No n’hi ha prou de fer la puta i la ramoneta? De que tenen por? De debò creuen que endarrerint premeditadament el procés de secessió, beneficien els ciutadans del nostre País? Son conscients que es poden convertir en traïdors? Del senyor Duran, ja sé que m’ho puc esperar tot, doncs ell ja fa molt de temps, que va convertir la política en el seu mitjà de vida, i va decidir procurar per ell i només per ell, tant se n’hi en fot a qui perjudiqui, el seu negoci és viure de l’esclavatge del nostre País.

Però el que més em fot, és que gent que es diu d’esquerres, que diu defensar els més desvalguts, ja li vagi bé això d’anar-ho allargant tot. Llavors només em val una reflexió: com que ells tenen el sou assegurat, ja els hi va bé, que cada cop hi hagi més ciutadans al caire de la pobresa i alguns, cada cop més, ja estiguin sumits en la pobresa més absoluta.

Tots plegats encara tenen la barra, de parlar de terceres vies, que saben perfectament que no duen enlloc, de dir que es volen federar, amb qui?

Voldria creure, que el problema és que fa molt de temps que no trepitgen carrer, que no es barregen amb la gent, que només s’acosten al ciutadà en temps d’eleccions. Però em temo que tot això és molt més greu, en realitat el que passa és que la majoria d’aquesta gent, s’ha acomodat i ja els hi va bé com funciona tot, i han pres una decisió: si ens en sortim, ells sempre hi hauran estat i sinó, ells ja ho deien que no anàvem pas bé.

Ens cal desemmascarar aquests farsants i fer-ne via, i ens és molt necessari, jo diria que ens molt urgent donar la veu al poble, perquè no tenim pas tot el temps del mon, o correm el risc de que se’ns desfasi el País a les mans.

Manel Mayor                                                           27 de Novembre de 2013

Qui coi s’ha cregut que és el senyor Duran i Lleida! Ara és dedica a donar lliçons i a tergiversar el sentit de la democràcia.

Pot ser fóra bo, que li féssim saber que la democràcia rau en el poble, i que els partits polítics son una eina i amb ells els polítics, que han d’estar tots plegats al servei dels ciutadans, que ho tingui clar això.

Al marge de la meva militància activa, estic completament d’acord amb el plantejament de l’ANC, no pas perquè defensin el mateix que ERC, sinó perquè els legitima, l’haver sabut aplegar tot el ventall d’ideologies polítiques, que tenien el mateix objectiu, que no és altre que assolir la plena llibertat, la independència de la nostra Nació.

Que ningú oblidi, que fa només un parell d’anys, al marge d’ERC i les CUP, no hi havia cap més organització política que defensés la independència de Catalunya i que l’aplegament ciutadà dut a terme per l’ANC, és allò que ha empès a ampliar l’espectre polític, que defensa en aquests moments, la independència del nostre país.

Tingui clar, que malgrat que vostè hi esmerça molts esforços, per fer descarrilar el tren de la llibertat, aquest arribarà a l’estació a la qual està destinat, que no és altra que l’estació de la llibertat definitiva, la de la independència.

Manel Mayor                                                        26 de Novembre de 2013

Tot i que soc optimista de mena, estic força entristit i en certa manera desmoralitzat, per determinades actituds que vaig copsant al meu voltant.

Intentaré ser explícit; donat que veig força volum de gent, que sembla no adonar-se’n que aquest procés de secessió, en el que estem implicats, ens tocarà patir de valent – i no voldria pas espantar a ningú- doncs l’Estat espanyol, farà servir tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar d’impedir-ho, d’això que no ens en càpiga cap mena de dubte.

Parlant clar, no veig excessiva quantitat de gent, amb voluntat de fer cap sacrifici, per conquerir la llibertat i la sobirania, que ja fa gairebé tres segles que ens ho van arrabassar per la força de les armes. Veig amb tristor, que una part de la nostra societat s’ha acostumat tant a l’esclavatge, que no es veu amb cor de conquerir la seva llibertat.

