Avui abans de dinar, obro l’ordinador i una de les primeres coses que veig, és que ha mort en Johan Cruyff… i hòstia m’ha sobtat, he quedat glaçat, segurament deu ser perquè ens tenia acostumats que guanyava sempre les seves batalles i malauradament aquest cop no ha pogut ser.

Com gairebé tothom sap, he estat des de sempre un gran admirador d’en Cruyff. Quan vaig veure’l jugar per primer cop al Camp Nou, me’n vaig adonar que era infinitament millor, del que m’havia imaginat mai veient-lo per televisió, evidentment no hi havia color i a més a més, me’n vaig adonar de quelcom més important, donava una confiança a l’aficionat que jo no havia vist mai, havia vingut a revolucionar el futbol.

Quan va tornar, ja com a entrenador, va originar tot un terrabastall amb les seves idees innovadores i revolucionaries i sobretot, va canviar la mentalitat de tota una afició i m’atreviria a dir que gairebé de tot el país i va crear un estil que ha fet la volta al món i ha generat l’admiració i l’enveja a parts iguals.

Home d’una gran i complexa personalitat, molt segur d’ell mateix i per això mateix guanyador nat. Autodidacta i poc amic de reglamentacions complicades, li ha agradat fer a la vida, les coses senzilles, talment com ha vist sempre el futbol, com li agradava dir: si tu tens la pilota, el contrari no la té i per tant difícilment perdrem, així de simple, així de senzill.

El teu cor ha deixat de bategar, però tu no moriràs mai, fins a sempre Johan Cruyff, la llegenda continua…

Manel Mayor                                                   24 de març de 2016

Sento veritable fàstic, en sentir els comentaris indecents que es fan sobre els refugiats que fugen de Síria, però encara més, amb les actuacions polítiques de la Comunitat Europea, que a sobre tenen la barra de voler argumentar i volen tenir raó.

Només em faltava sentir les declaracions cíniques i rabiüdes de la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, fent-se l’ofesa per la iniciativa del govern català, que s’ofereix a acollir refugiats, quan ella i els seus sequaços, encara no han mogut fitxa. La ràbia del personatge en qüestió, és que se’ls ha posat en evidència i alhora, uns éssers que ella i els seus consideren inferiors, els hi han passat al davant.

Aquests fets lamentables, serveixen per posar en evidència l’egoisme recalcitrant que impera en aquest continent, que torna posar a sobre la taula, la nul·la sensibilitat humana, que molts creien, crèiem, que era patrimoni dels francesos, però crec que queda demostrat, que aquest patrimoni té les fronteres molt més enllà.

He parlat, de fet m’he referit al continent europeu en concret, com a paradigma de la injustícia i la intolerància, vers aquesta pobra gent que fuig de la guerra i dels altres que només fugen de la fam, de països de l’Àfrica diversos, que estan en mans de cacics i governs totalitaris.

A molts els hi hauria de caure la cara de vergonya i haurien de prendre exemple del govern canadenc, vegeu link: http://www.ara.cat/dossier/Canada-Lacollida-canadenca-fases-coses_0_1517848303.html

D’això se’n diu fer bé les coses.

Segurament quan es tenen les butxaques plenes a vessar, es fa molt més difícil comprendre el drama dels pobres i si sempre s’ha estat al bàndol dels guanyadors, es fa molt més complicat entendre el drama dels refugiats.

Els que han estat o estan al caire de la pobresa, entenen molt més bé el drama dels pobres i els que han patit la derrota en les seves pròpies carns o en les dels éssers estimats, estan més ben col·locats per entendre aquest terrible drama.

Manel Mayor                                              20 de març de 2016

En som conscients que mirant cap a un altre cantó i mirant egoistament cap al nostre benefici particular sense immutar-nos, veient com es cometen els més execrables crims contra la humanitat, estem tan sols a un pas d’una tercera guerra mundial?

És ben bé que els components o els individus que formen o formem part dels territoris de l’anomenada cultura occidental, són o som mesells i desmemoriats o directament menystenim la nostra història més recent, ignorant-la vilment o simplement som una colla d’ignorants egoistes, que no ens preocupem en absolut per conèixer-la.

