Després de quaranta-vuit hores d’aguantar un cinisme continuat i exagerat, de veure imatges i escoltar manifestos polítics per part del fiscal general, amb el cap d’estat al seu costat i evidentment fent-l’hi costat… m’ha retornat a imatges i temps passats, em feia tot l’efecte de tornar a veure el N.O.D.O.

Deia que aquestes darreres quaranta-vuit hores, hem vist fins a on són capaços de dur el seu cinisme, tant els unionistes del nostre Parlament, com els de l’altiplà i tota la seva parafernàlia de poders i contrapoders.

Arriba un moment que et fan aturar i pensar, aquesta gent es creuen que som idiotes? A veure si deixem les coses un xic clares, aquestes dues sessions maratonianes per aprovar les lleis pel referèndum i de transitorietat, no serveixen per imposar res a ningú, ans al contrari, són perquè tot el poble de Catalunya pugui expressar la seva opinió, la independència si guanya el sí, ja vindrà després.

En el meu anterior escrit en aquest bloc, esmentava una articulista que pretenia que el govern de la generalitat, en la persona del seu president fos neutral, no és pas el primer cop que algú intenta fer aquesta segons la meva opinió, manipulació.

En canvi aquestes mateixes veus callen vergonyosament, quan un magistrat de T.C. o el fiscal general de l’estat, tenen la barra i la poca vergonya de fer política.

Aleshores la meva reflexió és la següent: aquests opinadors són uns cínics manipuladors i alguns fins i tot arriben a la indecència i els integrants de l’anomenat tercer poder que fan això que esmento, s’han fet creditors de llarg de les adjectivacions anteriors i si tinguessin encara que fos només un xic d’ètica dimitirien dels seus càrrecs immediatament.

Manel Mayor                                 09 de setembre de 2017

De sempre ens han volgut fer veure el món per un forat, un forat amb l’angle de  visió el més tancat possible, si fa o no fa, com el que veieu més amunt, però la paciència d’un poble també té límits.

Ara ja fa dies que no escric res sobre el tema, però després de sentir i llegir algunes barbaritats, ja no me n’he sabut estar.

Resulta que llegeixo, que la vicepresidenta de sempre ens torna a voler donar lliçons de democràcia i llibertat, cosa que essent filla i néta de qui és, la veritat, ja em sobta. Ara té la barra de dir que la celebració o la convocatòria d’aquest referèndum, és un delicte…

Hòstia tu!! Perdoni? El que és un delicte és erigir-se en jutge i part i tenir la barra d’anul·lar part d’una llei que va ser referendada pel poble, evidentment parlo del darrer estatut d’autonomia, prèviament mutilat pels barons del PP i del PSOE. És un delicte també, voler imposar el que es pot debatre o no en un parlament que hauria de ser sobirà, que és tal com se’l sent el poble català.

Però és clar, sabent de les fonts que ha begut, el seu sentit de la democràcia no pot ser pas un altre i d’aquí la seva ràbia, aquella que traspuen totes les seves manifestacions

Encara no se n’adonen que la seva prepotència i la seva actitud extremadament superba, ens ha conduït allà on som, quan el més senzill era fer el varen fer a la Gran Bretanya, voleu fer un referèndum doncs feu-lo, però no, els hi surt la seva supèrbia i volen imposar el dret de conquesta, perquè el problema de fons és aquest, es neguen a admetre que Catalunya és una Nació, tal com avui mateix deia el fiscal general de l’estat: “quieren separar una parte el todo” i no senyors, no és el todo, és la nació catalana que ha dit prou, s’ha acabat el bròquil, ja n’hi ha prou d’aquest color, com que no hi ha manera de negociar tirem pel dret.

I per si no n’hi hagués prou, ens surt una articulista dient que el govern català no és neutral, perdoni? Com pot ser neutral un govern si és que pretén complir amb el seu programa? Repto a tots aquests que parlen de neutralitat, a què em citin un sol govern que no hagi fet servir la seva ideologia i hagi estat neutral.

Però mirin, saben què? Nosaltres tirarem endavant i a veure què passa l’1 d’octubre.

Manel Mayor                                     05 de setembre de 2017

A la vida, realment li estem donant el mateix sentit que a qualsevol esport, es tracta de guanyar, guanyar, guanyar… per a molts es tracta de fer-ho qualsevol preu i de qualsevol manera, l’important, l’imprescindible és guanyar i jo per tocar el gotet, doncs no hi estic pas d’acord, de cap de les maneres.

Començaré per analitzar aquesta idea i aquesta filosofia en el món de l’esport i ho faré en el món del futbol que és l’esport que conec bé o podríem dir que conec millor.

Especular, estar pendent només dels errors del rival sense cap ànim d’aportar res a la confrontació, pot donar molts fruits i comportar pocs o cap risc. Quan tot surt bé res a dir ningú et critica, però quan les coses es torcen, que queda? Res.

