Amb aquest escrit d’avui vull fer un merescut homenatge a l’avi “Panxo”, és un homenatge petit, senzill, modest, però no pas mancat de contundència, de fet, una mica com era ell o almenys així el recordo jo.

Avui tiro de memòria com sempre, però amb un xic de documentació, abans d’entrar en matèria però, fer una rectificació de l’anterior escrit: ”Històries del Varadero” en el que parlava del “Gran París” i havia de dir “Joven París”, dit això també un aclariment, la fotografia d’Històries del Varadero correspon a la mateixa embarcació que encapçala aquest escrit, en construcció en un i ja navegant en l’altre, fet aquest preàmbul em disposo a anar per feina.

Tal com explicava al meu escrit anterior, l’avi Panxo (Francisco Mayor Zapata) va venir a Sant Feliu a fer-se càrrec del varadero i fer de mestre d’aixa que era el seu ofici, no pas a recollir ferralla del fons del mar ni tampoc quan era a la casassa adobar o apedaçar quatre bots, sinó que es va dedicar a construir embarcacions de diferents calats, algunes de força grans com per exemple “El Joven París” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0613-joven-paris.html , altres com el “Dos Hermanos” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0524-dos-hermanos.html una mica més modestes, altres una mica més petites, la “Mont” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0539-mont.html o la “José i Antonio” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0641-jose-y-antonio.html , també ja a la casassa el “Montserrat” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0868-montserrat.html i el “Teresa”. http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/0982-teresa.html 

Va fer també reconstruccions totals o gairebé totals d’embarcacions grans, aquesta si les dades no ens enganyen seria una d’elles, construïda a Vinaròs i reconstruïda a Sant Feliu:  el “Santo Domingo” http://museudelapesca.org/recerca/recursos-digitals/inventari-d-embarcacions/article/1471-santo-domingo.html , n’hi ha forces més pel que m’expliquen, tant de construccions com de reconstruccions i jo en recordo alguna, però les documentades que s’han trobat són aquestes.

Manel Mayor                          20 de setembre de 2018

Quan hom intenta fer història el primer que ha de fer és documentar-se, perquè si no el que s’aconsegueix és tergiversar-la, ja que tant, es tergiversa per acció com per omissió.

Després d’aquest petit preàmbul passo a fer la meva aportació, que pretén omplir el buit que s’ha deixat entre la mort d’en Pere Carré fins a la concessió del “varadero” en benefici del seu fill, en Francesc Carré.

El mes de febrer o març de l’any 1936, es va fer venir des de Barcelona, el meu avi, en Francisco Mayor Zapata, en Panxo per amics i coneguts que eren molts, el van fer venir deia, per fer-se càrrec del “varadero” com a mestre d’aixa reconegut que era.

El varadero durant la guerra es va col·lectivitzar com tants altres negocis i indústries, després de la guerra el meu avi va continuar fent embarcacions, naus, vaixells, digueu-ne com vulgueu, fins i tot es va construir el vaixell més gran que mai s’hagi fet a Sant Feliu: el Gran París, destinat segons em diuen, a Palamós.

Després de la guerra, en Pentinat (el seu nom de pila el desconec), va ser com una mena de soci del meu avi, però mentre el meu avi feia de mestre d’aixa construint i reparant embarcacions diverses, en Pentinat es dedicava a treure ferralla del fons del mar, cosa que d’altra banda sembla que al meu avi no li acabava de fer el pes, fet que va provocar a la llarga la ruptura i que el meu avi se n’anés a un altre indret que varen anomenar la casassa, situada al principi del racó a sota del salvament, indret allà on vaig gaudir essent un vailet de la feina de l’avi, veient-lo torçar les fustes al foc, taules en deien i quan estava fet l’esquelet, calafatant…

Aquests fets, els de la ruptura, van passar per les dades que jo tinc, entre el 1949 i el 1951, totes aquestes dades que aporto són destinades principalment a omplir el buit que hi ha en la història que es publica a la revista Guíxols i que va del 1936 fins el 1949-1951.

Vull deixar molt clar, que amb aquest escrit no vull fer cap greuge envers el senyor Francesc Carré ni molt menys, fins i tot em consta que el meu pare va continuar treballant al “varadero” sota la direcció d’en Francesc Carré amb molt bona harmonia per ambdues parts.

Manel Mayor                                        13 de setembre de 2018   

Tot i que ja tenim les eleccions municipals com aquell que diu a la cantonada, la construcció del nou institut ja no és ni un miserable projecte.