Deu ser per això que es pot dir, que em veig obligat a l’èpica de reivindicar una figura mítica de la meva joventut, una figura que simbolitzava la lluita contra l’opressió i l’esclavatge, la lluita contra la submissió dels pobles, figura admirada per tots els esquerranosos fossin o no marxistes, evidentment em refereixo al mític Che Guevara i la seva no menys mítica expressió de lluita: “Victoria o muerte”.

No pretenc pas fer una apologia de la lluita armada, res més lluny de la meva intenció, sinó que apel·lo a la lluita pacífica, però lluita al cap i a la fi, hem de lliurar la batalla de la raó, contra l’exèrcit de la por i els batallons de l’opressió.

Serà una lluita dura, n’estic ben segur, però jo, traient aquest optimisme de mena, que duc incorporat, crec, més ben dit estic segur, que guanyarem la batalla i la guerra sencera.

Manel Mayor                                                         21 de Novembre de 2013

Avui fa trenta-vuit anys, que va morir al llit, el dictador Franco, criminal i genocida, un dels més grans del segle vint.

Recordo amb especial alegria, veure plorar el feixista Arias Navarro, tot donant la notícia de la seva mort, d’altra banda un cert sentiment de frustració, per no haver-lo pogut vèncer en vida i molt abans, tal com era l’anhel de multitud de demòcrates, i en la nostra candidesa i innocència, crèiem que s’acabava de veres el nostre esclavatge o si més no s’albirava la llum de la llibertat, com hem pogut comprovar anys després, res més lluny de la realitat, ho van canviar tot perquè tot restés igual.

Hi havia també por, por a flor de pell, conseqüència d’aquella dictadura de merda, la que ara s’esforcen tant a fer creure que no va existir, o bé que no ni ha per tant, aquell temor es feia més palès en la gent gran, en els que havien patit la guerra.

A tots plegats però, ens atemorien o si més no ho intentaven, amb l’amenaça dels militars, era un més o menys… Aneu amb compte, que si féu emprenyar els militars, trauran l’exèrcit al carrer.

A les poblacions petites, només els joves ens havíem espolsat una mica aquella por i no pas tots ni del tot. Amb tot aquest ambient tant encoratjador, ens va endinyar la seva sacrosanta constitució, que es va elaborar amb un munt de renúncies per part catalana, que fa feredat, fruit en part d’aquella por, que tant endins havia penetrat.

Com a conseqüència de tot això, considero que no és pas gens ni mica ètic ni moral, que enarborin la ”Constitució espanyola” com si fos una Bíblia immortal, indiscutible i inamovible, oblidant l‘amenaça continuada i la remor de sabres que  no s’aturava ni un moment.

Manel Mayor                                                               20 de Novembre de 2013

Segons el peruà pocasolta anomenat Vargas-Llosa, la independència de Catalunya és impossible, que no és veritat que els que volem la independència siguem majoria, ni ara ni mai. Recoi, quanta vehemència!! Qui s’ha pensat que és aquest personatge? El dipositari de la veritat absoluta? Es creu que és l’estel que en s’ha de guiar?

El primer que ha de fer aquest pocapena ultradretà, és aprendre història i aleshores opinar. I ja després d’estar documentat sobre la història del meu País, si té la gosadia de voler opinar, el primer que ha de fer, és barrejar-se entre la nostra gent, no únicament amb aquells que ja fa anys, varen decidir renunciar a ser catalans i ser “españoles en lo universal” .

Per tant senyor –i soc molt generós amb aquesta expressió- deixi de tocar-nos la pera, i dediquis a escriure novel·les, que pel que es veu és l’únic que sap fer.

En quan a aconseguir la nostra independència, és cosa nostra i de ningú més, però es clar per veure això amb claredat, cal ser demòcrata, només així es pot veure, que tot país té dret a decidir el seu futur, ah… I no pateixi, que la llibertat i la plena sobirania, l’aconseguirem malgrat la seva penosa opinió.

