S’omplen la boca de democràcia i no paren i de tant d’anomenar-la, es creuen i ens volen fer creure, que són demòcrates… sí, m’estic referint a tots aquests demòcrates de nou encuny, que no són res més, que els hereus del feixisme espanyol, nascuts i criats, a l’ombra del poder franquista i ara són demòcrates de tota la vida.

Si, són aquells, que privatitzen la gestió dels serveis de primera necessitat i que malden per fer el mateix amb la sanitat pública. M’estic referint a l’electricitat, el gas i en menor mesura a l’aigua. El cas més flagrant és el de l’electricitat, que a part de vendre el kilowatt a un preu excessiu, ja fa una colla d’anys, es van treure de la màniga, una mena de taxa, a preu fix per potència contractada i ara recentment, resulta que ens cobren una nova taxa afegida, anomenada, facturació per peatge d’accés i tot això, sense comptar amb el vint-i-u per cent d’iva, que també ens encolomen.

Ara ja fa uns quants anys, Gas Natural, també es va apuntar al termini fix de potència i no s’han inventat de moment cap més taxa. En quan a l’aigua, al meu municipi, encara no s’han inventat res d’això, bé, llevat de la quota d’inversions i de la repercussió del cànon de l’aigua, continuen anant amb els mínims de consum i les penalitzacions quan s’excedeix dels límits prèviament establerts, de tant en tant, però, els hi encolomen el cobrament d’impostos, dins dels seus rebuts, que no tenen res a veure amb el consum.

Atès tot l’exposat, en els anteriors paràgrafs, hom diria, que tota aquesta nissaga de demòcrates de tota la vida, estan convençuts que tots aquests serveis bàsics, en realitat són un luxe i que els pobres i els que ells han empobrit amb totes les seves martingales, no hi tenen cap dret, per això tant se’ls hi en dona, de la pobresa energètica, que hi hagi gent que emmalalteixi per culpa del fred, perquè no es pot pagar aquests serveis, l’únic que els importa i els interessa, és que aquestes empreses facin, com més negoci millor i a sobre tenen la barra i la pocavergonya de parlar de democràcia.

Manel Mayor                                                          17 de febrer de 2015

Feia molts de dies, que no em posava al davant del teclat, per expressar les meves opinions, els meus pensaments i els meus sentiments, no sabria pas dir-ne exactament el motiu, crec que no n’és pas un de sol, més aviat, jo diria que és un cúmul de circumstàncies, que m’han tingut ocupat en altres menesters, això afegit, al fet que quan fa alguns dies que no ho fas, t’agafa com una mena de… no sabria dir, si de mandra o d’un cert temor a posar-t’hi, per manca d’idees o per por de quedar en blanc.

Ja que avui és dissabte de Carnaval i hi ha un cert relaxament, he decidit aprofitar-ho, per deixar-me anar i a veure què en surt. He de dir, que m’he fet el ferm propòsit, de no fer crítica municipal, ja que considero que en aquestes dates, no seria pas gens seriós i seria prendre-li la feina al Gran Carnestoltes.

El que sí que em ve de gust, aprofitant el relaxament, és fer unes quantes reflexions, no sé si íntimes, però que en tot cas, no han de ser amagades, ni tancades amb pany i forrellat al meu interior.

Com molts dels que em llegiu sabeu, ara ja fa cinc anys que se’m va manifestar o va sortir a l’exterior, una malaltia crònica, que em va canviar radicalment la meva vida, un cop superats els dos períodes d’internament hospitalari, va començar l’odissea de descobrir, quina malaltia era la que m’afectava i un cop esbrinat, el metge em va dir, que no tornaria a treballar mai més, que els esforços físics s’havien acabat…

La trompada moral que em va significar, va ser de dimensions considerables, de fet, avui puc afirmar, sense cap mena de temor a equivocar-me, que sense el suport d’amics de debò i el de la família més propera, no hauria estat capaç de superar-ho.

