CAP A LA REPÚBLICA

12049551_928017140580530_8251756579946705181_nAvui ha estat un dia històric, en la vida parlamentària de Catalunya, tal com ha manifestat en el seu discurs la nova Presidenta del Parlament de Catalunya, avui es tanca l’etapa autonòmica de Catalunya i en comença una de nova: la del procés constituent de la nova república Catalana.

Avui en l’elecció de la nova Presidenta de la Cambra Catalana, hi ha hagut un nou cop d’efecte, que contribueix a desmuntar encara més l’absurd discurs unionista, que s’ha volgut endur cap a casa, tot aquell vot no explícitament independentista, cosa que avui s’han encarregat de desmentir de fotre’ls-s’hi barres avall, els cinc diputats de CSQEP, que han votat a favor de la Carme Forcadell.

De la nit del vint-i-set de setembre ençà, els partits unionistes ens estan regalant unes declaracions patètiques, no sé si fruit d’una total ignorància en totes les matèries o amb una mala llet absoluta, que mira d’esbrinar si el català mitjà és idiota total.

D’altra manera, no es poden entendre manifestacions com: hem guanyat, l’independentisme ha fracassat… cal recordar que els autors d’aquestes patètiques frases han obtingut aquests resultats: PP: 11 diputats i C’S 25 diputats. Per si no ho recorden o és que el seu problema també són les matemàtiques, els hi faig avinent, que 62 són molts més que 25 i no diguem ja d’11, tot això sense esmentar que el vot independentista és la suma de Tots pel Sí: 62 escons, més la CUP: 10 escons, en fan un total de setanta-dos, per si també els hi ha passat per alt, la majoria absoluta són 68 diputats.

Al marge d’aquests que ens fotran tots els bastons a les rodes que puguin, avui ha de ser el començament d’una nova era, que no siguem nosaltres qui ho espatllem.

Em ve de gust acabar amb el jurament dels diputats de Junts pel Sí:

Prometo respectar la Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, per imperatiu legal. I per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a disposició del nou Parlament, del president i del Govern de la Generalitat de Catalunya, per exercir l’autodeterminació del nostre poble i proclamar l’Estat català lliure i sobirà.

 

Manel Mayor                                            26 d’octubre de 2015

NO ENS ENROQUEM

00000152360000015234

Enrocar-se, no és, ni ha estat mai una política intel·ligent, de fet, tampoc és una estratègia idònia per encarar unes negociacions, una cosa força diferent és defensar uns criteris i unes idees, particulars o col·lectives, tant li fa.

Ja sé que carrego fort, però un dels avantatges de no ser militant és aquest, que puc expressar la meva opinió, molesti o no, a banda i banda. Partint doncs d’aquesta llibertat, em permeto expressar la meva opinió particular i personal, sobre unes negociacions, que són crucials per l’esdevenidor del nostre País.

Som molts, fins i tot jo diria que llevat dels militants i votants de CD, vàrem votar la candidatura de Junts pel Sí, perquè era l’opció clara d’anar cap a la independència, fos qui fos l’elegit per ser President de la Generalitat o en el seu cas, candidat, al marge dels compromisos dels components de la citada candidatura, un element a tenir en compte per encarar la negociació i no tancar-se en banda, si més no de manera excessiva.

A l’altra banda del conflicte, a la CUP, hi ha l’afirmació electoral, de no farem Mas President. Sense ànims de molestar ningú, crec que aquesta afirmació es va fer sense seny i amb molt poca previsió política, sí, ja sé que afirmacions com aquesta són molt efectistes entre el seu electorat, però molt poc efectives de cara a la realitat, tal com ha quedat demostrat en l’àmbit de resultats, l’ideal hauria estat que Junts pel Sí hagués tret dos diputats més i conflicte resolt, però com que la realitat és capritxosa, ara tenen un problema, a banda dels seus compromisos electorals, hi ha la representativitat real i han de ser conscients que 1.620.973 vots, donen molta més representativitat que 336.375 vots, per tant, crec que si s’enroquen, poden fer descarrilar aquest procés.

Crec que és molt evident, que tothom ha de baixar del burro, sense perdre de vista però, el mandat de la ciutadania, negociació sí, xantatge no.

 

Manel Mayor                                        26 d’octubre de 2015

PEL BON CAMÍ

Votacio debat declaracio de sobirania , Parlament de Catalunya, Barcelona 23.01.2013 Fotografia PERE VIRGILI Diari AraAra que sembla que tot anirà pel bon camí, sí, la CUP malgrat les escenificacions estètiques, no es carregarà el Procés, de fet, al meu entorn s’han cansat de sentir-me, afirmant que la CUP sap molt bé el que ha de fer.