Jo particularment, m’esgarrifo només de veure la tremenda pujada d’acceptació de l’extrema dreta a França i de ja fa força més anys a Bèlgica i m’emprenyo de debò, veient com els que haurien de ser els garants de la pau i la justícia mundial (ONU), triguen cinc anys a moure’s, per dur a terme les primeres converses de pau, per mirar d’aturar el genocidi que du a terme el règim sirià, que fa anys i panys que fa l’orni en el conflicte entre Israel i Palestina…

I per acabar de reblar el clau, només ens faltaria que l’indecent milionari Donald Trump, arribés a ser el president dels Estats Units, perquè si fos així, ja cal que ens cordem les espardenyes, perquè de la tercera guerra mundial no ens en salva ni déu.

Tant ens costa recordar el que va passar en arribar al poder els feixistes a Itàlia (1922), els nazis a Alemanya (1933), el nacional-socialisme de Franco a Espanya (1939), la tremenda dictadura del general Pinochet a Xile… sí, ja sé que he obviat el perill que tenim a tocar de casa, però és que si no ens n’adonem d’aquest, ja podem plegar.

Manel Mayor                                               16 de març de 2016

Després de tractar-nos de curts de gambals, mentiders i de no sé quantes coses més a tots plegats, ara resulta que el senyor alcalde confirma a la premsa, tot allò que va desmentir al ple de fa dos mesos, que el regidor Josep Muñoz tindrà dedicació exclusiva, bé, de fet ja la té des de l’u de març, per uns mòdics ingressos de 42.000 €.

Aquesta manera d’actuar, ja s’ha convertit en un clàssic en aquest govern, allò que avui dic que és mentida, demà com per art de màgia, es converteix en realitat.

També voldria incidir en un tema que em preocupa, a mi i a molts ciutadans, és el tema de la policia local i més concretament el conflicte del complement específic, que el regidor del ram, el senyor Jordi Vilà, que ens ha dit del dret i del revés, que aquest conveni és il·legal, però cony, no ens presenta cap informe negatiu de la màxima autoritat jurídica de l’ajuntament, o sigui el senyor secretari i en el cas que aquest no existeixi, tampoc ha presentat cap denúncia, simplement s’ha emplenat la boca i bla, bla, bla… siguem seriosos d’una vegada.

I encara una altra perla, resulta que el lampista de la brigada fa molts mesos que està de baixa i pel que sembla és de llarga durada, per desgràcia seva, però resulta que en comptes de buscar un substitut temporal, es dediquen a contractar empreses foranes, com si això fos més econòmic.

Senyors del govern municipal, facin el fotut favor de posar-se les piles d’una punyetera vegada, perquè no sé si se n’adonen, que a part de desmuntar el que estava fet, encara no han fotut res de bo.

I per avui ho deixaré aquí, que fa molts de dies que no hi posava cullerada i no fos que ens empatxéssim.

Manel Mayor                                                  15 de març de 2016

Dissabte, dotze de març, farà trenta-nou anys que aquest parell de jovenets, van decidir adquirir el compromís de conviure, tasca gens senzilla, i formar una família.

Encara que sembli mentida i fins i tot difícil d’assimilar, va haver-hi un temps que érem així de joves i estilitzats, ara ens hem arrodonit un pèl i ens hem envellit un xic, conservem això si, l’esperit jove i entremaliat, malgrat les hòsties que ens ha fotut la vida.

Els joves ho veureu com un llarg camí, un recorregut inacabable… nosaltres però, si us he de ser sincer, n’hem gaudit tant, que ens ha semblat talment, com si haguessin passat com aquell que diu quatre dies, fins i tot molt més de pressa del que hauríem volgut.

Ho pensem celebrar, tal com cal, tranquil·lament i amb serenor, lluny de la rauxa de jovenets, però en gaudirem un any més i com deien els antics, que així sigui i per molts anys.