Manel Mayor                                                       17 de Novembre de 2013   

De debò, algú ha pensat en algun moment, que el procés cap a la independència seria senzill? Algú pensa que els nostres adversaris son ximples? Ens hem adonat de tota la guerra bruta que venen muntant, amb el vist i plau i l’ajut de la gent de dins de casa? Algú pensa, que l’enrenou que s’ha muntat amb les declaracions de l’Oriol Junqueras a Brussel·les, és casual? Hi ha algú que cregui, que la criminalització que s’ha dut a terme en la persona David Fernández, no és un afer molt ben estudiat pels de sempre?

El camí cap a la nostra total sobirania, cap a la plena llibertat, el que ens ha de dur de pet a la independència i a la proclamació de la República Catalana, no serà pas un sender farcit de   flors i violes, ni serà com anar d’acampada amb els minyons escoltes. Molt al contrari assolir allò tant desitjat, ens comportarà haver de sortejar tota mena d’entrebancs i de paranys, doncs l’adversari no és pas ximple, sinó que té molta mala llet, i posarà tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar de fer descarrilar aquest tren que ja tenim en marxa, i per mirar d’aconseguir-ho, compta amb la cinquena columna, aquells que tenim instal·lats a casa nostra i que treballen de manera subtil des de les clavegueres, i tenim també els unionistes declarats i fins i tot aquells que naveguen entre dues aigües.

Hi ha algú que cregui que no son certes, les acusacions que en David Fernández li va fer a Rodrigo Rato? Fins i tot podríem dir que es va quedar curt. Però es clar, a l’unionisme li ha faltat temps per llançar-se-li a la jugular i de passada intentar desprestigiar el procés que ens és comú.

I després de l’afer de al sabata, arriba l’atac frontal a l’Oriol Junqueras, acusant-lo de convocar una vaga general. S’ha de ser molt ase o molt pocavergonya, per no saber veure que el president d’ERC, el que estava dient, era ni més ni menys, que el poble català irà a totes, que no recularà i que farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu.

O sigui que si volem ser lliures, no podem anar amb un lliri a la mà, hem de treure tota la nostra mala llet i fer-la servir adequadament, fugir de violències i confrontacions gratuïtes, que per l’únic que serveixen, és per desgastar-nos, o sigui que si hem de jugar brut, jugarem brut, que això no és un joc, és una guerra i aquesta l’hem de guanyar i la guanyarem.

Manel Mayor                                                            17 de Novembre de 2013

Avui, segurament perquè tinc un dia més aviat malenconiós, els meus pensaments han acaronat amb una certa tristesa, la figura d’una dona senzilla i dolça, però no pas mancada de caràcter, una veïna atenta, sempre disposada a la conversa i que ara malauradament ja fa uns anys que no és amb nosaltres.

M’estic referint a la Lolita, que durant vint i un anys, va ser veïna meva, només ens separava una paret mestre, encara que les parets d’aquelles dues cases velles, eren molt gruixudes. Com deia, ens separava una paret i uns quants anys, però eren temps de veïnatge i portes obertes i al ser tant a prop, em passava moltes estones a casa seva, amb ella i la seva mare, la Pepita, bona dona, de poques paraules, més acollidora dins de ca seva – així ho deia ella – que a l’exterior, allà on era fins i tot un xic esquerpa, el pare, en Ricard, era un home molt seriós, encara de menys paraules que la Pepita, era molt poc a casa, era home de mar ell, tenia l’aparença extremadament esquerpa i poc sociable, però dins de ca seva, malgrat la seva escassa comunicació, era fins i tot un home amable.

