Normalment quan parlo de Sant Feliu, és per criticar tot el que no m’agrada o bé per recordar com era la meva ciutat anys enrere, però avui ho enfocaré cap a una altra direcció.

Malauradament durant un espai llarg de temps, només hem sortit a televisió com a població, per afers desagradables, delictes, detencions, desgràcies… Sort que a l’estiu hi hem aparegut sovint, però per coses agradables com el Festival de la Porta Ferrada, mireu, fins i tot no me’n sabia a venir.

Ara que el festival ja s’ha acabat, es continua parlant de Sant Feliu per a coses bones i tot gràcies a la Nuri, sí, la Núria Astor, que amb les seves fotografies fantàstiques, ens ha posat de cop al mapa, ja que les seves imatges de Sant Feliu, surten sovint a TV3, a l’espai Temps, tot un luxe.

Avui no volia parlar de res que fos molt transcendent, ves per on, però avui he pensat amb la Nuri, que cada dia ens regala la vista, amb unes quantes fotografies fetes de bon matí i déu n’hi do la transcendència que tenen.

Aquest és un humil homenatge, a una dona que s’estima molt aquesta ciutat que és la seva i com he manifestat més amunt, cada dia ens fa un regal, senzill, però de qualitat, gràcies Nuri.

Evidentment, la fotografia que encapçala l’escrit és de la Nuri.

Manel Mayor                                                   07 de setembre de 2015

Quan esperes quelcom amb moltes ganes, el millor és intentar no pensar-hi massa, sinó l’espera es pot fer eterna i fins i tot tenir una angoixa persistent, en veure que allò tan desitjat no acaba d’arribar mai.

Hi ha diferents maneres d’enfocar-ho, però de fet, no gaire divergents entre si. Una podria ser treballar en moltes coses diferents, per mantenir la ment ocupada i no pensar-hi massa i l’altra, treballar amb la finalitat que l’objectiu del desig vagi pel millor camí possible.

De fet, això és el que ens passa a molts de nosaltres, que no acabem de veure-hi final a aquesta cursa cap a la independència, que tot i tenir-ho molt a prop, ens sembla que no hi acabem d’arribar mai i també n’hi ha d’altres un xic menys optimistes, que en veure que s’acosta la data de les eleccions, ja comencen a veure fantasmes i de tant en tant deixen anar: ja veuràs com sortirà algun entrebanc i ens ho tornaran a allargar.

Ara el que toca és ser constant, valent, optimista i estar disposat a lluitar pel nostre futur col·lectiu, és la nostra oportunitat i l’hem de saber aprofitar.

Malgrat totes les pors que ens volen posar al cos, les mentides, els insults i el joc brut, no ens hem d’aturar i hem d’arribar fins a la meta final, que no és altra que la construcció de la República Catalana, posant-hi cadascú de nosaltres el seu granet de sorra.

Manel Mayor                                                 06 de setembre de 2015

Quan encara no fa ni dues hores de l’estrena oficiosa, dels Castellers de les Gavarres a Llagostera, em poso a escriure quatre línies dedicades al fet, que no per senzill ha estat menys emocionant.

He destacat que la presentació era oficiosa, perquè ni tant sols anàvem uniformats, tothom portava la roba que sol dur als assajos, per tant podríem dir, que encara ens queda fer la de debò, que de fet serà molt més vistosa, si més no així ho hem d’esperar.

La vida d’aquesta colla castellera és extremadament curta, doncs té encara no dos mesos, estem parlant doncs d’un grup molt jove, l’experiència castellera del qual, rau en els castellers vinguts d’una altra colla i en els que venen de colles universitàries, n’hi ha però que tenen les dues experiències a l’hora.

Ha estat un actuació senzilla però vistosa, s’han muntat dos pd3 (dos pilars de tres) i un pd4 (un pilar de quatre), carregats i descarregats amb molta solvència, comptant amb una nombrosa col·laboració del públic Llagosterenc, a l’hora de reforçar les pinyes.

