Com cada any preparem el dia de l’onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, que al contrari del que voldrien els unionistes, no és un dia de festa, sinó de reivindicació Nacional de les nostres llibertats, aquelles que ens van estar preses per les armes i que nosaltres volem recuperar per la via política, per la via pacífica.

Cada dia de l’any rebutgem, i per la Diada amb més intensitat, l’intent de genocidi cultural i lingüístic, que hem vingut patint al llarg dels segles, per part del regne de Castella, esdevingut actualment regne d’Espanya. Genocidi que també ha estat físic, en diferents moments de la nostra història.

Després de tres segles de patiment i pràcticament al caire de la desaparició com a poble, per primer cop albirem la llum de la llibertat, veiem una escletxa per la qual sortir d’aquest esclavatge, ens adonem que podem ser un poble lliure i sobirà, i tot això… n’hem de ser conscients, només depèn de nosaltres, no ens ho posaran fàcil, però és possible i tant que és possible.

Deixeu-me que faci gala del meu optimisme endèmic, per desitjar que la Diada d’aquest any, sigui la darrera com a poble sotmès i que si més no, que estiguem tant sols a una passa de proclamar la independència del nostre poble, que d’una vegada per totes aquesta aposta col·lectiva ja no tingui marxa enrere.

Manel Mayor                                                           19 d’Agost de 2013                              

No sé si és perquè em faig gran, o és que m’he tornat més susceptible a l’ordre i al desordre, però estic veient i notant una disbauxa i un menyspreu tant gran a tota mena de normativa, que la veritat, fa esfereir.

Quan vaig tenir la sort, que els pares em compressin la primera bicicleta, lo primer que va fer el pare, a part de ensenyar-me a menar-la, va ser ensenyar-me a respectar les normes bàsiques de circulació. Vés sempre per la dreta em deia, no vagis contra direcció, respecta les senyals. I us puc assegurar que els cotxes, els automòbils, eren ben contats, el de can Sibils, el taxi de can Bosch i no gaires més, després en molt poc temps, la cosa va anar molt en augment.

Faig tota aquesta explicació, per situar a qui tingui la paciència de llegir-me. Avui en dia és ben habitual, caminar tranquil·lament per la vorera i de cop i volta et passa gairebé fregant, un dropo a tota velocitat, i ni se t’acudeixi cridar-li l’atenció…També és habitual anar per un carrer amb les voreres estretes, i baixes al mig del carrer, caminant de cara al possible vehicle que pugui circular per aquella via, de cop i volta per l’esquena un altre ciclista mal educat, et passa fregant i a sobre té la pocavergonya de recriminar-te que hagis baixat de la vorera. Tot això sense parlar, de la zona carrer del Mall, Placeta Sant Joan, Carrer de l’Hospital, perquè allà a part de bicicletes, hi ha ciclomotors, motos i algun cotxe conduint en direcció contrària amb total impunitat, a part dels que baixen del carrer de l’Hospital a una velocitat desmesurada, tenint en compte que aquella zona és de vianants i els vehicles hi han de circular a 10 Km/h. I tot això en la més completa impunitat, doncs ningú els hi crida l’atenció.

Tota aquesta quantitat d’individus que he anomenat, em refereixo a adults eh! No parlo pas de nens i adolescents! Que mireu, si també ho fan, és perquè tenen en qui emmirallar-se: tota aquesta colla de dropos mal educats, que incompleixen totes les normes de civisme.

I a tot això que han de fer els vianants? Anar amb casc? Amb armadura de les de l’Edat Mitjana? Perquè bé hauran de procurar per la seva integritat física, no creuen?

Totes aquestes preguntes van adreçades, a qui correspongui de fer complir les normatives vigents. Ah… evidentment m’estic referint a la meva ciutat, al meu estimat Sant Feliu de Guíxols.

Manel Mayor                                                               3 de Setembre de 2013

Des de la meva humilitat de polític de secció local, quedo meravellat de la volguda ignorància d’alguns “opinadors”  o pròpiament dits opinants, en referència als pressupostos i les polítiques econòmiques de la Generalitat. Em costa de creure que sigui ignorància, més aviat tinc tendència a creure – i perdoneu l’expressió – que és mala llet.