Això son records de la meva infantesa i les sensacions i la visió de tot plegat, també és la visió del vailet que era jo aleshores. Van passar els anys, ens vam anar fent grans tots plegats, en Ricard es va jubilar, el ritme de vida va anar canviant, es pot dir que sense adonar-nos-en, però en aquell petit racó de poble, va continuar el veïnatge, la Lolita va continuar soltera, sempre al costat dels pares. El temps va córrer molt de pressa, en Ricard va morir, i al cap del temps, la Pepita es va anar endolcint, amb la mainada petita del costat, era com si li manqués quelcom i hagués de menester l’escalf de l’estimació d’aquells vailets.

Veient-hi a la Lolita amb aquella quitxalla, un s’hi veia reflectit, recordant els temps de quan era un vailet com ells, la Lolita continuava amb la mateixa dolçor de tracte de sempre, se li veia que fruïa enormement amb aquella canalla.

Quan me’n vaig anar d’aquella casa, me’n anava content, doncs anava a viure a la que seria casa meva i dels meus fills, doncs al cap de pocs mesos, em vaig casar amb la que ha estat la meva companya des de les hores.

Aquest barri però, no el vaig deixar de visitar, trobava a faltar el veïnatge, recordo quan va néixer la meva filla, que la vaig portar al barri, que la coneguessin els veïns de tota la vida i de manera molt especial la Lolita, li vaig veure la il·lusió que li va fer, reflectida a la cara, fins i tot a la Pepita se li notava quelcom especial, va passar el temps, els veïns es van anar morint els uns, canviant de barri els altres, fins que es pot dir que només em va quedar la Lolita, ella va arribar a conèixer les meves netes.

Tots aquests anys de tant en tant ens havíem anat veient, i quan això succeïa la fèiem petar de valent, i així va ser, fins que un dia és va morir i jo no me’n vaig assabentar fins al cap de forces dies.

Per acabar, només dir que m’ha semblat adient, fer un humil homenatge a una dona senzilla, que va passar per aquesta vida, gairebé de puntetes, sense fer remor i a la que no se li va fer mai justícia, ni se li va reconèixer la seva vàlua.

Lolita, sé que m’hauries renyat, perquè no eres amant dels afalacs, però jo he cregut que ho havia de fer.

Manel Mayor                                                              15 de Novembre de 2013

Sempre procuro ser respectuós amb tothom, i intento raonar amb el cervell i no amb l’estómac, però hi ha alguns personatges, que tenen la virtut de treure’m de polleguera, i probablement el que més, en Jordi Cañas, aquest personatge malcarat i mal educat de C’S.

Ara resulta que segons ell, tots aquells partits que estant pel dret a decidir, son antidemocràtics, o enemics de la democràcia, que ve a ser el mateix, tot acusant-los de violentar l’estat de dret, exhibint un exemplar de la constitució espanyola, això succeïa tot just ahir.

No sé si aquest senyor va caure de caps a terra quan era petit, i això l’hi ha deixat seqüeles, o ja va sortir així de sèrie. Perquè ja li coneixíem les dots per insultar i bescantar, a tot allò i tot aquell que faci ferum de català, fins i tot la seva facilitat per ser desagradable i mal educat, però ara n’ha fet un gra massa.

El personatge en qüestió, pretén que la democràcia emana de la constitució espanyola, qual Bíblia laica i per tant sense marge per l’error, com si diguéssim paraula de Déu i no vull pas ser irrespectuós.

Voldria fer notar que aquesta Constitució, ens va venir imposada per la por, si, això que fan servir tant aquests darrers temps. Era època de soroll de sabres, els militars estaven inquiets i els neofeixistes contents perquè dominaven la situació, i varen acabar imposant tot allò que van voler, és allò que expressa tant bé aquella frase feta que diu: ho varen canviar tot, perquè tot seguís igual. No oblidéssim pas, que sortíem d’una dictadura, i que la gent tenia la por a flor de pell, especialment la gent més gran.