Sí, ja sé que ho he afirmat de manera contundent i diverses vegades, allò de, tinc pressa, molta pressa, però ara, veient el caire que va agafant tot, sóc més partidari d’una dita molt nostra: a poc a poc i bona lletra, que podria molt bé anar lligada amb aquesta altra: sense pressa però sense pausa.

Ja sé que alguns podeu pensar, renoi, aquest paio canvia d’opinió com de calçotets, però no és pas això i m’explicaré, no és que m’hagi passat la pressa, però tot sembla indicar que les negociacions amb la CUP arribaran a bon port i si això és així, les possibilitats de marxa enrere cada cop són més minses, tot i que hi qui pensa que a la que sorgeixin les grans dificultats, hi haurà gent que saltarà del carro, jo, optimista de mena, continuo creient que això ni té aturador ni té marxa enrere possible.

Per tant, un cop vist l’escenari actual, considero que hem de fer les coses molt ben fetes i és molt evident que per fer-ho com cal, no es pot anar a corre-cuita ni deixar marge per la improvisació, si volem construir un País de cap i de nou, una República Catalana justa i solidària, hem de cuidar fins el més mínim detall, per tant, no s’hi val a ser tabalot, fem les coses ben fetes i ens en sortirem segur.

 

Manel Mayor                                          23 d’octubre de 2015

RÀBIA CONTINGUDA

1393532_562471917154586_1288625868_nHe deixat passar unes quantes hores, després de llegir la notícia que el ministre de defensa, pensa homenatjar al criminal que va ordenar el bombardeig de Lleida el 1937.

Malgrat aquesta treva, no puc evitar que em surti la ràbia des del més profund del meu cos, és inversemblant que es puguin dur a terme aquestes accions i quedar-se tan tranquil. És tan indignant, que em deixaré d’eufemismes i diré les coses pel seu nom. Accions com aquesta, de clara defensa del franquisme i els seus crims, tenen un nom claríssim: cinisme criminal.

Tota aquesta patuleia, que ens bombardeja contínuament amb al·lusions a la democràcia i l’estat de dret, són exactament els mateixos, que es neguen a anul·lar la sentència criminal contra el President Companys i tants altres defensors de les llibertats i la República i en canvi defensen a capa i espasa, els crims i els criminals del règim franquista.

De fet, no ens hauria pas d’estranyar del tot, ja que no fan altra cosa que defensar els seus familiars, en alguns casos, familiars ben directes. És el que té la informació, que malgrat els seus esforços per controlar tots els mitjans de comunicació i mentir descaradament, si ens hi esforcem, podem trobar la veritat, allà on els seus tentacles no poden accedir.

 

Manel Mayor                                             21 d’octubre de 2015

ADÉU YAYA

DSCF5690Avui, aquesta matinada, s’ha acabat un llarg camí de gairebé noranta-vuit anys, un camí farcit de paranys que han costat moltes llàgrimes, però també ha estat ple d’alegries, no en va, tants anys donen per molt, és el que té la vida, que és tot un seguit de cercar la felicitat i esquivar la tristesa.

Aquest llarguíssim camí, ha estat la vida d’una dona tenaç i lluitadora, capaç de suportar el patiment que duen les desgràcies, amb una serenor fora de mida, segurament això li ha permès gaudir amb molta més força les alegries.

Mentre estic escrivint, malden per sortir dels meus ulls, llàgrimes de dolor, però no pas de desesperació, tot el contrari, estic molt trist, però ben seré, de ben segur, que la serenitat que expressava el seu rostre quan ha traspassat, és la que m’ha transmès.

Una llarga vida, que s’ha apagat dolçament, com una espelma. Adéu Consuelo, el teu cos se’n va, però tu et quedes amb els que t’hem estimat.

 

Manel Mayor                                16 d’octubre de 2015          

FENT COSTAT AL PRESIDENT

12088087_10153125304385079_5515453056309689517_nSí, ja sé que sóc força especial i que sovint vaig a contracorrent, però a la meva edat difícilment canviaré, el cas és que jo no faig costat al senyor Artur Mas i Gavarró, persona amb la qual no tinc res en comú o gairebé res, sinó que dono tot el meu suport al President Artur Mas, imputat per uns fets que no serien delicte a cap racó de món, mínimament democràtic.

Li dono tot el meu suport, perquè és el meu President i perquè l’únic que ha fet, ha estat escoltar el seu Poble i obrar en conseqüència. Pels desmemoriats de conveniència, els hi voldria recordar que abans d’aquesta convocatòria, ja s’havia intentat arribar a un acord, però com és costum històric, se’n van riure i per enèsima vegada ens varen humiliar, no li van deixar doncs, cap més sortida, sí, deixeu-me dir de passada, que si no hagués estat per les pressions deslleials d’UDC, hagués estat una consulta amb tots els ets i uts.