En quan a pressupostos us puc remetre a una blocada de no fa gaires dies: http://manelmayor.blog.cat/2013/06/07/pressupostos/ i referent a les polítiques econòmiques contraposades al camí cap a la independència, mereixen un capítol a part.

Primer de tot, sembla com si no s’adonessin, de la gravetat en que es troba aquest nostre país. A veure, si la nostra desastrosa situació econòmica i financera, es deu, apart de la crisi econòmica mundial, a estar condemnats al caprici continuat dels diferents governs de Madrid, com se’ls hi acudeix contraposar secessió i creació de llocs de treball? Ens prenen per imbècils? Senyors meus, si ja es preveuen uns ingressos tan minsos, que ni tan sols ens permetran cobrir les nostres necessitats bàsiques, i que per intentar mantenir el màxim de serveis, s’haurà de pressionar el govern perquè creï impostos nous, com carai volen que es facin polítiques de creació de nous llocs de treball?

I ja per acabar, unes quantes afirmacions, que segurament els hi faran molta gràcia, perquè com que no els falta de res, tampoc hi ha gaires coses que els preocupin.

Encara que els hi costi d’entendre, tenim pressa, molta pressa, perquè el nostre país se’ns està desfent a les mans, perquè hi ha molta gent que pateix, ni ha que ja no tenen res i la cosa apunta a anar molt pitjor, per tot això entre moltes altres qüestions, ens és extremadament urgent, avançar cap a l’estat propi, per poder gestionar tots els nostres recursos, per poder fer nosaltres les nostres lleis, que ens permetin avançar i sobretot ser nosaltres mateixos.

De debò creuen que no és lògic que tinguem pressa? Que tinguem molta pressa?

Manel Mayor                                                                                   12 de Juny de 2013

Ara si que veritablement ho tenim a prop, ho tenim tan a prop i tot va tan i tan ràpid, que fins i tot hi moments que ens agafa un cert vertigen, i a mi en particular em manté el cervell plenament ocupat. No tan però, com per no tenir-te en el meu pensament, però si el suficient, com per no estar fresc per mantenir aquestes converses fictícies, si, aquestes que malauradament no poden tornar a ser reals. Certament enyoro aquelles inacabables converses que tan ens van enriquir a tots dos.

Veus, avui certament em sembla una conversa completament real, sembla talment que et tingui al meu costat, perquè avui com en les nostres converses habituals, estic deixant volar el meu pensament i la meva imaginació i he perdut el fil de la conversa tal hi com l’havia començat, una cosa que per cert em passava sovint, segurament perquè les nostres converses abastaven un ampli ventall de possibilitats.

Tornant però al principi d’aquesta conversa, allò pel que amb tanta il·lusió i tanta esperança vam lluitar, i jo no ho deixat de fer, ans al contrari, lluito amb totes les meves forces i intento que el teu record me les renovi, com et deia, ara si que ho tenim més a prop que mai, allò que quan ens vàrem conèixer, era un somni, una quimera o més exactament una utopia de moment políticament inabastable, que amb el començament d’aquest procés, amb les il·lusionants consultes, ens vam adonar que allò era possible, que quelcom s’estava movent… ara ho tenim com aquell que diu a tocar.

El dia que et vàrem acomiadar, quan tot just feia una setmana del teu traspàs, et vaig fer una promesa, et vaig prometre que intentaria no defraudar-te, que procuraria que et sentissis orgullosa de mi, que lluitaria per dedicar-te la victòria, però que si malgrat tot defallia, tu continuaries amb mi, perquè et continuaria duent dins el meu cor per sempre més.

De moment estimada amiga Clàudia, m’hi estic esforçant al màxim i si les meves forces i la meva salut – que no està pas per tirar coets- aguanten, estic segur que podré complir la meva promesa al complert, tot i que la darrera part de la dita promesa, la vinc complint des del primer dia. Tal com és norma en aquestes converses, de cop i volta m’embarga una enorme tristor i se’m omplen els ulls de llàgrimes, segurament deu ser que me’n adono que només et puc tenir al cor i present al meu pensament, així que noia, és hora de finir aquesta conversa.

