu i prepotència de patrici, amb l’arrogància que els hi dóna l’alçada de les seves atalaies, que ells creuen encara indestructibles i inabastables, sense voler veure que ja no són tan altes ni tan fortes.

No se’n volen adonar, ja que la seva arrogància és infinita, però la plebs, el poble, malgrat que encara ho és massa, ja no és tan manipulable i ho serà menys, com més culte esdevingui, aquest poble i cada vegada més, vol ser lliure, vol deixar de ser súbdit per esdevenir ciutadà i això comporta tenir drets, no només sobre el paper, sinó reals.

Els patricis, es neguen a veure que els fonaments del seu poder s’estan tornant de fang, que el poble vol deixar de ser vassall i aportar senadors, que facin lleis més justes, vol deixar de ser la plebs de l’Imperi de Roma i la plebs de “el Imperio hacia Diós”, però per fer-ho, no vol pujar les escalinates de marbre de les seves atalaies, sinó que ho vol fer a l’alçada del poble, per mirar de ser just i senzill i per fer-ho, caldrà enderrocar les atalaies que sostenen les seves trones de poder inabastable, aquelles que ja tenen fonaments de fang…

Manel Mayor                                                        22 de juny de 2016

Avui havent dinat m’han entrat unes ganes d’escriure irrefrenables, però sense saber exactament de què parlar, ho volia fer sobre les eleccions, aquestes que com aquell que diu, ja les tenim a la cantonada, em sentia com una mena pessigolleig a l’estómac, senyal inequívoc, que el meu neguit havia de sortir cap enfora, m’hi he posat i al darrer moment he canviat de xip, amb aquest resultat, aquí ho teniu:

Tot i que a vegades em convindria ser egoista, encara que només ho fos una mica i viure la vida que em quedi en pau i tranquil·litat, no me n’acabo pas de sortir. Que si la independència, que si els drets i la justícia socials, que si la lluita per millorar el meu municipi…

L’altre dia em deia un amic tot irònic i sorneguer: nano, és que estàs a totes les guerres, calmat un xic, que ja no tens edat de salvar el món…

La veritat és que ni sóc ni en tinc ganes de ser un salva pàtries, però no em puc pas estar quiet. Dins de la meva modèstia, fa anys que navego en el món de la política, també al voltant de l’ANC i he estat durant molts anys dins l’esport, al futbol modest i al de base.

Ja fa uns anys, la meva salut em va apartar del món laboral i en comptes d’enfonsar-me, se’m va despertar altre cop l’afició per la fotografia i una passió que devia covar per dins i que de fet desconeixia, que no és altra que la d’escriure, encara que no sigui tan constant com m’agradaria, però que tampoc he deixat de fer-ho, bé prou que ho sabeu els que teniu la paciència de llegir-me.

I com que hi devia haver el perill que m’avorrís, les meves nétes em van introduir al món casteller, bé les meves nétes, la meva filla i el meu gendre. No, jo de castells no en faig pas, només en deixo testimoni gràfic amb l’ajut de la meva càmera.

Bé, per ser un jubilat no està gens malament…

Manel Mayor                                                         15 de juny de 2016    

Cada cop que aquests de la UEFA han fet el ridícul i han quedat com el que són: uns feixistes ignorants, fatxendes i prepotents, no m’ha valgut la pena fer cap mena de manifestació, pensant que un club com el Barça ja faria prou.

Ara però, veient les seves actuacions, hi vull dir la meva, considero que no són només uns incompetents, sinó que fins i tot podríem dir, que són uns delinqüents indecents.

Mirant la fotografia que encapçala aquest escrit, és que se m’acaben els adjectius. Per mostrar i enarborar banderes estelades de manera totalment pacífica, una multa de 150.000 €, per muntar una batalla campal amb ferits greus i algú amb perill de deixar-hi la pell, a part de destrosses innombrables, un advertiment.

Mirant atentament les dues instantànies, ja es veu claríssimament, que els de les banderes estan organitzant greus desordres públics, amb perill evident de lesions físiques, en canvi els que van amb el tors nu, es veu claríssimament que encara que llencin objectes de tota mena, estan fent manifestacions pacífiques de suport a les seves respectives seleccions… tot això és clar, des de l’òptica obtusa i malaltissa d’aquests il·luminats de la UEFA, que per ser suau i benèvol, són més inútils que unes ulleres de sol dins una mina.

Manel Mayor                                                          14 de juny de 2016

Renoi!! Em deia una veïna tota emprenyada, això que varen dir que cada primer dijous farien dissabte, quan ens tocarà a nosaltres? Mira noi, mira, quins pebrots que tenen aquests de l’ajuntament, hòstia que aviat semblarà la selva de l’Amazones!!

