Aquest matí, ha aparegut mutilat el pi de les tres branques, tot un símbol dels Països Catalans. Uns desaprensius, han tallat una de les branques d’aquest arbre simbòlic, un nou insult, una nova provocació… Una nova demostració de força, que de fet els deixa ben retratats, la prepotència ja ho té això…Ens han mutilat un arbre, però no ho podran fer amb el símbol, perquè el símbol el portem dins nostre, el fet de mutilar un arbre, no comport la mutilació dels Països Catalans, que mal els hi pesi, continuen i continuaran ben vius.

Portem tres-cents anys de vexacions continuades, de menyspreu continu, de cruels imposicions… Però encara som aquí, hem sabut lluitar, amb les armes de que hem disposat, hem tingut la paciència necessària, per arribar fins aquí, per tant, cap insult, cap menyspreu, cap provocació, ens mourà del camí que hem emprès.

Ara ens cal coratge i també paciència, seny i rauxa, tot en la seva justa mesura, però ens cal sobre tot, determinació i tenir ben present que si volem podem, tot o gairebé tot és a les nostres mans.

Manel Mayor                                                                          13 de Maig de 2014

Sovint quan s’informa des de la llunyania, es té tendència a caure en la inexactitud, i el cas que esmentaré a continuació, no se’n ha pas escapat.

Ahir, si no m’equivoco de dia, estava escoltant notícies, crec que a TV3, i s’informava d’uns fets ocorreguts a Sant Feliu de Guíxols, en la notícia, s’esmentava a part dels fets que havien generat la notícia, la història d’un grup de pisos, anomenats El Sot dels Canyers, dels quals es deia, que s’havien construït per a la immigració, cosa completament incerta i inexacte, la qual em proposo a explicar i aclarir una mica.

Aquests pisos es van construir, si molt no m’equivoco, a començaments dels anys setanta del segle passat, eren pisos senzills, per a gent senzilla i treballadora, eren, dit en altres paraules, pisos de protecció oficial, que era tal com s’anomenaven aquests habitatges a l’època.

Aquests blocs de pisos, els varen ocupar gent treballadora de Sant Feliu de Guíxols, a renda fixa, fins que arribessin a ser de la seva propietat, anys després els varen obligar o a coaccionar per que els compressin… Però aquesta ja és una altra història.

En l’actualitat, si que estan ocupats majoritàriament per immigrants, malauradament les circumstàncies, l’han portat a convertir-se en un gueto d’àrabs i negres… I els guetos, és evident que no son desitjables, fora molt millor que totes aquestes persones, estiguessin barrejades amb la població autòctona, però aquesta també és una altra història. El cas és que he volgut puntualitzar una informació del tot inexacte.

Manel Mayor                                                         10 de Maig de 2014

Malgrat que normalment procuro ignorar-los, hi ha moments en els quals ja no puc més i he respondre per força. Si, m’estic referint a aquesta colla d’impresentables, pocavergonyes, mal educats  i mentiders del PP.

Tot i que estic convençut que és públic i notori, ho argumentaré: em sembla del tot evident, que una gran part de la cúpula, del partit abans esmentat, pateix una mancança cultural, realment alarmant. Les matemàtiques, sabem que no son pas el seu fort, ens en ha donat proves fefaents, la senyora Alícia, avui el seu cap, també ens ha demostrat que aquesta assignatura, tampoc és el seu fort, doncs si ell creu que dos terços del Parlament no són majoria… Que s’ho faci mirar. La cultura lingüística, també la porten força malament, tots sabem la d’animalades que han arribat a fer i a dir, al País Valencià i més recientment a ses Illes, negant la unitat de la llengua i inventant-se’n una de nova i impedint o intentar impedir el seu ensenyament, a escoles, instituts i universitats.

En quan a la història, la seva ignorància ja és surrealista, bé, la seva ignorància i la seva dèria per manipular-la, ara ja no en tenen prou, de dir-nos per activa i per passiva, que Catalunya no és una Nació, sinó que ens surten dient, que els Països Catalans no existeixen, ni han existit mai, gran despesa intel·lectual la seva.