Manel Mayor                                                          11 de març de 2016

Fa molts de dies que no estic gens inspirat, segurament és que tinc el cap en altres llocs i m’és força complicat fer l’esforç de concentrar-me, en canvi tinc ganes de passejar, contemplar o simplement badar.

L’altre dia, vaig agafar els trastos de fotografia i vaig sortir a passejar sense tenir cap idea en concret i sense saber del cert si faria alguna fotografia i ves per on, em trobo amb aquesta família de cotorres a la vista, sí, ja sé que sempre hi són i que n’hi ha forces més, però no es deixen pas veure així com així i a vegades quan es deixen veure, no portes els estris adients.

No sé si us agradarà la instantània, que per cert no va ser pas l’única que vaig fer, però és la que he triat per ensenyar. Caminant, bé, caminar, caminar… seria més adient dir-ne passejar, sense rumb fix i sense cap pensament en concret, de tant en tant surten aquestes oportunitats.

Manel Mayor                                              29 de febrer de 2016

Avui l’estómac em demanava parlar de la geperuda del PP, però el meu seny ha insistit que a determinades subespècies, el millor és no donar-los gaire protagonisme, que tampoc se’l mereixen i vés per on li he fet cas.

He estat força dies sense escriure ni un borrall i els he aprofitat per recapacitar, ordenar idees i desintoxicar-me un xic de la política, que ja em convenia, tot i que amb això de la política, no ho acabes de fer mai del tot.

M’he dedicat a observar i badar, gaudint dels nostres paisatges ganxons mai prou valorats, segurament perquè els nostres sentits hi estan acostumats, hom ho nota quan fa temps que no en gaudeix i quan tornes  a passar per tots aquells indrets que fa molt que no freqüentes, és com si rebessis una alenada d’aire fresc, els redescobreixes i en tornes a gaudir amb la mateixa intensitat que quan eres un marrec.

He carregat les piles i vull tornar a la càrrega amb tota la intensitat i amb tota la gosadia, tal com correspon al racó dels dissidents; no és pas que hagués perdut les ganes d’escriure, sinó que hi ha moments en què em sento saturat i quan arriben, el millor que puc fer és aturar-me momentàniament, agafar forces i continuar i en això estic…

Manel Mayor                                                      21 de febrer de 2016

Avui ja m’han tocat els pebrots, i he decidit de facto, trencar la treva que vaig establir ahir.

Com que no m’agrada contestar comentaris idiotes al facebook, he decidit fer la meva aportació històrica al meu bloc.

Vaig haver d’aguantar durant tota la dictadura, de manera constant i sense cap base històrica, que es cremaven esglésies amb el vistiplau del govern comunista de Catalunya; i mireu, jo que dec ser de molt bona fe, creia que ningú tindria la barra de dir tals barbaritats en ple segle vint-i-u.

Avui he comprovat que estava completament equivocat, ja que he vist escrit ni més ni menys, que el govern del front popular cremava esglésies i afusellava indiscriminadament o de manera aleatòria, pel cas tant li fot. A veure, s’ha de ser o bé molt ignorant o molt fill de puta per fer afirmacions d’aquesta mena.

A veure, d’entrada, a Catalunya hi havia un govern d’ERC, que va guanyar les eleccions el 1932, el qual va ser destituït el 1934, per la dreta reaccionaria, que va suspendre l’autonomia i els va empresonar i a conseqüència de la victòria del front popular al Congrés de Madrid, el 1936, que els va treure de la presó, van tornar a governar.

Dit això, vull deixar clar, primer, que a Catalunya no va governar mai el front popular, segon, que el seu legítim govern no va cometre mai aquestes barbaritats i per últim, deixar clar que aquests fets són atribuïbles als anarquistes i que es varen produir, de resultes del cop d’estat perpetrat pels militars espanyols i inspirat per les dretes reaccionàries espanyoles.

Un darrer apunt, els comunistes del PSUC, van formar part del govern, després i a resultes del fallit cop d’estat i la guerra que va venir després.