Manel Mayor                                                       09 de Juny de 2013

Abans d’exposar la meva idea, de com s’hauria d’utilitzar el carrer de l’Hospital de Sant Feliu de Guíxols, voldria fer una reflexió referent a les llambordes. Les esmentades llambordes no van pas ser concebudes, – al contrari de com pensen i diuen alguns – pel trànsit de persones, sinó que estaven ideades per circular-hi carros i carretes, sense importar massa el seu pes.

Com passa amb els vehicles a motor, com més pes tenen, més grosses son les rodes, tenen més diàmetre i la base és més àmplia, per tan crec que és força entenedor que el diàmetre de les rodes i el pes dels vehicles per si sols, afecten de manera molt relativa la superfície que les suporta. En canvi allò que afecta realment i de forma molt negativa les dites llambordes, és la tracció i la velocitat dels vehicles a motor, que és infinitament superior a la dels carros i carretes. Per tan crec que és evident, que la major part dels desperfectes causats a les llambordes, son per la incorrecta manera de conduir-hi i per l’excés de vehicles que hi circulen.

Bé,  circular a peu pel carrer de l’hospital, és força distret, per dir-ho de forma elegant i distesa, perquè tot hi estar senyalitzat amb un rètol de dimensions considerables, no es respecta el límit de velocitat establert ni de bon tros, el dit límit és de 10 Km/h, i es circula habitualment fins i tot per sobre dels 40 Km/h. amb el consegüent perill per als vianants, que a sobre son observats per alguns conductors, com si fossin delinqüents. La cosa s’agreuja en arribar al final d’aquesta via, just a on entronca amb el carrer del Mall i la placeta de Sant Joan, allà el perill augmenta, doncs als vehicles que venen del carrer de l’Hospital, s’hi ajunten els que a velocitats desmesurades, venen en direcció prohibida procedents de la carretera de Girona, indistintament automòbils, motos i ciclomotors.

Tot allò exposat al paràgraf anterior, té l’agreujant que no hi ha ningú per impedir-ho, almenys no hi veig cap policia que ho controli, això que jo hi passo a diari. La meva intenció no és pas culpabilitzar la policia d’aquests fets, sinó apuntar que segurament la liberalització de la circulació de vehicles per una zona amb preferència de vianants, no és la més adequada. Segurament amb una circulació amb estrictes restriccions, ho faria tot més fàcil.

Manel Mayor                                                        02 de Juny de 2013

Sempre he cregut, que els polítics s’han de posar al servei del poble i no el poble al servei dels polítics, dit d’una altra manera, els partits han d’estar per servir al poble, no als seus polítics. (Encara que malauradament, no sempre és així).

La reflexió que faig al paràgraf anterior, ve provocada si més no en part, per la contínua manipulació i demagògia dels partits unionistes, als quals sembla que s’hi uneix definitivament el PSC, si més no a l’Hospitalet de Llobregat.

Ara la meva pregunta és la següent: vostès no saben a on van els nostres impostos? Vostès no saben la quantitat  de calés que se’n van i els que tornen? Saben que el 99% dels calés que han de servir per bastir els pressupostos del nostre país, els decideixen a Madrid? Si no ho saben, el que han de fer és plegar immediatament, per incompetents i si ho saben, estan enganyant descaradament als nostres compatriotes.

Amb aquest finançament tan extraordinari, vostès creuen que el nostre país se’n pot en sortir? No veuen que ens en anem a la més absoluta de les misèries? A vostès ja els hi va bé? La resposta a totes aquestes preguntes, suposo que deu ser, que mentre suposi sumar vots i restar-n’hi als adversaris, tan li fot enganyar al poble. Es veu que és molt més fàcil intentar enganyar, als ciutadans que van venir de fora i que tenen forts lligams emocionals i familiars amb Espanya, venent la infàmia que la independència generarà fractura social, tot i saber que és mentida, que explicar que ningú els vol nacionalitzar, que si volen ser i es volen sentir espanyols i prou, estan en el seu dret i que la llibertat els hi proporcionarà una vida de més qualitat. Amb tot això no vull dir, com diuen alguns de vostès i dels altres, que la independència hagi de ser màgica, ni que per si sola solucioni tots els problemes, però que estarem millor que ara, és ben segur.