Que lluny que queden aquells discursos tan abrandats del principi de legislatura, amanits amb aquella prepotència que no els abandona en cap moment, els que tenim memòria, encara recordem el menyspreu que varen dirigir al govern anterior, dient-los que no sabien negociar que ells sí que ho farien bé, resulta que han passat tres anys i escaig i el més calent és a l’aigüera.

Amb la recollida d’escombraries i la neteja viària, tres quarts del mateix i resulta que a part de fer pròrrogues contínues i de contractar una empresa pel plec de condicions, tampoc han fet res de res.

El resultat del seu govern és un cúmul de despropòsits, això només veient allò que expliquen i sense veure tot el que amaguen, d’aquí intuïm que ve tot aquest feix de desgràcies degudes als seus somnis de grandesa que ens acabaran destruint el nostre Sant Feliu.

Manel Mayor                                13 de setembre de 2018

Tip de la cantarella de la manca de convivència i la fractura social hi vull dir la meva.

Em fastigueja sentir avui i demà també, els manipuladors, mentiders de C’S sempre amb la mateixa cançó i el més fastigós de tot és que són ells els qui constantment busquen l’enfrontament.

Ara també s’hi apunta el president espanyol, que té la barra de dir que Catalunya no té un problema d’independència sinó de convivència, a on ho veu senyor Sánchez? Ho albira des de la Moncloa estant?

No en tenen prou que ens parlen de neutralitat que el govern ha de ser el govern de tots… tenen memòria senyors socialistes? Si no en tenen gaire, els hi refrescaré un xic.

Recorden els jocs olímpics del 92? Governaven vostès, nosaltres els independentistes érem minoria, recorden el tracte que rebíem? Senzillament ens passaven per sobre i ens ignoraven olímpicament, fins i tot i més greu encara, a tots els que localitzaven per Barcelona i rodalies els treien de circulació o sigui que els engarjolaven pel simple fet de ser independentistes confessos, era la seva democràcia, era la seva constitució… i ara que segons uns, som majoria i segons altres no, també ens engarjolen els líders i no volen veure si tenim raó, ja que es neguen a celebrar un referèndum, democràcia? O pot ser no del tot…

Manel Mayor                                     12 de setembre de 2018

Ja hi tornem a ser amb la Diada, que si festa, que sí és la festa de tots els catalans… a veure si ens entenem, als que no es volen mullar de cap de les maneres i no pensen prendre cap risc per res, l’statu quo els hi va d’allò més bé és clar, que considerem aquesta data com una festa els hi sembla magnífic i als unionistes i a aquells que es volen carregar qualsevol reivindicació que fem com a poble, encara els hi va molt més bé.

Però resulta que n’hi ha uns altres que per cert ja no són quatre gats, entre els quals m’hi identifico i m’hi compto, que la considerem com el que és, una reivindicació dels nostres drets arrabassats i un punt de partida cap al nostre alliberament nacional.

La república no l’aconseguirem amb por ni renunciant al que som, no esperem que ningú ens doni res, ni de dins ni de fora de l’estat, ens ho haurem de guanyar pam a pam, amb els sacrificis que calgui o no ho aconseguirem.

Manel Mayor                                       11 de setembre de 2018

La ineptitud crònica pel que sembla s’ha fet lloc dins el nostre ajuntament.

No en tenen prou amb la destrossa que ja han fet al carrer Rius i Calvet i a la platja just a sota, que ara pretenen continuar amb la seva dèria: el formigó i a sobre tenen la barra de presentar-ho com una gran obra.

De fet ja hi ha gent que veu per dessota d’aquesta dèria de les grades i el formigó, una font d’ingressos extraordinària cap a les butxaques d’algun d’ells.

Jo de fet, m’estimaria més pensar que són uns ximples incompetents, perquè l’altra sospita sí que em semblaria molt indecent.

Continuant amb les incongruències, ens diuen que han decidit prescindir de l’estany de la plaça Agulló, pel perill de mosquits, ostres, fins i tot en això són poc imaginatius.

Apel·lar a la possible proliferació de mosquits en un estany amb peixos i ignorar que a uns metres més enllà, o sigui a la sortida de la canalització de la riera, hi ha un embassament continuat d’aigües en estat de putrefacció, si més no té delicte.

I posats a treure draps bruts, algú serà capaç d’explicar el perquè de la despesa de milers i milers d’euros en la canalització de la riera, total perquè deixi la merda allà mateix on la deixava?

El resultat de tots aquests somnis de grandesa, ens deixaran el nostre Sant Feliu convertit en un enorme bloc de formigó.