Manel Mayor                                                 06 de febrer de 2016

Quan m’he posat davant l’ordinador, no en tenia ni idea del tema pel qual em decidiria, el que tenia molt clar és que no volia parlar de política, ni nacional ni municipal ni…

Estic decidit a establir una treva, ja que estem sota el regnat de “Sa Majestat el Rei Carnestoltes”, l’únic rei, juntament amb els de l’orient, que estic disposat a venerar i com que estem en dies de rauxa i disbauxa, ben propis de la setmana de carnaval, aquest escrit en podria ben bé quedar-ne afectat.

Diu la dita, que per carnaval tot si val, però tot i aquesta dispensa, a la qual en certa manera em puc acollir, no ho faré pas per parlar de carnaval de Sant Feliu, no fos que trepitgés alguns ulls de poll, per tant, tot i que m’hi deixaré caure, per veure la rua i saludar amics i coneguts, no en faré comentaris ni crítiques prèvies, no descarto però, si veig quelcom que no m’agradi o digne de ser criticat, deixar-ho anar en un proper article.

M’imagino o més ben dit, gairebé podria assegurar, que algun d’aquests il·luminats que presumeixen de saber “llegir entre línies”, en traurà afirmacions que no he fet i ni tan sols he insinuat, però aquest és un risc prou conegut, per aquells que estem disposats a expressar la nostra opinió mitjançant l’escriptura.

Ha passat el que em temia, aquest escrit ha resultat ser una disbauxa d’idees, tal com correspon en aquests dies de festa desenfrenada: bon carnaval a tothom!!!

Manel Mayor                                                      05 de febrer de 2016

Podria començar destapant-los-hi les vergonyes i acusant-los de mentiders compulsius, perquè la veritat és que menteixen tant com enraonen, però em retindré i començaré pel principi.

Ahir, dia de ple, ja hi hem tornat a ser amb els pressupostos i amb les manipulacions, a les que tan acostumats ens tenen aquests governants del tripartit municipal ganxó, d’ençà que es va constituir la present legislatura.

Primer ens volen vendre la gran bondat d’aquests pressupostos i convèncer la ciutadania i de retruc els seus oponents polítics, lloant l’enorme treball que han desenvolupat, per poder tenir a punt aquests pressupostos, que a mesura  es van debatent, no els hi queda més remei que admetre, que s’iran modificant sobre la marxa, tants cops com calgui, renoi quins pressupostos!!

Ara deixeu-me ser malpensat i escoltant els arguments de l’oposició, arribo a pensar que aquesta gran desfici per aprovar els pressupostos, és degut a la gran pressa que tenen per poder cobrar totes les dedicacions exclusives.

Per acabar-ho d’adobar, el senyor Alcalde ens vol fer creure que això de les tres dedicacions és mentida, que només n’hi ha dues, alsa Manela!!! Com es pot ser tant i tan cínic? Són dues i seran tres tot just entri en vigor aquest document financer, com li agrada dir al Regidor Vilà, home, ja està bé de voler portar-nos a l’hort!!

Tampoc podia faltar el senyor Muñoz, que com és costum en ell, ens va voler alliçonar amb els romanents de previsió pels cobraments dubtosos, doncs miri, també li vull portar la contrària; com que els cobraments que es facin efectius, sí que seran romanents actius, estem parlant de tresoreria, encara que en un principi sigui una qüestió tècnica.

No voldria pas deixar de parlar, del merescut reconeixement dedicat a l’insigne guixolenc, el senyor Rafael Patxot, gran mecenes de la cultura catalana, entre altres grans mèrits i per tan mereixedor del desgreuge per part de l’Ajuntament de Sant Feliu.

Amb el que discrepo totalment, és amb la comparació del greuge de l’insigne personatge, amb els dels nostres conciutadans assassinats i els represaliats per la dictadura franquista. És inadmissible que un govern que té com a membre destacat, un historiador, faci aquests catúfols.

Només un darrer apunt, el senyor Rafael Patxot, a qui primer la CNT i després l’exèrcit i governs franquistes, li van confiscar les seves propietats, les va poder recuperar via judicial (Jutjat de La Bisbal), l’any 1951.

Manel Mayor                                                     30 de gener de 2016