Ara em centraré a analitzar el pas previ a la independència, el fet de demanar al meu poble, al nostre país, que vol fer? Si vol fer el pas cap a la nostra llibertat, o no? Això tan senzill que és demanar al poble que és sobirà, que expressi la seva voluntat a les urnes, que és la màxima expressió de democràcia, això vostès els unionistes ens ho volen negar, ens ho volen prohibir en nom de la llei… i jo em pregunto: la llei està per sobre de la democràcia? No, no i no! La democràcia fa les lleis i no elles a la democràcia.

Les lleis poden ser justes o injustes, poden ser abusives, fins i tot poden ser inhumanes; en nom de les lleis, s’han comés els més cruels i criminals genocidis, en canvi la democràcia, la llibertat és sinònim de dignitat, dignitat si, allò que no te preu, allò que no ens poden prendre, allò tan difícil d’entendre per aquests aprenents de demòcrata, que ens volen prendre la llibertat.

Manel Mayor                                                                   29 de Maig de 2013

No vull ser massa cruel, però és que no me’n puc estar de dir-hi la meva. N’hi ha que com que els hi és molt difícil baixar del burro, en comptes de admetre errors propis i perdre clientela, els hi és molt més senzill tirar de demagògia i navegar en terra de ningú, criticant en comptes de donar solucions creïbles i raonables; la seva darrera perla, suposo que deu ser per semblar més d’esquerres, és dir que ERC està fent comèdia amb els pressupostos.

Per altra banda, el segons molts guru del socialisme a Catalunya, el senyor Miquel Iceta, ara es despenja, segons em sembla entendre, que l’opció independentista a més de ser demagògica és màgica. Evidentment en discrepo totalment, i fins i tot li diré, que no és que no sigui màgica ni demagògica, sinó que és de sentit comú, encara que aquest darrer sigui el menys comú dels sentits.

El que no té cap sentit, és la seva eterna cantarella de federalisme; federar-se amb qui? Amb els seus socis del PSOE, que son els primers a no creure-hi? Senyors meus, a Espanya ningú ha cregut mai en el federalisme, i fer-nos creure, o si més no intentar-ho que això és possible, a mi si que em sembla demagògic en grau superlatiu.

Mirin per si no ho havien notat, aquest el meu país i suposo que també el seu, fa tres cents anys que està sotmès al regne de Castella, desprès reconvertit en regne d’Espanya, i des de llavors hem intentat multitud de vegades, negociar-hi uns cops i revelant-se uns altres, i el resultat ha estat que quan hi hem negociat, mai han complert i quan ens hem revelat, ens han enviat els seus exercits i ens han tornat a sotmetre, cosa que vol dir encara que soni molt bèstia, que des de llavors estem pagant el tribut dels vençuts, per tant em sembla el més natural del mon, que ens en vulguem desempallegar.

Els convido a que el proper cop no m’ho expliquin amb paraules, m’ho poden explicar amb números. Els hi explicaré, els que creuen que la independència és una ximpleria, que calculin el que ens costa donar tots els serveis que dona la Generalitat i que calculin els impostos que paguem, ah, hi poden incloure les despeses d’altres serveis que hauríem de donar, si fóssim un estat independent. I també poden fer els números dels calés que ens torna l’estat, un cop ha recaptat els nostres impostos, i m’ho facin quadrar.

Si m’aconsegueixen convèncer, els hi estaré eternament agraït.

Manel Mayor                                                                8 d’Abril de 2013

La senyora Chacón té la virtut de treure’m de polleguera cada dos per tres, ara es despenja amb la bestiesa, de que s’ofèn per les declaracions de l’Oriol Junqueras:per fi Escòcia ja té data per la llibertat, i a sobre es permet el luxe, de llençar dubtes sobre com van passar la dictadura la família d’en Junqueras i es posa medalles de màrtir.