Ha estat una actuació curta, però prou reeixida, en la que el nombrós públic, ha aplaudit amb moltes ganes i amb la il·lusió de fer-se seva la colla, doncs cal dir, que des del primer dia que vàrem començar a fer tallers de castells, va ser un èxit d’assistència i acabo aquest escrit, amb el desig que aquest projecte podríem dir que encara embrionari, qualli de debò, en aquesta població que tant bé ens ha acollit des del començament.

Manel Mayor                                                    05 de setembre de 2015

Pel que sembla i el que es veu, darrerament el que ven i molt, és la ximpleria que els que volem la independència de Catalunya, volem imposar-la, que volem imposar també la catalanització a tothom… Mirin, res més lluny de la realitat, nosaltres el que volem és ser lliures i construir la República Catalana per a tothom, pels qui volem ser catalans i pels qui no ho volen ser.

Es tracta de voler ser ciutadans lliures o súbdits i en aquesta disjuntiva, per a mi evidentment no hi ha color. El nostre futur si no ens movem d’allà on som, és molt clar, anem de caps a l’abisme, per molta propaganda barata que ens facin els ministres espanyols i en canvi si afrontem l’aventura de la llibertat, tindrem les eines per a construir un País millor.

Avui llegint la premsa diària, veig que el ministre Margallo reclama la seva quota de Catalunya, la que li pertany com a espanyol, en un primer moment he quedat parat, aleshores ho he entès, reclama la quota que li pertany com a dret de conquesta, perquè si reclama la seva quota com a inversor net, li puc ben assegurar que la seva quota és zero.

També per afegir més llenya al foc, l’Alcaldessa de Barcelona, va i es despenja dient que la manifestació per la Diada organitzada per l’ANC, és electoralista i que per tant no hi assistirà. Sense ànims de generar polèmica, jo em pregunto, no serà electoralista aquesta postura? Perquè posats a dir bestieses en podem dir un munt.

Estem a vint-i-tres dies del gran dia, del que pot canviar-ho tot i que jo espero amb totes les meves forces que sigui així, perquè ara sí, comenci d’una vegada per totes el viatge sense retorn cap a la llibertat definitiva, aquella que ens ha de tornar la dignitat, com a persones i com a poble.

Manel Mayor                                                     04 de setembre de 2015

Que Sant Feliu és un lloc peculiar, cada dia que passa n’estic més convençut, a part de ser tan diferents d’altres llocs, que som capaços d’instal·lar faroles al bell mig de les voreres, no sé si amb el desig premeditat de fer la punyeta als veïns, doncs seria molt més assenyat que fossin a un cantó o l’altre, a la part de dins o bé a la de fora.

Suposo que molts de vosaltres recordareu, que degut a les obres que han afectat durant tants mesos el carrer Boera, fins al mes de juny si no recordo malament, no s’ha pogut accedir al carrer Sant Magdalena, des del carrer Zorrilla. Per fi es va canviar la direcció del carrer Barcelona i es va eliminar aquest problema momentani, però ara resulta que un cop acabades les obres i el carrer Boera ja és operatiu, el problema és just al contrari, ja que el carrer Boera té la mateixa direcció.

Tal vegada haurem d’esperar sis mesos més, per tornar a la normalitat o com que aquest aspecte, el de la direcció dels carrers, també s’ordena de manera diguem-ne peculiar, per no dir-ho de forma més agressiva i això és imputable als tècnics, pot ser que ja els hi estigui bé.

No, no critico per criticar, ja que hi ha zones en les quals hi ha o hi ha hagut en determinats moments tres i quatre carrers paral·lels de la mateixa direcció i fins i tot alguns que desemboquen a la mateixa via l’un contra l’altre, però com que aquest meu Sant Feliu, és un lloc tan peculiar…

Segurament el regidor de torn, alguna cosa hi tindrà a dir, però igual ja li està bé, com que som a Sant Feliu…

Manel Mayor                                           19 d’agost de 2015

Amb el pas dels anys, de ben segur que anem canviant, com també ho fa tot allò que ens envolta i segurament això darrer és el que adquireix una major importància.