Manel Mayor                                       06 de setembre de 2018

Resulta si més no curiós, per dir-ho d’alguna forma, el comportament de bancs i caixes a la nostra ciutat, encara que no sé si és correcte del tot fer aquesta diferència entre uns i altres.

El fet és que totes aquestes entitats han estat rescatades via govern de l’estat o sigui pagades per tots nosaltres i les caixes en particular o algunes d’elles o gairebé totes, han estat absorbides per bancs i per tant han desaparegut del mapa i la Caixa que és la més gran i potent també s’ha convertit en banc si més no en part.

Bé tornant a Sant Feliu, resulta que totes aquestes entitats sense excepció, es desentenen dels seus clientes a la part alta de la ciutat i l’únic que fan en comptes d’oferir serveis a totes aquestes persones, és fer negoci amb els seus diners.

Resulta que les últimes entitats bancàries que hi ha a la part alta de la ciutat, són la sucursal de la Caixa del carrer Rufo i l’oficina del Banc de Sabadell de l’avinguda Canàries, ara que tanquen o han tancat l’oficina de la Caixa de la plaça Salvador Espriu, han deixat a una part molt important de la nostra ciutat, orfes de serveis bancaris, no hi deixen ni un trist caixer.

Us imagineu l’odissea d’una persona gran que visqui per exemple al carrer Còrdova o al carrer Canigó, per anar a buscar diners de la seva miserable pensió? Però és clar, això importa molt poc, el que importa de debò és que els bancs guanyin molts diners, que fan la punyeta a molta gent? No hi fa pas res, quan hàgim d’ensenyar la ciutat ensenyarem només la part de baix, que allà sí, allà hi ha absolutament de tot.

Manel Mayor                                        04 de setembre de 2018

El senyor Pedro Sánchez demana als independentistes que facin autocrítica, els unionistes no n’han de fer? També demana diàleg i en canvi es despenja amb un referèndum per un nou estatut, però un per l’autodeterminació de cap de les maneres.

Els que s’omplen la boca de no posar línies vermelles, de solucionar els problemes polítics amb política, que hi ha d’haver diàleg… perdoni, però és que estan caient en els mateixos tics de sempre.

Fa quaranta anys que anem veient com se’ns rifen, com incompleixen els seus compromisos, els pactes, fins i tot els que signen, que cedeixen una mica de poder quan ens han de menester, però quan tornen a tenir prou poder ens l’arrabassen de nou, quina credibilitat es creu que tenen vostè i els seus?

Ja s’ha acabat això de fer el ximple, o s’asseuen i reconeixen d’entrada que som una nació i es deixen de collonades com la de la nació de nacions i es posen a fer feina o aquí tenim conflicte per temps.

El diàleg senyor meu, comporta parlar de tot sense restriccions, s’hi estigui d’acord o no i un altre aspecte molt important, el diàleg ha de ser d’igual a igual, no de senyor a súbdit.

Que les converses seran fàcils? Ni tan sols se m’ha acudit pensar-ho, però és molt important parlar, deixar sortir les discrepàncies per grosses i dures que siguin i parlar, parlar i parlar, aquesta és la grandesa de la política i que malauradament, es du a terme molt poques vegades.

En seran capaços aquesta vegada? Espero que la intel·ligència guanyi a la prepotència i que no caiguin en el parany de la supremacia.

Manel Mayor                                     03 de setembre de 2018

Fa alguns anys, segurament voltant els deu, que dins d’un vestidor d’un equip de futbol modest del qual jo feia d’entrenador, rumiava una frase que servís de revulsiu, que m’ajudés a posar les piles als meus jugadors i se’m va ocórrer manllevar una frase que sempre vaig recalcar que no era meva.

La frase en qüestió era aquesta: com més m’entreno més sort tinc, aquesta frase vaig llegir-la en algun diari, atribuïda a un jugador professional d’elit de no recordo pas quin esport, ni tan sols el jugador, però tant se val, el cas és que la filosofia de l’expressió em va fer peça i la devia emmagatzemar al meu subconscient.

El fet és que en aquells instants en què havia de menester quelcom que fes de revulsiu, em va venir al magí i ho vaig deixar anar, em vaig mirar aquells xicots i vaig pensar: nano em penso que l’has encertat, però en cap moment se’m va acudir que hagués deixat la petja que va deixar en alguns, encara que rumiant-ho bé, pot ser una bona filosofia de vida.

Fa algun temps i a través de les xarxes socials, un d’ells me’n va fer memòria, salut Míster: com més m’entreno més sort tinc!!

Manel Mayor                            01 de setembre de 2018