Miri senyora, la guerra també la vam patir els d’aquest meu País, igual o pitjor que a la seva Andalusia natal, i de morts, tancats a la presó i a camps de concentració, n’hi va haver infinitat de compatriotes i d’aquests algun familiar que altre i això sense comptar els exiliats per sempre més.

El que si hem patit el meu poble i jo, és un terrible genocidi cultural. Ens van negar l’existència d’aquest el nostre País, ens van voler fer creure que no teníem història, ens volien matar la nostra llengua, tot això amb el vist i plau de gent com vostè, que semblen odiar la terra que els va acollir i se les donen de progressistes. Sortosament la majoria dels que van venir, no son com vostè, si més no en aquestes meves contrades. Només una mostra, la meva dona, la meva companya de tota una vida, va venir de la llunyana Extremadura i miri quina cosa més estranya, desitja la independència amb tanta o més força que jo mateix.

Miri senyora, com van viure la dictadura la família del senyor Junqueras, a mi no em treu pas la son, però el que si m’ofèn i de debò, és la seva actitud rabiosa en contra de la llibertat de la meva terra i a més mentint descaradament, manipulant impunement. Vostè sap perfectament que la independència de Catalunya no fractura res, al contrari, uneix, i té la possibilitat d’oferir un mon millor als seus habitants, cosa que estan subjugats a l’Estat Espanyol no és pas possible. I si és incapaç de veure això, doncs llavors hauré de creure, que la seva ignorància és més gran del que jo em creia.

Manel Mayor                                                          23 de Març de 2013

He deixat passar uns dies perquè els meus pensaments fessin pòsit i perquè alguna ploma amb més prestigi que la meva, hi digués la seva opinió. Em refereixo a les manifestacions de la senyora Camats, que dies enrere manifestava, que ERC tenen molta pressa per accelerar el procés cap a l’estat propi, per ella simplement el dret a decidir, no se sap exactament que.

Declaracions d’aquesta mena i més si venen d’una formació d’esquerres, o més ben dit d’una representant d’aquesta dita formació, fa mal, fa mal perquè don a entendre, que no viu al mateix mon que els seus compatriotes.

Senyora Camats, en aquest nostre País hi ha molta gent que pateix, ni ha molts que ja passen gana, ni ha d’altres que es queden sense casa i ni ha que ho  pateixen tot, això, i vol que no tinguem pressa, vostè és d’aquest mon? O és que com que té un sou assegurat, tot això no l’amoïna?

I ja que hi estem posats, voldria dir-n’hi un altra de  cosa, des de que ha començat aquesta legislatura, només s’emplenen la boca amb no volem pressupostos amb retallades, bé les retallades no ens agraden a nosaltres tampoc, però li voldria fer un suggeriment i perdoni la meva gosadia, perquè no agafen vostè i els seus companys i van a la televisió i a la ràdio i amb números, no amb paraules, i ens expliquen com és fa això, que consti que m’agradaria i molt que ens ho pogués explicar i que a més tingués raó.

Manel Mayor                                                   20 de Març de 2013       

No vull esmerçar-hi massa temps ni tampoc massa espai, perquè tampoc s’ho mereixen, però som-hi, intentaré explicar la meva opinió.

Aquests darrers dies el PSC s’ha esforçat a manifestar repetidament, que estarà en contra d’un referèndum il·legal i renoi a la primera oportunitat de votar perquè pugui ser-ho legal, van i voten en contra; bé, la primera reflexió que hom fa es la següent: aquests no volen que ens puguem expressar lliurement i democràticament i encara un altre de reflexió: de veritat han entès el que vol dir democràcia?

Per una banda diuen que els volem forçar, a que es manifestin a dir si o no a la independència (Chacón dixit), quan en realitat el que volen és impedir, que els altres ens hi manifestem.

El seu problema real, és que ni entenen ni volen entendre, que el nostre país, que Catalunya és una nació i que com a tal té tot el dret a decidir el seu present i el seu futur, en altres paraules el seu destí.

Manel Mayor                                                        10 d’Octubre de 2012