Em deixa completament perplex, la nota que van fer pública els jutges, dient que se’ls estava pressionant, amb les manifestacions en contra d’aquest judici, però que s’esperaven? Només com a informació, m’agradaria recordar que en democràcia, els conflictes polítics es resolen per mitjà de la política, no pas en un jutjat i que el TSJC rebi ordres de l’advocacia de l’Estat, per encausar precisament al President de Catalunya, per un conflicte estrictament polític, diu molt poc a favor de la independència judicial.

 

Manel Mayor                                                          15 d’octubre de 2015

HOMENATGE A COMPANYS

576_1310638499companysVull començar aquest escrit, amb un petit fragment d’un sonet que li va dedicar Ventura Gassol:

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

 

Honor i glòria al President màrtir, fem que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Avui, 15 d’octubre, ja han passat setanta-cinc anys de l’assassinat del President Companys, sí, les coses pel seu nom, va ser assassinat amb  premeditació, traïdoria i nocturnitat, tot això amanit amb l’esperpent d’una paròdia de judici i tot aquest circ, dirigit per uns militars fanàtics, amarats d’odi i rancúnia cap a la seva persona i cap a tot allò que ell representava: REPÚBLICA, LLIBERTAT I CATALUNYA LLIURE.

Han passat setanta-cinc anys i els hereus directes i indirectes d’aquells criminals infectes i indesitjables, encara continuen encobrint-los i negant la realitat, evidentment tampoc tenen la més mínima intenció de demanar perdó, tal com ha fet Alemanya pels horrors nazis, que ningú s’escandalitzi, perquè l’única diferència va ser la manca de jueus, ja se’ls havien carregat segles abans.

Però deixem aquesta gentussa, que no es mereixen tanta atenció i tornem al merescut homenatge que li retrem com cada any al nostre president màrtir.

El President Lluís Companys, va saber estar al lloc que tocava, en cada moment de la seva agitada vida, no entraré a valorar la seva vàlua com a polític, que això ja seria objecte d’un altre debat, sinó de la seva vàlua com a President de la Generalitat, com a President d’una Catalunya, que els nostres veïns de ponent han maldat i malden encara per destruir.

Com a president, Lluís Companys sempre va donar la cara, la va donar en els malaurats fets d’octubre del 34, per impedir l’involucionisme dels conservadors espanyols, de fet, l’extrema dreta és la que tenia el poder, no vull valorar si políticament va ser encertat o no, però ell com a President del nostre País, va estar al capdavant per defensar-lo i no, no estic d’acord, en què va ser una insurrecció inútil, perquè el poble, el seu poble, aquell que l’havia portat al poder juntament amb Macià, sabia que un moment o altre el trauria de la presó i el President es tornaria a posar al davant de tot sense reserves.

Quan va haver d’anar a l’exili, ho va fer amb dignitat, se’n podia haver anat a l’Amèrica del Sud, però es va quedar a la França ocupada buscant el seu fill que havia desaparegut. El cas és que l’agost del 1940 la policia alemanya el va detenir i el va entregar a l’espanyola. Quan després de múltiples tortures a Madrid, és traslladat en secret al Castell de Montjuic i quan hi arriba Companys ja sap que morirà que no hi ha cap més sortida possible, cosa que portà amb dignitat, serenitat i valentia.

Voldria acabar aquest humil homenatge a aquell que ho va donar tot, amb unes paraules seves que han passat a la posteritat:

Tornarem a sofrir!! Tornarem a lluitar!! Tornarem a vèncer!!

 

Manel Mayor                                          15 d’octubre de 2015

JA HE TORNAT

12107916_10205326703192400_8669429431771525774_nAra que ja començo a posar el cap en ordre, em disposo a escriure quatre línies, un cop passat el tràngol d’una nova intervenció quirúrgica, que m’ha tornat a deixar tal com era.

Segons sembla, la meva recuperació va a passos agegantats, de fet, tot està anant millor del que m’esperava, perquè en això de fer previsions, ho enfoco com aquell que fa un pressupost, sempre mires de no agafar-te els dits i contemples les opcions més desfavorables.

Si tot segueix així, ben aviat us atabalaré amb els meus escrits, criticant tot allò que no m’agrada, que de fet és més saludable, que fer veure que no passa res i que tot és perfecte.

Ho deixaré aquí, perquè encara tinc el cap enterbolit, enterbolit no és la paraula, ho deixaré amb què no estic prou inspirat.