Amb la vista perduda en l’horitzó, me n’adono que el mar, el meu mar, el que tinc al voltant, em continua apassionant i això, en totes les èpoques de l’any, m’agraden i admiro tots els colors d’aquest mar, que he tingut sempre com aquell que diu a tocar de casa. Durant molts anys, el vaig tenir gairebé a quatre passes i segurament això va contribuir a la meva estimació.

El que ha anat minvant entre les meves preferències, ha estat l’anar a la platja, d’una banda l’enorme massificació a la sorra, que no em fa sentir gens a gust, de fet el que sempre m’havia agradat d’anar a la platja, era nedar, gaudir de l’aigua i en ara el meu estat físic tampoc m’ho permet en excés.

Actualment em conformo amb la seva contemplació, de fet, sempre que baixo al passeig, que és gairebé cada dia, com a mínim hi faig un cop d’ull, hi ha dies però, que hi passo llargues estones contemplant-lo.

Manel Mayor                                                      18 d’agost de 2015

És força entretingut veure com va evolucionant l’ambient polític, a mesura que s’acosta el 27 S i l’11 S que tenim entremig. D’una banda les esbojarrades amenaces de la caverna mediàtica i del partit del govern, no exemptes de demandes de violència envers els nostres representants polítics i per extensió a tots aquells partidaris de la independència, sense oblidar-se’n d’intentar generar por entre la nostra població, que anirà en augment, conforme ens anem acostant a la data que esperem que sigui el principi de la llibertat.

Qui també sembla que darrerament s’està apuntant a les profecies de la por, és Unió, que s’està postulant com l’opció del seny, però que pel que sembla no té cap projecte, excepte demonitzar els independentistes i la segons ells l’extrema esquerra, amb l’amenaça d’un  hipotètic tripartit d’esquerres que inclouria ERC.

Al marge de l’esmentat anteriorment, no acabo d’entendre aquesta estranya estratègia, d’alguns líders de l’esquerra alternativa. Del senyor Rabell, ja en vaig parlar la setmana passada, per tant, només faré esment de la seva estranya dèria, de voler creure que un canvi de govern espanyol, ens permetria fer un referèndum. No sé quina part del no, no ha entès, la del PP o la del PSOE?

Les afirmacions del senyor Delgado, cap de llista de la CUP, encara m’han deixat més bocabadat. Pel que diu, sembla ser que creu o ens vol fer creure, que l’esquerra sola ens pot portar cap a la independència i que el senyor Romeva pel fet d’anar a la llista de junts pel sí, no és d’esquerres, suposo que tampoc considera d’esquerres a ERC, tot perquè a la mateixa llista hi ha el senyor Mas.

No sé si entre la feina d’antropòleg, la de tertulià i la de fer campanya, no li deixen temps per veure el món real i s’entesta  a fer volar coloms i a fer sectarismes estúpids. Jo he estat d’esquerres sempre o des que tinc consciència política o sigui des de la meva adolescència, és evidentment que des d’aleshores ençà, ha plogut i molt i que estic convençut que no tenim més solució que la independència, en fa un munt, però fa molts anys, quan aconseguir la llibertat era una utopia i quan creia que amb una mica de sort ho veurien els meus néts, ja estava convençut que ho hauríem de voler, des de la dreta més dreta, fins l’esquerra més extrema, per tan modestament l’aconsellaria, que baixes al món real i se n’adoni que en aquests moments excepcionals calen solucions excepcionals, per tan, aquest camí l’haurem de fer també amb la dreta.

Manel Mayor                                             17 d’agost de 2015