Però quan es practica aquest esport amb ganes d’agradar i els jugadors del teu equip s’ho passen bé, el dia que les coses no funcionen i el resultat és advers, et queda la satisfacció de la feina ben feta, d’haver agradat i d’haver-te agradat.

A la vida, les coses funcionen de manera molt semblant, l’especulació, voler aprofitar-se dels errors aliens per treure’n profit, provocar-los, esclafar els adversaris sense cap mena d’escrúpol… pot funcionar i de fet funciona, a molts els hi funciona, però quan la sort se’t torna esquiva, quan algú o alguns et fan la mateixa jugada i et deixen sumit en la misèria, que et queda? Res.

En canvi, quan a part de guanyar-te la vida conrees amistats, conserves les de sempre i fas la teva feina respectant als altres, la sort també et pot girar l’esquena i et pots quedar fins i tot sense res, però aleshores sorgeix allò que tal vegada no t’esperaves, perquè sempre havies sentit que quan et quedes sense res els amics desapareixen i et fan la guitza, però en aquells moments segurament amb gran sorpresa, te n’adones que tot allò que havies conreat al llarg de tota una vida, et fa la torna, en aquells moments que creus que estàs acabat, et surten els amics que en certa manera ja hi comptaves i sobretot aquells que estaven a segona línia, fins i tot aquells que feia temps que no veies…

I és quan veus que malgrat que has perdut, tens un munt de gent que et fa costat i que et pot ajudar a reprendre el vol, de fet t’ajuden i penses, renoi crec que sóc ric!!!

Manel Mayor                                     30 d’agost de 2017

Aquesta imatge em va impactar de debò i crec que defineix força bé com és la gran majoria de la nostra societat, des del primer moment he tingut ganes de comentar-ho, però no me n’he acabat de sortir.

Hi ha moments, que tinc la sensació que aquesta punyetera calor ens pot arribar a desfer el cervell, perquè renoi amb aquesta estuba que no s’atura ni a la nit, és força complicat concentrar-se i tenir idees com cal.

Ara mateix, la suor em regalima per tot el cos i deu ser que el meu cos ha de fer massa coses alhora, que la veritat no dóna l’abast, per una banda va traient el líquid que vaig bevent per no deshidratar-me, per l’altre prou feina té a superar el meu mal geni, producte d’haver d’aguantar aquesta calor que no suporto…

Amb aquest panorama, la veritat és que se’m fa molt difícil, anar digerint la quantitat immensa de bestieses que encara es diuen i es diran, intentant manipular la desgraciada jornada de Barcelona, del passat dia 17.

El meu país, ho he dit jo mateix infinitat de vegades, no és un país normal, segurament pel fet que no tenim els mecanismes que té un estat, per anar superant les calamitats diàries, tendim a caure en el pessimisme més exagerat, però quan succeeix quelcom extraordinari, ens adonem que només depenem de nosaltres mateixos i ens surt aquell rampell de solidaritat i creativitat que normalment tenim adormit.

De ben segur que la diversitat de cultures i llengües que forneixen el nostre territori, és el que ens dóna en part aquest plus, malgrat tots els idiotes xenòfobs i racistes que ens rodegen, aquesta riquesa que tenim i que no l’hem de pagar, ens fa més forts, no pas físicament sinó culturalment i això encara que a alguns els hi pugui semblar balder o fins i tot ximple, és molt important.

Perquè els hi serveixi de bàlsam a tota aquesta colla d’intolerants racistes i xenòfobs que tenim ancorats a la nostra societat, els hi he de dir que aquesta malaltia que pateixen, no només s’alleuja, sinó que fins i tot es guareix amb unes bones dosis de cultura. Au vinga, ja ho sabeu, llegiu que és salut.

Manel Mayor                                          27 d’agost de 2017  

L’espècie humana és ben bé, un cas a part respecte a la resta de mamífers del nostre planeta, els quals per aconseguir els seus objectius de domini, lluiten contra els seus congèneres però rarament la lluita és a mort i quan lluiten contra altres espècies, per alimentar-se és clar, ho fan contra els més febles i així aconsegueixen l’equilibri necessari al seu territori.

Els humans però, som ben diferents, atresorem tots els defectes haguts i per haver i ensopeguem sempre dos cops amb la mateixa pedra. L’assoliment d’una vasta cultura, que si bé és cert no arriba pas a tothom i d’una tecnologia ni tan sols albirada fa una cinquantena d’anys, no és obstacle perquè ens continuem comportant com uns veritables analfabets en segons quin aspecte.

Amb l’egolatria, l’enveja, la intolerància… a part o pot ser degut a això mateix, som generalment tan estúpids, que ens enfrontem a lluites armades terribles i quan la matança ha esdevingut esgarrifosa, se’ns acudeix de sobte que hem de negociar una sortida i que aquesta sigui beneficiosa per a totes les parts, he dit totes perquè a vegades no només són dos els implicats.