I no en tenen prou amb això, sinó que agafen el més llest de la classe, el ministre Margallo, i fan que s’inventi un informe de la ONU, en el que diu que l’esmenta’t organisme, no reconeixerà mai una Catalunya independent, au va home va…

Malgrat la guerra bruta dels seus serveis secrets, de la creuada dels profetes de la por, de les múltiples mentides, que hem d’aguantar dia si, dia també, de la multitud d’insults de tota mena, només pel fet de voler exercir de catans i lluitar de manera pacífica per la nostre llibertat, continuarem endavant, preguntarem quin País volen els nostres conciutadans i no els càpiga cap dubte, guanyarem i assolirem d’una vegada per totes, la nostra tant desitjada llibertat.

Manel Mayor                                                         7 de Maig de 2014

Quan hom no té problemes de prepotència, ni d’arrogància i en canvi, és capaç de tenir certa humilitat, tot sovint no se’n adona, de l’estimació que genera al seu voltant i molt menys encara, que sigui capaç de despertar admiració, per coses que un considera senzilles i a la vegada la mar de normals.

Algun cop m’han arribat a dir, que tinc certa tendència a infravalorar-me, no sé si és veritat, si és veritat del tot o si només son impressions. En tot cas, jo no li dono gaire importància, perquè en realitat no m’importa pas gaire, doncs en aquesta vida, jo tinc altres prioritats.

També és ben cert, que sentir o adonar-te, que hi ha gent que t’estima, és un bon motiu de satisfacció, de totes maneres, mai, però mai, he fet res per generar admiració, ni tampoc enveja. Tot ho he fet, perquè ho bé ho havia de fer o perquè m’ho havia proposat… I aquí és a on intervé una de les meves màximes, tot allò que faig o em proposo fer, ho haig de fer al màxim de bé que en sigui capaç.

Tot això ve a tom, al comprovar amb satisfacció, que malgrat el pas dels anys, allò que hom va fer amb tota la il·lusió del món, ha deixat petjada, fins i tot amb aquelles petites coses o aquelles afirmacions i frases senzilles, pronunciades en moments puntuals, amb un objectiu concret.

El cas és que ja fa uns quants anys, la darrera temporada en que vaig fer d’entrenador de futbol i ja en fa uns quants, l’equip portava una mala ratxa i els jugadors es queixaven de la mala sort que teníem, aleshores em va venir al cap la frase idònia, crec que puc recordar, gairebé de manera textual, el que els hi vaig etzibar: “mireu, hi havia un extraordinari esportista, que solia dir el següent: quan més m’entreno, més sort tinc”, és una frase ben curta i ben senzilla, que va fer l’efecte que m’havia proposat.

Quan s’obté una satisfacció com aquesta, et sents feliç, no importa qui és l’autor de la frase o d’una frase semblant, allò que importa de debò, és que la decisió de dir-la, la vaig prendre en el moment adequat, però encara més important que això, és que alguns dels que formaven part d’aquell equip, d’aquell grup humà que tantes satisfaccions em va donar, encara recorden la frase i la seva filosofia la continuen tenint en compte.

Manel Mayor                                                                       27 d’Abril de 2014

Ara que és Setmana Santa, recordo temps llunyans, temps en que ens volien entaforar, dins del nostre encara petit cervell, tot de creences alienes a molts de nosaltres, tan si com no, eren temps en que aquests dies esdevenien trists, sense vida, només sentíem parlar de processons i viacrucis, i au vinga a resar…

Ja a la meva adolescència, el divendres sant, ens en anàvem a passar la tarda a bosc, nois i noies, per fugir de tot aquest ambient. Quan arribàvem al poble, després de gambar i fer el boig tota la tarda, abans d’anar cadascú cap casa seva i normalment ja fosquejant, recordo la nostra habilitat per esmunyir-nos, pels carrers propers, tot just intuíem o entreveiem la proximitat del viacrucis, no fos que ens fessin participar-hi.

Eren temps que tot era prohibit, en que segons el clero, els seus seguidors i els que manaven, tot era pecat, però ja deixo entreveure o veure del tot, que quan tot és prohibit, sempre hi ha una escletxa per esmunyir-se i fer el que a un li dóna la gana.

Soc conscient que a la gent jove, això els hi pot semblar mentida, força inversemblant, però és el que hi havia, fins i tot per escoltar música, era complicat aquests dies. Si engegaves la ràdio, processons a tort i a dret, a menys que busquessis alguna emissora estrangera, francesa per exemple o engeguessis si el tenies, el tocadiscos,  llavors el problema el tenies a casa mateix, abaixa el volum, déu me’n guard que algú ho senti, que vindrà la guàrdia civil…

Deu ser segurament aquest temps que fa, que m’ha fet venir aquesta mena de nostàlgia, o segurament que la meva perspectiva de la vida, es va fent cada cop més amplia i em fa prou gràcia contemplar els temps llunyans, encara que fossin tristois i poca-soltes.