Hi ha una dita i de fet és del tot real, que diu, que quan et venen mal dades, és quan veus els amics de debò i que malauradament, disminueixen considerablement en nombre… i en canvi, jo puc afirmar que m’han sortit els amics esperats i aquells que no hi comptava gaire, pel fet, que la feina i el dia a dia, ens havia allunyat, més que res físicament, doncs he pogut notar el seu suport, en uns moments molt complicats per mi.

Puc considerar, que amb aquesta quantitat d’amics, sóc enormement ric, doncs els diners, no em preocupen pas gaire, doncs crec, que només ens calen els necessaris per subsistir, malgrat que molts em considerin un somiatruites, estic plenament convençut del que dic i és per això, que he volgut mostrar el meu agraïment, a tots el meus amics, als que hi son i els que ja ens han deixat, sense ells, no hauria estat capaç de superar-ho.

Manel Mayor                                                         14 de febrer de 2015       

Sé que molts, ho trobareu exagerat, això que escriuré, fins i tot n’hi haurà alguns, que pensaran, ui, a aquest, l’hi falta un bull, però, els que teniu animals i els estimeu, segur, que ho entendreu.

Ja fa molts anys, vaig ser testimoni d’un fet per mi i en aquells moments, realment extraordinari. Es tractava d’un home esquerp, talment un alarb, avar en paraules i en somriures, de fet, tremendament avar, en exterioritzar qualsevol sentiment… El fet, és que estava assegut en una cadira de balca, d’aquelles baixes, al costat d’un dels seus gossos, molt vell per cert, que estava agonitzant i ell, tant dur tant esquerp… Estava plorant com una criatura, desconsoladament i jo, ben jove per cert, me’n vaig adonar, del molt que es poden arribar a estimar, aquest animals fidels.

Tots aquests fets, em venen a la memòria, mentre les llàgrimes em regalen cara avall, sense aturador, doncs aquest vespre, ha mort la meva gossa, molt velleta ella, doncs ja tenia disset anys i tot i que saps i n’ets plenament conscient, que aquesta vida s’ha d’acabar d’un moment a l’altre, el dolor és gros, perquè aquests animals, es fan estimar i molt.

De fet, són molts anys de convivència i arriba un moment, en què es converteix en un membre més de la família. Era manyaga i l’hi agradaven moltíssim les moixaines, era inquieta, intel·ligent… En fi, era un ésser que es feia estimar, sé que la trobaré molt a faltar, de fet, ara mateix, ja la trobo a faltar i renoi, les llàgrimes, ja em tornen a regalimar galtes avall, per tan, ho deixaré aquí, Isis, no t’oblidarem mai.

Manel Mayor                                             26 de gener de 2015

Encara hi ha algú que dubti, que CIU no vol que hi hagi plebiscitàries? I a sobre tenen la barra i la poca-solta, de fotre’n la culpa a ERC, amb l’inestimable ajut, dels grans mitjans de comunicació. Estan fent el possible i l’impossible, perquè no hi hagi manera d’arribar a un acord.

S’estan empescant fórmules tan i tan indignes, que semblen imaginades, només perquè els altres, no les puguin acceptar de cap de les maneres o és que hi ha algú que ho trobi normal? S’ha vist en algun país dels anomenats civilitzats, que el president imposi com s’han de fer les llistes dels oponents? I des d’ERC es diu públicament, que malgrat no estar-hi d’acord, ho accepta per tirar endavant i s’ha de sentir, que la manca d’acord és culpa d’ERC, quins pebrots!!

És evident, que estic molt i molt emprenyat i ho estic, amb aquests que es van apuntar al carro de l’independentisme, a darrera hora, no perquè n’estiguessin convençuts, sinó per no perdre el tren del poder i ara tenen les penques, de voler donar lliçons de sobiranisme.