Me la vaig mirar amb un somriure sorneguer i en aquell moment no vaig arribar a contestar, però el que si vaig fer, va ser pensar per mi: quanta raó que té!! Jo, la veritat no sóc pas cap tècnic en la matèria, però em sembla si més no curiós, que a totes les voreres del municipi, hagin arrelat tota mena d’herbes i no és pas per dir-ho, però amb una ufanor extraordinària.

No sé si és que a part de fer-me vell i rondinaire, m’ha passat per alt alguna moda, que per altra banda,  ja podria ser, perquè com tothom sap, amb això de la moda he anat sempre molt per lliure.

A part de torracollons i curiós, també sóc sempre o gairebé sempre, del parer de preguntar als meus convilatans, si vaig errat, molt o poc, en les meves apreciacions crítiques i hem arribat a la conclusió, que cap de nosaltres no recorda uns jardins de vorera tant i tan ufanosos, de fet, igual que la meva veïna i com que som gent de bona fe, ens quedem amb el dubte neguitós, de si ens ha passat per alt, alguna moda urbana o algun decret d’altes esferes.

Ah, això del títol, que diu segona part, és perquè temps enrere, mesos, jo diria, ja vaig tocar aquest tema.

Manel Mayor                                                        11 de juny de 2016

Estic molt i molt emprenyat, però no hi puc fer res més que seguir lluitant, encara que entre els uns i els altres m’ho estan posant difícil i complicat.

Vull fer humilment unes quantes reflexions, però el que no faré és jutjar a ningú, més que res, perquè em manquen dades per fer-ho, però deixem-nos de retòrica i anem al gra.

Tirar endavant els pressupostos, és de les tasques més importants de l’any, si no la que més, de tasques parlamentàries, estic parlant, per tant no em sembla gaire assenyat fer una esmena a la totalitat, ja que això significa bloquejar el debat parlamentari dels esmentats pressupostos i no m’estic referint només a la CUP.

Evidentment, que es pot estar en desacord amb aquests pressupostos, fet d’altra banda ben legítim, però obligar a prorrogar els pressupostos, ja em perdonareu, no trobo que sigui una decisió gaire intel·ligent, quan tenien al seu abast el fer diferents esmenes, per mostrar el seu desacord, però els pressupostos haguessin tirat endavant, que per molt que els puguem trobar molt de dretes, d’entrada ja eren millor que els anteriors i amb l’aportació d’esmenes, s’hagueren pogut millorar.

Ja he manifestat més amunt, que les meves crítiques no anaven només cap a la CUP, sinó que anaven dirigides a tots els grups que diuen que són d’esquerres, des d’aquesta modesta tribuna, només els hi vull fer un prec: demostreu-m’ho!! Probablement jo i molts altres com jo ens quedarem un xic més tranquils.

Manel Mayor                                                    09 de juny de 2016

Algú, ja fa molt de temps, un grapat d’anys diria jo, em va dir que la manera més adient d’encarar la vida, és amb optimisme, amb bon humor i si pot ser, amb sentit de l’humor. Això últim, és tal vegada el més difícil i segons com, el més complicat.

Jo, aleshores era molt jove, sí, ja sé que per alguns és força complicat imaginar-ho, però també vaig ser jove i en certs moments, no tan optimista, ni amb tan bon humor com ara, el cas és que la frase em va fer reflexionar, més que la frase, la filosofia de vida i després de pensar-hi en profunditat, vaig creure convenient aplicar-m’ho.

El cert és, que tampoc m’ha anat malament del tot, aquest optimisme i aquest bon humor, tampoc m’han impedit ser apassionat i visceral en moltes ocasions, el que m’ha impedit, és caure en la desesperació absoluta i en el pessimisme recalcitrant, m’ha fet aprendre a aixecar-me i a tornar-me a aixecar, quan les coses no han anat bé del tot o molt malament o simplement no giraven rodó, expressió aquesta, manllevada a un bon amic.

Segurament, que si el meu tarannà aquests darrers anys no hagués estat aquest, de ben segur, que no estaria escrivint aquestes línies, ni fent aquestes reflexions, ja que me n’han passat de molt grosses, però afortunadament ho vaig superar, doncs com deia algú més llest que una guilla, al final, tot és dins del cap.

Arribar a ser com sóc, no és pas només fruit de la decisió de seguir una filosofia de la vida, és a resultes també d’aprendre a escoltar, de tenir més amics que enemics i amb humilitat aprendre cada dia, un xic de tothom i aquí estic, amb els anys m’he convertit en home molt ric, no pas de cèntims, que és quelcom que mai m’ha atret ni preocupat, però sí d’amics, que en els moments més preocupants de la meva vida, he descobert que en tenia més del que pensava, però és clar, ric, no només d’amics, sinó també de família, ja que em sento estimat no només per la meva dona, aquesta companya de tota una vida, sinó també sento l’escalf dels meus fills i les meves nétes, que tots plegats ja passen de la mitja dotzena.

Manel Mayor                                                           06 de juny de 2016