Manel Mayor                                                     20 d’Abril de 2014

Aquest escrit ha estat publicat, al butlletí que edita la secció local d’ERC de Sant Feliu de Guíxols, tot i així m’ha semblat adient, publicar-ho també al meu bloc, per mirar d’arribar a més gent i ampliar-ne un xic el contingut, doncs aquí hi tinc l’espai que em sembli necessari, mentre que al butlletí hi estic més limitat. 

Cada dia que passa se’ns fa més evident, que el nostre camí cap a la llibertat no té aturador, segons sembla, així ho diuen les enquestes, cada cop, la majoria dels que volem la independència, es va eixamplant constantment. Per acabar de fer el pas però, ens cal demostrar-ho… I la millor manera de fer-ho, és donar la veu al poble, fer que amb el seu vot, el poble pugui exercir la democràcia, perquè votar és l’essència de la democràcia, votar és agafar la responsabilitat de decidir, en la mesura que ens correspon a cadascun de nosaltres.

En aquests moments, el més important de tot, és convèncer com a més gent millor, que si ens sentim ciutadans lliures i no súbdits, hem d’exercir el nostre dret a votar, tenim el dret a decidir el futur del nostre País. A la vegada, també, hem d’explicar a amics, coneguts i saludats, de la importància que té votar en un sentit o un altre.

El voler que Catalunya sigui independent, té a veure amb el sentiment de sentir-se català, és evident, però es pot voler igualment, si hom se sent català i espanyol, i fins i tot es pot voler sentint-se únicament espanyol… No, no he perdut l’enteniment, es tracta de mirar l’esdevenidor i triar, si ens quedem, és del tot segur, que estem abocats a la pobresa per una bona colla d’anys, i si decidim marxar, tenim l’oportunitat de que les coses ens vagin molt millor… I encara hi ha una cosa pitjor que ser pobres, és ser-ho espiritualment, i aquest és el nostre destí si ens quedem, correm el risc evident, de desaparèixer com a poble, cosa que hem sabut evitar al llarg de tres llargs segles.

Com deia, hem evitat desaparèixer com a poble, perquè som tossuts i orgullosos de ser catalans, malgrat les persecucions i les repressions.

Malgrat que la nostra cohesió com a poble, no te res a veure amb la puresa ètnica, doncs no en va, hem estat des dels orígens, un lloc de pas i d’acollida, la qual no sempre ha estat fàcil, però malgrat tots els entrebancs, hem aconseguit ser un sol poble al llarg de tots aquests segles.

Segurament el seny català, te a veure amb aquesta capacitat de resistència, per no ser assimilats, doncs el seny contràriament, a com el volen presentar els nostres veïns, no té res a veure amb la covardia, sinó amb la nostre capacitat de subsistència, que és l’avantsala de la rauxa, que tampoc té res a veure amb la bogeria, sinó amb la determinació de tirar endavant i la capacitat de lideratge.

Per tot això, és moment de no fer ni un pas enrere, hem de ser conscients, que és el moment idoni, per fer el pas endavant i decidir el nostre futur de la manera més democràtica que hi ha, votant, malgrat que l’estat que ens té sotmesos, ho vulgui evitar, és moment d’exercir la democràcia i conquerir la llibertat.

Manel Mayor                                                             17 d’Abril de 2014

Malgrat que sempre n’he fet de política, durant gran part de la meva vida, l’he fet al marge de tota organització política, la meva pertinença a la disciplina de partit polític, és relativament nova, tot i que la meva activitat i simpatia, ha estat sempre cap als partits d’esquerra i des de ja fa molts anys a l’entorn de l’ERC i ara ja en fa alguns, com a militant i des de en fa uns quants, ostentant càrrecs orgànics, primer de secretari d’organització i llavors de president, que és el càrrec actual, sempre a nivell local. Dit això, vull fer palès que totes les tasques orientades a la política, les he fet sense pensar en mi, doncs crec, vaja, estic convençut, que la política s’ha de fer pensant en el col·lectiu, en el bé comú, i quan hom en fa enquadrat en una organització i més si n’ostenta algun càrrec, ha de ser conscient i ha d’estar disposat, a esmerçar part de la seva vida, al servei del seu poble, del seu país… I que tot i que representa un sacrifici, no ho és tant, perquè es fa de bon grat.