Esteu al cas, del que els hi ha costat pronunciar la paraula independència? I quan per fi s’han decidit, ara no hi ha manera de fer-ho efectiu. Tant de cridar que l’enemic era fora, que no ens baralléssim pas, ara resulta que posen més bastons a les rodes, que el mateix Rajoy i el seu govern. Ho tenim a tocar, però sembla que si no hi ha un miracle, ho tornarem a perdre tot, per les ambicions dels de sempre, perquè per molt que sortim al carrer, les eleccions només les pot convocar el President. Tant de bo m’equivoqui i aquesta setmana tinguem una gran alegria.

Manel Mayor                                                                          13 de gener de 2015

És ben bé, que pel que sigui, Sant Feliu és un lloc peculiar, en el que normalment es fan coses, que en altres contrades no es farien o si es fessin, els hi fotrien la cavalleria per sobre, una de les peculiaritats ganxones, és inutilitzar voreres, ja temps enrere ho vaig denunciar, en un altre lloc a prop de casa meva, però amb una gran diferència, allò  ja estava fet i l’objecte de la meva queixa actual, s’està fent o s’està produint en aquests moments.

Tal com es pot apreciar, a la fotografia que encapçala aquest escrit, es tracta d’una vorera més aviat estreta i no se’ls hi acudeix res més, que instal·lar les columnes de les lluminàries, al bell mig de la vorera. Per tant, ja se’ns diu de facto, que no podem passar-hi amb un cotxet i molt menys encara, amb una cadira de rodes, de fet no hi podem passar ni tan sols amb un infant agafat de la mà. El lloc, per si no queda gaire clar, és, baixant de la rotonda que uneix la Ronda de Ponent, amb la Carretera de Girona.

Aleshores, perquè renoi han de servir les voreres? Per fer bonic? Si, ja sé que se’m dirà, que en aquest tram hi ha tot d’arbres, completament al mig de la vorera, també, d’acord, però això ja estava fet i l’objecte de la meva queixa, no, o és que perquè l’empresa que ha agafat la concessió estalviï calés, ho hem de permetre tot? Tant costa instal·lar les columnes en un extrem de la vorera? Tant l’hi fot, cap endins o cap enfora, però seria del tot raonable, que es fes així.

Un altre dia parlaré dels arbres que hi ha a les voreres i la seva nefasta elecció, si més no, aquesta és la meva opinió, però d’això, ja en parlaré més endavant.

Estic gairebé segur, que els responsables es passaran les meves queixes, per l’arc de triomf, però jo no hi puc fer res més i si més no, em quedo amb la consciència tranquil·la, que he fet la queixa, en el moment que encara es pot rectificar.

Manel Mayor                                                                             07 de gener de 2015      

Vaig acabar l’any escrivint sobre Sant Feliu i el començo de la mateixa manera, malgrat avui no sigui dia u, sinó dia quatre i el darrer del 2014 tampoc va ser el dia trenta-u.

Ja fa dies que em volta pel cap, escriure aquest article o un de semblant, de fet, d’ençà que varen començar aquestes obres, que per dir-ho de manera educada, no es va decidir començar-les, en les dates més adients o no es va pensar en el destorb i els inconvenients que generen, tots aquests carrers de potes enlaire i amb les obres aturades, durant quinze dies, que a més a més, són les festes de Nadal.

La veritat, és que sobta, que un equip de govern tan preocupat, per la lliure circulació de vehicles, no s’encaparri en absolut, ni faci cap actuació, destinada a millorar la circulació en aquests barris afectats.

Sense ànim de ser càustic, fa ben bé la sensació, que qui és el responsable, tècnic o polític o tots dos alhora, controlen o intenten controlar la situació, des d’una taula de despatx i és clar, des d’aquesta posició tot funciona, perquè com se sol dir en el món de la construcció i la indústria, el paper ho aguanta tot. Però les situacions reals, cal analitzar-les sobre el terreny, perquè només veient la realitat, crua i pelada, es poden prendre decisions adients o si més no, el marge d’error és més petit.