 

Manel Mayor                                                 12 d’octubre de 2015

PENSAMENTS ÍNTIMS

12106815_1169523696395833_6961174430700224484_nHi ha moments, en els quals tens ganes d’expressar els teus sentiments més íntims, malgrat que sigui en la soledat del paper i que a sobre, aquest sigui virtual.

Sóc per naturalesa optimista, però no pas irreflexiu, que què vull dir amb això? Doncs que malgrat pensar en positiu, penso també en la possibilitat contrària, no, no és pas que tingui por, les meves pors ja fa molt de temps que estan esvaïdes del tot. Segurament, és que com que em considero de ciències, analitzo totes les possibilitats existents.

En molt poc temps, he hagut d’afrontar reptes de magnitud considerable, sense importar-me les conseqüències, tot i haver-les valorat, vaig prendre unes decisions que han marcat el meu futur en la vida política i de les quals no me’n penedeixo en absolut.

Com que els reptes tal com les desgràcies no venen mai sols, vaig haver d’afrontar dues intervencions quirúrgiques d’alt risc, la segona a cara o creu, en la qual vaig estar més a prop de morir que de continuar viu, però afortunadament ho vaig superar.

Encara que sembli absurd i fora de lloc, he estat més preocupat i anguniós pel resultat de les eleccions del dia vint-i-set, que dels importants reptes anteriors, el motiu és molt senzill, perquè si malgrat el meu optimisme, haguessin guanyat els partidaris del no, ja em veia altre cop com als anys cinquanta.

La setmana entrant afronto un altre repte, en principi molt més senzill que els anteriors i que fent gala del meu optimisme natural, considero superable de totes, totes, però, i aquí és allà on em surt la meva part realista i calculadora, les remotes possibilitats que les coses es torcin, hi són i per tant cal contemplar-les, tot i que no em fa por. No deixa que seria una putada, més que res perquè dins el meu cap encara hi ha projectes, però si hagués de passar, m’aniria sense cap mena de recança, perquè durant la meva vida he obrat de manera honesta i coherent amb les meves idees, assumint els meus errors, que suposo que han estat molts, doncs he fet i he mirat de fer moltes coses. No, que ningú pensi que és el meu testament, espero seguir fent-vos la punyeta amb els meus escrits i sent el torracollons de sempre criticant tot allò que no m’agrada.

Nota: Com que no penso posar cap fotografia meva per encapçalar aquest escrit, he decidit posar-hi aquesta fotografia tan maca feta per la Nuri.

 

Manel Mayor                                                    04 d’octubre de 2015

EL FRACÀS DE PODEMOS

GRA595.- MADRID 25/05/2014. - Pablo Iglesias, cabeza de lista de Podemos a las Elecciones Europeas (c), saluda a sus simpatizantes tras conocer los resultados electorales. EFE/Emilio NaranjoAi PODEMOS, PODEMOS, encara no heu vist la diferència que hi ha entre l’activisme polític i fer política? Doncs pot ser que us desperteu, però no, sempre és més fàcil fotre la culpa als altres, ara resulta que els pocapenes dels catalans no han sabut trobar PODEMOS a les paperetes, que en són de rucs aquests catalans.

És clar, en aquest racó de món de merda, no saben entendre aquestes ments privilegiades de l’altiplà, les que tenen la solució definitiva per a tot. És tanta la seva prepotència, que no s’han aturat a pensar el perquè d’aquesta manca de connexió, s’estimen més pensar: pobrets aquests catalans, estan ben adoctrinats per aquests maleits independentistes.

Aquest, el noi de la cueta, en Pablo Iglesias, es creu molt llest i va voler captar vots a través de la suposada fractura social, és tan cec i en sap tan poc de la idiosincràsia d’aquest país, que va voler amb tota la seva mala llet, jugar amb les ètnies i els orígens de la nostra gent, com és lògic li va sortir el tret per la culata, encara no ha entès que aquesta, la nostra societat, és multi ètnica i multi cultural, com sempre ha estat i mireu que s’hi han esforçat al llarg dels anys per fracturar-la i destruir-la…

El que a mi em sap greu, és que la direcció d’ICV els hi hagi seguit el joc i mireu que n’han tret, han sortit ben escaldats, tal com alguns preveien, no han sabut veure que els de PODEMOS, el que venien a fer, era preparar les eleccions espanyoles i sabotejar l’independentisme, mirant de guanyar-li vots a la CUP i criminalitzar l’independentisme en general, amb el seu populisme barat i encara tenen la barra de dir que l’independentisme fractura la societat…

 

Manel Mayor                                                        04 d’octubre de 2015