Vull fer constar tot això, perquè qui no tingui memòria, li pugui refrescar i el que no ho sàpiga que se’n assabenti. Ja n’hi ha prou de donar lliçons de democràcia i llibertat, tota aquesta gent que és més propera a l’involucionisme que a la llibertat. Tota aquesta colla, que ens volen privar d’exercir la nostra llibertat i la nostra sobirania, però malgrat tots ells, exercirem la nostra sobirania i aconseguirem la tant desitjada llibertat.

Manel Mayor                                                           13 de Novembre de 2013

A part de les ximpleries peperes de l’inefable Alicia Sánchez Camacho, dient-li al President Mas, que Israel no se l’escoltarà,m perquè son amics d’Espanya, constato que hi ha molta gent que creu, que la política es basa en si aquest o aquell és amic meu o no, tan li fa si és persona o estat, quan en realitat en política el que compta son els interessos de cadascú.

Això que sembla en aparença tan sòrdid i materialista, en realitat és de sentit comú, perquè de fet el polític, és dipositari de la confiança de molta gent i ha de defensar els interessos de totes aquestes persones que el van elegir.

Tota aquesta marrada al voltant de l’activitat política, em serveix per desmentir les ximpleries de la Sánchez Camacho i per fer evident que la política no te res a veure amb les simpaties i antipaties, ja siguin personals o nacionals.

Des de la humil política municipal d’un petit poble, fins a l’alta política internacional, tot és un joc d’interessos. Per això no ens ha d’estranyar gens ni mica, la prudència que exhibeixen tots els països del nostre voltant, en mostrar simpatia o antipatia vers el nostre procés de secessió, o en alinear-s’hi a favor o en contra. A l’hora de la veritat, tothom actuarà d’acord amb els seus interessos.

Tot això ve a tomb, perquè malgrat l’enorme importància del procés que estem endegant, hi ha determinats grups entestats a exhibir la ideologia i se’n obliden deliberadament de la política. Ara és el moment de fer alta política, no hem d’oblidar la nostra ideologia, però sabem que per fer i aconseguir allò que ens ha exigit el poble, haurem de fer o dur a terme accions que no ens agradaran del tot, en altres paraules: haurem de fer política!!

Manel Mayor                                                              13 de Novembre de 2013

Ja hi som un altre cop, com sempre que hi ha manca de pluges, foc al canto!! I no n’hi ha prou que tot sigui tant i tant sec, sinó que a sobre ha de ser quan bufa la tramuntana ben fort, perquè es faci més difícil i complicat d’aturar.

No sé si és que soc molt i molt mal pensat, però em costa de creure que tots aquests focs de cada any, siguin casuals, que sempre hagin estat fruit del descuit d’un pobre pagès. Els pagesos de l’Empordà coneixen molt bé la tramuntana, i saben prou bé com les gasta el foc. En aquest cas concret, fa moltes hores que bufa el vent i bufa de valent, per tant em costa molt i molt de creure, que es pugui atribuir al descuit d’algú que es guanya la vida en l’explotació agrícola d’aquestes terres.

Quan bufa el vent amb aquesta fúria, és molt fàcil calar-hi foc i que aquest es propagui amb molta rapidesa; només cal recordar l’any passat a l’estiu, el mes de Juliol per ser més exactes, que va abastar Cantallops, La Jonquera, Agullana entre d’altres i per acabar-ho d’adobar, el de Portbou. Tot i que repeteixo que soc mal pensat de mena, això em put a fum, i mai més ben dit.

Encara que tenir el sotabosc ben brut, també ajuda i molt. I ningú no pensa que tot aquest desastre, l’hauran de mirar d’arreglar els bombers, que com sempre s’hi hauran de jugar la vida, perquè es clar, a ningú se l’hi acut que el bosc ha de ser net i que si no ho és, es deixa amb mamella de monja, que qualsevol mal nascut amb prou mala baba hi pugui calar foc, o si més no, que algun beneït curt de gambals, tingui un descuit de nefastes conseqüències.

Manel Mayor                                                                   12 de Novembre de 2013