No em serveix tampoc d’excusa, que les obres s’havien de començar l’any 2014, començar les obres, no vol dir fotre potes enlaire tots aquests carrers, es podia haver fet de manera molt més subtil i ja haguessin estat començades.

Segurament, els responsables de tot aquest desgavell, deuen moure’s molt poc a peu pel poble, perquè de fet, només cal parar una mica l’orella i transitar a peu per sentir les queixes dels veïns, perquè quan hom va a peu per Sant Feliu, sent queixes, algunes amb raó, altres sense i de tant en tant, algun afalac…

En resum i per acabar aquesta història, jo ho definiria, com un intent de treure pit, amb un error de càlcul i que tot plegat, ha generat l’efecte contrari, al previst…

Manel Mayor                                                                      04 de gener de 2015

Com he deixat ben palès, en més d’una ocasió en aquest el meu bloc, m’estimo Sant Feliu i d’una manera molt especial, el seu passeig, un indret a on els infants aprenien a anar en bicicleta, a on es duia a passejar als nadons, a on anaven a prendre el sol els avis…

Aquest passeig era motiu d’orgull pels ganxons, ja que en els seus voltants, no n’hi havia cap que se li assemblés ni de lluny. Ara observo amb tristesa, la seva progressiva degradació, mentre vaig veient amb ràbia continguda, el tant se me’n fot dels meus conciutadans i el del govern de la ciutat, amb l’agreujant que aquests darrers, en son part activa de la seva degradació, conscientment o inconscientment.

D’un temps ençà, els diumenges, que és el dia d’esbarjo per excel·lència, de la major part de la nostra població,  ja no es pot gaudir d’aquest indret, doncs està ocupat totalment pel mercat, fet del qual ja en vaig parlar en aquest espai, temps enrere. Tot això, sense oblidar que aquells arbres, que tant de goig havien fet, s’estan morint a poc a poc, per podes mal fetes i fora de temps i per manca de reg. Tot això es observat, pels qui haurien de posar-hi remei, amb total passivitat.

Ara i per acabar-ho d’adobar, no se’ls hi acudeix res més, que fer una mena d’en formigonada, tal com mostra la fotografia, que encapçala aquest escrit. Durant el darrer ple, d’aquest any que ara s’acaba, el Regidor d’ERC, en Jordi Vilà, els hi va preguntar per l’afer… La seva resposta, és prou singular, són proves… Aleshores, jo em pregunto, el proper pas, és matar els arbres i posar-hi mosaic? No sé… Per fer proves…

Manel Mayor                                                             31 de desembre de 2014

Tot i que a hores d’ara, ja les he vist de tots colors i he pogut comprovar la capacitat que tenen alguns per canviar de jaqueta i quedar-se tant amples, encara n’hi ha que em sorprenen, per barruts i poca-soltes.

Aquests de l’Interviu, es despengen amb la informació d’una suposada preocupació, al si dels Mossos d’Esquadra, pel Grup de Mossos per la independència, segons ells, un fet molt greu i reprovable.

Aniré a pams, en primer lloc i per a la seva informació, els hi puc dir que als Mossos d’Esquadra, hi ha tota mena d’ideologia, n’hi ha del PP, de C’S… i evident ment també n’hi ha d’independentistes, en segon lloc i això s’ho guarden, els cossos policials espanyols, es caracteritzen, per tenir ideologia ultra espanyolista i ser altament autoritaris, doncs no en va, són prèviament adoctrinats, igualment com ho són els soldats professionals a les acadèmies militars.

Un cop exposat tot això, en trec les meves pròpies conclusions, que no són altres que les de deixar en evidència, a uns personatges que haurien d’informar i en canvi el que fan és intoxicar. I a sobre encara tenen la barra, de fer-se passar per una publicació d’esquerres i independent, viure per veure…

Voldria deixar constància, de la pluralitat ideològica de la policia catalana, cosa que ens hauria d’alegrar, doncs considero que els policies, són part del nostre País i no unes elits a part i com a tals, són ben variats, com correspon a un país com el nostre.