Si això només hagués passat un cop o dos o tres, diríem mira en prenem nota i no tornarà pas a passar, però és que al llarg de la història de la humanitat passa un cop darrere l’altre, no sé, deu ser que som mesells de mena.

Malgrat tot això i que la història de la nostra espècie ho deixa ben patent i ben clar, el meu desig i el de molts altres, seria que abans d’una confrontació sense solució s’intentés arribar a uns acords i a uns compromisos, que si no es duen a terme d’antuvi, s’hi hauran de dur a misses dites.

Manel Mayor                                          22 d’agost de 2017

Fets com els d’ahir et deixen completament aclaparat, ja que malauradament no hi pots fer res i en la distància encara menys, el que no podem permetre però, és deixar-nos vèncer per la por, com ja manifestava ahir en cercles reduïts  de companys, sentiment però que d’altra banda és ben legítim.

Tornant-hi, em nego a tenir por, a recuperar aquella por que en temps llunyans, però tampoc tant, ens havien inoculat entre la pell i fins i tot dins l’ànima, no vull tenir por, no vull que els assassins se surtin amb la seva, vull lluitar-hi amb la serenor i les ganes de viure, demostrar el s’hi que malgrat la bestialitat emprada, no aconseguiran doblegar-nos.

Avui, tots plegats estem amarats de tristor, de tristor i de ràbia, per uns fets que no haurien d’haver passat mai, tot i que malauradament no són els únics, no són ni els primers ni els darrers, tot i que el meu desig i el de tanta gent, seria que aquestes ments assedegades de sang, omplissin els seus cervells amb idees més sanes i lliures de violència.

Avui i també ahir, hi ha hagut un sentiment de rebuig total cap aquests actes, però aprofitant aquests fets tan tristos i lamentables, surten els idiotes intolerants deixant anar animalades racistes de l’alçada d’un campanar, amb la impunitat que els hi donen les xarxes socials.

Perdoneu-me aquest incís, però és que em van i m’han tret de polleguera, en unes jornades que haurien d’haver estat, com així ha passat majoritàriament, de total solidaritat amb les víctimes i d’un esclat de rebuig a la por, dient-los que malgrat que les nostres armes no siguin mortíferes, són armes molt poderoses, tals com la solidaritat, el desig de llibertat i les ganes de viure i la lluita pacífica perquè ningú no ens les pugui prendre.

Manel Mayor                                     18 d’agost de 2017

Fa molts de dies que no escric i avui he decidit posar-m’hi, perquè entre la calor aclaparant d’aquests dies enrere, la Festa Major i tot plegat, he trencat el ritme del tot i quan això passa, costa tornar-s’hi a posar.

La veritat és que apart de fer feina endarrerida que tenia, m’he dedicat força a badar i a fer fotografies, a caminar, a parlar amb la gent…

Podria parlar de moltes coses, del que passa al meu Sant Feliu, de com està de calent aquest estiu i no només de la calor, de com veig el futur més pròxim, de si crec que votarem…

De fet, el més senzill seria parlar d’aquest d’angúnia latent que hi ha, per la incertesa del nostre futur com a nació, no pas de tothom, perquè n’hi ha de molt segurs, tant dels que estan convençuts que es farà el referèndum, com dels que ho estan del contrari, però no ho faré.

Simplement vull compartir un estat d’ànim relaxat amb tots vosaltres, que és com m’he quedat després d’una diada castellera exitosa i una estada al voltant de l’estany de Banyoles la resta del dia, contemplant el llac i els seus habitants.

Manel Mayor                              14 d’agost de 2017

Ja som a finals de juliol i es flaira la Festa Major i aquests habitants menuts però no gaire, de quatre potes i cua llarga han decidit anar a la fira i ja es preparen i assagen la logística els diumenges a la tarda, no sigui que alguna cosa falli.

Pel que sembla, l’hotel d’aquests convilatans és aquell formós edifici que hi ha davant de l’Esclat, sí home, aquell monstre ple de merda que no hi ha manera que netegin ni que el fotin daltabaix.

Quan al menjar no tenen cap problema, hi ha un càtering muntat a tocar el seu hotel, que alimenta a tota la colònia de coloms i gavines del barri i els seus voltants i tot el que aquests gurmets deixen, ho aprofiten aquests altres, ah i molt important, els hi surt de franc, tu.

I ara, deu ser cosa de la calor, aquests habitants de cua llarga i quatre potes, han decidit fer d’hoste a les cases veïnes, tal com mostra la fotografia i com que el sojorn els hi surt de franc…

Quan m’he decidit a escriure després de veure la fotografia que ha penjat l’Ester, ho volia fer amb to agre i malcarat, però m’hi he repensat i m’he dit: tira d’ironia ganxona que ho denuncies igualment i amb una mica de sort arrossegaràs algun somriure. Al final he posat una altra imatge, però el personatge prové d’allà mateix.