Faig aquestes reflexions, perquè quan un està immers en aquestes tasques, se’n adona que no tothom ho veu així, que n’hi ha que s’ho agafen com el seu “modus vivendi”, d’altres, com una manera de promoció personal, els de més enllà, com una mena d’eròtica d’ostentació de poder. Estant en aquesta jungla, me’n he adonat encara més, que s’ha de canviar el tarannà, la manera i les formes de fer política, que aquesta sigui més participativa… I que el polític, sigui del nivell que sigui, ha de ser més proper, ha d’estar al costat del poble, ha de sentir les crítiques i els afalacs, ha de ser conscient de les mancances… I el més important de tot, ha de saber escoltar.

Faig aquestes reflexions en veu alta, sense cap ànim fatxenda ni amb objecte de donar cap lliçó, doncs aquest no és ni ha estat mai el meu tarannà. Ho faig simplement, perquè tenia ganes de fer-ho, perquè ho penso així.

Acabo fent una altra reflexió, en el món de la política, com en el món del futbol, com en totes les activitats on intervé la passió, hi fas grans amics i també et crees enemics, deu ser que la vida és així de complexa, de fet vaig entrar al món de la política de partit, de la mà d’una persona molt estimada, que ja no és entre nosaltres. Participar en aquest món, m’ha permès fer noves amistats, algunes d’elles amb base molt sòlida, i m’ha enriquit enormement, amb el coneixement de moltes persones, que d’altre manera no m’hauria estat possible.

Manel Mayor                                                                15 d’Abril de 2014  

Estem vivint uns moments especials, segurament irrepetibles, moments incerts, però esperançadors alhora, moments en que es posarà en joc, la nostra il·lusió, la nostra esperança, la nostra fe en el futur més immediat, i sobretot, el nostre tremp per afrontar aquest esdevenidor tant apassionant.

Els esdeveniments polítics que ens depararà aquest futur pròxim, el que resta d’any i el proper 2015, seran de ben segur tot un repte, un repte en tots els camps, en el nacional, perquè ens hi juguem  ni més ni menys, el nostre futur com a poble, i en el municipal també, perquè és des d’on es du a terme la política més propera.

És evident, que tots hi haurem d’aportar el nostre gra de sorra, seran temps de neguit, moments, en que tots haurem de disposar de tots els suports i complicitats possibles, per poder dur a terme, aquests projectes tant ambiciosos, moments, en els que ens cal formar equip, equips, com el de la fotografia que encapçala aquesta blocada, aquest era certament molt peculiar,  però no per això mancat de força, sinó que tenia una capacitat de treball, extraordinària i una habilitat per complementar-se, gens comú… Des de que la Claudia ens va deixar però, aquest equip va coix.

En moments de certa angúnia o d’un evident neguit, a la vista dels propers esdeveniments, trobo a faltar aquesta part tant important, d’aquell equip tan compacte… Trobo a faltar el talent, però sobretot,  la persona extraordinària que era la Claudia.

Vull acabar aquesta blocada, de la manera que més proper em sento, a aquesta amiga tant estimada, que és parlant amb ella, malgrat que només és present en el fons del meu cor. Estimada amiga, estem vivint uns moments apassionants i a la vegada incerts, però de ben segur que haurà valgut la pena ser-hi; certament tu, malgrat que només sigui en esperit i en el fons del meu cor i en el meu pensament,  en seràs part molt important. Continua en peu la meva promesa, que malgrat no la pugui assegurar, m’hi continuaré esforçant.

Manel Mayor                                                      6 d’Abril de 2014

Setmanalment, la Maria Mercè Roca escriu un article al diari Avui, jo he de confessar, que l’espero amb impaciència. Sé que no seré objectiu amb les meves opinions, però realment qui ho és? No voldria pas pecar de pedant, perquè al cap i a la fi, les meves opinions no passen de ser això, les meves opinions i prou. Tornant a agafar el fil, he dir que per mi, llegir la Maria Mercè, és com una alenada d’aire fresc, no només en els seus articles setmanals, sinó també en les seves novel·les.