Manel Mayor                                                       23 de desembre de 2014

Quan fa cosa d’un mes i escaig, vaig escriure sobre “Podemos”, estava segur que no m’equivocava pas gens o gairebé gens en les meves anàlisis, d’aquest moviment i el seu líder. Ara veient, escoltant i llegint, el seu discurs multitudinari, em ratifico en les meves afirmacions, és un autèntic demagog, sense cap mena d’argument polític, perquè l’insult, no el considero un argument.

En comptes de contestar el requeriment de la CUP, per què es definís amb el dret a la independència de Catalunya, s’ha limitat a treure de context, l’abraçada de David Fernández i Artur Mas, dient que ell no s’abraçaria mai a Rajoy ni a Mas, oblidant però l’efusiva encaixada amb Felip VI, representant d’una institució, paradigma de la corrupció.

Ha ofert tot un recital de demagògia espanyolista, la nació de nacions, la nació dels pobles… la mateixa història en la qual es troben tan còmodes, ICV i PSC, ha gosat dir i cito de memòria, que els catalans s’han sentit insultats pel govern del PP i ha donat a entendre que ells que són tan ben parits, ho solucionaran tot, però negant alhora sense dir-ho clarament, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Li voldria recordar o si no ho sap, li ho dic ara, que els catalans fa segles que ens sentim insultats, menyspreats, menystinguts i sotmesos per les castes hispanes, a les quals està fent el joc, per mirar de carregar-se el procés d’independència de Catalunya.

Sense a penes discurs, esvera les masses i de fet els hi diu, allò que volen sentir; aplega gent desencantada, desesperada o farta de mentides. Amb les lògiques diferències degudes a dues èpoques diferents, s’ha guanyat a pols, el títol de successor d’Alejandro Lerroux, un altre fenomen de la manipulació i la demagògia, que va donar nom a un fenomen polític anomenat lerrouxisme.

Manel Mayor                                                             21 de desembre de 2014

Vaig començar a escriure aquest article, fa ben bé un parell de dies i no ha perdut actualitat, almenys jo ho veig així. En tot cas, les declaracions de l’Oriol Junqueras, vindrien a reforçar el meu punt de vista i els meus arguments.

Tanmateix, hi ha gent i grups de gent, que sembla talment, que vulguin fer esclatar el procés d’independència des de dins mateix. No és pas una acusació, jo diria que és com una mena de sensació o probablement un estat d’ànim, com aquell que diu, coses meves…

Hi ha coses, que se’m fan molt difícils d’entendre i no només em refereixo a comentaris de carrer, sinó també a comentaris d’editorials. Sembla mentida, que en Mas i en Junqueras no es posin d’acord, diuen, com ho poden endarrerir tot per qüestions menors… No tenir la majoria de vots, no d’escons, el cinquanta per cent més un, com a mínim, això és una qüestió menor? O és la mare de les qüestions?

Hi ha un fet o una sèrie de fets, que em semblen d’una gran i greu irresponsabilitat, per part d’alguns que s’anomenen independentistes, que no és altre, que donar crèdit i peixet als unionistes, que només fan declaracions i afirmacions sense solta ni volta, per rebentar el procés d’independència o si més no intentar-ho, sense cap mena d’argument. En canvi es dediquen a atacar sense pietat, als que van en el mateix tren, aquells que dubten, perquè no volen fallar.

Hi ha una cosa, en la que estarem tots d’acord i és que es faci com es faci, s’ha de fer bé o fins i tot diria que molt bé, ara no podem errar el tret, per tant hem d’apuntar molt bé. Deixem de ser puristes i ajudem i a la vegada, anem arrencant carotes, a tots aquests que fan de l’ambigüitat el seu ofici i mostrin el seu veritable rostre i quedin d’una vegada per totes retratats.

Manel Mayor                                                     20 de desembre de 2014