Esperant que el problema es solucioni o entri en vies de solució, us desitjo una bona Festa Major!!!

Manel Mayor                                    27 de juliol de 2017

FONT DE MONTICALVARI

VISTA ALEGRE

Tot i que no hi solc navegar gaire, avui fent el trapasser pel Facebook m’he trobat amb unes fotografies d’en Xavier Nadal i concretament dues, m’han produït tanta ràbia i tant desencís com al mateix Xavier, que espero que no es molesti per haver-les fet servir per il·lustrar un meu escrit.

Tal com expresso en el paràgraf anterior, en veure com s’han degradat uns paratges tan estimats, en els que essent un marrec tant hi havia jugat, a Vista Alegre, jugant partits de futbol que no volíem que s’acabessin mai i amb les primeres colles de nois i noies, sentint-nos lliures a l’ombra dels arbres i fent-nos els primers petons d’adolescents, per unes hores érem completament lliures i vivíem en un món feliç, malgrat que fos irreal.

Pel que fa a la font de Monticalvari, quan arribava l’estiu, hi anava cada dia o gairebé a buscar aigua, que pels que no l’heu conegut, no us podeu imaginar que bona i fresca que era i aprofitant el recorregut, anava carregant les butxaques de móres i arribant a la font a rentar-les i a menjar-les a la fresca tot bevent d’aquella aigua irrepetible.

Quan hi pujàvem tota la colla del barri, allò es convertia en un munt d’escenaris, tan aviat uns érem indis apatxes i els altres cowboys com ens convertíem en pirates…

Em sap un greu immens veure com s’han degradat aquests dos paratges, que malauradament no ho han fet pas sols.

No voldria pas acabar sense donar-li les gràcies a l’autor de les fotografies, en Xavier Nadal, perquè malgrat la ràbia i el desencís, m’han transportat a uns moments feliços, que tenen un lloc preferent en els meus records.

Manel Mayor                                 21 de juliol de 2017

Segurament esperonat per unes imatges que a mi particularment em generen urticària, he decidit desempolsar i revisar antigues lectures.

A alguns els hi fa certa gràcia desempolsar la figura del dictador, el gran criminal, segurament perquè no varen patir la repressió feixista o franquista, de fet el mot tant li fa, a mi tal com he dit en començar, la sola visió del personatge em genera urticària i mala llet.

Quan he tornat a llegir i rellegir els fets dels anys trenta, la llarga nit dels quaranta i cinquanta, tot i que en aquesta darrera dècada havia revifat el sentiment de lluita (vaga de tramvies a Barcelona, març del 1951, vaga general pacífica, juny del 1959…), però és a partir de mitjans seixanta, quan l’oposició política de debò a dins el país es comença a moure amb força (la Caputxinada, 9 i 11 de març del 1966) i  ja en els anys setanta esdevé la creació de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre del 1971).

Doncs rellegint i recordant he pogut constatar unes coincidències ben curioses, els mateixos entorns polítics que varen aigualir la incipient república catalana, que va degenerar en l’Estatut de Núria, són els que varen impedir que l’Assemblea de Catalunya arribés més enllà i evidentment en el moment de la negociació d’allò que alguns encara s’entesten a anomenar la transició, varen ser decisius perquè l’intent de més sobirania per Catalunya no anés més enllà i ara en els moments actuals, més del mateix.

Ja ho sé, només he criticat a l’esquerra i ho he fet perquè és el que em fa mal, la dreta que representa l’alta burgesia ja li sabíem aquestes mancances. Veig i em dol, que encara tenen la barra d’encasellar el sobiranisme i l’independentisme amb la burgesia, bé, en aquests moments ja veiem on està ubicada la burgesia i principalment l’alta burgesia, no pas al costat del sobiranisme ni de l’independentisme més radical precisament.

Si ho analitzéssim amb més mala bava, podríem pensar que els darrers cinquanta anys, només han mirat d’aconseguir quotes de poder encara que sigui afavorint les oligarquies. Curiosament se les donen d’internacionalistes, però si grates un xic, veus que comença a aflorar l’obediència al nacionalisme espanyol més ranci.

La història ens jutjarà a tots plegats, tant als que haurem lluitat per la nostra llibertat com als que s’han alineat amb el poder, encara que no ho entenguin o no ho vulguin entendre som molta gent d’esquerres que creiem que s’ha de lluitar a la vegada tant per la llibertat nacional com per la justícia social, que de fet tant l’una com l’altre son indestriables. Ah, i mal els hi pesi si l’u d’octubre hi ha urnes, jo votaré.

Manel Mayor                                          19 de juliol de 2017