Llegint el seu article d’avui, he de dir que m’ha fet tornar anys enrere, fins i tot a la meva infantesa, quan li llegia contes a la meva germana, amb la qual em porto gairebé set anys. Recordo aquells contes en català, en un català, que aleshores jo trobava molt encarcarat i que pensava que a la meva germaneta no li semblaria real. Com que he estat sempre un lector empedreït, tenia la suficient habilitat, per canviar les paraules sobre la marxa i així fer-les més entenedores i a la vegada, que el relat li fos més creïble.

Com he esmentat abans, he estat sempre un lector empedreït, i a més de llegir contes als meus fills,  els hi vaig intentar encomanar la meva passió per la lectura, no me’n vaig en sortir del tot però, al meu fill, el petit si que li vaig encomanar del tot, a la meva filla, la gran no la va seduir mai la lectura, ara de gran, diu que perquè mentre estudiava, l’obligaven a llegir llibres determinats, sense donar-li cap opció de tria prèvia. Així ho explica ella, ara de gran, doncs ja fent BUP, una professora de català, per ell molt estimada i admirada, li va donar diferents opcions, amb una llista de títols… I per primer cop va gaudir de la lectura.

Amb les meves netes, també vaig intentar gaudir de l’experiència de llegir contes, no tant com amb els fills, com per altra banda també és natural, també les hi vaig intentar encomanar el gust per la lectura i també me’n vaig sortir a mitges, només la gran, que a més a més, també l’hi agrada escriure.

Caram, si que han donat de si, les meves reflexions! Només acabar dient, que aquesta senzillesa, que emanen els seus escrits, no és pas artificial, sinó que és talment la mateixa, que es desprèn del seu tracte personal, si més no, aquesta és la meva impressió.  

Manel Mayor                                                        3 d’Abril de 2014     

Els que ja tenim un grapat d’anys, sabem i recordem, que aquesta “Constitució espanyola” que ara sacralitzen, fins i tot aquells que n’eren radicalment contraris (l’extrema dreta espanyola), va ser en el seu moment, més una amenaça, que no pas una esperança.

Cal no oblidar, que dit de manera esquemàtica, era o accepteu això o traiem l’exèrcit al carrer, que prou que ho estan desitjant… Home, sortint com sortíem, d’un estat eminentment repressiu i amb el soroll de sabres amb el que ens amenaçaven, no és pas gens estrany que una gran part de la població, només que albirés una lleugera escletxa, per on pogués penetrar un xic de llum, que ens tragués de la foscor dictatorial, doncs ja se’n conformava.

Pretendre que aquella visió esdevingués eterna, que voleu que us digui, per dir-ho de manera prudent, és un xic agosarat, creure que el context de trenta-vuit anys enrere, es pot traslladar a l’actualitat… Ja no és ser agosarat, ratlla la ximpleria, no sé, així ho crec jo, si més no.

Voler solucionar tots els conflictes, esgrimint aquesta suposada bíblia, denota una greu irresponsabilitat, poca intel·ligència i una escassa amplitud de mires. Tenint en compte que està farcida d’ambigüitats, no és pas gens lícit, fer-ne lectures esbiaixades i interpretacions malintencionades.

Darrerament, cada cop que esmentem que existeix un conflicte, entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat, s’apressen a dir-nos, que la generalitat també és Estat. Si hom pot interpretar, que convocar referèndums és competència de l’Estat i la Generalitat ho és, aleshores el President de la Generalitat ho pot fer.

Ja sé que és una interpretació esbiaixada, però hi tinc el mateix dret de fer-ho que ells. Amb això vull dir, que d’un text ambigu, se’n poden fer interpretacions ambigües i interessades, que demostren a les clares, que amb bona voluntat política, les coses es podrien haver fet de manera molt diferent. I no em refereixo pas als darrers vuit anys, sinó als trenta-vuit de Constitució.

Ja per acabar, esmentar només que el conflicte o conflictes, arrenquen d’una visió per part espanyola, d’una terrible agressivitat, de la negació total de la nostra existència, com a nació diferent de la seva, i estan convençuts que tenen sobre nosaltres, drets de conquesta i ocupació… Dit clar i català, Catalunya és una nació sotmesa i lluitem perquè deixi de ser-ho, per això ens cal votar,  perquè tenim dret a decidir el futur de la nostra Nació i volem fer-ho de forma totalment democràtica, per això volem votar.

Manel Mayor                                                               2 d’Abril de 2014